Avui ha nascut Roy Batty

En efecte, avui ha nascut un dels malvats (és un dir) més complexos, inquietants i encisadors de la història del cinema. Curiosament, un robot: Roy Batty, el replicant de la pel·lícula "Blade Runner". El seu parlament final ("He vist coses que vosaltres no podríeu creure, atacar naus en flames més enllà d'Orió; he vist rajos D brillar en la foscor prop de la porta de Tännhauser. Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja. És hora de morir") és un dels monòlegs més intensos i poètics de la història del cinema.

Ficció?

Dissabte, vam anar a l'Auditori de Vila-real per veure Ficció, l'obra d'Albena Teatre que han escrit a quatre mans Carles Alberola i l'amic Pasqual Alapont i que fa poc de temps que roda pel món. És un llarg monòleg -prop de dues hores- que descansa en exclusiva sobre els muscles d'Alberola, i això és el primer que em va impressionar: la capacitat de l'actor d'Alzira per mantenir viva l'atenció de l'espectador, per fer-lo riure sense parar i per implicar-lo en l'obra sense més recursos que la seua presència, la seua veu i els seus gestos. Perquè, i aquest és el segon aspecte que em va interessar força, la peça difumina completament els límits entre allò que succeeix a dalt de l'escenari i la vida real (fins al punt que no hi ha més escenografia que un cartell, un faristol i les llums). Ja des del principi, Alberola va comentar que aquell dia -l'1 de març- celebraven l'aniversari -vint anys justos- de l'estrena de la companyia (precisament amb una obra del tàndem Alapont-Alberola) i, a partir d'ací, sense solució de continuïtat, sense travessar cap ratlla que ens indicara que entrem al món de la ficció, es va endinsar -ens va endinsar- en la història, un llarg monòleg farcit d'anècdotes divertidíssimes que és una mena de repàs de la vida del personatge en relació amb el cinema. Cal dir, a més, que Alberola fa paròdia de si mateix, o si més no, de la imatge que potser ha representat més vegades o, en tot cas, la que més recorda la gent: la d'un individu de poca espenta a qui les coses no li acostumen a eixir bé i que no té cap d'èxit amb les dones. Un paper que, segons ell mateix explica a Ficció, un oncle del personatge li recriminava que havia representat massa vegades: sempre, per ser exactes. Doncs bé, sense deixar de representar-lo una vegada més, Alberola és capaç d'utilitzar tots els seus recursos per fer-nos còmplices de nou. Com si fóra la primera vegada. O siga que ja ho sabeu: si teniu Ficció a tir, no la deixeu passar. Val realment la pena.

Estigmes: cinema en valencià al Grau de Castelló

Demà divendres (18,15h), als Neocine del Grau de Castelló, s'estrenarà la versió en valencià d'Estigmes, la darrera pel·lícula del director alacantí Adán Aliaga. Amb un atractiu afegit: a la sessió, hi assistiran el mateix director i un dels actors, Morgan Blasco. Si no us va bé anar a la prémière, però, tindreu encara l'ocasió de veure-la fins dijous 21, sempre al mateix cinema i a la mateixa hora. Pel que sé, Estigmes és una història de redempció a través del dolor d'una persona tosca, addicta a l'alcohol. Cinema d'autor en un temps de presses i banalitats. Us deixe amb el tràiler per anar fent boca.

 

Pa negre

Ahir, al club de lectura dels Socarrats, a Vila-real, vam parlar de "Pa negre". L'havia llegida fa temps, potser a l'any i mig o dos anys d'haver eixit i ara l'he tornada a agafar. No recorde que la primera lectura m'emocionara tant com aquesta. El cas és que m'ha atrapat des de la primera escena, aquella en què Andreu s'enfila amb els cosins a la prunera, com si foren tres barons rampants, disposats a contemplar el món des de dalt de l'arbre, però sense renunciar a baixar a peu pla quan convinga. Des de la primera línia, com dic, ha començat a seduir-me el flux pausat, però implacable del text d'Emili Teixidor. Ja s'ha dit en més ocasions: "Pa negre" té un llenguatge prodigiós, senzill i precís, tacat de tant en tant de particularismes que l'arrelen al territori i a l'època alhora que l'enriqueixen com a artefacte purament literari. Però sobretot el text està dotat d'un ritme, d'una musicalitat que t'amara des dels primers instants, com si acabares de pujar a una barca i tancares els ulls i et deixares portar per un onatge suau, acollidor. Agombolat, doncs, per la musicalitat del text, he assistit a l'elevació d'un paisatge que és alhora geogràfic i moral, a la (re)construcció d'un món on les vexacions i les arbitrarietats, la crueltat dels vencedors sobre els vençuts arriba a formar part de tal manera de la vida quotidiana que en algun moment et sorprens acceptant tot allò com a inevitable. I ací és on rau la veritable misèria moral del règim franquista. Per això, a diferència de la (gran) pel·lícula d'Agustí Villaronga, on les exigències del mitjà requereixen de cops de puny ben contundents sobre la taula, a la novel·la de Teixidor els episodis més durs estan vernissats d'una capa de normalitat, de quotidianitat que fa por. Molta por.

