El Palau dels Somnis de Kadaré

És curiós el cas d'Ismail Kadaré. Un autor amb una part prou significativa de la seua obra publicada en català i, en canvi, un gran desconegut. Ahir, vam parlar d'ell i del seu "Palau dels somnis" al club de lectura de l'Associació Cultural Socarrats.
La novel·la explica la història de Mark-Alem, un jove d'una branca vinguda a menys d'una família poderosa -els Qüprili-, que entra a treballar al Palau dels Somnis, una immensa estructura burocràtica que recol·lecta, seleccionai analitza els somnis dels súbdits. I que, en funció de les interpretacions que en fa, decideix quina política aplicar.
No és un llibre fàcil, en el sentit que no té una trama addictiva, sinó tot el contrari: diríem que ens planteja situacions estàtiques, i per tant més descriptives, i que això provoca que certs lectors no hi acaben d'entrar.
El conjunt és una metàfora potent d'una societat, com l'Albània d'Enver Hoxha, on l'Estat impregna tots els àmbits de la vida de les persones i aspira a controlar-los fins l'extrem (no sols el que fan, sinó fins ii tot el que somnien). Un món simbòlic traçat a partir de l'acumulació -potser una mica sobredimensionada- d'elements realistes (els palaus immensos, les regles incomprensibles, els ascensos inexplicables, l'exercici del poder al marge dels súbdits, que només poden apreciar indicis del que ocorre realment...). Un poder, el que retrata Kadaré, que és en el fons tots els poders, perquè la lògica del poder -de tots els poders- és sempre única: l'acumulació.
En definitiva, una bona novel·la d'un autor que val la pena descobrir.

La retratista d'ànimes, a València

Ahir, a València, presentant "La retratista d'ànimes" dins la campanya "Va de llibres". I amb molt bona companyia.

Avui, presente La retratista d'ànimes a València

Aquesta vesprada, a les 19h, a la Biblioteca Pública de València (al carrer de l'Hospital, 13), participaré en un acte col·lectiu de presentació de novetats. Sis editorials valencianes han unit esforços per difondre la nostra literatura i proposen onze títols, entre les quals La retratista d'ànimes. La campanya du el títol "Va de llibres" i va presentar-se el dilluns 19 en un acte multitudinari. Ahir, avui i demà, les presentacions. I aquestes vacances, tot el món a llegir.

El músic del bulevard Rossini, a Nules

Sempre fa goig, compartir el teu treball amb els lectors. Més encara si, a més, han treballat a fons el text, com és el cas dels alumnes de l'IES Gilabert de Centelles de Nules (gràcies, per cert, a Roser i al seminari de Valencià, per comprometre's a fons amb la feina i amb la literatura). De manera que vaig xalar, regirant els racons d'aquesta novel·la i explicant els perquès del narrador, tan invasiu, i de la pluja i de Polònia i del violí; i debatent sobre el talent, el fracàs, l'amor, i tantes altres coses. I em va fer goig comprovar que aquest músic que ja fa temps que em va deixar encara segueix viu. Ben viu.

La retratista d'ànimes, per fi

Acaba de publicar-se "La retratista d'ànimes", la meua última novel·la. Un relat juvenil, diuen, però no sols això, al meu parer. Hi trobareu misteri, esoterisme, sentit de l'humor, uns apunts sobre els inicis de la fotografia i alguna escena ambientada al final de la tercera Guerra Carlina. La història va d'un fotògraf que, a finals del segle XIX, es guanya la vida fent retrats. Però no sols de gent viva: també dels esperits dels morts. Raquel, la seua filla, vol conèixer el secret del pare, els rituals amb els quals convoca les ànimes dels difunts i fa que es manifesten, en els retrats, a la vora de les seues famílies. Però el pare es mostra sempre reticent a les seues demandes. Fins que arriba un moment en què haurà de descobrir el secret de les capacitats del pare, si vol resoldre l'enigma que amenaça d'afonar el seu Miquel, a qui acusen d'haver assassinat el fill d’una de les famílies de terratinents del poble.

+ info: http://vila-real.com/vicentuso/14retratista.html

A la intempèrie

En els darrers mesos, he rebut diverses ofertes per participar en clubs de lectura, però, malauradament, cap d’elles ha quallat. I bé que em pesa, perquè compartir amb lectors l’experiència d’una novel·la és un goig i una manera esplèndida d’aprendre, per a mi. La qüestió és que cap de les persones que m’ha formulat la invitació havia pensat a contemplar ni tan sols les despeses de desplaçament, que en algun dels casos eren prou importants. No dic ja una remuneració que compensara l’esforç i el temps que hauria d’haver dedicat a preparar i participar en l’acte. Cap d’elles, i em consta que totes eren gent de bona fe, amants de la literatura i compromeses amb la cultura del país. Però ni tan sols havien pensat que la dedicació d’un escriptor al seu ofici és també un treball i no una afició. Com el del fuster o el de l’arquitecte, a qui no gosarien demanar que vinguera a casa a fer una feina de franc.

