A la intempèrie

En els darrers mesos, he rebut diverses ofertes per participar en clubs de lectura, però, malauradament, cap d’elles ha quallat. I bé que em pesa, perquè compartir amb lectors l’experiència d’una novel·la és un goig i una manera esplèndida d’aprendre, per a mi. La qüestió és que cap de les persones que m’ha formulat la invitació havia pensat a contemplar ni tan sols les despeses de desplaçament, que en algun dels casos eren prou importants. No dic ja una remuneració que compensara l’esforç i el temps que hauria d’haver dedicat a preparar i participar en l’acte. Cap d’elles, i em consta que totes eren gent de bona fe, amants de la literatura i compromeses amb la cultura del país. Però ni tan sols havien pensat que la dedicació d’un escriptor al seu ofici és també un treball i no una afició. Com el del fuster o el de l’arquitecte, a qui no gosarien demanar que vinguera a casa a fer una feina de franc.

Però els escriptors vivim a la intempèrie, enfonsats en un pou que les polítiques del PP i certes velles inèrcies ha anat fent cada vegada més fondo. I allà estem, atents per si apareix una mà amiga que ens rescate. Una mà que esperàvem que fóra la dels nous governants, però van passant els dies i allà seguim, a dins del pou, ignorats per una societat que viu –en bona part- d’esquena a la nostra cultura, a la nostra literatura. Movent-nos en uns cercles esquifits, i en bona part endogàmics, ignorats per la premsa, pels polítics, per la gran massa de lectors.

I és cert que hi ha escriptors que van d’ací cap allà fent-se càrrec de tot. Que no diuen que no a res perquè necessiten sentir que algú els llegeix, que algú els estima a través dels seus llibres. I no els puc criticar, tot i que no compartisca la seua visió de les coses. Perquè vivim en un pou i tots necessitem que ens alimenten l’esperança. Però, al meu entendre, aquest voluntarisme no és el camí per dignificar la nostra literatura ni l’ofici dels que la fan possible. Dels escriptors. Per això, a contracor, he de dir que no a certes propostes.

Més al nord, hi ha tota una xarxa de clubs de lectura potentíssima. I quan t’hi conviden, ho fan sempre al recer de les ajudes de la Institució de les Lletres Catalanes. No se’ls acut demanar-te que hi vages de franc, pagant-te la gasolina i robant temps al teu treball o a la teua família a canvi de res. Al País Valencià, no. Ací traus una novel·la i si fas quatre actes de promoció t’ho has de pagar tot tu, perquè l’editorial (potser hi haurà alguna excepció) no hi pensa. Com tampoc ningú pensa que la lectura es fomenta en bona part a través dels escriptors i dels clubs de lectura. I que cal dedicar-hi recursos, si volem revertir les xifres vergonyoses que mostren tots els estudis sobre hàbits lectors. Però passa el temps i ningú mou fitxa. I mentrestant la pluja ens va calant els ossos.

Morella, plena de paraules

Es passar el port de Querol i a l'instant ja albires una de les visions més extraordinàries que es pot contemplar al país: la ciutat de Morella sobre el pujol, senyorejant la vall. Esplèndida, inassequible. I, com sempre, en descobrir-la, vaig pensar en tants viatgers que l'haurien contemplada abans que jo. Que s'haurien aturat enmig del camí per assaborir-la bé. Nosaltres no ens podíem aturar. Viatjàvem en cotxe i, a més, ens esperaven. Era dissabte al matí, i Morella se'ns presentava daurada per les primeres llums. Com si s'acabara de despertar. Vam arribar i, efectivament, la ciutat estava encara traient-se les lleganyes. Poca gent pels carrers. Molt de silenci. Vam pujar cap a l'ajuntament i, mentre féiem un mos, van començar a arribar els companys. Teníem una cita, una colla d'escriptors. La gent que ens hem aplegat sota El Pont, Cooperativa de Lletres. Ens havíem conjurat per fer de Morella, dissabte passat, una ciutat encara més màgica. Una vila plena de paraules. Però també de complicitats. De sentiments. D'emocions.

