Les veus i la boira, a la Fira del Llibre de València

La Fira del Llibre de València ha programat un club de lectura sobre la meua novel·la Les veus i la boira. Serà el 3 de maig, a les 18.30h al recinte de la fira (Sala Museu 1). L'activitat va dirigida tant a clubs de lectura ja constituïts com a lectors individuals. Per a participar-hi, cal inscriure's en aquest enllaç: http://firallibre.com/event/trobada-de-clubs-amb-vicent-uso/

Un club de lectura especial

Voleu participar en un club de lectura molt molt especial?
Seguiu, doncs, les instruccions:
1. Llegiu "Les veus i la boira"
2. Inscriviu-vos pitjant aquest enllaç (podeu fer-ho com a clubs de lectura o com a particulars).
i 3. Veniu el 3 de maig a la Fira del Llibre de València.
Serà un gust trobar-me amb lectors com vosaltres i enraonar del perquè i del com de la novel·la i de llibres i de literatura i del que calga.

El Palau dels Somnis de Kadaré

És curiós el cas d'Ismail Kadaré. Un autor amb una part prou significativa de la seua obra publicada en català i, en canvi, un gran desconegut. Ahir, vam parlar d'ell i del seu "Palau dels somnis" al club de lectura de l'Associació Cultural Socarrats.
La novel·la explica la història de Mark-Alem, un jove d'una branca vinguda a menys d'una família poderosa -els Qüprili-, que entra a treballar al Palau dels Somnis, una immensa estructura burocràtica que recol·lecta, seleccionai analitza els somnis dels súbdits. I que, en funció de les interpretacions que en fa, decideix quina política aplicar.
No és un llibre fàcil, en el sentit que no té una trama addictiva, sinó tot el contrari: diríem que ens planteja situacions estàtiques, i per tant més descriptives, i que això provoca que certs lectors no hi acaben d'entrar.
El conjunt és una metàfora potent d'una societat, com l'Albània d'Enver Hoxha, on l'Estat impregna tots els àmbits de la vida de les persones i aspira a controlar-los fins l'extrem (no sols el que fan, sinó fins ii tot el que somnien). Un món simbòlic traçat a partir de l'acumulació -potser una mica sobredimensionada- d'elements realistes (els palaus immensos, les regles incomprensibles, els ascensos inexplicables, l'exercici del poder al marge dels súbdits, que només poden apreciar indicis del que ocorre realment...). Un poder, el que retrata Kadaré, que és en el fons tots els poders, perquè la lògica del poder -de tots els poders- és sempre única: l'acumulació.
En definitiva, una bona novel·la d'un autor que val la pena descobrir.

A la intempèrie

En els darrers mesos, he rebut diverses ofertes per participar en clubs de lectura, però, malauradament, cap d’elles ha quallat. I bé que em pesa, perquè compartir amb lectors l’experiència d’una novel·la és un goig i una manera esplèndida d’aprendre, per a mi. La qüestió és que cap de les persones que m’ha formulat la invitació havia pensat a contemplar ni tan sols les despeses de desplaçament, que en algun dels casos eren prou importants. No dic ja una remuneració que compensara l’esforç i el temps que hauria d’haver dedicat a preparar i participar en l’acte. Cap d’elles, i em consta que totes eren gent de bona fe, amants de la literatura i compromeses amb la cultura del país. Però ni tan sols havien pensat que la dedicació d’un escriptor al seu ofici és també un treball i no una afició. Com el del fuster o el de l’arquitecte, a qui no gosarien demanar que vinguera a casa a fer una feina de franc.

Però els escriptors vivim a la intempèrie, enfonsats en un pou que les polítiques del PP i certes velles inèrcies ha anat fent cada vegada més fondo. I allà estem, atents per si apareix una mà amiga que ens rescate. Una mà que esperàvem que fóra la dels nous governants, però van passant els dies i allà seguim, a dins del pou, ignorats per una societat que viu –en bona part- d’esquena a la nostra cultura, a la nostra literatura. Movent-nos en uns cercles esquifits, i en bona part endogàmics, ignorats per la premsa, pels polítics, per la gran massa de lectors.

I és cert que hi ha escriptors que van d’ací cap allà fent-se càrrec de tot. Que no diuen que no a res perquè necessiten sentir que algú els llegeix, que algú els estima a través dels seus llibres. I no els puc criticar, tot i que no compartisca la seua visió de les coses. Perquè vivim en un pou i tots necessitem que ens alimenten l’esperança. Però, al meu entendre, aquest voluntarisme no és el camí per dignificar la nostra literatura ni l’ofici dels que la fan possible. Dels escriptors. Per això, a contracor, he de dir que no a certes propostes.