Però els escriptors vivim a la intempèrie, enfonsats en un pou que les polítiques del PP i certes velles inèrcies ha anat fent cada vegada més fondo. I allà estem, atents per si apareix una mà amiga que ens rescate. Una mà que esperàvem que fóra la dels nous governants, però van passant els dies i allà seguim, a dins del pou, ignorats per una societat que viu –en bona part- d’esquena a la nostra cultura, a la nostra literatura. Movent-nos en uns cercles esquifits, i en bona part endogàmics, ignorats per la premsa, pels polítics, per la gran massa de lectors.

I és cert que hi ha escriptors que van d’ací cap allà fent-se càrrec de tot. Que no diuen que no a res perquè necessiten sentir que algú els llegeix, que algú els estima a través dels seus llibres. I no els puc criticar, tot i que no compartisca la seua visió de les coses. Perquè vivim en un pou i tots necessitem que ens alimenten l’esperança. Però, al meu entendre, aquest voluntarisme no és el camí per dignificar la nostra literatura ni l’ofici dels que la fan possible. Dels escriptors. Per això, a contracor, he de dir que no a certes propostes.

Més al nord, hi ha tota una xarxa de clubs de lectura potentíssima. I quan t’hi conviden, ho fan sempre al recer de les ajudes de la Institució de les Lletres Catalanes. No se’ls acut demanar-te que hi vages de franc, pagant-te la gasolina i robant temps al teu treball o a la teua família a canvi de res. Al País Valencià, no. Ací traus una novel·la i si fas quatre actes de promoció t’ho has de pagar tot tu, perquè l’editorial (potser hi haurà alguna excepció) no hi pensa. Com tampoc ningú pensa que la lectura es fomenta en bona part a través dels escriptors i dels clubs de lectura. I que cal dedicar-hi recursos, si volem revertir les xifres vergonyoses que mostren tots els estudis sobre hàbits lectors. Però passa el temps i ningú mou fitxa. I mentrestant la pluja ens va calant els ossos.

Sis recomanacions per Sant Jordi

I va i el Xavier Aliaga em demana que faça una recomanació per als lectors del Temps amb motiu de Sant Jordi. Però que no han de ser novetats, sinó llibres que, al meu parer, mereixen que tornem a ells. I tres han d'estar escrits originalment en català i els altres tres, no. I, a més, he d'explicar una mica les raons de la tria. M'ho rumie una mica i li envie aquesta llista que segueix. Què us sembla?

• Quatre qüestions d'amor, de Joan Francesc Mira. Una obra que no ha gaudit de la rellevància que mereix. Unes narracions delicioses, subtils i plenes de matisos. Alta literatura.

• Noverint universi, de Joan Andrés Sorribes. Novel·la històrica ambientada a Vallibona en l'època de la pesta del segle XIV, amb uns personatges fascinants, un dibuix precís de la societat feudal, una trama potent i un lèxic que recrea el llenguatge de l'època i que malgrat això resulta de lectura àgil i absorbent. 

• Cita a Sarajevo, de Francesc Bayarri. En la línia que va obrir Truman Capote amb A sang freda, Bayarri utilitza els mecanismes de la ficció per recrear una història real: l'assassinat del general Luburic, el responsable dels camps de concentració nazis a Croàcia, que vivia refugiat a Carcaixent. Un text fascinant a mig camí entre el periodisme i la literatura.

• El hombre que amaba a los perros, de Leonardo Padura. Una novel·la extraordinària sobre la fi de les utopies que pren com a punt de referència l'assassinat de Trotsky. Absolutament imprescindible.

• L'illa, de Gianni Stuparich. Una novel·la breu d'una sensibilitat extraordinària. Narrada de manera senzilla però altament expressiva, furga en l'interior de les persones com poques vegades ho he vist.

• La senyoreta Else, d'Arthur Schnitzler. Explica, a través de monòlegs interiors, els dubtes d'una senyoreta de família bé vinguda a menys que es troba davant la necessitat d'escollir entre dues opcions dolentes. Un mecanisme de rellotgeria absolutament precís. 

