La història de la prostituta Roxanne va ser per a mi la porta d'entrada a l'univers de The Police, un dels grups emblemàtics dels anys 80. Des d'aleshores, he escoltat moltes versions, però encara em quede amb la força dels directes originals de Copeland, Summers i Sting.
Roxanne
Roxanne, you don't have to put on the red light
Those days are over
You don't have to sell your body to the night
Roxanne, you don't have to wear that dress tonight
Walk the streets for money
You don't care if it's wrong or if it's right
Roxanne, you don't have to put on the red light
Roxanne, you don't have to put on the red light
Put on the red light, put on the red light
Put on the red light, put on the red light
Put on the red light, oh
I loved you since I knew ya
I wouldn't talk down to ya
I have to tell you just how I feel
I won't share you with another boy
I know my mind is made up
So put away your make up
Told you once I won't tell you again it's a bad way
Roxanne, you don't have to put on the red light
Roxanne, you don't have to put on the red light
You don't have to put on the red light
Put on the red light, put on the red light
És, segurament, la cançó més incauta que s'haja escrit mai. Però també una de les més belles i emotives. Una peça íntima en contra de les evidències i de la història. Imagine, de John Lennon.
Imagine
Imagine there's no Heaven
It's easy if you try
No hell below us
Above us only sky
Imagine all the people
Living for today
Imagine there's no countries
It isn't hard to do
Nothing to kill or die for
And no religion too
Imagine all the people
Living life in peace
You may say that I'm a dreamer
But I'm not the only one
I hope someday you'll join us
And the world will be as one
Imagine no possessions
I wonder if you can
No need for greed or hunger
A brotherhood of man
Imagine all the people
Sharing all the world
You may say that I'm a dreamer
But I'm not the only one
I hope someday you'll join us
And the world will live as one
Dire Straits van ser un dels meus grups de capçalera. La guitarra de Mark Knopfler no ha deixat d'acompanyar-me des d'aleshores, tot i que els diferents treballs que ha fet en solitari després no m'han arribat a emocionar mai tant com ho va fer amb algunes cançons del grup. Recorde, sobretot, un concert memorable al camp del Llevant, durant la gira -crec- de l'Alchemy, el potentíssim disc en directe que resumia la primera època -i la més suggerent, al meu parer- del grup. D'aquella època -del primer disc, de fet- és la seua peça més coneguda: Sultans of swing.
Sultans of swing
You get a shiver in the dark
It's raining in the park but meantime
South of the river you stop and you hold everything
A band is blowing Dixie double four time
You feel alright when you hear that music ring
You step inside but you don't see too many faces
Coming in out of the rain to hear the jazz go down
Too much competition too many other places
But not too many horns can make that sound
Way on downsouth way on downsouth London town
You check out Guitar George he knows all the chords
Mind he's strictly rhythm he doesn't want to make it cry or sing
And an old guitar is all he can afford
When he gets up under the lights to play his thing
And Harry doesn't mind if he doesn't make the scene
He's got a daytime job he's doing alright
He can play honky tonk just like anything
Saving it up for Friday night
With the Sultans with the Sultans of Swing
And a crowd of young boys they're fooling around in the corner
Drunk and dressed in their best brown baggies and their platform soles
They don't give a damn about any trumpet playing band
It ain't what they call rock and roll
And the Sultans played Creole
And then the man he steps right up to the microphone
And says at last just as the time bell rings
'Thank you goodnight now it's time to go home'
and he makes it fast with one more thing
'We are the Sultans of Swing'.
Una de les cançons que més m'han emocionat sempre. I que en versió acústica diràs que encara t'arriba més al fons. Són els Eagles i Hotel California, la història d'un hotel on pots entrar sempre que vulgues, però d'on no podràs eixir mai.
Hotel California
On a dark desert highway, cool wind in my hair
Warm smell of colitas, rising up through the air
Up ahead in the distance, I saw a shimmering light
My head grew heavy and my sight grew dim
I had to stop for the night
There she stood in the doorway;
I heard the mission bell
And I was thinking to myself,
’this could be heaven or this could be hell’
Then she lit up a candle and she showed me the way
There were voices down the corridor,
I thought I heard them say...
