Un manifest

Demà farà 3 segles i 3 anys, la vesprada del 12 de gener de 1706, els veïns de Vila-real van patir l’incendi de la ciutat, en plena guerra de Successió, per part de les tropes borbòniques que comandava el general De las Torres. Aquell succés és un dels més importants i també dels més luctuosos que ha hagut de patir la Vila. I, tanmateix, mai no ha suscitat l’interés dels poders públics, d’un consistori capaç de solidaritzar-se amb les víctimes de països remots, però conscientment ignorant de les víctimes pròpies, de les raons que defensaren i dels símbols que representen. Com tantes vegades al País Valencià, també a Vila-real és la societat civil la que ha impedit que, amb el pas dels anys, sobre la memòria d’aquells fets es dipositaren capes i capes de pols i d’oblit.
Algú pot pensar que són fets del passat i que més val no remoure’ls. Però, a poc que observem la realitat, ens adonarem que les causes d’aquell incendi, que les conseqüències d’aquella guerra, continuen ben presents. El decret de Nova Planta pretenia abolir, per voluntat reial i dret de conquesta, no sols unes normes jurídiques sinó també un país, una cultura, una llengua i una forma de ser. Per sort, la realitat és massa complexa per a què es puga domesticar fàcilment, ni que hi haja pel mig més i més paperassa oficial. Així, malgrat els exèrcits, malgrat els funcionaris estatals, malgrat els jutges, malgrat la pressió econòmica, malgrat la invasió recent de mitjans de comunicació estranys, malgrat la voluntat reial de Felip V i els seus successors, malgrat tot el poder d’un estat que fins fa no res ha estat, d’una forma o altra, totalitari, malgrat tot això, la identitat dels valencians, la nostra consciència i la nostra cultura, la nostra llengua, no han pogut ser catalogades definitivament com a espècies extingides. És cert que hem reculat, però també ho és que hem aguantat una pressió fortíssima i sostinguda en el temps. I encara és el moment que resistim, perquè les agressions no han cessat. En les últimes dècades, hem patit la hipocresia de polítics servils que no han dubtat a alimentar polèmiques inexistents amb el propòsit d’estroncar la nostra llengua del nucli comú, d’afeblir-la per afavorir-ne una dissolució ràpida; hem patit la difusió, per part dels responsables públics, de consignes falaces que no tenien més propòsit que enfrontar-nos amb aquells amb qui compartim arrels, llengua i cultura, amb la intenció de debilitar la identitat pròpia i afavorir la nostra assimilació per part del nacionalisme castellà; ara mateix, estem immergits en una batalla jurídic que, si es perd, permetrà el govern de la Generalitat –amb la complicitat del de l’Estat - tancar els repetidors que faciliten l’arribada al País Valencià de l’única televisió que s’expressa en la nostra llengua, en contra del que determina la Carta Europea de les Llengües Minoritàries, signada per l’Estat espanyol. Des de fa molts anys, l’extrema dreta valenciana pot agredir impunement les diferents manifestacions del nacionalisme valencià perquè compta amb la passivitat de les forces d’ordre públic, de l’estament judicial i dels responsables polítics. I el fet no és casual: ben al contrari, cal entendre’l en una ofensiva molt antiga i molt constant, que arranca, precisament fa tres segles.
Per això, perquè res no és casual, seguim reivindicant la memòria dels fets del 12 de gener, seguim defensant les mateixes raons que feren oposar-se els veïns de Vila-real a l’exèrcit borbònic, seguim reclamant, amb tota la força, el respecte per la identitat dels valencians, l’ús i la promoció de la llengua catalana que ens és pròpia i el valor antic i la plena vigència d’una cultura que figura, per dret propi, entre les primeres d’Europa.

Aquestes paraules que acabeu de llegir són les que, si fa no fa, vaig pronunciar ahir a la vesprada, a Vila-real, a manera de manifest per cloure la marxa cívica que cada any, la gent de l'Associació Cultural Socarrats i el Casal Jaume I de Vila-real organitzen per honrar la memòria de les víctimes de l'incendi de la Vila , un 12 de gener de 1706. I a la qual m'havien convidat a participar. Una commemoració, val a dir, a la qual -un any més- no va acudir representació cap dels partits espanyolistes de la Vila, çò és el PP -que hi governa-, el PSOE, Esquerra Unida -ara fora del Consistori-, etc. I no sols no va acudir representació oficial, sinó que l'ajuntament no fa res per recordar un dels esdeveniments més importants de la història de Vila-real. Ja sabem per què.