Més al nord, hi ha tota una xarxa de clubs de lectura potentíssima. I quan t’hi conviden, ho fan sempre al recer de les ajudes de la Institució de les Lletres Catalanes. No se’ls acut demanar-te que hi vages de franc, pagant-te la gasolina i robant temps al teu treball o a la teua família a canvi de res. Al País Valencià, no. Ací traus una novel·la i si fas quatre actes de promoció t’ho has de pagar tot tu, perquè l’editorial (potser hi haurà alguna excepció) no hi pensa. Com tampoc ningú pensa que la lectura es fomenta en bona part a través dels escriptors i dels clubs de lectura. I que cal dedicar-hi recursos, si volem revertir les xifres vergonyoses que mostren tots els estudis sobre hàbits lectors. Però passa el temps i ningú mou fitxa. I mentrestant la pluja ens va calant els ossos.

El primer home, el darrer llibre

Ahir, al club de lectura dels Socarrats de Vila-real, vam comentar "El primer home", d'Albert Camus. És un llibre especial, per moltes coses. La primera, perquè es tracta del manuscrit que, el dia 4 de gener de 1960, quan l'escriptor va morir en un accident de cotxe a la rodalia de Paris, es trobava dins del maletí que duia amb ell. Cent quaranta-quatre pàgines de lletra menuda i difícil de desxifrar que van romandre incògnites fins trenta anys més tard, quan la seua filla Catherine les va transcriure i les va donar a l'editor. Parlem, doncs, d'una novel·la inacabada que, pel que sabem, Camus havia concebut com la seua pròpia "Guerra i pau". Una obra en tres volums que s'ocuparia de la pròpia vida de l'escriptor i alhora de la història d'Algèria en aquest mateix periode, és a dir, entre el final de la I Guerra Mundial, quan ja es troba colonitzada pels francesos, i el moment en què Camus redacta el llibre, en plena guerra de descolonització. Malauradament, aquell accident va truncar la vida del recent premi Nobel i va deixar el projecte en bolquers.
Però "El primer home" és especial també perquè, a diferència d'altres obres de Camus, de rerefons -diguem-ne- més filosòfic, aquesta aspira a tenir, segons l'escriptor, "més coses i més carn". De fet, les pàgines que va arribar a escriure s'ocupen de la seua infantesa a Alger, en una família més pobra que les rates, en un barri depauperat, en un país i en una situació que estava a mig camí de tot. Amb tot, destaca la vitalitat que desprén el llibre, la reivindicació del paisatge mediterrani -el sol, la mar...- al qual no va renunciar mai i que recull en unes descripcions precises, vives. Igualment, destaca la galeria de personatges, tractats amb un realisme que no anul·la la tendresa: l'àvia dominant, que es carrega la supervivència de la família a les esquenes; la mare sorda, amb qui manté una relació molt especial, distant i afectuosíssima alhora; el mestre, gràcies al qual va poder continuar els estudis i convertir-se en un escriptor imprescindible, el qual protagonitza una de les escenes més commovedores de l'obra... Són alguns dels valors del text, però n'hi ha molts, perquè Camus és un escriptor extraordinari, que ens enlluerna amb una prosa àgil i efectiva, plena de metàfores, i això que el text -hem de pensar- està escrit poc menys que a rajaploma, sense les correccions que separen -segons molts autors- una simple redacció de la literatura en majúscules. En aquest sentit, tant la transcripció com la traducció han respectat les errades i les anotacions del manuscrit, que, més enllà de la curiositat, ens ajuden a conèixer la manera de treballar de l'escriptor francés.
"El primer home", doncs, és un llibre de memòries que Camus va abordar com una novel·la, pot ser per tenir major llibertat a l'hora d'escriure: en un altre cas, no hauria pogut incloure-hi, per exemple, l'escena del seu naixement, que obre el llibre i ens recorda poderosíssimament el naixement de Jesucrist. En tot cas, una obra extraordinària que ens fa sentir alhora el goig de llegir-la i la pena de saber que mai no la podrem llegir del tot.

