Fa vergonya

Avui, que s'acompleixen 79 anys de la proclamació de la II República, no puc deixar de pensar en la manera brutal en què, Orwell dixit ("La verdad desnuda sobre la guerra es muy simple. La burguesía española vio la ocasión de aplastar la revolución obrera y la aprovechó, con ayuda de los nazis y de las fuerzas reaccionarias de todo el mundo"), va acabar tot. Si és que va acabar, que no ho tinc clar. I no sols perquè no resulta gens difícil detectar novells brots del feixisme arreu de l'Estat espanyol: a les ones de ràdio, als diaris, a la televisió, en actes de violència que queden impunes, en boca de destacats membres del PP o en determinades actituds d'algunes instàncies judicials.

Aquests dies, de fet, els jutges -alguns jutges almenys- s'entesten a demostrar que el franquisme és intocable. Parle del procés contra el jutge Garzón, evidentment. He escrit moltes vegades que no m'agrada gens la manera d'actuar del magistrat estrella de l'Audiència Nacional: per la seua afició als titulars més que al rigor judicial, per la seua ineficàcia a l'hora d'instruir procediments i sobretot pel seu sentit peculiar de la justícia, que l'ha dut a encapçalar més que dubtoses actuacions. És per això que no pense signar cap manifest de recolzament a Garzón. Ara bé, dit això, fa vergonya que un país democràtic es negue -35 anys després de la mort del dictador- a investigar els crims de la dictadura, a reparar les víctimes. Fa vergonya que els tribunals accepten les querelles dels còmplices de la dictadura contra el jutge que pretén investigar els crims que van cometre i que, de retruc, neguen els drets més elementals a les víctimes. Fa vergonya.

Com fa vergonya també el cas Egunkaria. Les manifestacions dels ministres d'Aznar i dels locutors radiofònics i dels periodistes que li feien palmes, quan va produir-se el tancament del diari, i dels partits espanyols -que no van obrir la boca per denunciar la vulneració gravíssima de la llibertat d'expressió que suposava-, la instrucció tan barroera -que ha continuat 7 anys, sense que l'avalaren proves mínimament presentables-, les acusacions de tortures, la pressió que van haver de patir els encausats, la criminalització de la cultura basca sense excepcions. Fa vergonya que poguera seguir-se un procés així. La sentència, és cert, ha acabat donant la raó als acusats, proclamant la innocència de Martxelo Otxamendi i els seus companys, sí, però (més enllà de les possibles indemnitzacions) no podrà reparar el mal que ha fet a la cultura basca la clausura d'Egunkaria. I no em puc traure del cap que, malgrat l'absolució, els impulsors del procediment han aconseguit l'objectiu que buscaven: posar fi a la trajectòria exitosa de l'únic diari en llengua basca, interrompre el procés de normalització cultural.

Fa vergonya, l'actuació de certes instàncies judicials, però no ens hauria d'estranyar. Al capdavall, la judicatura va quedar al marge fins i tot de la tímida i prudentíssima transició que va fer possible l'arribada de la democràcia a l'Estat espanyol. No és difícil d'entendre, en aquestes circumstàncies, que alguns jutges que van jurar fidelitat als Principios del Movimiento ara es preocupen de posar a estalvi la memòria del dictador o de reprimir qualsevol manifestació que pose en qüestió la unitat (també cultural) d'Espanya. No ens ha d'estranyar, però fa vergonya. Molta, molta vergonya.

