La bona lletra: Les primeres frases

Quina importància té la primera frase d'un llibre? Se sol escriure abans que les altres o cal esperar un temps per definir-la' Quines característiques ha de tenir? A "La bona lletra" del sisè lliurament de Plaerdemavida parlem de com encaren els diferents autors l'inici de les seues narracions. I escoltem què en pensa Jaume Cabré i, per acabar, comentem alguns dels inicis més famosos de la història de la literatura.
Ací pots recuperar els programes sencers de Plaerdemavida.
Bona part dels continguts de "La bona lletra" els trobaràs en L'arquitectura de la ficció. Claus per a escriure narrativa que vaig publicar en 2017.

Jo confesso

Fa ja algunes setmanes que vaig acabar de llegir Jo confesso, la novel·la de Jaume Cabré. I he de dir, abans de res, que em sembla una novel·la intel·ligent. Apassionada, també, però sobretot molt i molt intel·ligent. Més enllà d'una història potent, d'uns personatges versemblants i atractius, d'una encertada tria de temes i d'una manera de narrar vigorosa i atrevida, que de tot n'hi ha, el que més admire de l'últim Cabré és la capacitat de control sobre les parts que integren la novel·la. Perquè era molt fàcil que una història tan complexa, amb tants meandres i tantes giragonses, acabara escolant-se per algun badall inesperat. I no és així, sinó tot el contrari. La història flueix i t'arrossega. Amb suavitat, però de manera implacable. I una construcció així, tan laberíntica i al temps tan diàfana, només està a l'abast d'algú que coneix perfectament l'ofici d'escriure. Que hi ha pensat molt, en les eines de què disposa i en com fer-les servir. I que aplica els seus coneixements amb rigor de científic, però també amb passió d'enamorat. Sense concessions. Deixant-s'hi la vida i sense fer càlculs extraliteraris. Per això m'alegra especialment l'èxit de Jaume Cabré i Jo confesso. Perquè el seu és el de tots aquells que encara creiem en la literatura. I no sols (o únicament) en els llibres.

S'han comentat moltes coses de Jo confesso, entre les quals que és una novel·la sobre el Mal. És cert, però no del tot. O no únicament. Perquè també és una novel·la sobre l'amor i sobre l'amistat i sobre l'ambició i sobre l'enveja i sobre la insatisfacció i sobre la solitud i sobre els jueus i sobre la història recent d'Europa i sobre moltes més coses que em deixe per no fer-ho llarg. Una novel·la sobre la vida, en definitiva. En tota la seua complexitat. Amb els seus racons obscurs i les seues zones il·luminades. I una obra que fa un emfasi especial, això sí, en la tradició cultural europea i en el paper dels jueus i en la contradicció que suposa que sovint la cultura més elaborada i la versió més refinada del Mal vagen de la mà.

Una novel·la així ha d'anar plena de mil històries i de centenars de personatges, cadascú amb la seua personalitat i les seues dèries, i Cabré els controla tots i això és un gran mèrit. I no sols això, sinó que, conscient que una novel·la de mil fulls no pot decaure perquè un descens prolongat del ritme podria ser fatal, fa servir tot el seu bagatge com a guionista de televisió per enllestir una trama que no deixa mai de sorprendre't. De fer girs insospitats i d'aportar solucions inesperades (però perfectament conseqüents) als conflictes que planteja, de deixar fils solts que haurà de reprendre més tard fins cosir, amb l'última puntada, un tapís perfecte. I tot això sense defugir la profunditat dels temes que aborda ni dels personatges que li donen cos.

Per fer viable un artefacte d'aquest calibre, Cabré necessitava un esquelet que articulara les parts i els donara unitat. Per fer-ho, ha escollit -i aquest és un altre encert per la càrrega simbòlica i les possibilitats narratives que guarda- un violí. Un instrument fabricat a Cremona l'any 1764 per Lorenzo Storioni que va passant de mà en mà fins arribar a les d'Adrià Ardèvol, el personatge central de la novel·la, que l'heretarà del pare. D'aquesta manera, Cabré traça dos eixos que es creuen en un punt. El primer, podríem dir que transversal, representa la trajectòria del violí i li proporciona l'excusa perfecta per endinsar-se en la història d'Europa i abordar les distintes èpoques així com el paper que hi van jugar moviments com la Inquisició o el nazisme. El segon, diríem doncs que longitudinal, s'alimenta dels distints episodis de la biografia d'Adrià Ardèvol, sobre els quals fa avançar la novel·la i que li permeten, alhora, dibuixar les pulsions més íntimes del personatge central i donar-li un punt de vista contemporani a tots els temes que planteja.