No coneixia Alice McDermott. No l'havia llegida mai. Però hi ha llibres que diràs que et criden i "Algú" em va reclamar l'atenció des del primer moment. No me'n penedisc d'haver cedit a la temptació de llegir-lo. Explica, més o menys, alguns episodis d'una dona, la Marie, com qualsevol altra. Una dona de Brooklyn amb una vida corrent, a la qual li passen les coses que li passen a la gent corrent. No hi ha grans conflictes a resoldre, grans passions que t'empenten a llegir, grans incògnites que alimenten la curiositat. Hi ha detalls, molts detalls, que van acumulant-se amb precisió, que van situant-nos en cada lloc, en cada escena, que van calant-nos lentament fins seduir-nos d'una manera tranquil·la, però efectiva, molt efectiva. I una prosa adequada al que explica: vull dir senzilla, però precisa com un bisturí. Un gran llibre, sense dubtes, que demostra la versatilitat de la literatura, el poder infinit de les paraules, quan les treballen mans expertes. D'ací a dos dimarts, en parlarem al Club de Lectura de l'Associació Cultural Socarrats a Vila-real. I estic segur que serà una sessió molt gratificant.

El primer home, el darrer llibre

Ahir, al club de lectura dels Socarrats de Vila-real, vam comentar "El primer home", d'Albert Camus. És un llibre especial, per moltes coses. La primera, perquè es tracta del manuscrit que, el dia 4 de gener de 1960, quan l'escriptor va morir en un accident de cotxe a la rodalia de Paris, es trobava dins del maletí que duia amb ell. Cent quaranta-quatre pàgines de lletra menuda i difícil de desxifrar que van romandre incògnites fins trenta anys més tard, quan la seua filla Catherine les va transcriure i les va donar a l'editor. Parlem, doncs, d'una novel·la inacabada que, pel que sabem, Camus havia concebut com la seua pròpia "Guerra i pau". Una obra en tres volums que s'ocuparia de la pròpia vida de l'escriptor i alhora de la història d'Algèria en aquest mateix periode, és a dir, entre el final de la I Guerra Mundial, quan ja es troba colonitzada pels francesos, i el moment en què Camus redacta el llibre, en plena guerra de descolonització. Malauradament, aquell accident va truncar la vida del recent premi Nobel i va deixar el projecte en bolquers.
Però "El primer home" és especial també perquè, a diferència d'altres obres de Camus, de rerefons -diguem-ne- més filosòfic, aquesta aspira a tenir, segons l'escriptor, "més coses i més carn". De fet, les pàgines que va arribar a escriure s'ocupen de la seua infantesa a Alger, en una família més pobra que les rates, en un barri depauperat, en un país i en una situació que estava a mig camí de tot. Amb tot, destaca la vitalitat que desprén el llibre, la reivindicació del paisatge mediterrani -el sol, la mar...- al qual no va renunciar mai i que recull en unes descripcions precises, vives. Igualment, destaca la galeria de personatges, tractats amb un realisme que no anul·la la tendresa: l'àvia dominant, que es carrega la supervivència de la família a les esquenes; la mare sorda, amb qui manté una relació molt especial, distant i afectuosíssima alhora; el mestre, gràcies al qual va poder continuar els estudis i convertir-se en un escriptor imprescindible, el qual protagonitza una de les escenes més commovedores de l'obra... Són alguns dels valors del text, però n'hi ha molts, perquè Camus és un escriptor extraordinari, que ens enlluerna amb una prosa àgil i efectiva, plena de metàfores, i això que el text -hem de pensar- està escrit poc menys que a rajaploma, sense les correccions que separen -segons molts autors- una simple redacció de la literatura en majúscules. En aquest sentit, tant la transcripció com la traducció han respectat les errades i les anotacions del manuscrit, que, més enllà de la curiositat, ens ajuden a conèixer la manera de treballar de l'escriptor francés.
"El primer home", doncs, és un llibre de memòries que Camus va abordar com una novel·la, pot ser per tenir major llibertat a l'hora d'escriure: en un altre cas, no hauria pogut incloure-hi, per exemple, l'escena del seu naixement, que obre el llibre i ens recorda poderosíssimament el naixement de Jesucrist. En tot cas, una obra extraordinària que ens fa sentir alhora el goig de llegir-la i la pena de saber que mai no la podrem llegir del tot.

Encara en parlen (quin goig!)