Les fosses, novament

Ja saben vostés que el Tribunal Suprem, a instàncies del sindicat (és un dir) Manos Limpias, ha imputat el jutge Baltasar Garzón per un delicte de prevaricació. Se l’acusa d’haver obert el procés contra els crims que va cometre la dictadura franquista tot i saber que no n’era competent. Aquell sumari, si recorden, va generar molta expectació perquè apuntava a causa general contra el Franquisme i perquè havia de facilitar l’obertura de fosses comunes i el soterrament digne, prèvia identificació, de les víctimes. Però Garzón va acabar derivant-lo als jutjats provincials en considerar, tal com ara li imputen, que no era cosa seua. Una possibilitat (la de crear expectatives que no podria satisfer) que, coneixent el jutge més mediàtic de l’Audiència Nacional, ja havíem apuntat des d’aquesta mateixa columna. Amb tot, la novetat no és que es presente una querella contra Garzón, que ja en col·lecciona més de 40 (prop de la meitat de les quals promogudes per Manos Limpias, per cert). La novetat radica en què és la primera que prospera.
Manos Limpias es presenta com un sindicat, però això, com escrivia abans, és només un dir. Perquè, en realitat, no es coneix que tinga representació en cap centre de treball, de la mateixa manera que els seus afiliats –més de 6000, segons fons pròpies- són també tot un misteri. Ara bé, ningú no li pot negar una activitat intensa: en els darrers anys, per exemple, el presumpte sindicat ha presentat centenars de recursos i querelles contra els artífexs del procés de pau en Euskadi, contra dirigents dels nacionalismes perifèrics i contra mesures que, al seu parer, atacaven l’ortodòxia catòlica, la unitat d’Espanya o la monarquia. Al seu capdavant, figura Miguel Bernard, un senyor que, fa temps, va ser secretari general de Fuerza Nueva, el partit d’ultradreta amb què Blas Piñar pretenia ressuscitar les essències del Franquisme. Van situant-se?
Si anem una mica més lluny, comprovarem que el ponent de l’admissió a tràmit de la querella contra Garzón, Adolfo Prego, és un magistrat que firma manifestos contra la llei de Memòria Històrica, coopera amb la Hermandad del Valle de los Caídos i forma part de fundacions que promouen, en col·laboració amb Manos Limpias, campanyes de defensa de la Nación Española. Així, doncs, la maniobra contra Garzón (que no dic que no tinga fonament, sabent com instrueix els sumaris el jutge estrella) no pot ser interpretada sinó com un intent dels nostàlgics del règim del dictador Franco de posar més traves a la reparació dels crims que va promoure l’assassí del Ferrol. Res de nou, per tant, si no fóra que aquesta ofensiva l’avala un órgan com el Tribunal Suprem. I això són paraules majors. Tant, que resulta difícil no interpretar-la com un toc d’avís a tots aquells que vulguen revertir la impunitat judicial de què gaudeix, encara ara, el Franquisme.
De fet, la majoria de jutjats provincials –els competents per conèixer els casos de les fosses comunes on reposen les víctimes del Franquisme- no fan res per impulsar les exhumacions que s’hi denuncien. Per justificar la seua inacció s’emparen en certes controvèrsies jurídiques que qüestionen qui en té les competències. En aquest context, la decisió del Tribunal Suprem, ni que siga en clau simbòlica, suposa un recolzament clar d’aquesta passivitat. Un entrebanc més per als familiars dels morts. Ara bé, aquesta situació només és possible perquè l’esquerra (la que ens governa, vull dir) va patir un nou atac de pànic i es va conformar amb una llei de Memòria Històrica poruga, que no arribava on havia d’arribar. Una llei que ni tan sols es va atrevir a invalidar els judicis franquistes o a garantir certs drets elementals: l’exhumació de les fosses comunes, la identificació dels cadàvers i els soterrament digne de les restes. Així les coses, els familiars dels morts, abans de poder-los soterrar com cal, han d’enfrontar un camí ple de controvèrsies jurídiques, tràmits enutjosos, silencis còmplices i dilacions intolerables. Un carreró l’eixida del qual ha estat cegada per un mur fet de complicitats, més o menys encobertes, amb la dictadura però també de falta de valentia a l’hora d’enfrontar certes qüestions. No sé si m’explique.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (31/5/09)