Welcome to the hotel california
Such a lovely place
Such a lovely face
Plenty of room at the hotel california
Any time of year, you can find it here
Her mind is tiffany-twisted, she got the mercedes bends
She got a lot of pretty, pretty boys, that she calls friends
How they dance in the courtyard, sweet summer sweat.
Some dance to remember, some dance to forget
So I called up the captain,
’please bring me my wine’
He said, ’we haven’t had that spirit here since nineteen sixty nine’
And still those voices are calling from far away,
Wake you up in the middle of the night
Just to hear them say...
Welcome to the hotel california
Such a lovely place
Such a lovely face
They livin’ it up at the hotel california
What a nice surprise, bring your alibis
Mirrors on the ceiling,
The pink champagne on ice
And she said ’we are all just prisoners here, of our own device’
And in the master’s chambers,
They gathered for the feast
The stab it with their steely knives,
But they just can’t kill the beast
Last thing I remember, I was
Running for the door
I had to find the passage back
To the place I was before
’relax,’ said the night man,
We are programmed to receive.
You can checkout any time you like,
But you can never leave!
Llig la notícia de la mort de The Big Man, que era com coneixia tothom Clarence Clemons, el saxofonista de la E. Street Band, la banda de Bruce Springsteen, i em ve al cap aquell solo de Sherry Darling, que se'm va quedar al cap per sempre la primera vegada que vaig escoltar The River. Aquell homenàs era no sols un dels millors amics del Boss, sinó sobretot l'ànima de la banda, el músic amb millor connexió amb el públic. Sense ell, la E. Street Band ja no sonarà mai igual.
A manera d'homenatge, us deixe la versió de Badlans que la E. Street Band va fer al mític concert de New York City i una entrevista que li van fer a Rolling Stone. Descanse en pau, The Big Man.
Sí, ja ho sé. No va tocar Blowin' in the wind a la Xina i sovint ha entrat en contradiccions o s'ha fet un embolic amb les religions. El que vulgueu, però és un dels grans. Dels més grans. I ha escrit, entre moltes altres, una de les millors cançons de la història del rock. Aquesta.
No és estrictament una nadala, però resulta ben adient als dies que corren.
Corrandes colonials
Mesclat
del disc Cròniques colonials, 2007
Amb la mateixa sonsònia,
tres segles anar-nos queixant,
però hem acabat resultant
ser la darrera colònia.
De Flandes a la Patagònia
tots han anat esquitllant,
i amb tota la parsimònia
aquí nosaltres anar badant.
No resolc pas cap misteri
si dic que no és cap honor
ser la darrera nació
que fot el camp de l’imperi.
Sembla un grotesc encanteri
i una vil humiliació
que el qui mena el captiveri
sigui un pobre beneitó.
Aviat alçarem el vol,
ara ja fem les maletes,
que l’imperi espanyol
per fi se’n va a fer punyetes.
Més que una gran aventura
ha estat un joc d’acrobàcia,
però dintre de la desgràcia
hem mantingut la cultura:
ho hem fet en la dictadura
i ara en aquesta fal·làcia
que amb tota la cara dura
anomenen democràcia.
Mentre, dins de la caverna,
creuen les ombres del foc,
sotmeses al tripijoc
dels demòcrates de caserna,
ara és qüestió de saber-ne
i no fer més el badoc:
deien que Espanya era eterna
però ara ja li queda poc.
Ai adéu, Espanya, adéu,
ja marxem, fotem el camp,
que ara és hora de ser lliures,
de trencar el darrer lligam.
Gràcies a Vicent Sanz per facilitar-me'n l'enllaç.
L'amic JC em va enviar fa uns dies aquest enllaç. Una cançó d'amor de Paul Weller (de l'època dels Styl Council) realment subjugant. I he de confessar que no la coneixia: el Weller que més m'ha interessat sempre ha estat el dels Jam, què hi farem. El cas és que, en escoltar-la, li havia vingut al cap que podria ser una banda sonora més que adequada per a Subsòl, per això me l'enviava. I realment en té un aire. Tant és així que no puc resistir-me a compartir-la amb vosaltres.
