Sis recomanacions per Sant Jordi

I va i el Xavier Aliaga em demana que faça una recomanació per als lectors del Temps amb motiu de Sant Jordi. Però que no han de ser novetats, sinó llibres que, al meu parer, mereixen que tornem a ells. I tres han d'estar escrits originalment en català i els altres tres, no. I, a més, he d'explicar una mica les raons de la tria. M'ho rumie una mica i li envie aquesta llista que segueix. Què us sembla?

• Quatre qüestions d'amor, de Joan Francesc Mira. Una obra que no ha gaudit de la rellevància que mereix. Unes narracions delicioses, subtils i plenes de matisos. Alta literatura.

• Noverint universi, de Joan Andrés Sorribes. Novel·la històrica ambientada a Vallibona en l'època de la pesta del segle XIV, amb uns personatges fascinants, un dibuix precís de la societat feudal, una trama potent i un lèxic que recrea el llenguatge de l'època i que malgrat això resulta de lectura àgil i absorbent. 

• Cita a Sarajevo, de Francesc Bayarri. En la línia que va obrir Truman Capote amb A sang freda, Bayarri utilitza els mecanismes de la ficció per recrear una història real: l'assassinat del general Luburic, el responsable dels camps de concentració nazis a Croàcia, que vivia refugiat a Carcaixent. Un text fascinant a mig camí entre el periodisme i la literatura.

• El hombre que amaba a los perros, de Leonardo Padura. Una novel·la extraordinària sobre la fi de les utopies que pren com a punt de referència l'assassinat de Trotsky. Absolutament imprescindible.

• L'illa, de Gianni Stuparich. Una novel·la breu d'una sensibilitat extraordinària. Narrada de manera senzilla però altament expressiva, furga en l'interior de les persones com poques vegades ho he vist.

• La senyoreta Else, d'Arthur Schnitzler. Explica, a través de monòlegs interiors, els dubtes d'una senyoreta de família bé vinguda a menys que es troba davant la necessitat d'escollir entre dues opcions dolentes. Un mecanisme de rellotgeria absolutament precís. 

Una diada entranyable

Ahir va ser un Sant Jordi molt entranyable, diferent a d'altres que he viscut a Barcelona, enmig de la voràgine. El cas és que, sense poder acomparar-se a l'esclat de Catalunya, el País Valencià a poc a poc va fent un mica més seua una diada que ara, a més, sembla que resulta factible exportar. Tant de bo.
Pel matí, vaig parlar a través de la ràdio de la passió per llegir i de l'ofici d'escriure. Al migdia, m'esperaven els alumnes de l'Institut Àlvaro Falomir, d'Almassora, que s'havien llegit El músic del bulevard Rossini i m'havien convidat a comentar-lo amb ells. Tot i que l'oratge ens va mantenir en un suspense molt literari, finalment vam poder celebrar l'acte a l'aire lliure, com és costum. Vam enraonar del perquè i del com del músic i de com va això d'escriure una novel·la i de les contingències que n'afecten el procés. A més, em van regalar un exemplar del Badallet, una peculiar revista que dediquen cada any a l'escriptor convidat i que enguany, a més de dibuixar-me un perfil generós, omplien unes cartes dels alumnes als personatges de la novel·la, que m'han semblat interessantíssimes, i unes opinions sobre què els havia paregut el llibre, que em miraré amb calma. Un treball més que digne que, en tot cas, guardaré entre els records més entranyables. Després, van fer una cua molt santjordiesca per a què els signara els exemplars i alguns d'ells em van referir anècdotes de lectura o personals que els havia suscitat el llibre. Finalment, davant la mar, vam rematar l'acte davant d'un arròs molt substanciós, amanit amb paraules cordials i anècdotes divertides, així que no es pot demanar res més.
Però encara quedava teca. A la vesprada, molts escriptors de Castelló ens vam trobar a la llibreria Babel i, entre tros de coca i copa de cava, vam parlar de tot una mica. I em vaig alegrar de vore gent que feia temps que no trobava i de saludar companys que m'estime. I tots vam coincidir que tant de bo aquesta reunió literària no siga fruit d'una sola temporada.

Els vídeos de la Nit de Santa Llúcia

Ací us deixe una explicació, no sé si massa convincent, sobre "El músic del bulevard Rossini" i sobre el meu estat d'ànim instants després d'acabada la cerimònia de lliurament, la qual es reprodueix ací. Si no l'heu vista, no us l'hauríeu de perdre, no tant pels lliuraments dels premis i els parlaments dels guardonats, sinó per l'espectacle -immens com sempre- de Carles Santos.

El músic del bulevard Rossini

La nit de Santa Llúcia ha estat, com cabia esperar, molt intensa. Vas d'ací cap a allà, ja de bon matí, que si tren que si taxi i, després, arribes justet a la roda de premsa, d'allà a la sessió de fotos, enmig alguna entrevista, parles amb uns i altres, et presenten gent, dines i et dutxes, i de seguida es fa hora d'anar cap al Palau de Congressos, cal ser molt puntual perquè la televisió no pot permetre's demores, els minuts corren, escoltes el teu nom, puges a l'escenari, intentes recordar aquelles paraules que pensaves dir i acabes improvisant-ne d'altres, baixes, saludes, parles amb uns i altres mentre fas camí al sopar, tot plegat en una mena de núvol, sense temps d'assaborir massa coses. Ni tan sols com cal el magnífic sopar que ens han servit. Sense adonar-te del valor dels moments que vas vivint. I, després, a l'hotel, només tens ganes d'anar-te'n al llit, de descansar per fi d'una setmana que, per altres raons, ha estat molt dura. Avui, supose, començaré a situar-me. A valorar com toca el fet que "El músic del bulevard Rossini" haja quedat finalista del premi Sant Jordi 2008. De moment, però, vull agrair a tots els que m'heu mostrat el vostre suport les vostres paraules, la vostra complicitat. L'alegria que compartim. Sincerament, sou una de les raons fonamentals d'aquest ofici meravellós.