Fa goig, molt de goig, saber que, després de tant de temps, allò que escrius encara està viu: el bloc Última Plana parla de Els inconvenients de la felicitat, una novel·la curta que vaig escriure fa temps per a la campanya Llegir en valencià, que posava aquell any en marxa la Fundació Bromera. Només es va poder adquirir un dissabte, amb el diari Levante, i després va deixar d'estar disponible (alguna cosa hauré de fer al respecte, per cert), així que el goig encara és més gran.

L'amor als deu anys

Llegir Erri de Luca reclama pausa. La seua manera d'escriure s'aproxima bastant a la prosa poètica: per la musicalitat, per la concisió, per la bellesa formal, per la potència de les idees que deixa caure com si no res. Així en "Els peixos no tanquen els ulls" (la darrera novel·la que Anna Cassasses ha traduït al català per a l'editorial Bromera) com a "Montedidio" (La Magrana), l'obra amb què el vaig descobrir fa temps i que, si és cert, com diuen, que està exhaurida, caldria tornar a posar en circulació de manera urgent.
De Luca no basteix grans nusos argumentals, no fa servir cap trama potent per organitzar les seues novel·les. La seua és una literatura de detalls, de moments quotidians que s'acumulen, d'instants comuns que eleva, a través d'un llenguatge senzill però immensament bell, a la categoria de transcendents. Parle, per exemple, de posar un cuc a l'ham o d'agafar la mà d'una xiqueta sota l'aigua, d'una baralla entre nens o del primer bes de dos infants que voregen els deu anys. Escenes quotidianes, sense res d'excepcional, que són la base d'"Els peixos no tanquen els ulls" i de la majoria de les novel·les de l'autor. Sobre elles, ha bastit la major part d'una obra per a la qual, com ell diu, no li ha calgut inventar perquè la vida li ha proporcionat material suficient. Un món que gira, en el cas d'"Els peixos no tanquen els ulls", al voltant de la descoberta de l'amor als deu anys, durant un estiu a la platja. I que ens explica, com deia, un infant de deu anys. Ara bé, tot i que la veu és la del xiquet, tot i que empra la primera persona, el calat dels pensaments de l'infant i algunes referències a la vida posterior d'aquest xiquet delaten que la veu pertany, en realitat, a un narrador ja madur, al vell en què s'ha convertit aquell xiquet i que ara, per a nosaltres, recorda la infantesa des de la calma d'una edat ja madura. El resultat és un text corprenedor, d'una sensibilitat extrema, escrit amb una prosa neta, brillant i sintètica, amb frases curtes que es combinen com si foren notes musicals. Una obra que emociona i enlluerna per la seua senzillesa formal i per la profunditat del missatge. Literatura de primer nivell, en definitiva.

Jo he llegit Bohumil Hrabal

Aquests dies, he tornat a Bohumil Hrabal. El vaig descobrir fa temps, amb "Trens rigorosament vigilats", una novel·la breu que em va captivar i que ara ho ha tornat a fer. L'he llegida a manera de preludi de "Jo he servit el rei d'Anglaterra", l'obra que acaba de reeditar Proa i que havíem convingut de comentar al club de lectura dels Socarrats.

Hi ha poques, molt poques novel·les amb el ritme de "Jo he servit el rei d'Anglaterra". Llegir-la és com si entrares a ballar i no pogueres parar mai més, imbuït per unes notes que se't claven a dins i et fan saltar de peça en peça però no et deixen parar. Explica la història de Jan Dité, un cambrer baixet i pobre que vol ser alt i milionari, però és també una galeria de personatges i situacions impagables i un passeig ben curiós per la història de la Bohèmia recent. Amerada d'aquest ritme, l'obra supera els límits de la realitat que observem i s'endinsa a voltes en la caricatura i a voltes en la paròdia o en l'exageració, sovint en els símbols. L'obra, com dic, va plena de personatges excèntrics, com el mâitre que ho controla tot fins el punt que sap què demanarà cadascun dels seus clients o l'home que talla troncs sense parar o el fill del protagonista, que només fa que clavar i clavar tatxes al terra de fusta, i encara molts més que farien la llista massa llarga. Per no parlar del mateix protagonista.