Empty hours
Spent combing the street
In daytime showers
They've become my beat;
As I walk from cafe to bar
I wish I knew where you are;
You sort of clouded my mind
And now I'm all out of time
Empty skies say try to forget
Better advice is to have no regrets;
As I tread the boulevard floor
Will I see you once more;
Because you've colored my mind
'Till then I'm biding my time
I'm only sad in a natural way
And I enjoy sometimes feeling this way
The gift you gave is desire
The match that started my fire
Empty nights with nothing to do
I sit and think, every thought is for you;
I get so restless and bored
So I go out once more;
I hate to feel so confined
I feel like I'm wasting my time
Els polítics han buidat de contingut la democràcia. Les eleccions han deixat de ser la signatura d'un compromís amb els ciutadans per convertir-se en un simple tràmit (enutjós i caríssim) per repartir-se el poder. Això sí: només entre uns quants. Entre aquells que poden garantir la salvaguarda dels interessos de les grans corporacions comercials i financeres. Del poder real. La gent ja no decidim sobre les grans qüestions. Potser és cert que tenim la capacitat d'influir-hi, però ens hem deixat engolir en un entramat de mecanismes complexos que, en la pràctica, ens impedeix exercir-la. Així que, tal com estan les coses, potser caldrà tornar a reivindicar que volem el poder. Potser ha arribat el moment de refer el pacte pel qual a través del vot cedim el poder als polítics. I fer-los saber que la cessió és temporal i subjecta a condicions que cal respectar. I que no hi ha cap raó (i menys que cap la raó d'Estat, tan suada) per saltar-se els compromisos adquirits. Potser ha arribat el moment de dir prou. De proclamar que ja no ens sentim representats. Que hem perdut la confiança en ells. Que ens hem cansat d'aguantar que ens facen trampes i que volem recuperar el poder que vam cedir-los i que ells no han sabut exercir amb dignitat. Potser, com canta Patti Smith, és possible despertar del somni. I la gent, si volem, tenim el poder de canviar les coses.
People Have the Power
I was dreaming in my dreaming of an aspect bright and fair and my sleeping it was broken but my dream it lingered near in the form of shining valleys where the pure air recognized and my senses newly opened I awakened to the cry that the people / have the power to redeem / the work of fools upon the meek / the graces shower it's decreed / the people rule
The people have the power The people have the power The people have the power The people have the power
Vengeful aspects became suspect and bending low as if to hear and the armies ceased advancing because the people had their ear and the shepherds and the soldiers lay beneath the stars exchanging visions and laying arms to waste / in the dust in the form of / shining valleys where the pure air / recognized and my senses / newly opened I awakened / to the cry
Refrain
Where there were deserts I saw fountains like cream the waters rise and we strolled there together with none to laugh or criticize and the leopard and the lamb lay together truly bound I was hoping in my hoping to recall what I had found I was dreaming in my dreaming god knows / a purer view as I surrender to my sleeping I commit my dream to you
Refrain
The power to dream / to rule to wrestle the world from fools it's decreed the people rule it's decreed the people rule LISTEN I believe everything we dream can come to pass through our union we can turn the world around we can turn the earth's revolution we have the power People have the power ...
Dimecres passat, després del terrabastall d'indignació que van provocar entre els companys les mesures que havia anunciat el president del govern, vaig calar-me els auriculars de camí a casa i vaig engegar el reproductor en mode aleatori. Va sonar M'bifo, de la maliana Rokia Traoré, una pura meravella. A voltes, l'atzar té detalls impagables.