La mà de ningú, a l'Alcúdia, sense embuts

Ja he manifestat en algun lloc que La mà de ningú, la meua última novel·la, no és fàcil d’explicar. I no ho és perquè la idea inicial, que és també el nucli dur de la novel·la, no es pot esmentar sense desvetllar informacions bàsiques. I el lector que decidisca llegir-la té dret a anar descobrint-les pel seu compte. De manera que, en presentacions i taules rodones, he hagut d’anar molt en compte de no donar massa pistes al voltant d’aquesta qüestió. Per això, avui, em fa un goig especial participar en el club de lectura del Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia (22 hores). Perquè avui compartiré conversa amb lectors que ja han llegit el llibre i, per tant, en podrem parlar obertament. De tot. Sense embuts ni traves ni prevencions. Segur que la sessió resulta d’allò més profitosa.

Avui toquen plagis

"Plagis" (Bromera) va ser una de les primeres novel·les que vaig ressenyar al bloc (ho podeu llegir ací). Recorde que la vaig agafar una mica a contracor: era l'època en què em plovien les novetats sobre la taula i només de veure com anava creixent la pila ja m'agafava una mandra infinita. Però no em trobava massa bé i estava sol, a casa, amb el dia per davant i poques forces per fer res. Vaig obrir "Plagis" i ja no la vaig poder deixar. Recorde que vaig pensar qui seria aquell Urbà Lozano de qui no havia sentit parlar mai. Qui m'anava a dir que, pocs mesos després, encaixaríem la mà a poques passes de l'estació de trens de València, en la primera trobada del que després acabaria sent el col·lectiu Unai Siset. I encara més: que arran d'aquella insòlita aventura l'autor de "Plagis" (i la resta del col·lectiu) m'esdevindria amic. En tot açò pensava durant les primeres hores d'un dia en el qual m'espera la primera cita de la nova temporada del club de lectura dels Socarrats, a Vila-real. Una sessió en la que comentarem, precisament, "Plagis", del meu amic Urbà Lozano. I en la qual tindrem el mateix autor, que vindrà per compartir amb nosaltres l'experiència i per respondre aquelles preguntes que li fem. Si rondeu per la Vila i us ve de gust, sereu benvinguts.

El club baixa també al Subsòl

Aquesta vesprada, a Vila-real, el comboi de Subsòl farà parada al club de lectura dels Socarrats. Em fa molta il·lusió que els companys de club decidiren que calia dedicar-li una sessió al llibre en el qual estic embolicat (amb molt de gust, no cal dir-ho) des de fa alguns mesos. Em farà gràcia escoltar què en pensen, de cada conte, si els troben tan travats com a mi (i a la resta d'autors) ens semblen o si perceben discordances que a nosaltres se'ns en fugen. Si el projecte els sembla tan original i curiós com ens han fet veure, a través dels blocs i de la premsa, des que ha eixit el llibre. Si intueixen de qui és cada conte i si tenen idea de quin és el meu. Serà la darrera sessió de l'any. Avui, als salons de la Caixa Rural a partir de les 20 hores. Si us ve de gust, doneu-vos per convidats a la tertúlia.

Des de Brooklyn d'ací cap allà

Anit, al club de lectura dels Socarrats, a Vila-real, vam parlar de les Bogeries de Brooklyn de Paul Auster. Un llibre fàcil de llegir, dels més senzills de l'autor novaiorquès, segurament. Una narració que, com tantes obres de l'autor, atrapa el lector des de les primeres paraules i el mena d'ací cap allà, ara seguint les peripècies d'un personatge, ara les d'un altre, després les d'un tercer i un quart. Perquè, en el fons, la novel·la es sustenta en un conjunt d'històries individuals, unides bàsicament pels vincles dels personatges que les protagonitzen amb el narrador, Nathan Glass, un jubilat de 60 anys que acaba de passar un càncer i decideix tornar a Brooklyn, el barri on va nàixer i on espera trobar un lloc tranquil per a morir. Allà, mentre deixa passar els dies, es farà el propòsit d'escriure biografies de persones anònimes, encara que, en realitat, el que ens explica és la història de la gent del seu entorn. I sobretot del seus nebots Tom i Aurora, i de Lucy, la filla d'aquesta.

La narració dels fets no es demora en detalls sinó que llisca per la superfície de les coses, de manera que en poques línies Auster és capaç d'explicar-nos vides senceres. Novament, l'atzar té un paper important en l'avanç de la història tot i que determinades coincidències només poden ser assumides des d'una professió de fe molt profunda en un atzar favorable. Més encara quan, malgrat ser impulsades per un vent atzarós, les històries acaben tancant-se amb una lògica escassament atzarosa. I ho dic perquè, tot i protagonitzar històries tèrboles, en la majoria dels casos, quasi totes acaben en un final feliç i simultani en el temps. Un final de coets i confetti que només espatlla una circumstància històrica que, al meu parer, està col·locada amb calçador: l'atemptat de les Torres Bessones que es produirà instants després del darrer episodi de la novel·la i que Auster ens apunta en unes poques línies de la darrera pàgina.

