Sis recomanacions per Sant Jordi

I va i el Xavier Aliaga em demana que faça una recomanació per als lectors del Temps amb motiu de Sant Jordi. Però que no han de ser novetats, sinó llibres que, al meu parer, mereixen que tornem a ells. I tres han d'estar escrits originalment en català i els altres tres, no. I, a més, he d'explicar una mica les raons de la tria. M'ho rumie una mica i li envie aquesta llista que segueix. Què us sembla?

• Quatre qüestions d'amor, de Joan Francesc Mira. Una obra que no ha gaudit de la rellevància que mereix. Unes narracions delicioses, subtils i plenes de matisos. Alta literatura.

• Noverint universi, de Joan Andrés Sorribes. Novel·la històrica ambientada a Vallibona en l'època de la pesta del segle XIV, amb uns personatges fascinants, un dibuix precís de la societat feudal, una trama potent i un lèxic que recrea el llenguatge de l'època i que malgrat això resulta de lectura àgil i absorbent. 

• Cita a Sarajevo, de Francesc Bayarri. En la línia que va obrir Truman Capote amb A sang freda, Bayarri utilitza els mecanismes de la ficció per recrear una història real: l'assassinat del general Luburic, el responsable dels camps de concentració nazis a Croàcia, que vivia refugiat a Carcaixent. Un text fascinant a mig camí entre el periodisme i la literatura.

• El hombre que amaba a los perros, de Leonardo Padura. Una novel·la extraordinària sobre la fi de les utopies que pren com a punt de referència l'assassinat de Trotsky. Absolutament imprescindible.

• L'illa, de Gianni Stuparich. Una novel·la breu d'una sensibilitat extraordinària. Narrada de manera senzilla però altament expressiva, furga en l'interior de les persones com poques vegades ho he vist.

• La senyoreta Else, d'Arthur Schnitzler. Explica, a través de monòlegs interiors, els dubtes d'una senyoreta de família bé vinguda a menys que es troba davant la necessitat d'escollir entre dues opcions dolentes. Un mecanisme de rellotgeria absolutament precís. 

El darrer viatge

"L'illa" (Minúscula), de Gianni Stuparich, és una d'aquelles novel·les (breu, molt breu, en aquest cas) que cal llegir a poc a poc. I no perquè el llenguatge o la trama requerisquen més atenció de la corrent o perquè la lectura en resulte fatigosa i calga descansar, de tant en tant. Tot el contrari. El llenguatge és senzill; la trama, un fil tènue; els personatges, escassos: un pare i un fill més algun altre de secundari. "L'illa" cal llegir-la a poc a poc per donar-li temps, per anar assaborint-la i apreciant-ne els matisos, assimilant-la. Narra el viatge d'un pare que se sap a les portes de la mort i el seu fill a l'illa d'on prové la família. Una excursió de pocs dies sobre la qual pesa la llosa de saber que serà la darrera, que és en realitat, l'acomiadament del pare de la terra que el va vore crèixer, de la seua terra. Però alhora és també un procés d'aproximació entre els dos personatges, que arriben a estar més a prop del que ho han estat mai. "L'illa" és un estat d'ànim, una presa de consciència del valor real de certes coses. Una novel·la curta que, ben degustada, se't clava a dins i ja no t'abandona.