La tragèdia de la família reial de Tebes

Ja fa temps que venim parlant de la vitalitat i la gosadia de les editorials balears. Una de les mostres és la col·lecció "Clàssics" de l'editorial El Gall, una série que, després d'acollir títols de Ramon Llull, Francisco de Quevedo i Laozi, ara presenta "Les fenícies", la tragèdia d'Eurípides que Carles Riba havia traduït en 1954 i de la qual Carme Llitjós n'ha fet ara una versió en prosa. "Les fenícies" és un dels drames del cicle tebà i gira, per tant, al voltant de la maledicció que pesa sobre Èdip i la seua família. La història és coneguda: el rei de Tebes, Laios, en contra de la voluntat dels déus, va engendrar un fill, Èdip. En venjança, els déus pronostiquen que Èdip matarà el seu pare i serà coronat rei. Així succeeix i el fill, després d'acabar amb el seu progenitor -a qui no coneix-, jaurà al llit de la pròpia mare, de la qual tindrà quatre fills: Etèocles, Polinices, Antígona i Ismene. Quan descobreix la veritat, Èdip cega els seus ulls i cedeix el tro de Tebes als dos fills mascles, que s'hauran d'alternar en l'exercici del poder. En aquest punt, comença "Les fenícies", que narra la disputa entre l'exèrcit d'Argos, aliat de Polinices, i el de Tebes, capitanejat per Etèocles, que es nega a acomplir el pacte i pretén consolidar-se com a rei de la ciutat. El desenllaç de la tragèdia, amb la mort simultània dels dos fills d'Èdip i de la seua mare, Iocasta, donarà peu a altres tragèdies del cicle tebà, com "Èdip a Colonos", que recrea l'exili de l'antic rei, o "Antígona", on la germana de Polinices es negarà a acatar l'ordre de Creont, el seu oncle i nou regent de Tebes, segons la qual ningú no pot soterrar el cadàver de l'aspirant al tro. Sense les complicacions formals d'haver d'ajustar la traducció a les exigències del vers, el text d'Eurípides, en la versió de Carme Llitjós, resulta més pròxim al lector actual, que no hauria de perdre l'ocasió -ni que siga de tant en tant- d'assaborir unes peces teatrals que, malgrat el temps, segueixen abordant els temes cabdals de l'experiència humana amb la mateixa intensitat de sempre.


Simone Weil i Déu

Mentre l'exèrcit nazi ocupa cada volta més territori francés, els refugiats omplen Marsella, la ciutat on Simone Weil (1909-1943) residí fins a 1942, en què es trasllada primer a Nova York i després a Londres, des d'on col·laborarà amb la Resistència. Malgrat la incertesa dels esdeveniments, Weil viu un període de gran creativitat. És aleshores que escriu alguns dels textos que ara Denes ha reunit en "Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella", dins la col·lecció "Rent" de textos religiosos. El llibre, a més, apareix amb la voluntat d'afegir-se a la commemoració -durant aquest 2009- del centenari del naixement de l'autora, una dona profundament compromesa en la lluita antifeixista -va participar com a miliciana en la Guerra Civil espanyola- i que més tard s'acostaria al cristianisme. Va morir ben jove, amb només 34 anys, i deixant tota l'obra inèdita. En aquest volum, la carta al dominic Joseph-Marie Perrin, que dóna títol a l'obra, i dos assaigs més sobre l'amor a Déu.

Camí de les Índies

Miquel Àngel Vidal (Binissalem, Illa de Mallorca, 1962) narra a "El jardí de les Hespèrides" (Ed. Moll) l'experiència dels mariners que es van embarcar amb Cristòfor Colom en la caravel·la Santa Maria, camí de les Índies. Una novel·la que, a través de la visió de diferents personatges, no defuig la intriga per narrar l'aventura del descobriment d'Amèrica.