En idèntica línia, és difícil trobar escenes més hilarants en la literatura universal que el pantagruèlic banquet de l'emperador Haile Selassie, on se servirà, entre altres delícies, un camell farcit de set o vuit animals, els més menuts dins dels més grans. Allí, Dité servirà el vell i eixut rei dels etíops, que el condecorarà amb una banda blava que per a ell serà com un tresor. En canvi, el magatzem al sostre del qual s'acumulen els globus que reprodueixen exactament el cos dels clients de la sastreria que confecciona els fracs més selectes de Bohèmia i on conviuen el globus que representa el general més poderós amb el de l'últim cambrer de l'Imperi recorda, al mateix temps, Dalí i Fellini. Si n'hi ha que freguen el surrealisme (i ací podríem afegir el camp de concentració comunista on viuen com a reis els milionaris) també n'hi ha altres que, tot i l'aparença esplèndida, et remouen les entranyes, com ara el centre on els nazis emparellen mascles i femelles aris i purs per aconseguir l'home nou. Finalment, el nostre cambrer aconseguirà la meitat dels seus somnis: si bé no creixerà, sí que esdevindrà milionari i, encara més, propietari d'un fastuós hotel rural, el millor de Bohèmia. Però el somni durarà poc i Dité passarà els últims dies envoltat d'una cabra, un gat i un cavall i tingut per boig pels veïns del poble més pròxim. D'aquesta manera, Hrabal tanca el cicle amb unes escenes que beuen més del simbolisme que de l'excentricitat.

La caricatura, l'exageració, la desmesura dominen el relat, però no li impedeixen a Hrabal notes d'una tendresa demolidora, com, per exemple, l'escena en què el cambrer omple de pètals el ventre de l'amant. O el moment en què, vestit de frac com en els millors moments de la seua carrera, descobreix que s'ha convertit en un estrany no sols per als altres, sinó també per a ell mateix.

Diu la nota final que Hrabal va escriure "Jo he servit el rei d'Anglaterra" en tres setmanes i encara amb el sol sobre la màquina d'escriure, de manera que li impedia veure allò que anava posant sobre el paper. No ho sé. Potser és una més de les exageracions que recorren un llibre preciós, excessiu, on el llenguatge està al servei d'un ritme poderós, musical, que et sacseja i et du d'ací cap allà, a voluntat de l'autor. Un llibre que és un regal i que demostra, si és cert que la va escriure aixì, que la literatura no és cosa d'anys, ni de mesos, ni de dies.

Jo confesso

Fa ja algunes setmanes que vaig acabar de llegir Jo confesso, la novel·la de Jaume Cabré. I he de dir, abans de res, que em sembla una novel·la intel·ligent. Apassionada, també, però sobretot molt i molt intel·ligent. Més enllà d'una història potent, d'uns personatges versemblants i atractius, d'una encertada tria de temes i d'una manera de narrar vigorosa i atrevida, que de tot n'hi ha, el que més admire de l'últim Cabré és la capacitat de control sobre les parts que integren la novel·la. Perquè era molt fàcil que una història tan complexa, amb tants meandres i tantes giragonses, acabara escolant-se per algun badall inesperat. I no és així, sinó tot el contrari. La història flueix i t'arrossega. Amb suavitat, però de manera implacable. I una construcció així, tan laberíntica i al temps tan diàfana, només està a l'abast d'algú que coneix perfectament l'ofici d'escriure. Que hi ha pensat molt, en les eines de què disposa i en com fer-les servir. I que aplica els seus coneixements amb rigor de científic, però també amb passió d'enamorat. Sense concessions. Deixant-s'hi la vida i sense fer càlculs extraliteraris. Per això m'alegra especialment l'èxit de Jaume Cabré i Jo confesso. Perquè el seu és el de tots aquells que encara creiem en la literatura. I no sols (o únicament) en els llibres.

S'han comentat moltes coses de Jo confesso, entre les quals que és una novel·la sobre el Mal. És cert, però no del tot. O no únicament. Perquè també és una novel·la sobre l'amor i sobre l'amistat i sobre l'ambició i sobre l'enveja i sobre la insatisfacció i sobre la solitud i sobre els jueus i sobre la història recent d'Europa i sobre moltes més coses que em deixe per no fer-ho llarg. Una novel·la sobre la vida, en definitiva. En tota la seua complexitat. Amb els seus racons obscurs i les seues zones il·luminades. I una obra que fa un emfasi especial, això sí, en la tradició cultural europea i en el paper dels jueus i en la contradicció que suposa que sovint la cultura més elaborada i la versió més refinada del Mal vagen de la mà.

Una novel·la així ha d'anar plena de mil històries i de centenars de personatges, cadascú amb la seua personalitat i les seues dèries, i Cabré els controla tots i això és un gran mèrit. I no sols això, sinó que, conscient que una novel·la de mil fulls no pot decaure perquè un descens prolongat del ritme podria ser fatal, fa servir tot el seu bagatge com a guionista de televisió per enllestir una trama que no deixa mai de sorprendre't. De fer girs insospitats i d'aportar solucions inesperades (però perfectament conseqüents) als conflictes que planteja, de deixar fils solts que haurà de reprendre més tard fins cosir, amb l'última puntada, un tapís perfecte. I tot això sense defugir la profunditat dels temes que aborda ni dels personatges que li donen cos.