Passejant Belchite

Casualment, el passat 14 d’abril, data del 78é aniversari de la proclamació de la II República, em va agafar passejant entre les ruïnes de Belchite. En aquell poble de Saragossa, ja ho saben vostés, l’exèrcit rebel del general Franco va aconseguir resistir el temps suficient per aturar l’ofensiva republicana de l’any 1937. A resultes d’aquells 12 dies de setge duríssim, el poble va quedar absolutament destruït. Encara avui impressiona la silueta del campanar de Sant Martí, completament mossegada pels impactes, les cases reduïdes a esquelet, les herbes que creixen lliures en els antics carrers, alguna pintada que evoca la crueltat del silenci immens que envolta ara el poble. Acabada la guerra, el dictador es va negar a reconstruir-lo amb la pretensió de fer servir aquelles pedres com a “testimoni de la barbàrie republicana”, segons la retòrica del règim. La possibilitat de fer ús d’un símbol, pel que sembla, li importava més que la vida i els records de la gent, ni que foren dels seus. Així, hi va establir un camp de refugiats on s’allotjaven en condicions infrahumanes el miler llarg de presos republicans que van alçar un poble nou, fet de cases iguals, sense personalitat pròpia. Unes llars que l’alcalde franquista decidia quines famílies podien ocupar i quines no. I ja poden imaginar vostés el criteri que seguia.
Durant un temps, Belchite va ser una icona dels nostàlgics del règim de Franco, que, pel que es veu, encara són molts i fins i tot ocupen llocs preeminents de les diferents administracions i d’algun partit polític principal, ja saben vostés quin. El cas és que, de tant en tant, s’hi aplegaven grups ultres que hi anaven a fer onejar aguilots i esvàstiques i a cantar velles proclames racistes. Ara, el poble vell de Belchite el fan servir els joves per a fer botellón, tal vegada perquè ni saben ni els importa què hi va passar i això també és un símptoma que no han anat del tot bé, les coses. L’alcaldessa socialista del poble (la primera d’esquerres –és un dir, ja saben- des de la II República) voldria convertir el lloc en una mena de parc arqueològic, un espai de superació de les velles ferides, segons diu. Però sembla que no hi ha diners per a tirar endavant el projecte.
Per a mi, aquell Belchite derruït que passejava fa uns dies és, sobretot, el testimoni –un més- d’un projecte renovador que la dreta més conservadora, amb la complicitat de l’Església i d’una part de l’exèrcit van reduir a enderrocs. Una imatge ben diferent a la d’una II República a la deriva, radical i excloent i, per tant, culpable de la guerra, l’estereotip injust amb què va definir-la la retòrica oficial del règim de Franco. És cert que lentament, i no sense oposició, va obrint-se camí una visió alternativa, més ajustada a la realitat, que, més enllà també d’idealismes, presenta la II República com un sistema democràtic, a diferència del que el va suplantar, que s’alimentava d’un propòsit de regeneració, de modernitat i de justícia social inèdits a l’Estat espanyol. Un projecte que la rebel·lió militar va arruïnar per sempre. A poc a poc, com els dic, va obrint-se pas una visió de les coses que qüestiona no sols la versió franquista de la història sinó també la legitimitat dels múltiples llegats del règim dictatorial que encara avui sobreviuen. I mostra dels quals són les reticències a retirar els símbols que enalteixen el règim dictatorial als carrers i als edificis públics, les traves al reconeixement dels represaliats, dels maquis, dels exiliats, de la legitimitat de la mateixa II República, la por a anular els judicis franquistes o el pacte de silenci ominós que impedeix parlar obertament de la monarquia, per exemple. Una institució, no ho oblidem, que, a diferència de països com Itàlia o Grècia (on la seua continuïtat va ser sotmesa a referèndum), va ser imposada per Franco i que perviu, amb la complicitat de les principals forces polítiques, per sobre de la llei i gaudint d’uns privilegis que, ben mirat, no encaixen ni en la pròpia constitució que li fa de paraigua. Unes reticències, unes traves, una por i uns silencis sense eliminar els quals no serà possible superar un llegat massa vigent encara. Fins i tot sense plaques que el commemoren.