Mai no m'he fiat d'aquells que critiquen les generacions posteriors a la seua. Que veuen en els de la seua joventut uns temps millors només perquè, segurament, ells eren més joves. Ara, per exemple, corre la brama que els joves actuals no volen ni estudiar ni treballar, que ens segueixen unes generacions d'indolents a qui res no importa. I ja els han trobat, a partir -és clar- d'un programa de televisió, fins i tot un nom: generació ni-ni. Ni estudien ni treballen. És clar que aquesta és una etiqueta sense sentit, perquè oblida tota la joventut que arreu del món treballa ferm i fins i tot dedica -a través d'ONGs i voluntariats diversos- una part de la seua vida als altres. I sobretot perquè fa gala d'una mala memòria suprema. De fet, no m'ha calgut regirar molt per trobar un exemple de proclama ni-ni datada en 1979. En l'època en què molts d'aquells que ara reneguen del jovent, tenien prop de vint anys. És una cançó de Tequila i es diu "Y yo què sé". Us transcric la lletra per si teniu algun dubte.
No, no me preguntes nada no sé qué contestar, yo no tengo respuestas. Mi mamá me pregunta nené a dónde vas por qué llegas tan tarde y con quién andarás. Y yo qué sé,y yo qué sé. Me dicen que estoy loco sin trabajar ni estudiar pero yo paso de todo. Paseando por la calle sin saber dónde voy, tampoco me preocupa mucho. Y yo qué sé,y yo qué sé. Ya déjenme tranquilo que no quiero pensar, esto es una ruina dan ganas de llorar. No, no me preguntes nada no sé qué contestar, yo no tengo respuestas. No me molestes más, no, no me molestes más.
"El agua ensimismada ¿piensa o sueña? El árbol que se inclina buscando sus raíces, el horizonte, ese fuego intocado, ¿se piensan o se sueñan? El mármol fue ave alguna vez; el oro, llama; el cristal, aire o lágrima. ¿Lloran su perdido aliento? ¿Acaso son memoria de sí mismos y detenidos se contemplan ya para siempre? Si tú te miras, ¿qué queda?".
A partir d'aquest poema de María Zambrano, Enrique Morente va compondre "Generalife", un dels talls del disc "Morente sueña la Alhambra". Una peça sobre l'amor clandestí entre dues dones. Una cançó sensual i potent. Senzillament commovedora.
Una de les versions més despullades d'una de les cançons més conegudes de Bruce Springsteen, "The river".
I come from down in the valley where mister when you're young They bring you up to do like your daddy done Me and Mary we met in high school when she was just seventeen We'd ride out of this valley down to where the fields were green
We'd go down to the river And into the river we'd dive Oh down to the river we'd ride
Then I got Mary pregnant and man that was all she wrote And for my nineteenth birthday I got a union card and a wedding coat We went down to the courthouse and the judge put it all to rest No wedding day smiles no walk down the aisle No flowers no wedding dress
That night we went down to the river And into the river we'd dive Oh down to the river we did ride
I got a job working construction for the Johnstown Company But lately there ain't been much work on account of the economy Now all them things that seemed so important Well mister they vanished right into the air Now I just act like I don't remember Mary acts like she don't care
But I remember us riding in my brother's car Her body tan and wet down at the reservoir At night on them banks I'd lie awake And pull her close just to feel each breath she'd take Now those memories come back to haunt me they haunt me like a curse Is a dream a lie if it don't come true Or is it something worse that sends me down to the river though I know the river is dry That sends me down to the river tonight Down to the river my baby and I Oh down to the river we ride
Amb el títol “Cançoníssima, 50 anys de Cançó vistos des del País Valencià”, el crític musical i col·leccionista de discos Jesús Prats ens parlarà a Vila-real del fenomen de la Nova Cançó, de la qual, com sabeu, enguany se celebra el 50 aniversari. La cita és demà divendres, 19 de febrer, a les 19 hores, a la sala d'actes de la UNED. I no cal dir que, si us ve de gust, esteu convidats. Aquesta xarrada és la darrera del cicle que l'Associació Cultural Socarrats hem organitzat al voltant dels actes de proclamació del premi Socarrat Major, que va rebre Maria del Mar Bonet fa dues setmanes. I que fem amb la col·laboració de la delegació a Castelló de l’Institut d’Estudis Catalans. Per anar fent boca, ací teniu una cançó de la nostra Socarrada Major d'enguany.