El Pont celebrava la I Trobada Literària. I crec que, ja de nit, vam baixar tots cansats, però satisfets. Plens. Havíem parlat de les nostres coses, a l'assemblea, i havíem traçat plans. Il·lusions futures que ens serviran de guia. Havíem trobat amics que feia temps que no véiem i, a través de les paraules, havíem fet més forts encara alguns lligams. Havíem rigut i menjat. Havíem passejat pels carrers en ombra de la ciutat dels Ports. I, per la vesprada, havíem omplit la sala de Justícia de l'ajuntament de Morella de paraules. De poesia. De primer, amb una desena de presentacions breus de novel·les, poemaris i fins i tot una òpera. El fruit del treball d'alguns dels associats. I, finalment, Maria Josep Escrivà i Christelle Enguix, amb la col·laboració d'alguns poetes del Pont, i l'acordió d'Amadeu Vidal, ens havien ofert l'espectacle poetico-musical For Sale. I ens havien demostrat, una volta més, com creixen els versos quan són recitats amb passió i com la poesia és un arma poderosíssima de reflexió, un ganivet esmolat capaç d'incidir en la realitat i mostrar-nos-la nua i descarnada. Que, com diu el programa de mà de l'espectacle, el poeta no pot, ni vol, ser alié a la realitat que l'envolta. Ni el poeta ni ningú, ho hauria de ser. Paraules que van sonar a Morella com una reivindicació, enmig del soroll incessant que ens volen imposar.
Vam baixar cansats, després d'una jornada llarga. Però ho vam fer amb la convicció d'haver deixat-hi petja. I no parle tan sols del plafó commemoratiu de Carles Salvador al Jardí dels Poetes, que va col·locar l'ajuntament a instància nostra, que vam inaugurar pel matí (veure foto) i que es quedarà allà, com un testimoni de paraula d'una jornada esplèndida. No parle tampoc del cadàver exquisit que vam regalar a l'ajuntament. Parle d'una petja més profunda. Immaterial. La que ens vam endur, guardada ben al fons, cadascú dels que vam participar. La de les paraules que van ressonar a Morella, dissabte passat. De les converses, dels poemes, de les bromes, de les reflexions, de les idees. Paraules, moltes paraules que ja no deixaran d'impregnar mai les pedres mil·lenàries de la capital dels Ports.

Dissabte, a Morella

Morella acollirà el dia 9 d’abril la I Trobada Literària d'El Pont, Cooperativa de lletres, la primera cita d'una associació que tot just comença a caminar i, entre els objectius de la qual hi ha fomentar les trobades dels escriptors i els estudiosos de la literatura de les comarques de Castelló (de moment, després -quan tinguem rodatge suficient- ja vindran les trobades amb altres grups d'escriptors) per a fomentar-ne la coneixença i fer divulgació del nostre treball i de la nostra literatura.

Després d'una trobada fundacional a l'Aula Museu Carles Salvador, ens vorem a Morella. Serà un dissabte ple d’activitats vinculades a les lletres i obertes a tota la població. A més dels actes corporatius (l'assemblea i el dinar de germanor), hi haurà un homenatge a Carles Salvador, una sessió de presentació de llibres i un espectacle poètico musical. Els actes, com dic, els promou l’associació cultural El Pont, Cooperativa de Lletres, amb la col·laboració de l’ajuntament de Morella, la delegació a Castelló de l’Institut d’Estudis Catalans, la Fundació Carles Salvador i Edicions 96.

El programa començarà a les 12.30h. amb la inauguració del plafó d’homenatge a Carles Salvador al Jardí dels Poetes de la capital dels Ports. Hi intervindran l’alcalde de Morella, Joaquim Puig; el president d’El Pont, Cooperativa de Lletres, l’escriptor Joan Andrés Sorribes; i el filòleg Vicent Pitarch, en representació de la Fundació Carles Salvador, que recordarà la fi gura del mestre, gramàtic i poeta que va residir a Benassal.