Destaca, per damunt de tot, la capacitat d'Auster per crear personatges atractius -molts d'ells amb tics extravagants- i la seua habilitat per explicar històries. Són els dos pilars fonamentals de la novel·la. Amb tot, a mi em costa identificar-me amb uns personatges que tinc la sensació que estan trets més de la iconografia cinematogràfica nordamericana que de la realitat.

Olor de Colònia i la banalitat

Demà per la vesprada tenim la primera reunió de la temporada del Club de Lectura dels Socarrats, a Vila-real. Hem llegit (i comentarem, doncs)"Olor de Colònia", la novel·la amb què va debutar Sílvia Alcàntara, de qui us adjunte més avall el vídeo d'una entrevista. L'obra, com sabeu es va convertir en un èxit de vendes a partir del boca-orella. I és curiós, perquè la novel·la no respon gens als paràmetres del que ha de ser una novel·la d'èxit, segons els manuals de bona part de les editorials: té un protagonisme col·lectiu, requereix un cert esforç per part del lector, no té a penes diàlegs, no la signa una autora mediàtica o, com a poc, coneguda, no tracta temes de moda, sinó tot el contrari, etc. La cosa no passaria de ser una curiositat si no fóra perquè sospite que, a causa de l'aplicació d'aquest conjunt de criteris, el sistema editorial ens priva de llegir moltes coses interessants. El tema és llarg i no sé si aquest és un espai idoni per abordar-lo però observe, de fa temps, una perillosa inclinació del món editorial a publicar textos amb un escàs compromís amb la literatura. Hi ha excepcions, és clar. Però són això: excepcions. Perquè la norma és consagrar com excels allò que no passa de mediocre, de prescindible, sempre que puga garantir unes vendes mínimes. I, per a consagrar-ho, les editorials compten amb la complicitat de bona part de l'aparell crític i fins i tot d'institucions que es presten, conscients o no, al joc. La conseqüència és doble, al meu parer: d'una banda, creem un cànon on, a la vora de figures indiscutibles, hi ha autors de poca substància, avalats només pel volum de vendes; de l'altra, eduquem els lectors en la banalitat, amb les conseqüències de futur que se'n poden derivar. El tema és molt llarg, com dic, i ací només volia deixar constància que l'èxit de Sílvia Alcàntara i la seua "Olor de Colònia" m'alegra força perquè és un text que, amb les seues virtuts i els seus defectes, no renuncia mai a l'ambició literària.

Enraonant de literatura a Algemesí

De vegades, aquest ofici d'escriure et proporciona moments impagables. Ahir, vaig anar a la Biblioteca d'Algemesí per parlar de "La taverna del Cau de la Lluna" amb els membres del club de lectura que s'hi reuneix. Volia arribar amb temps i passejar una mica pels carrers d'una ciutat que no havia visitat mai, amarar-me ni que fóra mínimament de l'atmosfera que es respira, conèixer una mica més el país, tan llarg que sovint -si no poses una mica d'intenció- es fa difícil d'abastar. No va ser possible, a causa de confabulacions diverses: personals, de trànsit, tècniques... Una altra volta serà. Però el desencís va quedar immediatament esvaït en xafar la Biblioteca Municipal, una antiga escola reconvertida en un espai polifuncional que a mi em va semblar molt atractiu, malgrat les limitacions que van advertir-me que pateix. La cordialitat extrema amb què em van rebre, les atencions que em van prodigar van fer que em sentira com a casa des del primer moment. A la primera planta, m'esperaven un grup de lectors, amb qui vam enraonar durant una horeta llarga que a mi se'm va fer molt, molt curta. Vaig intentar respondre les preguntes que em plantejaven i satisfer les inquietuds que van mostrar en un ambient ple de caliu i complicitat. Vam riure i vam reflexionar sobre tècniques i anècdotes, sobre paisatges, localitzacions i personatges. I, finalment, vam tastar algunes delícies gastronòmiques, un glop de vinet, que havien preparat per donar un colofó adient a l'acte. I vam brindar per la salut i per la literatura. De camí cap a casa, la confabulació va ser metereològica, però, malgrat la contundència amb què es va mostrar, no va aconseguir d'esborrar-me el somriure íntim que, encara ara, em conforta.

