Sis recomanacions per Sant Jordi

I va i el Xavier Aliaga em demana que faça una recomanació per als lectors del Temps amb motiu de Sant Jordi. Però que no han de ser novetats, sinó llibres que, al meu parer, mereixen que tornem a ells. I tres han d'estar escrits originalment en català i els altres tres, no. I, a més, he d'explicar una mica les raons de la tria. M'ho rumie una mica i li envie aquesta llista que segueix. Què us sembla?

• Quatre qüestions d'amor, de Joan Francesc Mira. Una obra que no ha gaudit de la rellevància que mereix. Unes narracions delicioses, subtils i plenes de matisos. Alta literatura.

• Noverint universi, de Joan Andrés Sorribes. Novel·la històrica ambientada a Vallibona en l'època de la pesta del segle XIV, amb uns personatges fascinants, un dibuix precís de la societat feudal, una trama potent i un lèxic que recrea el llenguatge de l'època i que malgrat això resulta de lectura àgil i absorbent. 

• Cita a Sarajevo, de Francesc Bayarri. En la línia que va obrir Truman Capote amb A sang freda, Bayarri utilitza els mecanismes de la ficció per recrear una història real: l'assassinat del general Luburic, el responsable dels camps de concentració nazis a Croàcia, que vivia refugiat a Carcaixent. Un text fascinant a mig camí entre el periodisme i la literatura.

• El hombre que amaba a los perros, de Leonardo Padura. Una novel·la extraordinària sobre la fi de les utopies que pren com a punt de referència l'assassinat de Trotsky. Absolutament imprescindible.

• L'illa, de Gianni Stuparich. Una novel·la breu d'una sensibilitat extraordinària. Narrada de manera senzilla però altament expressiva, furga en l'interior de les persones com poques vegades ho he vist.

• La senyoreta Else, d'Arthur Schnitzler. Explica, a través de monòlegs interiors, els dubtes d'una senyoreta de família bé vinguda a menys que es troba davant la necessitat d'escollir entre dues opcions dolentes. Un mecanisme de rellotgeria absolutament precís. 

Una explicació

Ara que el judici a Jaume Matas ha posat novament de relleu el tema de la corrupció, no està de més recordar que una de les qüestions més recurrents de la política valenciana (i de la madrilenya i ja veurem si de la baleàrica) és l'escassa repercussió electoral dels escàndols de corrupció que esquitxen, si no l'han mullat ja completament, el Partit Popular. Una certesa contra la qual s'han estavellat un darrere de l'altre els diferents projectes de l'esquerra (alguns, val a dir, també bastant inconsistents) en els últims anys i que, segons ratifiquen una darrere de l'altra totes les enquestes, no té traces de canviar. És així, únicament, que s'entén que ningú, a dins del PP, qüestione la persistència de Carlos Fabra al cap de la Diputació i del PP a Castelló, que Ricardo Costa estiga a les portes de la rehabilitació o que Francisco Camps menystinga polítics rivals, periodistes i ciutadans quan es fa el mut a les Corts o a les rodes de premsa. Estan convençuts que la corrupció no afecta ni tan sols mínimament les seues expectatives electorals. I, pel que sembla, no van desencaminats. Aquesta situació resulta incomprensible per a molta gent. Potser, com apunta el mestre Joan Francesc Mira, perquè no han llegit "The moral basis of a backward society", publicat el 1958 per Edward C. Banfield, un llibre que Mira sintetitza perfectament en un article que es va publicar a finals de febrer a l'Avui i que ara reprodueix el web joanfmira.info. La seua lectura és, certament, desalentadora. Però explica moltes coses.