Hi ha, doncs, poca trama. Si més no, aparentment. Perquè Teixidor la va construint (les va construint, perquè n'hi ha moltes ramificacions) a partir d'insinuacions, de rumors, de mitges veritats. Lentament, amb mà de mestre. Sembla que res no es mou, que el temps s'ha detingut entre la quietud del bosc i les rutines del mas. Però són només els moments anteriors a una tempesta, quan sembla que la llum s'ha detingut i el vent ja no bufa i tot sembla quiet, quan en realitat tot és a punt per desencadenar el cataclisme. I això és el que ocorre al final de la novel·la. Que la tempesta esclata amb furor i ho arrasa tot. I et quedes nu davant de la traïció i alhora l'entens i fins i tot la pots arribar a justificar. I et sents malament, molt malament perquè t'adones que també tu has entrat en la pèrfida lògica del sistema. Que la traïció no t'és aliena. Que podries assumir-la com un més dels fets quotidians que han anat desfilant davant teu. I la panxa se't remou.
M'ha interessat molt un aspecte de la novel·la. Com, en adoptar el punt de vista del xiquet, la informació li arriba (ens arriba als lectors) sempre incompleta, més a partir d'insinuacions que d'explicacions, perquè el món dels adults i el dels nens no té ponts diàfans que els enllacen, sinó que es comuniquen sempre a través de missatges incomplets. Però és curiós perquè, a mesura que avança el llibre, el lector arriba a estar convençut, malgrat la certesa que l'Andreu només té accés a una part, que ho comprén tot. I aquest, al meu parer, és un altre dels encerts de la novel·la: la capacitat de l'autor per fer-nos completament intel·ligible la trama a partir d'informacions sempre esbiaixades, sempre parcials, sempre fragmentàries.
I és curiós també d'observar l'habilitat de Teixidor per fer-nos arribar informacions a les quals, en principi, Andreu no té accés. Ho fa permetent-li de captar mitges converses, frases soltes, d'ataullar moviments que no acaba d'entendre però que el lector creu situar en un context major o a través de diferents personatges que fan el paper d'heralds: l'àvia, la Roviretes (que és la portaveu de les maledicències que circulen pel poble, no totes mancades de base) o l'avi Mosso, principalment. Una galeria personatges rica, complexa, dotada d'una penetració psicològica ben profunda malgrat que, en alguns casos, les aparicions són molt breus. Uns personatges que, a més de donar-li vida al paisatge, són peces d'un engranatge perfectament ensamblat que Teixidor mou amb perícia de mestre.
Diumenge, una volta llegit el llibre, vaig anar a vore la pel·lícula. Em va agradar. És potent, visualment rica, explica les coses amb ritme i solvència i és capaç de retratar aquesta mateixa misèria moral sense pal·liatius. I em va plaure molt anar examinant com feia servir el director la informació del llibre per adaptar-la als seus interessos. Com inclou una trama de base que no té res a veure amb Pa negre però que, segurament, li era necessària per dotar la pel·lícula de consistència. Com elimina personatges o els dota d'una personalitat fins i tot antagònica a la que els havia proporcionat Emili Teixidor. I com tot plegat, malgrat les diferències, desemboca en un missatge idèntic. En una sensació semblant. D'això es tractava, al capdavall.

Fa 105 anys

Ara que el cinema, amb les ulleres calades, està entrant en la tercera dimensió per mirar d'esquivar la pirateria, no està de més recordar com va començar tot. Va ser un 22 de març, a París, quan els germans Lumière van projectar "La Sortie de l'Usine Lumière à Lyon" durant una sessió de la Societé d'Encouragement à la Industrie Nacional. Dilluns passat en va fer 105 anys.