Parlar de literatura

Aquesta setmana serà mogudeta. Agradablement mogudeta. Demà participaré en la presentació a Vila-real de la darrera novel·la de Ferran Torrent, un acte que pretenem que es convertisca en una mena de tertúlia a partir del "Bulevard dels Francesos", una fórmula de presentació participativa i molt més amena que la tradicional. Ja veurem com van les coses.

I dijous aniré a la Biblioteca d'Algemesí per parlar amb la gent del club de lectura d'allà de "La taverna del Cau de la Lluna" i espere que, igualment, la novel·la siga només una excusa per parlar de moltes coses, per compartir experiències i indagar tots junts en el misteri de la literatura. Sempre dic, a propòsit d'aquesta mena d'actes, que els autors els necessitem. A diferència dels músics que, quan fan un concert, perceben immediatament la reacció del públic davant del seu treball, els escriptors no tenim aquest privilegi. Escrivim una obra en solitud i, quan es publica, hem d'esperar molt de temps per conèixer les reaccions del públic. Si les arribem a conèixer, que també potser que no o que només en un grau ínfim. És cert que hi ha presentacions i tot això, però aleshores els lectors encara no coneixen l'obra. Els clubs de lectura i altres iniciatives semblants ens faciliten la percepció directa dels sentiments dels lectors i aquesta és una experiència única que dijous tindré el privilegi de tornar a viure. Ja us contaré. De moment, us deixe el cartell que han preparat per anunciar l'acte.

Vells amics

A causa de la meua mala memòria, aquests dies he tornat a agafar dos llibres meus ja publicats. "El músic del bulevard Rossini" el vaig tornar a llegir per poder comentar-lo en condicions amb els alumnes de l'Institut Álvaro Falomir, que se l'havien llegit i amb qui vaig compartir unes hores, el passat dia de Sant Jordi, com ja vaig explicar. Ara tinc entre mans un de més antic, "La taverna del Cau de la Lluna" que, no obstant això, vaig haver de llegir a fons fa uns anys, quan vaig enllestir la traducció al castellà. I ara me l'he tornat a mirar no per cap vici narcisista, sinó perquè la gent del club de lectura de la Biblioteca Rafalafena de Castelló l'estan llegint i m'han convidat a xarrar amb ells. Això serà demà dijous, a les 7 de la vesprada. Si no teniu res millor que fer, l'entrada és lliure, així que ja ho sabeu.

El cas és que no em fiava dels records i, per tal d'intentar resoldre en condicions els interrogants que em puguen plantejar demà, vaig decidir llegir-me-la de nou i refrescar la memòria. I he sentit una certa estranyesa, en trobar-me novament davant d'uns personatges que conec molt bé, és cert, però amb els quals ja fa algun temps que no tenia tracte (tot i que el Portugués, com va dir Pep Castellano a la presentació , va passar un instant per "El músic del bulevard Rossini" a dur una harmònica). Com dic, m'he sentit un punt incòmode davant d'ells, com aquell que se sent responsable d'haver abandonat el tracte amb els seus i ara ha de tornar a casa i no sap quina cara posar ni què dir. Perquè clar, quan acabes una novel·la el que vols es distanciar-te, netejar la ment i posar-te a cavil·lar altres històries amb altres personatges de protagonistes. Així que procures oblidar els teus companys de viatge recents i fas esforços per trencar els lligams i conèixer gent nova. I, clar, després d'haver-los abandonat així, precipitadament, ara amb quina cara et presentes davant dels teus vells amics...