Valencians singulars

L'any 1968, quan comptava només cinc anys de vida, la Fundació Huguet de Castelló establia el premi Valencià de l'Any, que havia de distingir, en la línia d'actuació de la fundació que va instituir Gaetà Huguet i Segarra, aquelles persones que havien donat mostres d'un compromís ferm amb la dignitat nacional valenciana i havien mantingut una actuació decidida en favor de la recuperació de la llengua dels valencians. Aquell any s'inaugurava el palmarès amb l'empresari i mecenes de Sueca Nicolau Primitiu Gómez Serrano, qui, entre altres, aplegava mèrits com la presidència de Lo Rat Penat, les col·laboracions escrites en publicacions valencianistes, l'autoria de llibres i estudis sobre la Renaixença o Sant Vicent Ferrer i la fundació de l'editorial Sicània. Després d'un parèntesi de tres anys, el seguirien Àngel Sànchez Gozalbo, Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés. Cinc noms fonamentals de la cultura valenciana que encapçalen, amb Gómez Serrano, una llista memorable, que inclou prohoms com Enric Valor, Carles Santos, Alfred Giner Sorolla, Matilde Salvador, Joan Francesc Mira, Vicent Ventura, Arcadi Garcia i Sanz, Miquel Peris i Segarra, Ramon Lapiedra, Germà Colón o entitats com el Patronat del Misteri d'Elx, el Centre Excursionista de Castelló o el poble de Castelló en el setanté aniversari de la signatura de les Normes.
Dins les celebracions de l'Any Gaetà Huguet, l'ajuntament de Castelló i la Fundació Huguet han publicat el llibre “Valencians singulars. 40 anys de Valencià de l'Any”, un volum del qual ha tingut cura Vicent Pitarch. L'obra consta d'un recull de semblances dels receptors del premi, il·lustrades tant amb fotografies dels personatges com, en alguns casos, del moment de la recepció del guardó. Tot plegat ho encapçala un pròleg, que signa Vicent Pitarch, on es dóna compte dels diferents avatars pels quals ha passat el guardó des del moment en què va ser instituït. En definitiva, un llibre l'amenitat del qual radica tant en el repàs o la coneixença de les biografies dels premiats com en el fet que, la suma de sinopsis, constitueixen per si soles una aproximació a la història del valencianisme cultural. La qual cosa, si més no, confirma el bon criteri que han sabut mantindre els membres de la fundació Huguet a l'hora d'atorgar els guardons.