Retrat sonor de Tokyo

Diumenge, vaig anar a veure el "Mapa de los sonidos de Tokyo", d'Isabel Coixet. Només la passaven en un dels tres multicinemes de la Plana, que ja és un indici que es tractava de veure-la aquest cap de setmana o mai. I només en castellà, és clar. Ja se sap com van les coses.
La Coixet, i aquesta és potser una constant de la seua forma de concebre el cinema, prima la recreació visual per damunt de la narrativitat. En les cintes que li recorde, no és infreqüent la sensació que el temps és una magnitud estantissa, sense progrés possible, de manera que la pel·lícula es construeix a partir de l'acumulació de xicotets detalls, no d'accions grandiloqüents.
Em va agradar el retrat de Tokyo, tot i la fotografia trista, bruta, que fa servir, i la música -molt, molt encertada- i la manera de narrar una història bastant més que inversemblant: que una freda assassina s'enamore, al primer colp d'ull, d'una víctima panxudeta com el Sergi López no deixa de ser un tour de force. Trobe encertats els retrats de l'assassina silenciosa i el seu amic vell, sobretot, però també els altres personatges. I algunes imatges -l'espill amb un missatge escrit en sang, o l'habitació de l'hotel de l'amor, o el mercat de Tokyo- són certament impactants. Fins que no em vaig acostumar, però, em molestava la dicció de Sergi López, tan planera (tan del carrer) que contrastava poderosament amb la dels altres personatges, molt més pulcra (molt més teatral), i vaig trobar forçats alguns plecs del relat, que demanaven una certa professió de fe. Però ja se sap que al cinema, l'espectador combrega amb situacions que un lector mai no toleraria a una novel·la. Són gèneres diferents, ja ho sabem. I tenen regles pròpies. Però, encara ara, no deixa de sorprendre'm que els espectadors siguen tan crèduls. O que els lectors ho siguen tan poc.

Vicky, Cristina i una certa Barcelona

Saps que lL'altre dia vaig anar a veure la pel·lícula que Woody Allen ha rodat a Barcelona?I, què vols que us diga, Clarisse? No em va fer el pes. Em dóna la sensació que el geni de Manhattan no s'ha calfat massa el cap per assumir l'encàrrec de rodar una pel·lícula que fera visible la capital de Catalunya. Que s'ha limitat a posar decorats barcelonins (els de major potencial turístic, això sí) i hi ha ambientat una història com tantes. Si l'objectiu era fer un espot publicitari amb el reclam d'Allen, potser l'objectiu s'haurà complert. Si s'aspirava a lligar la ciutat a una obra d'art, la cosa és més que dubtosa. Perquè em sembla que la vigència de la pel·lícula serà tan escassa com la d'un espai publicitari a televisió.
I dic això no només perquè els primers minuts de metratge semblen un d'aquells documentals de Fira del Turisme que et mostren sense rubor i un darrere de l'altre els enquadres més gastats dels llocs més turístics de cada indret, els més tòpics, els que eixirien en una pregunta del Trivial o en un concurs de televisió. Així és l'inici de "Vicky, Cristina, Barcelona", una pura col·lecció de postals ja vistes una i mil vegades: la justificació de l'encàrrec, supose. La càmara segueix sense necessitat de cap excusa argumental suplementària la ruta de dues turistes americanes de visita a la Barcelona turística: ja sabeu, el parc Güell, la Sagrada Família, les Rambles, potser algun carreró del barri Gòtic... D'ací endavant, quan la història d'amor(s) va prenent cos, Barcelona continua sent un teló de fons prescindible. Vull dir que manca una imbricació clara de la ciutat amb la història que ens estan contant. O siga, que si substituïm el parc del Tibidabo per Eurodisney o el drac del parc Güell per la lloba de Ròmul i Rem, l'acció podria haver succeït sense cap problema a París o a Roma. O a qualsevol altra ciutat. Una maldat, per cert: la vista de la ciutat des del Tibidabo (un vell parc, en diuen a la pel·lícula) no és a penes possible per culpa de l'espessor de l'aire. De la contaminació, en definitiva. No sé què en pensaran, els promotors de la pel·lícula. Ni els turistes (potencials) que la vagen a veure.
Malgrat que una de les protagonistes fa un màster sobre "Identitat catalana", aquesta no surt per enlloc. Ben al contrari, prolifera la música de guitarra espanyola (sovint aflamencada: Paco de Lucía, etc.). No hi ha cap referència al català (la lletra de la cançó que acompanya els títols és en castellà) ni al potencial cultural (més enllà de Gaudí) de la ciutat o del país. Això per no parlar de la història en sí, basada en un personatge (el de Javier Bardem) que no podia ser més tòpic: un seductor hispànic, que dispara a tota peça que es moga, tocat (això sí) d'un aire de bohemi més propi dels anys vint a París. I, per amanir-ho, una tèrbola i violenta història d'amor amb una femme fatal (Penélope Cruz) histèrica. Potser amb aquests ingredients, el turista barceloní del futur acabe sent una dona insatisfeta que busca una còmoda i escassament compromesa expansió sexual amb un mascle ibèric. Ja ho veurem.
Pel que fa als actors, no passen de discrets (fins i tot Bardem està lluny del actoràs de "Mar adentro" o "Antes de que anochezca"). Igualment la pel·lícula, que no va més enllà de ser una comedieta lleugera, un encàrrec promocional que aspira a potenciar Barcelona com una unitat de destinació turística universal.
Finalment, una qüestió, Clarisse. M'ha arribat que a Catalunya circulen moltes còpies de la cinta en català. A Vila-real i a tot el País Valencià, només és possible veure-la en castellà. I això que, segons diuen, el castellà està a punt de desaparèixer de les nostres comarques.