Baixauli, al club de lectura

La conversa de Manuel Baixauli és assossegada, tranquil·la. Parla a poc a poc i amb les paraules justes. Amb un to que invita a la reflexió serena, però que no impedeix que la passió -per l'art, per la literatura- impregne cada mot que pronuncia, com impregna -també- cada mot que escriu. Ahir ho vam poder comprovar al club de lectura de Vila-real, on vam tenir la sort de compartir amb ell la nostra lectura d'Espiral i L'home manuscrit. I va ser una sessió curiosa, diria jo. Perquè no es va limitar a un interrogatori, com acostumem a fer quan ens visita un autor, sinó que va anar més enllà i es va convertir en un diàleg franc on els participants, a banda de demanar-li que ens aclarira dubtes i ens contestara interrogants, vam oferir també impressions, confidències i vam explicar la nostra experiència de lectura de totes dues obres. Va ajudar, és cert, la recepció que havíem fet dels llibres, la complicitat que va sorgir tant amb l'un com amb l'altre i va contribuir-hi, evidentment, el caràcter de Manuel, les seues frases calmes, la seua capacitat per transmetre sensacions amb paraules senzilles i l'atmosfera cordial que de seguida es va instal·lar a la sala. Ens va explicar com van nàixer tant l'una com l'altra i les peripècies que van patir fins veure la llum i com va viure l'esclat d'una obra -L'home manuscrit- que alguna gent li havia dit que estava molt bé però que no llegiria ningú. I ens va fer cinc cèntims de la seua manera de treballar i de les raons per les quals va reescriure Espiral. Vam parlar de les fotos que inclou L'home manuscrit i de la tipografia i de com sap desplegar un conjunt de símbols que utilitza per parlar de coses que ens afecten a tots, i de com, encara que parega surreal, parla de fets quotidians i com tot plegat fa del llibre, ja, un clàssic. I cadascú va triar els contes d'Espiral que més li havien agradat i ens va explicar per què. Vam parlar d'això i de més coses i, si no fóra pels imperatius horaris, potser encara seguiríem xarra que xarra. Quina delícia.

Óscar Wao al club de lectura de Castelló

Ahir, els amics del club de lectura de Castelló em van convidar a comentar amb ells "La maravillosa vida breve de Óscar Wao", de Junot Díaz. L'obra és una explosió de llenguatge, sobretot, que va donant forma a les peripècies d'una família afectada per una maldició, el fukú. L'autor estructura la novel·la a partir d'una série de fragments -alguns en tercera persona, altres en primera, amb personatges que fan de narradors i capítols on no se sap molt bé qui ens conta la història- a través dels quals anem coneixent l'Òscar -un xicot gros a qui li ix malament tot allò que intenta-, la seua germana Lola -una mena de volcà caribeny sempre al límit de l'explosió-, la mare de tots dos -una lluitadora incansable que ha tret endavant els fills contra tots els pronòstics i superant una vida molt i molt dura-, La Inca, una tia a la casa de la qual tots ells troben recer quan ho necessiten i l'avi dels germans protagonistes, Abelard, un metge col·laborador de Trujillo que va caure finalment en desgràcia. Aquesta estructura una punt acumulativa li permet a Díaz d'exposar-nos tant l'obsessió d'Òscar per la literatura fantàstica -aspira a ser el Tolkien dominicà-, les séries de televisió o els còmics com la crueltat de la dictadura de Trujillo o la forma de vida dels dominicans afincats als Estats Units. I per fer-ho, es val de la subversió d'icones literàries a les quals, podríem dir, còpia per a després desmuntar. I pense en l'Ignatius Reilly de "La conxorxa dels ximples", la Urània Cabral de "La fiesta del Chivo", passant lògicament pel Sauron de "El senyor dels anells" o fins i tot la família Buendia de "Cien años de soledad". Una relectura de certs clàssics que li serveix per reivindicar la condició mestissa del segle XXI i abjurar tant de les vel·leïtats bolivarianes com del realisme màgic. I tot això explicat en un anglès molt contaminat de mots propis del castellà de la República Dominicana i una subversió conscient de certes normes gramaticals que, si bé li donen una frescor impagable al text, li han valgut crítiques molt dures per part dels defensors de l'ortodòxia. En aquest sentit, val la pena ressaltar la feina d'Achy Obejas, la traductora, que ha estat capaç de compondre un text que, quan el llegeixes, et costa de creure que l'original haja estat escrit en un altre idioma. Un bon treball, per cert, que no ha estat suficient per a què l'editorial la cite en la fitxa tècnica del llibre que han penjat a la Xarxa.
En definitiva, una obra molt fresca, narrada amb un sentit de l'humor molt cru -fins i tot en els moments més dramàtics-, que demostra que la clau de la literatura és, al final, la capacitat de comunicar emocions, de suscitar commocions diverses. Més enllà dels rigors acadèmics que la volen reduir a una equació matemàtica i de totes les cotilles que els crítics massa estrictes li volen imposar.