Dotze mesos, cent llibres i sis títols imprescindibles

Conscients que l'actualitat literària és més vasta que les nostres possibilitats, aquesta secció de Cuadernos intenta atendre un doble objectiu: no perdre de vista la realitat immediata i ser rigorosos en la tria. Amb un imperatiu afegit: que les modes no ens determinen necessàriament el criteri i que la selecció siga variada, tant en gèneres com en intencions literàries. Atenent a aquest múltiple objectiu, durant 2009 hem donat notícia de prop d'un centenar de llibres, hem avançat els títols que omplirien els prestatges de les llibreries en les diferents èpoques de l'any, hem conegut la primera iniciativa per comercialitzar el llibre digital en català i hem celebrat el dos-cents aniversari de Edgar Allan Poe. En aquest darrer número de l'any, com és costum, fem balanç. I, a més, els proposem, d'entre les obres que hem anat ressenyant al llarg de l'exercici, algunes lectures destacades. Les que no s'haurien de perdre de cap de les maneres.
A Cuadernos ens importen els clàssics. Des dels grecs com Eurípides als més recents com Simone Weil, enguany hem donat notícia de la reedició d'obres de Flaubert, Daphne du Maurier o Goethe, entre altres. Lectures imprescindibles, totes elles. Com una altra, però, que potser és una mica més desconeguda. És una obra breu que ens va arribar des d'una editorial modesta (tant com ambiciosa des del punt de vista literari) de les Illes Balears, Edicions del Salobre, en traducció de Clara Formosa i titulada “El soterrani”. I, tot i que formalment, es tracta del segon volum de memòries de Thomas Bernhard, també hi ha qui diu que és una obra purament de ficció. En tot cas, un text enlluernador. Imprescindible.
La narrativa estrangera actual també ha tingut una presència important en aquestes pàgines. Des de la novel·la negra, representada per Benjamin Black o John Connolly a les novetats d'alguns premis Nobel com Toni Morrison o José Saramago, passant per les reedicions d'autors emblemàtics com Amos Tutuola, Dino Buzzati i Philip Roth o els èxits recents de Paolo Giordano i Andrea Maria Schenkel. Però, per a molts lectors, el gran descobriment narratiu de l'any ha estat l'escriptor francés Jean Marie Gustave Le Clézio, a qui l'Acadèmia sueca concedí l'any passat el premi Nobel de literatura i que era inèdit en català. En pocs mesos –i gràcies als bons oficis dels traductors Anna Torcal i Salvador Company- vam poder disposar de dos títols, “La música de la fam” i “L'africà” (Edicions 62), on l'autor ret homenatge a les figures materna i paterna, respectivament. Dues obres mestres.
Quant a la narrativa en català, les pàgines de Cuadernos han acollit les novetats d'autors castellonencs com el debutant Marc Pallarés o els més veterans Pasqual Mas, Pep Castellano o Joan Pla. A més, hem parlat de les propostes narratives d'autors com Francesc Bodí, Salvador Company, Josep Ballester, Esperança Camps, Antoni Gómez, Miquel Bezares, Núria Cadenes o Lluís Anton Baulenas. Autors de llarga trajectòria i d'altres que comencen a consolidar una posició rellevant. Escriptors, en tot cas, que garanteixen el relleu de primeres figures com Joan Francesc Mira, de qui vam destacar l'obra amb què tancava la seua trilogia sobre la ciutat de València, “El professor d'història” (Proa). Una novel·la que reflexiona, prenent com a punt de partida el “Faust” de Goethe i la València més moderna, sobre el sentit de l'existència i la perplexitat davant un present que es fa difícil d'entendre. Una obra que no falta qui ha qualificat de la més important aportació narrativa valenciana des del “Tirant lo Blanc”.
La poesia també ha tingut un lloc rellevant en aquestes pàgines. Hi ha hagut notícies estimulants, com la publicació dels primers poemaris d'Isabel Garcia Canet o Susanna Lliberós o l'última aportació del poeta català més popular des de la mort de Miquel Martí i Pol, Joan Margarit, així com traduccions d'autors com Ovidi, Pierre Ronsard, Maria do Rosario Pedreira o el suec Tomas Transtromer. Un panorama divers, sense dubtes, en el qual destaca, tant per la seua qualitat literària com per la significació emotiva, el llibre “Jardí clos” (Perifèric), del castellonenc del Grau Joan Baptista Campos. Un poemari que, des del jardí de casa estant, passa revista al món sencer. I que, a més, va guanyar la primera edició del premi Manel Garcia Grau de poesia. Tampoc se l'haurien de perdre.
Els llibres d'anàlisi i divulgació tampoc no ens han mancat enguany. Hem donat cabuda a les reflexions de Ivan Illich i Henry David Thoreau sobre economia i ecologia, a les preguntes que Toni Mollà es feia sobre la televisió pública, a l'estudi sobre la figura de Joan Fuster que signava Josep Ballester, a la selecció d'articles que Joan Francesc Mira ha publicat a la premsa o al seu llibre sobre l'expulsió dels moriscos. Una temàtica variada entre la qual destaca un llibre que, sota el títol “El combat per la premsa”, va publicar la Universitat Jaume I. En ell, els autors, Vicent Pitarch i Albert Sánchez-Pantoja, rememoren dues aventures pioneres de la premsa en valencià: la revista “Al vent” i el programa radiofònic “Nosaltres els valencians”, la memòria d'un temps en què tot, efectivament, estava per fer. Però, a més, semblava possible.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (27/12/09)

