Dues entrevistes

Eldemà publica dues entrevistes -a Esperança Camps i a un servidor- sobre Subsòl. Per si us ve de gust saber-ne una mica més.

Dues veus contundents per retratar la fragilitat

“Sóc en Joan Carles Rosselló i avui m’he mort”, la primera frase de “El cos deshabitat” (Proa), la novel·la amb què Esperança Camps (Ciutadella de Menorca, 1964) va guanyar el premi del Lector de l’Odissea, és una de les més contundents que he llegit darrerament. Uns mots d’aquells que t’inciten a seguir, a descobrir el misteri que encobreixen. És, però, una frase amb molt de risc, perquè el lector no acceptarà que es rebaixe la tensió que anuncien les primeres paraules. I queda per davant tota la novel·la.
No és l’únic llistó que Esperança Camps situa a una alçada considerable. Perquè una de les dues veus que s’alternen en la narració de la novel·la, la de Rosselló, ens parla des de la mort. I, per a què el lector accepte de jugar amb tan estranyes regles, cal molta convicció. Esperança Camps hauria pogut triar un malalt terminal, inconscient, però ha decidit jugar fort. I val a dir que se’n surt. Tant quan fa parlar el mort com quan és la seua vídua qui ens adreça la paraula.
Joan Carles Rosselló és un novel·lista a qui, quan pateix l’accident de moto que li llevarà la vida, fa poc de temps que li ha arribat un èxit rotund. Manté amb Margarida Sans un matrimoni purament d’aparença. Tots dos s’enganyen, però a tots dos els convé mantindre impecable –Ciutadella de Menorca és un lloc menut on encara no s’accepten segons quines coses- la façana del matrimoni. Viuen en una casa esplèndida, vora mar. Una casa moderna amb un jardí de disseny. Una casa de somni. Però a dins només hi ha buidor. Ell és incapaç de conviure amb la mala consciència. Ella és una dona frívola i superficial, preocupada només per l’aspecte físic i la roba de marca. I àvida de sexe. Té un amant –José María, una màquina de follar, diu ella- a qui, tanmateix, no deixa traspassar segons quins límits. I després hi ha els fills, que mai no han interessat Joan Carles i amb els quals Margarida no sap ben bé què fer. L’elenc el completa un alemany jubilat, Hans, enamorat de les roses que cultiva al jardí i mort fa un temps en circumstàncies tan estranyes com el seu passat.
L’obra es construeix a partir dels monòlegs de Joan Carles i Margarida, dues veus molt ben perfilades, dos personatges turmentats i complexos als quals Camps fa parlar amb una cruesa que fereix. Cadascú amb els seus ritmes i els seus mots. Amb les seues dèries recurrents i els seus racons foscs. Amb tons i punts de vista marcadament divergents. Dues veus en tensió contraposada, que van dibuixant-nos el panorama buit de les seues vides, la seua relació purament formal, l’afer de Margarida amb l’amant, la incapacitat de Joan Carles per superar que l’amor de la seua vida el deixara plantat i es casara amb un home més vell, la relació entre el veí mort i la novel·la que ha convertit Joan Carles en un escriptor d’èxit. Poca cosa, tot plegat, si no fóra perquè la rotunditat de les dues veus que ens parlen no necessita més per construir un text esplèndid sobre la fragilitat humana.

Un peculiar aquelarre

“La bruixa refredada” és el relat amb què Teresa Broseta (València, 1963) va guanyar el premi de Narrativa Infantil Vila de les Alqueries 2007 i que fa poc ha publicat Brosquil. Una obra que recrea, des d’un punt de vista contemporani, un dels temes fonamentals de la rondallística, les narracions de bruixes. De fet, tot comença quan Pau i Tina, els protagonistes, es troben de sobte davant d’una reunió de sis bruixes dolentíssimes. Bé, això sembla almenys.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (19/4/09)

Ahir, a Barcelona

Ahir tocava presentació de "El músic del bulevard Rossini" a Barcelona. El viatge en tren, d'uns anys ençà, és molt assequible (en termes de temps, vull dir). I si, a més, vas llegint un bon llibre, com em va passar a mi, se't fa curt. M'acompanyava l'escriptora menorquina Esperança Camps, o millor dit, el seu "Cos deshabitat", que vaig començar enllà d'Orpesa i que de seguida se'm va enganxar com una paparra i va propiciar que em dolguera arribar a l'estació de Sants. I això que, d'entrada, em costava assimilar que un dels dos narradors estiguera ja mort, però l'Esperança és capaç des de les primeres línies de dotar de molta força a les dues veus que s'alternen en la narració. Al difunt i a la vídua. Però ja en parlarem en extens quan me l'acabe.
A l'arribada, ens va rebre un sol esplèndid que un grupet d'adolescents nòrdics -la pell blanquíssima- s'esforçaven a atrapar (ja ho pagaran ben car a la nit quan tota la crema hidratant del món els semble insuficient). Una cervesa calenta i caríssima al Passeig de Gràcia, mentre feia una entrevista per telèfon per a l'agència EFE (que podeu llegir a l'ADN, Las Provincias o Levante) i després cap a la llibreria Proa Espais, on vam fer la roda de premsa. Entre els periodistes, em va fer gràcia trobar-me el Lluís Llort, de l'AVUI (ací podeu llegir-ne la seua crònica), amb qui -fa un temps- intercanviava alguns correus electrònics sense que mai ens haguérem vist les cares. Ell, com jo, també acaba de publicar llibre. La compareixença davant dels periodistes, crec, va anar prou bé. Vaig intentar explicar una mica com veia jo al músic i després vam establir un diàleg fructífer enmig del qual vaig descobrir com m'és d'infidel, la memòria. Des que se'm va ocórrer que al protagonista de "El músic del bulevard Rossini" li podien dir Tadeusz que pensava que el nom m'havia vingut al cap procedent d'una novel·la que admire molt, "La mort a Venècia", de Thomas Mann. Tan segur estava que mai no se m'havia acudit de comprovar-ho. Si ho haguera fet, tal com em va indicar la redactora de El Punt (ací, la seua crònica), hauria descobert que al personatge de Mann, en realitat, li diuen Tadzio. I jo que n'estava tan convençut.