Encomanar la sordidesa

Hi ha novel·les on la forma està absolutament supeditada al fons. Són llibres concebuts per a què l'impacte sobre el lector el produïsquen els fets narrats i per tant els intermediaris (el llenguatge, l'estructura, la sintaxi...) han de ser absolutament transparents, ja que no poden desaparèixer. Són novel·les on el lector no pot aspirar mai a ser res més que un espectador. Més o menys interessat, més o menys encisat, però únicament espectador. N'hi ha d'altres, en canvi, que aspiren a ser una experiència completa on la forma i el fons són còmplices absoluts. Són novel·les que requereixen, en general, d'una implicació més gran. I que, si acceptem el repte i ens capbussem a fons, aspiren a trencar aquesta separació tradicional entre narrador i lector i inviten a participar de l'atmosfera que recrea l'obra. A sentir el que senten els personatges. Una d'aquestes obres és "La bèstia del cor", de Hertha Müller, que va publicar fa uns mesos l'editorial Bromera.
La recent premi Nobel recrea la vida d'uns estudiants suabis a la Romania de Nicolai Ceaucescu. I ens descriu una societat opressiva, on tot està prohibit, on el passat es reescriu a conveniència, on la repressió arriba fins als detalls més ínfims, on tothom vigila tothom i els poemes són considerats material subversiu. Una societat grisa on tots els dies són iguals i no hi ha al·licients per a viure perquè no hi ha cap mena d'esperança. On les úniques portes que ataüllen els joves per a fugir són l'exili o el suïcidi. Si no totes dues a l'hora.
Müller recrea aquesta societat a partir d'una prosa austera i freda, que es limita a consignar els fets sense penetrar en les emocions dels personatges perquè també les emocions estan reprimides. I fa servir unes imatges potentíssimes i un estil que -tot i les dificultats de traslladar-ho d'una llengua a un altra- s'intueix de clara intenció poètica. La gran virtut d'aquesta novel·la -i a l'hora el seu major inconvenient- és la immersió del lector en una mecanisme narratiu que et percudeix les temples a base d'un ritme persistent, repetitiu, monòton que no sols descriu la rutina sinó que l'encomana, que no sols detalla la sordidesa d'aquelles vides sinó que la fa sentir en carn pròpia. Llegir "La bèstia del cor" és endinsar-se en un paisatge difuminat, sense colors, sense siluetes massa definides, en una immensa fàbrica on les màquines no deixen mai de repetir els mateixos sorolls, on et sents vigilat i tens por i saps que no hi ha esperança possible.

Arriba la primera obra de la premi Nobel alemanya Herta Müller

Fa uns mesos, el món editorial es va sorprendre quan es va anunciar que una firma modesta com Bromera s'havia fet amb els drets de l'obra de Herta Müller, l'escriptora romanesa en alemany que va rebre el premi Nobel de literatura fa pocs mesos. El cas, però, no hauria de sorprendre en excés a qui conega el catàleg de l'editorial d'Alzira, que compta no sols amb obres de premiats com Dario Fo o Naguib Mahfuz, que ja fa temps que el van guanyar, sinó també amb altres més recents com Orhan Pamuk. Siga com siga, ara ens arriba “L'home és un gran faisà en el món”, la primera de les 4 obres que, amb una freqüència insòlita, té previst publicar Bromera abans de desembre de 2010.
Müller va nàixer a Nitchdorf (1953), una població de parla alemanya però inclosa dins Romania. Filla d'uns camperols suabis, va rebre una educació alemanya, tot i que va estudiar literatura romanesa a la Universitat de Timisoara. Des de 1987, viu a Berlín. De fet, va exiliar-se després de defensar els drets de la minoria alemanya. La seua obra literària està escrita en alemany, així que se la pot considerar a tots els efectes com una escriptora alemanya. I, a més, de les més guardonades, ja que té en poder seu bona part de les grans distincions que s'hi atorguen. A l'Estat espanyol, però, no era massa coneguda fins que es va fer públic el veredicte de l'Acadèmia sueca.
“L'home és un gran faisà en el món” està situada, precisament, en un poble de la zona de parla alemanya de Romania i, tot i tractar-se d'un fresc bastant plural, l'ambició d'emigrar és un dels lligams més forts a l'hora de bastir l'entramat de l'obra. El personatge principal de la novel·la, que ha traduït Ramon Monton, és Windisch, un camperol que viu amb la seua família en condicions bastant precàries. Està casat amb Katharina, però les coses no van bé del tot, entre ells. De fet, ja van casar-se arran la pèrdua, durant la Segona Guerra Mundial, de les persones que estimaven. Tenen una filla, Amalie, que treballa en una llar d'infants. I, com han fet abans algunes famílies, aspiren a fugir de Romania i buscar-se la vida en Alemanya. Però no és fàcil. Calen papers. Certificats. Intercessions. Per això,Windisch no deixa de portar sacs de farina a l'alcalde, al policia i a qui faça falta. Però el temps passa i els tràmits no avancen. Pel poble es comenta que el policia només expedirà els papers pertinents després que se li haja ofrenat alguna dona. I Katherina, que segons Windisch va haver de prostituir-se a Rússia durant la guerra, és massa vella. Igualment, n'hi ha qui diu que el rector de la parròquia només busca els certificats de naixement després d'haver tastat el cos de les interessades. Mentrestant, arriben notícies de les famílies que han emigrat a l'estranger. I la desesperació va fent camí.
L'ambient que retrata Müller és sòrdid, plujós, fosc. Una atmosfera opressiva, densa, a través de la qual es mouen com poden els personatges, ofegats per la impotència, per la falta de perspectives, per la misèria i l'arbitrarietat. Hi contribueix notablement a augmentar aquesta sensació la prosa impressionista de l'autora, que acumula frases breus i tallants com punyalades, imatges esmolades que van sumant desolació a un paisatge que no tardem gens a endevinar tenebrós. “L'home és un gran faisà en el món” és una novel·la tan breu com rica en matisos, en frases brillants, en imatges corprenedores. Enguany almenys, els hem d'estar agraïts, als acadèmics suecs.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (17/01/10)