Per fer viable un artefacte d'aquest calibre, Cabré necessitava un esquelet que articulara les parts i els donara unitat. Per fer-ho, ha escollit -i aquest és un altre encert per la càrrega simbòlica i les possibilitats narratives que guarda- un violí. Un instrument fabricat a Cremona l'any 1764 per Lorenzo Storioni que va passant de mà en mà fins arribar a les d'Adrià Ardèvol, el personatge central de la novel·la, que l'heretarà del pare. D'aquesta manera, Cabré traça dos eixos que es creuen en un punt. El primer, podríem dir que transversal, representa la trajectòria del violí i li proporciona l'excusa perfecta per endinsar-se en la història d'Europa i abordar les distintes èpoques així com el paper que hi van jugar moviments com la Inquisició o el nazisme. El segon, diríem doncs que longitudinal, s'alimenta dels distints episodis de la biografia d'Adrià Ardèvol, sobre els quals fa avançar la novel·la i que li permeten, alhora, dibuixar les pulsions més íntimes del personatge central i donar-li un punt de vista contemporani a tots els temes que planteja.

Tot això, però, són reflexions que em venen al cap després de setmanes de pair la lectura de Jo confesso, de pensar sobre el què i el com, però, al capdavall, no sé si són massa importants. El realment decisiu és que és una novel·la que et fa passar estones d'un plaer intents. Molt intens. I això no sé si es pot explicar amb paraules.

Un submarí perdut (enmig del desert)

En el principi, hi hagué un dibuix ben suggeridor: un gentleman anglés seu enmig del desert, davant d'un submarí soterrat en l'arena. Una vinyeta que Oriol Malet va enviar a Lluís Llort a veure què li suggeria. I el que li ha inspirat aquella il·lustració ha estat "Número 5. El submarí perdut", un relat que va més enllà de moltes coses. De les etiquetes, d'entrada, perquè, com confessen els autors, no és estrictament una novel·la, ni un llibre il·lustrat ni una novel·la gràfica. I és, alhora, les tres coses. Efectivament, l'obra té una organització peculiar: comença com una novel·la amb certes il·lustracions; continua, a mitjan text, amb un quadern on dibuix i text es fonen per donar la sensació que llegim papers antics; i acaba, finalment, com començava. Una delícia, en definitiva, en la qual hi tenen a veure els autors, és clar, però també l'editorial Barcanova, que ha fet un treball de disseny i producció del llibre veritablement superb.

"Número 5", però, també depassa els límits de la novel·la juvenil  i s'inscriu, directament, en la d'aventures. Aventures modernes, a més. I amb una peculiaritat: com en els vells relats clàssics del gènere, l'acció no relega a un segon pla els personatges, que n'hi ha molts i de molt rics. Els pilots dels submarins que participen en una cursa d'allò més peculiar, per exemple. O l'Agripina, l'arxivera d'un diari de Madeira, una dona amb una energia i una capacitat per ingerir ginebra realment fascinants. Tant, que el mateix autor confessa que potser li hauria de dedicar alguna altra novel·la: l'esperem, ja, impacients. Personatges a penes apuntats, la majoria, de qui volguérem saber més, molt més: senyal que, amb poques ratlles -les que requereix el text- l'autor els ha sabut dibuixar amb fermesa i convicció.

"Número 5. El submarí perdut" segueix les passes de Nuno Peixoto, un jove investigador portugués que decideix vaitjar a Madeira per esbrinar què és el "líquid transmatèric" i per què, a la crida d'un xeic àrab, s'hi van reunir representants d'alguns dels països que lluitaven a la Segona Guerra Mundial. I com és que es van posar d'acord per participar en una cursa peculiar, a bord d'uns petits submarins que, ben pringats de líquid transmatèric eren capaços de travessar els sòlids com si foren líquids i arribar, doncs, on cap submarí havia arribat abans. Al mig del desert, per exemple, on Peixoto sospita que hi ha un dels submarins, el número 5, víctima d'un naufragi enmig de la sorra, sí, però també en possessió d'un secret que maldarà -maldarem, també nosaltres- per descobrir.

