Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mariano rajoy. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mariano rajoy. Mostrar tots els missatges

dimecres, 26 de febrer del 2014

Presoner

No crec que ningú s’esperara grans avanços arran del debat de Política General. En cap matèria, però especialment pel que fa a dues de les grans qüestions (l’economia a banda) que el govern de Rajoy té (o hauria de tenir) damunt de la taula, encara que sovint fingisca ignorar-les. Parle de la fi d’ETA i del procés català d’independència. De fet, Rajoy no pot avançar grans novetats perquè, en una i altra matèria, el PP és presoner de la seua pròpia política dels darrers anys.
Les dues qüestions, de fet, han estat utilitzades de manera constant i sense cap mena de vergonya per un PP que buscava traure’n rèdit electoral i alhora arraconar al PSOE en una posició de seguidisme immobilista de la qual dubte que puga eixir mai. I ho han fet de tal manera que el seu discurs ha acabat imposant-se als territoris castellans sense matisos ni divergències. Quasibé com una veritat científica: no es negocia amb terroristes i els catalans són uns paràsits que sempre estan demanant. De tal manera l’han assumit les seues bases que ara no pot explicar-los que no, que les coses no eren tal com han dit durant tant de temps i que és convenient buscar una solució negociada, en un i altre cas. I això que Rajoy és un expert en dir blanc on havia dit negre: les bases no els ho perdonarien i el president del govern no es pot permetre ni cap rebel·lió interna ni una nova sàgnia de vots. Menys encara, tal com pinten les enquestes i amb l’amenaça que suposen els nous partits d’ultradreta i l’oportunisme obscé de Rosa Díez.
El PP, doncs, és presoner de la seua pròpia estratègia dels darrers anys. Rajoy sap (o hauria de saber) que la intransigència és la major fàbrica d’independentistes, a Catalunya i a tot arreu, que la negociació és (si encara estan a temps) l’única oportunitat d’impedir que es proclame la independència al Principat, per més que amenacen amb tota mena de plagues bíbliques. Però no pot ni tan sols suggerir cap mena de diàleg perquè, com el PP ha fet tantes vegades, seria acusat de tebi, de poc patriota i de no sé quantes coses més. I el mateix ocorre amb la dissolució d’ETA, tot i que ací hi ha un matís que se separa de la qüestió independentista: en el tema del terrorisme, no tinc tan clar que al PP li interesse buscar una solució definitiva.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Passar per víctima

Fa poc, a propòsit de la reunió del club de lectura que fem a Vila-real, vaig llegir “Amsterdam”, una novel·la d’Ian McEwan. Allí, l’autor britànic planteja certs dilemes d’índole moral, un dels quals afecta un director de periòdic. La qüestió és que té en poder seu unes fotos compromeses d’un aspirant a president del govern de la Gran Bretanya i no sap si publicar-les o no. Finalment, decideix traure-les a la llum i estroncar així la carrera política de l’aspirant. Però la cosa no ix com ell vol. L’esposa del polític –a la manera de Hillary Clinton quan l’esclat del cas Levinsky- s’anticipa a la publicació de les fotografies amb una declaració de lleialtat al seu marit que el presenta com a víctima d’una conspiració. La intervenció de l’esposa no sols desactiva l’efecte escandalós de les imatges sinó que és capaç de crear un corrent d’opinió favorable al presumpte infractor. McEwan, així, ens crida l’atenció sobre el fet que, en el món actual, sovint no importen tant els fets en si com la manera en què ens són presentats. I ens adverteix sobre la gran vulnerabilitat de l’opinió pública, l’escassa capacitat crítica de la gent i, en conseqüència, l’enorme facilitat amb què pot ser manipulada des de les diferents instàncies de poder.
No sé si els dirigents del PP són o no lectors de McEwan, però, mentre llegia el comunicat que van fer públic arran de l’alçament del secret de sumari d’una part del cas Gürtel, em va vindre al cap que coneixien perfectament els mecanismes que es descriuen a “Amsterdam”. Perquè, la conclusió que trauen del sumari els dirigents populars és que acredita que no estem davant una trama organitzada de finançament irregular del Partit Popular sinó d’una trama de corrupció per aprofitar-se del Partit Popular i utilitzada en contra seua. Jo no sé vostés, però a mi em va tocar llegir-ho dues o tres vegades per fer-me càrrec que no estava sota els efectes d’unes febres tropicals que em provocaven al·lucinacions. Però hi ha més encara, perquè el comunicat oficial del PP denuncia haver estat objecte d'una actuació sectària i partidista del Govern i de la Fiscalia General de l’Estat. I acaben mostrant tota la confiança del món en la independència judicial (la de De la Rúa potser?) i la seua capacitat per impartir justícia.
L’objectiu del comunicat, i de totes les manifestacions dels dirigents populars, està ben clar: presentar-se com a víctimes d’una conspiració en lloc de com a culpables d’haver tirat mà a la caixa pública. Perquè la major o menor dependència de la Fiscalia General respecte del govern o la influència del PSOE en els òrgans judicials i la policia podrien ser aspectes a considerar, sense dubtes, però no a costa de silenciar el tema central, que és molt més gros. Perquè els indicis que es desprenen del sumari apunten clarament cap al que nega el PP: l’existència d’una trama corrupta que feia favors i regals a polítics, que contribuïa –a través de comptabilitats ocultes- al finançament irregular del PP i que, com a recompensa, rebia múltiples i (extraordinàriament rendibles) adjudicacions públiques. Una màquina de fer diners, en definitiva, a costa de l’erari públic. Dels diners de tots nosaltres. Els que s’haurien de destinar a eliminar les barraques de les escoles, a fer més i millors carreteres, a invertir en cultura i ciència o a conservar el medi ambient i que acabaven en mans de Correa, Pérez i la resta de la trama. Aquesta és la qüestió nuclear. La que hauria de centrar l’interés i sobre la qual els dirigents del Partit Popular haurien de donar explicacions i prendre mesures. I, entre ells, Francisco Camps dels primers. Sabent el que ja sabem, la seua continuïtat al front de la Generalitat hauria de ser inviable. Per decència. Per respecte als seus electors i a la resta dels ciutadans valencians. No dimitirà, ja ho sé. Preferirà alimentar la imatge d’un País Valencià que – entre camps, fabres i costes- ja és vist, de portes enfora, com la Sicília mafiosa dels pitjors moments de la història. Un lloc sense moral on les trampes són la llei i el poder s’utilitza únicament en servei dels propis interessos. I on els ciutadans són tan estúpids que encara ho avalen amb els vots.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (11/10/09)

