Versos contra la violència

No a l'esclavatge pusilànim de la intolerància
ni a l'essència odorant del seu rostre.

No a les platges esquilmades pel frau dels corbs
ni al seu delme impertèrrit.

No a la dictadura de cap crueltat
ni a cap dels seus sicaris.

No a l'ordre de la llança
ni al reialme de la seua ferida.

No a la repressió policia ni a la llaga de foc
que sotmet el cor de la lluerna.

* * * * * * * * * * * * * * *

No patiu més pels cretins i els corifeus
i els egòlatres i la seua mordassa:
sols amb els mots viscuts
entre el fràgil dialeg dels ulls,
creieu-ho,
heretarem la terra.

Aquest rastre s'aclama als versos de Manel Garcia Grau (La mordassa, Perifèric Edicions, 2003) per sumar-se, com han fet abans la Comtessa d'Angeville, Xavier Aliaga, Josep Porcar i més blocaires que se m'escapen, al doll de poemes contra la violència policial al Cabanyal i la violència permanent que practiquen unes autoritats que confonen el dret a governar amb l'omnipotència.

Mans nues i paraules contra la violència policial

Mans nues i paraules contra les porres de Rita i del govern central. Quina vergonya.

Les porres del Cabanyal

La brutalitat de l'actuació de la policia al Cabanyal no és que ens duga a la memòria velles imatges de grisos colpejant la gent que protestava contra el franquisme, és que és un retrat fidedigne, una metàfora fidelíssima, de l'escassa qualitat de la democràcia al País Valencià, com explicava bé Josep Porcar. La dreta valenciana, abrumada per les evidències que despullen la seua indignitat moral, acostumada a fer i desfer sense oposició, s'ha pres la qüestió com un problema personal, com assenyalava Antonio Avendaño, una pura demostració de qui mana ací. L'única dada nova del cas (i ben sorprenent, per cert) és que el subdelegat del govern, d'adscripció socialista, haja enviat la policia nacional a agredir a bastonades la gent que defensava els criteris del govern a qui ell deu obediència, com feia notar Vicent Partal. Una paradoxa més a afegir al llarg currículum d'equívocs del socialisme valencià. El que no és nou, de cap manera, és que un càrrec popular (en aquest cas, l'alcaldessa Barberà) es passe pel forro de la jaqueta, per no dir una altra cosa, les normes que no li plauen. Ho fan de manera constant: Font de Mora amb les sentències que validen l'homologació de títols de Filologia Catalana o Camps amb la Llei de Dependència, per posar només dos exemples. És la manera d'entendre la democràcia que té el PPCV: un sistema on els vots donen carta blanca per a perpetrar qualsevol malifeta.
El fons de la qüestió, però, tampoc és nou. Una democràcia podrida, on una part de la judicatura està íntimament lligada al partit en el govern; on la censura -directa i indirecta- és moneda corrent i els diners públics s'entenen al serveis dels interessos privats; on la televisió i la ràdio públiques (però també els mitjans que controlen per afinitat política o a través de la inserció de publicitat institucional) serveixen de plataforma d'exaltació del líder i on la selecció de continguts està en funció de l'interés del partit que governa; on la part de la població discrepant ha de patir el menyspreu dels poders públics; on el parlament no és sinó un tràmit enutjós que cal passar de tant en tant, les comissions de control, una pura comèdia orquestrada pels sicaris del líder i la responsabilitat política simplement no existeix; on, a la manera del vell caciquisme, la societat està infectada per una xarxa d'interessos que dificulta qualsevol canvi polític. Aquesta és la qualitat de la democràcia al País Valencià. Aquest, el marc que fa possible que les porres de la policia siguen l'únic argument que han trobat els governants per fer front a l'oposició dels veïns.

