Costa amunt

Òbric el diari i em trobe pàgines i pàgines de xifres, valoracions i profecies al voltant de la vaga general d'ahir. No tinc dubtes que va ser un èxit. En xifres absolutes, l'adhesió va ser (tot i la irregularitat amb què va afectar els diferents àmbits) important. I més encara si atenem al context: treballadors temorosos de perdre la feina a causa de les circumstàncies, funcionaris a qui afecta en menor grau la reforma laboral, un xicotet comerç sempre més a favor de l'interés particular que de la solidaritat col·lectiva, sindicats desprestigiats per la seua erràtica posició davant la crisi, campanyes virulentíssimes de la dreta (i la ultradreta) mediàtica, etc. Vistes les circumstàncies, la vaga va ser molt i molt visible. Un toc d'atenció important a les polítiques ultraliberals del govern. Una altra cosa és l'efecte que la mobilització puga tindre en les reformes futures. En tot cas, els sindicats i els treballadors hem deixat clar que el camí del desballestament de l'estat del Benestar que pretenen dur a terme no serà fàcil. Tenen la força (ahir ho va demostrar a bastament la policia de Rubalcaba) i tenen el poder econòmic i polític. Però després de la vaga el camí se'ls ha posat una mica més costa amunt.

Avui, vaga

La vaga i l'ofensiva neoliberal

L'ofensiva recent de la caverna política, i del seu braç armat mediàtic, contra els alliberats sindicals no és casual. Forma part d'una estratègia de més llarg abast, d'una cadena on s'inclouen també la reforma laboral, el retall de salaris o el debat sobre les pensions. Retocs tots ells que busquen una última finalitat: desmuntar, peça a peça, l'estat del Benestar. Substituir-lo per un sistema on, a la llarga, cadascú es pague la sanitat, l'educació o la jubilació que puga pagar-se. Si se la pot pagar.

És cert que l'actuació dels sindicats no ha estat, en molts aspectes, la que caldria. Que ens haguera agradat escoltar que li plantaven cara a la crisi -i les seues conseqüències- molt abans i d'una altra manera. I que no sempre els seus representants han donat la imatge que caldria. És cert. Com també ho és que el sindicalisme espanyol mai no ha tingut ni l'arrelament ni la força del francés, l'alemany o l'italià (i aquesta és una altra de les herències encara vives del Franquisme). És cert, tot açò, però també ho és que, ens agrade o no, els sindicats són l'últim escull poderós que s'oposa a l'avanç imparable del neoliberalisme i dels seus afanys per desmuntar, a poc a poc, els diferents sistemes de garanties que composen l'estat del Benestar. Sense sindicats, la reforma laboral del convers Zapatero hauria anat més lluny i la intenció d'endurir els requisits per cobrar la pensió o de prolongar l'edat de jubilació trobarien el camí més aplanat. Estiguem o no d'acord amb l'actuació recent dels sindicats, ells són el darrer dic que conté la marea neoliberal. I això ho sap la dreta cavernícola, per això juga a desprestigiar-los. A fer veure que la vaga general del dia 29 de setembre està convocada per una banda de malfainers i aprofitats. Saben perfectament que del pols que els sindicats han llançat al govern en depén la capacitat futura de maniobra dels representants dels treballadors. Que un fracàs de la vaga afebliria notablement la capacitat d'influència dels sindicats. I que, si així fóra, seria molt més senzill desballestar l'actual sistema de proteccions socials. Saben perfectament que el dia 29 els sindicats -els treballadors- es juguen molt més que aturar la reforma laboral. Ni que siga per això, per no ser còmplice d'aquesta ofensiva, el dia 29 jo també faré la vaga.