Pròxima estació, Europa

Finalment, la lògica s’ha imposat a les il·lusions i a l’esperança. I, com era de preveure a poc que s’observara la trajectòria del magistrat, la iniciativa de Baltasar Garzón d’encausar la repressió franquista ha quedat en pura pirotècnia. Uns dies abans que la Sala del Penal de l’Audiència Nacional en desautoritzara la instrucció, el jutge més egocèntric de la galàxia judicial espanyola ha decidit inhibir-se del cas i deixar tirats tots aquells que havien confiat en el rigor i la sinceritat de la seua iniciativa, que ja és confiar, si em permeten. En conseqüència, el cas ha quedat dispers en mans dels jutjats territorials, els mateixos que, en general, no s’han mostrat massa propicis a les reclamacions relacionades amb la repressió franquista: ja veurem si arran d’aquest cas ho són una mica més. Una altra vegada, ha quedat ben clar que al jutge Garzón li interessa més el soroll mediàtic –la notorietat- que l’afany de justícia. Que, en el seu currículum, la possibilitat d’un titular sempre ha pesat més que el rigor professional. Però la trista resolució del cas no ha deixat únicament en evidència el jutge Baltasar Garzón.
El procediment d’instrucció obert per Garzón ha deixat amb les vergonyes a l’aire també el govern de Zapatero. D’ací l’actuació radicalment obstruccionista del fiscal de l’Audiència Nacional, Javier Zaragoza. Ni al ministeri de Justícia –del qual depén la fiscalia- ni, per extensió, al president del Govern, els feia cap gràcia que el cas anara endavant, a pesar del que manifestaven en públic. La iniciativa de Garzón, de fet, aspirava a arribar més enllà de la llei de Memòria Històrica, despullant així les mancances d’un text que, malgrat les promeses de Zapatero, ha fet curt, molt curt. La seua redacció va demostrar novament les pors dels socialistes espanyols a l’hora d’enfrontar certes qüestions. El PSOE intenta mantindre un equilibri precari entre el compromís de silenci pactat en els anys de la Transició amb els mandataris franquistes i la coherència social i històrica que l’empenta a enfrontar amb valentia la revisió del passat: de posar a cada cosa el seu nom. Únicament aquesta por pot explicar els límits d’una llei –la de Memòria Històrica- que, per exemple, aspira a restaurar la dignitat de les víctimes de la dictadura franquista i al temps no s’atreveix a anul·lar els judicis en virtut dels quals se’ls va condemnar.
El Partit Popular, en canvi, sempre ha tingut clara la seua opció: defensar el Franquisme de qualsevol intent de revisió. O més encara, saludar aquelles revisions que en justifiquen la legalitat de la rebel·lió militar. Una tesi al·lucinant, des del punt de vista del rigor històric, però que ha fet un cert forat a les llibreries espanyoles. Així les coses, a ningú no podia estranyar-li que des de primera hora el PP li fera costat al fiscal. Ni que s’alegrara de la decisió final de Garzón.
Els més perjudicats per la darrera aventura jurídica del magistrat han estat els familiars de les víctimes. Molts d’ells, ja ataüllaven en l’horitzó la possibilitat que, per fi, s’exhumaren els cossos dels parents que ara jauen en fosses comunes, se’ls donara terra de manera digna i, encara més, es rehabilitara la seua memòria. Una vegada més, han pogut comprovar que el reconeixement de les víctimes del Franquisme només s’aconseguirà a base de molta constància, de molts esforços. De no badar davant de cada nou obstacle que interpose l’Estat. Siga com siga, el procés instruït per Garzón ha tingut algun efecte positiu. El d’insuflar energies per continuar endavant a tots aquells que trobem inconcebible que, 23 anys després de la mort del dictador, els crims que va promoure continuen impunes. De moment, la pròxima estació és Europa. Allà, s’obre novament l’oportunitat d’acabar amb una situació inconcebible, la d’un país, com deia Esteban Beltran, director espanyol d’Amnistia Internacional, que ha impulsat nombroses investigacions de crims contra la humanitat en altres països al temps que s’oposa a complir amb l’obligació d’investigar els propis. Una situació que situa l’Estat espanyol en la mateixa llista que països com Moçambic, Colòmbia o Cambodja. Que no són precisament el G-20.

Publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (23/XI/08)