Satisfacció i inquietud

He llegit pocs llibres que combinen de manera tan extraordinària la satisfacció i la inquietud. El plaer que proporciona llegir literatura de la bona i el malestar que provoca la certesa que les coses, si es donara el cas, anirien així. I que han anat així, de fet, quan la història ens ha posat en tesitures semblants. Parle de l'"Assaig sobre la ceguesa", de José Saramago, que he tingut entre les mans aquests dies, per preparar la sessió del club de lectura que farem a Castelló, a la biblioteca Rafalafena, aquesta vesprada. Ja sabeu, Saramago es pregunta, com sempre, què passaria si... I el que s'esdevé en aquest cas és una epidèmia de ceguesa (de ceguesa blanca, lletosa, exactament) i l'autor portugués va contestant la pregunta inicial: doncs passaria que internarien els malalts en un manicomi, aïllats del món, i entre ells sorgirien jerarquies i els més forts abusarien dels febles, mentre a fora s'aniria escampant la malaltia i el món esdevindria un caos. En fi, ja deveu conèixer la història que conta una novel·la que, com deia, et deixa satisfet pel plaer de llegir i preocupat per la certesa que cadascú de nosaltres, molt probablement, no es comportaria de manera diferent als monstres que retrata Saramago. Vingut el cas, si més no.

Iniciatives socials

No sé què pensaran vostés, però a mi em fa la sensació que els periodistes li dediquen (li dediquem) massa atenció a l’àmbit polític i massa poc a les iniciatives de la societat civil. Vull dir que li concedim, sense plantejar-nos la utilitat real o la conveniència, molt d’espai i molt de temps a banalitats enormes. Com les que, per exemple, deixava anar Francisco Camps aquests dies, quan afirmava que al PP tot és molt bonic i tots estan molt units, unes frases que no sols no són certes sinó que fins i tot insulten la intel·ligència. O com les promeses sense trellat que l’altre dia soltava amb aquella alegria el seu rival polític, Jorge Alarte, quan deia a Vila-real que pensava crear-hi 6000 llocs de treball. Sense explicar com, evidentment. Qualsevol absurd o qualsevol mentida, qualsevol moviment, per més insuls que siga, si prové de l’àmbit polític, concita ràpidament l’atenció dels mitjans. I, en canvi, hi ha moltes iniciatives que no compten amb les facilitats de què disposen els actes institucionals, que són fruit de la constància i el treball generós de molta gent, i que sovint tenen molta més substància, i, en canvi, passen discretament, sense suscitar una mínima atenció. No vull dir que deixem de parlar de política, és clar. Sinó que caldria ponderar les coses i, en tot cas, ser més receptius a allò que passa a peu de carrer i que no compta amb gabinets de premsa ni altaveus institucionals per donar-se a conèixer. Hi ha prou de rastrejar la xarxa, per exemple, i comprovar que, més allà dels gurtèlids i de la retòrica política, hi ha vida. Molta vida. Una vida sovint molt més interessant que la que llegim als papers o escoltem per la ràdio. Una vida que és invisible als mitjans. Desconec si aquesta situació és fruit d’una inèrcia mal ajustada o d’una dependència excessiva respecte de les institucions. O si, realment, és als lectors o als oients que no ens interessen sinó les cuites entre aguirres, rajoys i gallardons (o entre fabres i colomers), per més que ens toque llegir entre línies. No ho sé, però valdria la pena que en reflexionarem una mica.
I si em ve al cap, tot açò, és perquè avui se’m fa pesat tornar sobre les qüestions que ens han ocupat les darreres setmanes i m’abellia parlar-los d’un fenomen molt més agradable. D’una simple trobada de clubs de lectura que es farà dissabte que ve a Onda. Ja n’hem parlat, en alguna ocasió, dels clubs de lectura. Una iniciativa curiosa, perquè naix d’una formulació aparentment contradictòria: l’exhibició pública d’una experiència tan privada com la lectura. I que, malgrat tot, funciona. I ho fa de tal manera que, en els últims anys, estem assistint a una floració importantíssima de clubs per tota la geografia de l’Estat. Alguns, impulsats pel compromís amb la literatura de bibliotecaris convençuts del sentit del seu treball; d’altres, nascuts a partir d’associacions que han vist en la idea una forma d’impulsar una modalitat d’oci profundament enriquidora; fins i tot hi ha clubs que s’han format amb la idea d’integrar les dones de l’àmbit rural en la roda cultural, de dinamitzar zones deprimides i d’altres nascuts pel compromís d’uns pares amb l’educació dels fills. Modalitats diverses d’una mateixa fórmula: llegir un llibre i reunir-se per compartir-ne l’experiència. Tan simple com això. I és curiós, molt curiós, l’èxit que està tenint una activitat tan senzilla. I, encara més, el grau de satisfacció que es pot detectar en els seus participants, després d’una sessió. A mi encara em sembla un misteri quasi tan insondable com la mateixa experiència de llegir.
Dissabte que ve, com els deia, estan convocats a Onda tots aquells que estan implicats, o simplement interessats, en els clubs de lectura. Serà, m’imagine, una trobada cordial on, a partir de l’exposició de diferents aspectes relacionats amb els clubs, hi haurà marge suficient per compartir experiències i sinergies. I que segurament no concitarà ni una sola línia, ni un sol minut, en la majoria de mitjans de comunicació. Com tantes i tantes altres iniciatives semblants, d’un caràcter o altre, molt més fructíferes que les mentides de Camps o les ocurrències d’Alarte. Però ja saben vostés com van les coses.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (8/11/09)