Maria del Mar Bonet serà la Socarrada Major 2010. La cantautora de Ciutat de Mallorca visitarà Vila-real el 6 de febrer per rebre la distinció que, cada any, atorguem des de l'Associació Cultural Socarrats. No cal dir que estem molt contents. El guardó vol reconèixer el compromís musical i artístic, així com la promoció internacional que de la cultura i la llengua catalana n'ha fet Maria del Mar. Enguany, a més, el premi adquireix un significat especial, ja que es commemora el 50 aniversari de l'eclosió de la Nova Cançó. El sopar de lliurament, però, vindrà acompanyat de conferències, exposicions, etc. Ja n'anirem parlant. La trajectòria de Maria del Mar Bonet és tan extensa i versàtil que resulta ben difícil reduir-la a unes poques línies. Va començar a actuar en públic amb només 17 anys. Dos anys després comença a cantar amb Els Setze Jutges. Amb 21, publica el seu primer disc en solitari, una cançó del qual, "Què volen aquesta gent", amb lletra de Lluís Serrahima, patiria la censura franquista. A principi dels anys 70 comença a fer actuacions a l'estranger. Des d'aleshores, ha publicat prop d'una trentena de discos, ha actuat en auditoris i televisions de tot el món, ha musicat poetes com Mikis Theodorakis, Josep Palau i Fabre, Rosselló-Porcel o Guillem d'Efak, entre altres, ha donat nou vigor a peces d'arrel popular, s'ha deixat amarar per les distintes músiques de la Mediterrània, des de Grècia a Tunísia i passant per Sardenya, ha col·laborat amb músics com Toti Soler, Al Tall, Georges Moustaki, Ovidi Montllor, Lluís Llach, Omar Faruk, Dulce Pontes, o ballarins com Nacho Duato, ha rebut nombrosos reconeixements com, per exemple, la Creu de Sant Jordi, el premi Ramon Llull del Govern Balear, el premi Tenco de la ciutat italiana de San Remo o la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona. A més de la seua faceta musical, també ha publicat poemes i ha debutat com a pintora. En 1994, el periodista i escriptor Joan Manresa publicava la seua biografia, titulada "Maria del Mar Bonet. Una dona marinera". Dos anys més tard, veia la llum la monografia "Maria del Mar Bonet", de la periodista Magda Bonet. El premi Socarrat Major, que enguany celebra la seua edició número 16, compta amb un palmarés de luxe, ja que, entre altres, l'han rebut escriptors com Enric Valor o Isabel-Clara Simó, músics com el dolçainer Pasqualet de Vila-real, Al Tall o Raimon, entitats com l'Institut d'Estudis Catalans o la Universitat Jaume I o esportistes com Pepe Mezquita.
Dhafer Youssef és tunisià. I el seu instrument preferit, el llaüt àrab. La seua música beu de la tradició, però s'ha obert a influències com el jazz o la música electrònica. Les composicions són complexes i semblen pensades fins al darrer extrem. Plenes de detalls sonors que et sorprenen. I la seua veu és sumament expressiva, potent i corprenedora, i alhora capaç de dibuixar textures diverses. Capaç, en definitiva, de sacsejar-te l'esperit. De posar-te la carn de gallina. Aquesta peça, "Nouba", pertany al darrer disc que li conec, "Electric sufí", un grapat de peces per assaborir lentament, gaudint de cada matís. De cada racó que, després d'escoltar-lo mil vegades, encara et sembla inexplorat.
Va ser precisament a través d'aquesta "Sara" que vaig descobrir Rokia Traoré a Icat FM, emissora gràcies a la qual tantes estones de bona música he gaudit. Em va atrapar el ritme, potser, o la veu vellutada, no ho sé i no té cap importància. La immensa bellesa d'aquesta música ens demostra, si cal encara, com de pervers és el sistema cultural que ens envolta, dominat per quatre multinacionals de música empaquetada, que malden perquè tothom escolte el centenar de peces que promouen cada temporada. I no més. Ara bé, en aquest cas no sols hi ha vida (o siga música) més enllà, sinó que és precisament més enllà on hi ha la música. Escolteu-la i ja em direu si no.