dilluns, 5 d’octubre del 2009

El dilema de Rajoy

A mesura que les aigües brutes van aflorant pels desaigües del PP valencià, Mariano Rajoy veu més clar el dilema que haurà de resoldre si vol ocupar algun dia el palau de la Moncloa. La situació al País Valencià és, en termes de moralitat pública, insostenible. Al capdavant de la Generalitat, hi ha un president, el Molt Elegant Francisco Camps, del qual un auto del Tribunal Superior de Justícia valencià assegura que va mentir quan va afirmar que podia provar que pagava els vestits que li feien a Madrid amb el solt de la caixa de la farmàcia de la dona, que veges tu també. Ara sabem que no, que els vestits li’ls pagava Orange Market, l’empresa sobre la qual pesen greus sospites de corrupció a gran escala. Més encara: el Molt Elegant es va lliurar de seure al banc dels acusats pel vot d’un magistrat, Juan Luís de la Rúa, sobre qui havia afirmat que no existien paraules al diccionari per definir l’amistat que els unia. I que no sols no va abstenir-se de jutjar el seu amic íntim, sinó que va deixar de considerar uns documents policials de summa importància, com hem sabut després. I encara així, va exculpar-lo només perquè no va saber trobar la relació entre els regals d’Orange Market al president i les adjudicacions públiques que rebia tan magnànima empresa. I és que el món està ple d’ingenus.
En una societat de pràctiques democràtiques sanes, Francisco Camps (i el magistrat De la Rúa) ja faria temps que s’haurien retirat de la vida pública. No és el cas del País Valencià. Ací, des que Eduardo Zaplana va demostrar que la convicció manifesta d’entrar en política per a enriquir-se no era incompatible amb les aspiracions a presidir la Generalitat, és a dir, des que va dinamitar qualsevol límit moral, tot és possible. I en això confiaven, Mariano Rajoy i Francisco Camps, en deixar passar el temps i guanyar les pròximes eleccions. I començar de zero, com si res no haguera passat. El problema és que la merda no cessa d’aflorar, ara pels desaigües de València, ara també pels de Castelló. Fa poc, hem conegut un informe de la Brigada contra el Blanqueig de Diners segons el qual la trama Gürtel finançava el PPCV a través d’una doble comptabilitat, amb diners negres pel mig i a través de factures falses que emetia el mateix partit. I que, entre els contactes principals de la trama, hi havia el vicepresident Vicent Rambla i el secretari general del PPCV, Ricardo Costa. Quin honor per a Castelló!
En una societat de pràctiques democràtiques sanes, un partit que presentara aquest currículum no tindria la més mínima possibilitat de governar. Però al País Valencià les coses no van així. I sembla més que probable que, si se celebraren unes eleccions, el PPCV tornaria a arrasar. Malgrat tots els indicis de joc brut. És la gran basa de Francisco Camps (com ja va deixar clar fa temps Carlos Fabra). Ara bé, el problema és que Mariano Rajoy comença a intuir que no totes les circumscripcions són com les valencianes. I que la merda valenciana que li esquitxa ja prou més amunt dels camals li pot passar factura en altres llocs. Que potser els electors de la resta de l’Estat no seran tan tolerants amb les sospites de corrupció que afecten el seu partit. I ací hi ha el dilema: d’una banda, Mariano Rajoy intueix que no pot arribar a la Moncloa sense els vots que li proporcionen Francisco Camps i el PPCV; de l’altra, comença a sospitar que, si no pren mesures, si la passivitat amb els indicis de corrupció al PPCV comença a ser interpretada com a complicitat, si més no, els vots que perdrà a la resta de l’Estat li impediran d’assolir la majoria que necessita per a governar. És per això que, els darrers dies, Maria Dolores de Cospedal s’ha cansat d’insinuar que el PPCV ha de prendre mesures. I que des de Madrid han començat a demanar el cap de Ricardo Costa. Seria una manera de salvar Camps i al temps escenificar que no es tolera la corrupció interna. El problema és que el PPCV s’ha oposat tant de temps a cedir cap dimissió que ara tenen por que s’interprete com una declaració de culpabilitat. I que, si se’n va Costa, el següent de la llista és el president Camps. I a ningú no li agrada prescindir de l’escut enmig del fragor de la batalla.

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (4/10/09)