Trobada de clubs de lectura a Onda

Ja n'hem parlat més voltes dels clubs de lectura. De com d'engrescador resulta dur a la pràctica una aparent contradicció: l'exhibició pública d'una experiència tan íntima com la lectura. De la sensació de veure com creix el llibre, mentre escoltes com l'han interioritzat unes altres persones. Uns altres lectors. I com, de vegades, et pugen ganes de tornar-lo a agafar, de llegir-lo novament a la llum dels descobriments que has anat fent. Bé, el cas és que la gent de Món d'Animació i de la Biblioteca Municipal d'Onda van pensar de convocar una trobada de clubs de lectura de Castelló. La jornada es farà el 14 de novembre (a Onda, és clar) i allà podrem compartir experiències des de diferents punts de vista, perquè el món dels clubs també és divers. Aprendre dels altres i, qui sap, trobar noves vies per aprofundir en aquesta doble experiència, íntima i pública: la de llegir i compartir la lectura. Si us ve de gust participar, ací podeu trobar tota la informació respecte de la trobada.

El músic, al club de lectura

Dimecres passat, al club de lectura que els Socarrats fem a Vila-real (i que em pertoca el luxe de coordinar una mica) vam parlar de la meua última novel·la, "El músic del bulevard Rossini". Va ser una sessió entranyable, almenys per a mi, perquè no sols em trobava davant d'un grup de lectors, que ja m'encanta, sinó també d'un grup de companys de lectura i, en alguns casos, d'amics. Vam parlar de moltes coses: dels diferents registres del narrador, del risc en literatura, de la màgia que suposa despertar certes emocions, d'algunes eleccions que vaig fer a la novel·la, de la pluja... En fi, de moltes coses. I, tot plegat, en un clima d'una certa intensitat còmplice. I a mi, que sempre m'agrada escoltar què diuen els lectors, aquesta vegada, a més, em vaig emocionar davant d'algunes paraules, d'alguns gests, d'algunes mirades. En definitiva, que, a través d'aquest apunt, volia donar-los les gràcies als companys. Als amics.

Dissabte a Navajas

Fa uns dissabtes vaig estar a Navajas, un poble bellíssim, que feia temps que no visitava. A penes vaig poder veure, però, cap de les abundants cases modernistes –moltes encara en ús- que l’adornen. El vent, i un punt de fred, desanimaven força la passejada, però sobretot van impedir-m'ho certes agradables obligacions. El cas és que vaig anar-hi per participar en una trobada de clubs de lectura i vaig descobrir una gent interessantíssima. La trobada l’organitzava Afammer, una ONG que promou el paper de la dona en el medi rural. I un dels mitjans de què es val és l’organització de clubs de lectura. De manera que, bona part de la gent que hi va participar, eren dones dels pobles dels voltants, que han fet de la lectura una eina d'integració i de reivindicació del seu paper. Una gent afable i respectuosíssima amb la qual vaig poder compartir les experiències del club de Vila-real i també d'altres lectures. Gent amb un respecte enorme pels llibres, gent que llegeix en contra de la tradició -que els reserva un paper passiu-, de les obligacions quotidianes, del temps. Gent que llegeix en contra de la seua pròpia biografia. Gent que ha fet de la lectura -i de la trobada de lectores- un motor que dinamitza altres activitats en un medi tan necessitat d'iniciatives. O siga que, ara que ja estàvem convençuts -jo mateix el primer- que la literatura difícilment canviarà el món, resulta que la lectura sí que ho està fent. A poc a poc. Com una gota constant que no deixa de caure. Que és potser el principi de les revolucions més consistents.