Calaix de mots

I també em digueren que la víctima tenia raó; però no tenia escopeta.

José Saramago (Las maletas del viajero), lúcid i oportú com sempre. In memoriam.

Saramago reescriu la història de Caín

José Saramago torna a reescriure la Bíblia. Ja ho va fer amb el Nou Testament amb “L’Evangeli segons Jesucrist” i ara es fixa en l’Antic. “Caín”, així s’anomena la darrera novel·la de l’escriptor portugués, que ha publicat Edicions 62. Un text que adopta com a protagonista el maleït per excel·lència, el fill dolent d’Adam i Eva, l’assassí del seu germà Abel, a qui va matar perquè Déu el preferia i n’acceptava els sacrificis que li oferia i ho demostrava fent pujar recte com una columna el fum, mentre el de la foguera de Caín s’escampava sense ordre, negant-se a pujar. I era Déu qui ho feia possible, qui demostrava així, de manera ben plàstica, la seua preferència per Abel. D’ací l’enveja de Caín. D’ací la mort d’Abel. I el càstig de l’assassí a errar pel món sense descans. Però les coses no són tan senzilles, opina Saramago. Sí, és cert que Caín va matar Abel, però Déu també era còmplice del crim. I encara més: l’autor intel·lectual, com en diríem ara. Perquè va induir-lo, d’alguna manera, i perquè el va consentir, havent-lo pogut evitar. I així li ho fa saber l’homicida.
Saramago segueix les passes de l’assassí errant. Un trajecte que el durà a visitar diferents passatges de l’Antic Testament, des de les altures del mont Moriah on Abraham es disposa a sacrificar el seu fill Isaac (una mort sobre el sentit de la qual s’interroga Caín, que serà qui l’evite) al llit de la bella i insaciable Lilith, de qui esdevindrà l’amant predilecte; del peu del mont Sinaí on els israelians fugits d’Egipte adoren el Vedell d’Or (i bé que el Senyor els ho farà pagar) a l’esplanada on acampen les tropes de Josué que assetgen la ciutat de Jericó; de Sodoma i Gomorra (que el Senyor decideix cremar sense parar compte que, amb els culpables, també socarrava els innocents) a la casa del pacient Job, a qui Déu matarà els fills i desposseirà de tots els béns a causa d’una aposta amb Satanàs; un periple que acabarà a dalt de l’arca on Noé, la seua família i una parella de cada espècie animal romanen a estalvi del Diluvi Universal.
El Caín de Saramago no és un de tants personatges inconscients que poblen les pàgines de la Bíblia. Ben al contrari, és un esperit inquiet, que es pregunta les raons que té Déu per a fer certes coses: per a provocar una matances com les de Sodoma o Gomorra on van morir també molts infants o per a acarnissar-se de manera tan cruel amb el pobre Job. I no troba més explicació que considerar Déu com un psicòpata perillós, una ment malaltissa i prepotent, que no accepta els errors i que no té pietat de ningú. Un Déu absurd i capriciós, hipersensible a la crítica. Un Déu que, posat davant l’espill de la racionalitat, no pot aguantar-se la mirada. No és d’estranyar, doncs, que la jerarquia catòlica (que comparteix bona part de les característiques del Déu que ens presenta Saramago) s’haja sentit ofesa per la llibertat i la mordacitat crítica amb què el Nobel portugués aborda l’Antic Testament. No és estrany, però tampoc és nou.
Des del punt de vista estrictament literari, n’hi ha poques sorpreses. Com sempre, Saramago fa servir un narrador molt pròxim al lector, que dialoga amb ell i li crida l’atenció o li comenta els aspectes que considera convenients. Així doncs, sense estar a l’alçada d’obres com el “Memorial del convent”, “L'any de la mort de Ricardo Reis” o “Història del setge de Lisboa”, “Caín” no defraudarà els seguidors de l’escriptor lusità i veí de Lanzarote.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (13/12/09)

Satisfacció i inquietud

He llegit pocs llibres que combinen de manera tan extraordinària la satisfacció i la inquietud. El plaer que proporciona llegir literatura de la bona i el malestar que provoca la certesa que les coses, si es donara el cas, anirien així. I que han anat així, de fet, quan la història ens ha posat en tesitures semblants. Parle de l'"Assaig sobre la ceguesa", de José Saramago, que he tingut entre les mans aquests dies, per preparar la sessió del club de lectura que farem a Castelló, a la biblioteca Rafalafena, aquesta vesprada. Ja sabeu, Saramago es pregunta, com sempre, què passaria si... I el que s'esdevé en aquest cas és una epidèmia de ceguesa (de ceguesa blanca, lletosa, exactament) i l'autor portugués va contestant la pregunta inicial: doncs passaria que internarien els malalts en un manicomi, aïllats del món, i entre ells sorgirien jerarquies i els més forts abusarien dels febles, mentre a fora s'aniria escampant la malaltia i el món esdevindria un caos. En fi, ja deveu conèixer la història que conta una novel·la que, com deia, et deixa satisfet pel plaer de llegir i preocupat per la certesa que cadascú de nosaltres, molt probablement, no es comportaria de manera diferent als monstres que retrata Saramago. Vingut el cas, si més no.