Mira i la deportació dels moriscos

De tant en tant, Joan Francesc Mira ens obsequia amb un d'aquells treballs que fa, segons paraules seues, per compromís cívic. Uns volums de gran format, tapes dures, concebuts amb intenció divulgativa i, en conseqüència, il·lustrats amb generositat i maquetats amb bon gust; llibres d'aquells que fa goig no sols llegir sinó també mirar i remirar, però en els quals Mira no rebaixa ni l'exigència literària ni el rigor històric. El primer volum de la série estava dedicat als Borja, a qui l'autor coneix molt bé, sobretot arran el procés de gestació de la novel·la que va dedicar al segon dels papes de l'estirp xativina. Després, n'han seguit altres sobre homenots com Sant Vicent Ferrer o Vicent Blasco Ibáñez o sobre esdeveniments com la batalla d'Almansa, tots ells de la mà de l'editorial Bromera. Fa poc, acaba de sumar-s'hi “Vida i final dels moriscos valencians”, que veu la llum ara que s'acompleixen 400 anys dels fets.
Per començar, Mira desmunta el mite de la convivència pacífica entre les tres religions monoteistes i, en canvi, dibuixa un panorama bastant diferent. Arran la conquesta pels regnes cristians del nord de les terres valencianes en poder dels musulmans, s'hi instaura una nova societat on tots aquells que no professaven la religió cristiana eren considerats estranys, tant si es tractava de jueus com de sarraïns. De fet, moltes vegades, la conquesta d'una ciutat pels cristians suposava l'exili de la major part de la població musulmana que hi vivia i que, en bona part, va fer cap al regne de Granada o al nord d'Àfrica. I, en tot cas, els que es quedaven, havien de viure reclosos en zones concretes, les moreries o aljames. A més, la pervivència de nuclis de resistents, en un primer moment, unida a la creença que, des del regne de Granada, s'alimentaven els afanys de revolta dels moriscos valencians així com els atacs dels pirates provinents del nord d'Àfrica, als quals es creia que ajudaven els moriscos, va crear un clima en el qual els musulmans que s'havien quedat al regne de València eren vists com uns enemics que vivien a dins de casa.
L'esclat de la Germania va suposar un primer moment d'inflexió, assegura Mira, segons el qual un moviment que va començar sota el nom de la justícia va derivar ràpidament en accions violentes contra la població musulmana, a la qual es va batejar a la força. Els nous cristians, però, ho eren només en aparença, ja que seguien fent servir els noms musulmans, de portes endins, i acomplien en secret amb els ritus de la seua religió. El bateig massiu, doncs, no va millorar la situació dels moriscos, dels quals seguien desconfiant les autoritats i, especialment, el Sant Ofici de la Inquisició. De manera que, a poc a poc, va anar guanyant terreny la idea de l'expulsió, tot i el perjudici que podia suposar per als nobles valencians, la terra dels quals era cultivada majoritàriament per musulmans. Però cap veu valenciana no va tindre pes en la decisió final del Consejo de Estado, de manera que, sota el regnat de Felip III, un 4 d'abril de 1609, va aprovar-se la deportació massiva dels moriscos: una tercera part de la població valenciana. Com diríem ara, una neteja ètnica en tota regla.
“Vida i final dels moriscos valencians” és, doncs, una invitació a conèixer una mica millor un episodi fonamental de la història dels valencians. Amb un atractiu afegit: la prosa neta i precisa de Joan Francesc Mira fa que siga també una experiència literària molt gratificant.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (6/12/09)

Calaix de mots

Pere Antoni Pons: Sembla que el temps us està donant la raó.
Joan Francesc Mira: No. Més aviat sóc jo que cada vegada he anat donant-li més la raó al temps.

Pere Antoni Pons
La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira
PUV

Tres aproximacions a l’obra i les idees de Joan F. Mira

En el pròleg que encapçala “Una biblioteca en el desert” (Bromera), Joan Josep Isern li pregunta a Joan Francesc Mira (València, 1939) si concep els articles com a assaigs d’extensió breu. I la resposta de l’escriptor és contundent: “Efectivament. Si no, no n’escriuria. Entenc l’article com una altra manera de fer literatura i per tant el valor literari de les paraules i les idees que conté és fonamental. És una píndola concentrada i molt calibrada perquè no és el mateix fer un text de trenta línies que un de seixanta o de noranta. Els seus ritmes interns han de ser necessàriament diferents però la seua matèria primera, que és el llenguatge, té el mateix valor que si escriguera una novel·la de dues-centes pàgines o un poema”.
“Una biblioteca en el desert” és una tria d’articles que Joan Francesc Mira ha publicat a diferents llocs i que el crític Joan Josep Isern ha seleccionat i agrupat per temes per a la seua publicació en la col·lecció “Els nostres autors” de Bromera, adreçada especialment als centres docents de secundària. Però també a tots aquells lectors que vulguen fer un tast deliciós d’algunes de les peces breus que Joan Francesc Mira publica cada setmana a diferents mitjans de comunicació. L’agrupació temàtica cobreix un ample espectre de les inquietuds de Mira: els viatges, la literatura, els clàssics, el País Valencià, la gent i el món, la memòria i València i els seus habitants. Set parts que acullen una xicoteta mostra –molt selecta, això sí- dels nombrosos diminuts assaigs en què Mira ha anat disseminant les seues reflexions sobre el món que ens ha tocat viure. Són xicotetes joies literàries, escrites amb la prosa pulcra i expressiva que caracteritza l’escriptura de Mira, profundes malgrat la brevetat d’alguns textos i lúcides com en podem llegir ben poques. Un recorregut per algunes de les inquietuds de l’autor de “Borja papa” o “El professor d’història” i que abasten no sols àmbits com la literatura, l’antropologia o l’anàlisi social, trescats habitualment per Mira, sinó que permeten que la vista es fixe en detalls (aparentment) de menor importància, com la diferència entre els sorolls del tren i una motocicleta trucada, la remembrança del dia que van soterrar Josep Pla, el misteri que s’amaga davant l’acció de regar un hort o les reflexions que suscita la presència d’un burro davant de Notre Dame, a París. Un text plural, però d’una qualitat ben uniforme. Literatura de la bona, com diu l’autor, en píndoles concentrades.