Al Perú, de viatge

Empés, si més no en part, pel bon sabor de boca que em va deixar "El món en dotze postals", vaig agafar, només veure'l exposat a la llibreria, "El regal en la mirada", de Joan Baptista Campos, que fa no res que ha publicat Onada Edicions. El llibre explica el viatge que Joan i la seua parella van fer al Perú, fa algun temps. L'autor, de fet, me n'havia parlat en alguna ocasió, tant del viatge com del llibre, però no era conscient que ja rodava pel món.

Joan Baptista Campos és un poeta excel·lent (us recomane especialment "Pavelló d'Orient" i "Jardí clos", per seleccionar dos títols), però, quan exerceix de narrador, té perfectament clar l'utillatge que li cal (i el que no pertoca), de manera que no resulta fàcil imputar-li aquella acusació que tan sovint veiem que es fa servir contra els poetes posats a narradors. Ben al contrari.
Lima, Arequipa, Machu Pichu..., Campos organitza el llibre per jornades i ens va explicant  les visites de cada dia, però també les seues impressions personals, i intenta entendre i fer-nos entendre als lectors com és la gent amb què es troba, quina és la seua manera de viure i fins i tot d'entendre el món. Això, amb quatre pinzellades, és clar, que un viatge d'aquesta mena no dóna per a aprofundir en excés. Perquè, i aquesta és una peculiaritat original, el viatge que ens explica Campos és un d'organitzat, on cada visita està perfectament estipulada i el marge per a les expansions lliures -tot i que existeix- no és mai excessivament gran. Acostumats als llibres de viatgers que es deixen durs pels camins o que hi sojornen llargues temporades, resulta curiós, si més no, topar amb algú que, sense rubor, se cenyeix l'etiqueta de turista, l'assumeix i intenta traure-li tot el partit possible. No hi ha, doncs, ni episodis plens d'incertesa ni l'assimilació que només pot ser fruit d'una llarga convivència, però, en canvi, hi trobem un dietari bastit a partir d'una mirada senzilla, atenta als detalls, receptiva a la diversitat de punts de vista que cada viatge comporta. I una prosa clara, solvent, que ajuda a crear complicitats amb el lector.

25 de novembre, Dia de les Llibreries

Els llibreters de l'Estat han decidit d'establir el 25 de novembre com a Dia de les Llibreries i invitar els seus associats a celebrar actes diversos per commemorar-lo. Per omplir-lo de contingut. Està bé. Durant tota la jornada, faran un 5% de descompte als compradors, per facilitar encara més l'accés als llibres. Totes les iniciatives són poques per apuntalar un sector que, als que estimem els llibres, ens resulta indispensable. Les llibreries independents són garantia de pluralitat, d'atenció directa (malgrat que tots coneixem casos en què aquesta s'ha perdut o s'ha diluït), fins i tot d'articulació ciutadana. Sense les xicotetes llibreries hi hauria volums que no podríem trobar enlloc, perquè les grans superficies només juguen a cavall guanyardor. Així, doncs, aquest bloc s'uneix avui a les celebracions. Encar més: d'ací unes hores, a les 20h, presentaré, a la llibreria Ausiàs de Vila-real, la meua última novel·la, La mà de ningú, un acte amb el qual aportaré la meua humil col·laboració a les commemoracions. I ho faré amb gust, tot i que m'agradaria que l'organtizació estatal de llibreters fóra una mica més sensible a la diversitat que proclamen i haguera publicat el seu manifest en totes les llengües de l'Estat i haguera inclòs, en el fullet que han repartit arreu, llibres que anaren més enllà de les lletres castellanes. Ni que fóra per coherència. Perquè reivindicar la diversitat de què són garantia i alhora ignorar-la no és la millor manera de convéncer ningú.

La mà de ningú: el clip

La mà de ningú (Ed. Proa)

Dissabte, a la Setmana del Llibre en Català

Costa, tornar a agafar la marxa, després del parèntesi de tants dies sense escriure. Sense escriure al bloc, vull dir, perquè no m'ha faltat la feina, les darreres setmanes. Un dels encàrrecs que he hagut d'atendre ha estat preparar-me la intervenció que faré dissabte que ve, a les 18 hores, a la Setmana del Llibre en Català. Acompanyaré Isabel-Clara Simó i Vicent Sanchis en una taula rodona  on parlarem -debatrem, espere- sobre les condicions (i les opcions) de publicar al País Valencià o al Principat. L'acte forma part d'un seguit d'activitats que ha organitzat, dins la SLC, l'Associació d'Editors del País Valencià. Una presència, la dels editors valencians al nord, que m'alegra força perquè hauria de ser un indici d'una normalitat (la consideració, a tots els efectes, de l'àmbit lingüístic català com un espai únic) que hem anat perdent a poc a poc i per culpa de tots: de la pressió de l'estat centralista, de la inèrcia econòmica, de la passivitat dels afectats, de certes actituds pusil·lànimes o paternalistes, segons com, etc. Així que si us acosteu al Parc de la Ciutadella i teniu ganes de debatre, ja ho sabeu.