A les 17.30 h. a la sala de Justícia de l’Ajuntament de Morella i amb entrada lliure es presentaran diverses novetats literàries: L’amor, de Josep Lluís Abad; Històries naturals, de Joan-Bta. Campos; La violinista de París, de Joan Pla; El magma silenciós, de Manel Garcia Grau i Vicent Pallarés; Partida, de Vicent Sanz; La nit en blanc, de Josep J. Conill; Subsòl, d’Unai Siset; Set narracions curtes per a una setmana llarga, de Joan Andrés Sorribes i Antologia d’Escriptors Castellonencs, de Lluís Meseguer, el qual també presentarà el dvd de l’òpera Fortuny Venise, de la qual n’ha fet el libretto.
La jornada literària acabarà amb l’espectacle poèticomusical “For sale o 50 veus per la terra”, que tindrà lloc a la mateixa sala de Justícia de l’ajuntament, a les 19.30 h. i, igualment, amb entrada lliure. El recital està dirigit i presentat per les poetesses Christelle Enguix i Maria Josep Escrivà i comptarà amb les intervencions dels poetes Antoni Albalat, Josep Lluís Abad Bueno, Joan Baptista Campos, Josep J. Conill, Vicent Jaume Almela, Manel Pitarch i Josep Porcar. Els acompanyarà la música de l’acordionista Amadeu Vidal, i una projecció videogràfica de Natxo Francés, titulada “País en venda”, amb la veu en off de Salvador Bolufer. L’espectacle parteix de l’obra del mateix títol publicada per Edicions 96, que recull cinquanta poemes d’autors valencians amb un fil conductor comú: la implicació amb el nostre territori, des del cant i la celebració o des del lament, la ràbia o la rebel·lió davant de tots els abusos i depredacions que han patit les nostres comarques al llarg de les últimes dècades.

Així que, si pareu per la capital dels Ports, dissabte vinent, ja sabeu que teniu una cita amb la literatura.

L'abloccedari Brossa

Un grup de blocaires han engegat l'abloccedari Brossa, un homenatge al poeta Joan Brossa en el desé aniversari de la seua mort, que va ocórrer un 30 de desembre. La cosa consisteix a convertir la blogosfera catalana en un immens espai Brossa. És a dir, que inviten a publicar dimarts que ve, cadascú en el seu bloc, una entrada sobre el poeta "municipal" de Barcelona, com ell mateix es va definir. Qui no tinga bloc, pot fer-ho enviant un correu electrònic a mailto:%20abloccedari@gmail.com i la seua col·laboració es publicarà al bloc que han posat en marxa per a l'ocasió. El motiu de l'entrada -com no podia ser d'altra manera tractant-se de qui es tracta- és absolutament lliure. No cal dir que El rastre de Clarisse no sols participarà gustosament, en l'abloccedari Brossa, sinó que us convida a sumar-vos-hi.

Més efecte Baixauli?

Jo diria que no. Que el Marc Pallarés -el fill de l'escriptor i amic Vicent Pallarés- ha guanyat per mèrits propis (i no empès per la força de cap onada mediàtica) el premi Fiter i Rossell de novel·la que es lliurava anit al Principat d'Andorra (vegeu-ho ací) i de l'edició del qual s'encarrega Columna. Siga com siga, el seu cas serveix per constatar que els escriptors valencians (ell n'és, malgrat algunes cròniques andorranes) segueixen demostrant la seua qualitat. Altra cosa és que el públic (i certes editorials) se n'adone, que és del que hauríem de parlar quan parlem d'efecte Baixauli.
En tot cas, jo em quede amb una dada: tot i que no ens manquen poetes joves, no anem sobrats de nous narradors, així que la irrupció de Marc Pallarés és, efectes a banda, una bona, molt bona notícia.