El Cabanyal i les presses

Ha durat poc l´alegria a les cases del Cabanyal. Ja saben vostés que, fa pocs dies, una ordre del Ministeri de Cultura, dictada a instàncies del Tribunal Suprem, paralitzava l´enderrocament de cases que du a terme l´Ajuntament de València. I que els veïns van reaccionar com si els haguera tocat la grossa de Nadal: amb somriures, abraçades i botelles de cava. Però ja sabem que l´alegria dura poc a casa dels pobres i aquest és un barri humil, de mariners i pescadors. Sempre ho ha estat i ara, des que estan en el punt de mira de l´Ajuntament, encara més. O siga que no serien pocs els veïns que devien sospitar que, malgrat les aparences, no s´havien acabat els maldecaps. I així ha estat: de manera urgent, l´executiu de Francisco Camps ha dictat un decret-llei que, sota la voluntat formal de protegir el barri marítim de València, pretén facilitar la continuïtat de les obres amb què el consistori de Rita Barberà aspira a prolongar l´avinguda Blasco Ibáñez fins a la mar. A costa, ja ho saben vostés, de destruir un barri catalogat com a bé d´interés cultural.
Ha durat poc l´alegria, però no crec que ningú s´haja sorprés de la decisió del Govern de Camps. Ningú, almenys, que seguisca de prop la política valenciana i que conega, per tant, l´escàs sentit democràtic que avala els inquilins de la Casa Consistorial de València i del Palau de la Generalitat i els còmplices de l´una i de l´altre. Perquè no és aquesta la primera mostra que donen del seu tarannà de jugador trampós. No és la primera vegada que, quan van perdent, s´esforcen a canviar les regles de joc. I això els veïns del Cabanyal ho saben bé, perquè ho venen patint des de fa molt de temps. La resposta que ha donat el Consell a l´ordre ministerial és desproporcionada, sí, però no insòlita. Efectivament, un decret-llei és una mesura que s´ha d´adoptar només en casos d´urgència. I el del Cabanyal no ho és. Almenys a simple vista, perquè caldria vore la urgència dels interessos que, primer amb el projecte i ara amb el decret-llei, defensa el PP valencià. Uns interessos que ja sabem tots que no són els dels veïns del Cabanyal. Ni tan sols els dels veïns de València. Uns interessos que potser coneguem a fons quan el fiscal concloga la investigació sobre el finançament dels populars valencians, però que ja intuïm des de fa temps.
Amb tot, no és únicament per defensar-los que el Consell ha mogut fitxa. Hi ha també el tenaç oportunisme que tants rèdits els dóna sempre. Així que han corregut a vendre´ns la mesura embolicada en la retòrica habitual. L´ordre del ministeri, segons els portaveus oficials de la Generalitat, no intenta aturar l´espoli del patrimoni públic, com sembla, sinó que es tracta d´una ingerència més del Govern central en els assumptes valencians, una mesura més d´un Zapatero envejós de la prosperitat valenciana, que no tolera el benestar inigualable que gaudim els valencians. Els enemics externs, una volta més, són els culpables de tot. Però ací estan Camps i Barberà per defensar-nos.
Però hi ha més coses, encara. Perquè Camps sap molt bé que la base del seu èxit electoral, aquest sí indiscutible, no és ben altra que la desmobilització ciutadana. En un context d´electors crítics, les perspectives de Camps no anirien més enllà de les pròximes eleccions. Guarda massa morts a l´armari: les sospites de corrupció afecten la cúpula sencera del PPCV, del Consell i de molts ajuntaments, començant pel del Cap i Casal; els indicadors de benestar situen el País Valencià a la cua dels diferents territoris de l´Estat i baixant; el model econòmic valencià --de monocultiu constructor-- s´ha col.lapsat i no dóna mostres de vida; la mentida i la manipulació són la tònica habitual a la Televisió Valenciana... Massa morts per sobreviure´ls si no fóra que el gran èxit de Camps ha estat sumir els valencians en l´apatia. Un context de desídia social, convenientment amanit de populisme, que no es pot permetre l´esclat de moviments com Salvem el Cabanyal (o, en un sentit diferent, Escola Valenciana), que amenacen de despertar la societat civil valenciana. D´ací les presses per boltar les cases del Cabanyal. Per ofegar, abans que siga tard, qualsevol indici de vida.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (10/1/10)