lennon i nosaltres

Lennon i Anna (Bromera) és el llibre de relats amb què Vicent Borràs va guanyar el premi de narrativa Ciutat de València l'any 2008. Una desena de contes -alguns dels quals agrupats en tríptics- que recreen l'època en què la gent de la meua generació -els nascuts a primers de la dècada dels 60- ens menjàvem el món. Ens el menjàvem fins que Mark David Chapman va acabar a trets amb la vida de John Lennon i, de sobte, amb la caiguda del símbol, tots vam despertar del somni i ens vam adonar que potser no seria tan fàcil donar-li més oportunitats a la pau. Una crònica, doncs, de les il·lusions perdudes d'una època i d'una gent, de les renúncies i de les traïcions, però també una reivindicació de la rebel·lia i de la joventut, de la capacitat de l'amor -ni que siga impossible- per donar sentit a la vida.
Les narracions estan agermanades per certes inquietuds comunes -l'amor i la mort, bàsicament-, per una banda sonora que els nascuts en aquell moment reconeixeran sense dificultat (i que sovint té un pes decisiu en els desenvolupament de la trama) i per uns personatges que retraten tota una generació. Així hi trobareu l'antic revolucionari que ara s'ha integrat perfectament en el sistema i també els inadaptats, que mai no van saber trobar el seu lloc.
Al meu parer, destaquen dos contes: El colom de Sant Marc perquè demostra com una història ben explicada és capaç de fer-nos patir i d'emocionar-nos fins i tot quan sabem que els que se'ns està contant està fora de tota lògica (i quina altra cosa és la literatura, si no?) i Els altres plans, la història d'un amor que ens commou fins el moll de l'os i a la qual Borràs li dóna la volta davant nostre amb habilitat i perícia de prestigitador sense que siguem capaços d'albirar que amaga sota les mans. Una delícia.

Una fauna curiosa

No és fàcil explicar l'argument de Món animal (Onada), la novel·la de Jordi Colonques. Sobretot perquè l'autor ha utilitzat molts personatges per trenar l’acció de la novel·la, alguns amb un paper més influent en els fets que ens narra, d’altres a manera d’actors secundaris que hi posen el pessic de sal o de pebre que necessita la trama. Però tot plegat es podria resumir en dues línies principals: la primera té a veure amb Gus, un paio gros i malfeiner, i la seua recerca, per dir-ho així, de feina, que l’acabarà portant a Món animal, una espècie de zoològic del segle XXI que recorda poderosament un parc temàtic valencià. L’altra línia principal s’articula al voltant de la troballa d’un cadàver al qual li falten tres dits en un descampat de la ciutat, però no penseu que la cosa va d’esbrinar qui és l’assassí o la víctima ni que, de sobte, la novel·la es veurà invadida de detectius. No van per ací, les coses. Ben al contrari, la història de la víctima –inclòs el final- queda explicada amb pèls i senyals en la segona part del llibre. Per tant, més que no una novel·la de lladres i serenos, Món animal és una obra coral on el cadàver és únicament una excusa per retratar-nos la fauna que pul·lula entorn d’ell. I entre la qual, m’agradaria destacar un empresari amb uns mètodes molt peculiars de venda a domicili (no us perdeu el curset accelerat que imparteix als futurs comercials), una pescatera amb una prometedora carrera en el món de l’espectacle, la propietària d’una cadena de televisió local o un vell rocker, admirador de Jimmy Page, el líder de Led Zeppelin, que està encabotat a demostrar aquella vella màxima que deia que els vells rockers no moren mai. Són només alguns dels personatges que transiten per aquesta novel·la on, per dir-ho d’alguna manera, cada personatge té el seu puntet, el seu què, i que Jordi Colonques ens presenta dibuixats amb traços grossos que accentuen determinats perfils i ens n’amaguen uns altres, però controlant sempre que no se'n vagen de mare. I no és fàcil.
Així, doncs, una galeria impagable de personatges, una narració àgil i molt ben travada, un domini del llenguatge adient per a descriure situacions pròximes a la caricatura i un sentit de l'humor molt especial fan de Món animal una sàtira ben oportuna d'una societat que, en el fons, no està tan lluny d'aquesta visió aparentment (i només aparentment) excessiva.