Tot això, però, són reflexions que em venen al cap després de setmanes de pair la lectura de Jo confesso, de pensar sobre el què i el com, però, al capdavall, no sé si són massa importants. El realment decisiu és que és una novel·la que et fa passar estones d'un plaer intents. Molt intens. I això no sé si es pot explicar amb paraules.

Pere Rovira recupera els “Sonets per a Helena” de Ronsard

De la mà d’un traductor del pes del poeta lleidatà Pere Rovira, l’editorial Proa ha publicat “Les roses de Ronsard”, una antologia dels sonets que el poeta renaixentista francés va compondre al final de la seua carrera poètica en honor d’Helena de Surgères, una dama d’honor de Caterina de Mèdicis. Pierre de Ronsard (1524-1585) va ser, sense dubtes, el poeta més influent del seu temps i, en tot cas, un dels que més va perfeccionar el sonet i més va enriquir la llengua poètica. Home de gran formació clàssica –se li n’ha criticat fins i tot una excessiva fidelitat en els seus versos- va deixar la carrera militar a causa d’una sordesa i es va dedicar a l’estudi de les Humanitats i, més tard, va entrar al servei de la Cort. La publicació de “Els amors”, una col·lecció de sonets d’inspiració petrarquiana en honor de Casandra Salviati, la filla de 14 anys d’un banquer florentí per qui professava un amor platònic, van suposar la seua consagració com a poeta. Un prestigi que ratificarien els “Himnes” (on tracta qüestions filosòfiques i polítiques) o diversos lliuraments dels “Amors” i les “Odes”. A petició del rei Carles IX, comença a escriure “La Francíada”, un poema èpic que exalta el llinatge dels Valois i vincula, a la manera de Virgili a “L’Eneida”, l’origen de França amb la guerra de Troia. Però l’obra, condicionada pels capricis reals, va resultar un fracàs que, sumat a un cert canvi de moda poètica, va causar el desprestigi de Ronsard. Més tard, però, encara va escriure els “Sonets per a Helena”, que van publicar-se en dos volums. Allí, Ronsard torna a fer servir la influència de Petrarca per cantar els amors d’un home vell per una dona jove. D’aquests dos llibres, Rovira n’ha seleccionat una cinquantena llarga que, amb l’afegit de quatre sonets finals, integren “Les roses de Ronsard”.
A Pere Rovira, que firma el llibre com a autor, va seduir-lo, entre altres valors, el caràcter amable i subtil de la poesia del francés, que “planta cara a la desgràcia amb elegància i, potser per això, no perd mai la tranquil·litat estilística”. Efectivament, s’ha discutit si l’amor per Helena que declara als sonets té una base real o les composicions responen simplement a un impuls literari. En realitat, el que importa són la manera tan viva amb què retrata, com escriu Rovira, “el malestar físic i moral de ser vell” i la dignitat amb què l’assumeix; la pervivència de l’amor, malgrat el pas del temps; la profunditat de les reflexions que fa sobre el sentit de la vida o l’humor que fa servir de tant en tant. En realitat, el que importa és que aquests versos continuen plenament vigents, segles després d’haver estat escrits. I que el retrat que es desprén continua sent ben actual. Que la veu de Ronsard encara és capaç d’alterar-nos el pols, de moure’ns a pensar. De commoure’ns.

El Rotgle i la Censal

Fa 25 anys, l’escola pública valenciana encara no impartia classes en la llengua pròpia i les llars d’infants simplement no existien. En aquell context va començar a funcionar a Castelló el parvulari El Rotgle, fruit de l’empenta d’una part de la societat civil compromesa amb l’escola valenciana i en valencià. D’aquella empenta va nàixer també el Col·legi Censal. Ara, sota la direcció de Vicent Pitarch, s’ha editat el llibre “Escola Censal”, commemoratiu de l’efemèride que compta amb testimonis d’antics alumnes, professors i pares, entre els quals el de l’escriptor Jaume Cabré.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (31/5/09)