Més Mira

No és, però, aquest l’únic llibre que té l’autor de “Els treballs perduts” com a punt de referència. Els lectors de Mira de tenen a la mà dos magnífiques aportacions per aprofundir en la seua obra. D’una banda, “La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira” (PUV), de Pere Antoni Pons, és, tal com explica el títol, una entrevista de vora 400 pàgines on hi ha ocasió de repassar la vida, l’obra, les idees i les inquietuds de “l’home que té el món dins del cap”, com el qualifica, al pròleg, Pons. Una esplèndida aportació per a aprofundir en la personalitat d’un escriptor dels més importants que ha donat la literatura al País Valencià.
En un àmbit més especialitzat se situa “El món i l’obra de Joan Francesc Mira” (Denes), una obra que recull un seguit d’articles on crítics i estudiosos de la literatura repassen les diferents vessants de l’escriptor valencià. Entre ells, destaquen les aportacions de Lluís Meseguer, Adolf Piquer o Vicent Pitarch.

Un premi i una biblioteca

Aquest matí, m'he desdejunat amb dues magnífiques notícies. La primera, la concessió del premi Crexells a la novel·la de Joan Francesc Mira "El professor d'història". La vaig llegir ja fa alguns mesos i no em va decebre gens: un llenguatge d'una bellesa intensa, uns personatges que retraten perfectament la perplexitat d'un món que ni ells (ni jo tampoc) són capaços d'entendre, una combinació sàviament equilibrada d'acció i reflexions, i tot sota el guiatge del "Faust" de Goethe. En fi, una de les millors novel·les d'un escriptor que ja n'ha escrit un bon grapat. Mira és un savi que aquest país nostre no valora com cal. Un luxe per a qualsevol cultura, no dic ja per a una societat com la valenciana, tan buida, tan esquerpa al raciocini i al coneixement, tan banal... I deixem-ho ací que l'apunt no volia sinó constatar el meu goig per la concessió del premi.
La segona notícia ha estat la inauguració a Benicarló (ací en podeu llegir el discurs que va pronunciar Josep San Abdón) de la biblioteca que du el nom de Manel Garcia Grau. No mereixia menys, Manel. I crec que l'elecció d'una biblioteca fa justícia a la seua trajectòria i al seu compromís. Vull pensar que donar-li nom a una casa de paraules li hauria fet goig, a Manel, que tant se les va estimar, que tan bé sabia modelar-les per expressar la perplexitat (la mateixa dels personatges de Mira) i la indignació davant d'un món (i d'una societat, la valenciana) tan injust amb tanta gent. En fi, que m'alegre per Olga i les filles d'ella i Manel i per tota la família (i per Cristina, especialment) i per tots els seus amics, que en som tants. En fi, que també jo sent una mica meua aquella biblioteca de Benicarló.

Entrevista a Joan Francesc Mira

"València s'ha autobombardejat"

Joan Francesc Mira ha publicat fa unes setmanes “El professor d’història” (Proa), la novel·la que tanca la trilogia que completen “Els treballs perduts” i “Purgatori”.
Vicent Usó: Després d’enllestir un projecte que l’ha ocupat una vintena d’anys, com se sent?
Joan Francesc Mira: Ara mateix estic en una mena d’intermedi. Normalment, tinc sempre la faena esperant-me, cosa que, per primera vegada, no em passa. Així que estic un poc descol·locat. Nerviós.
VU: A “El professor d’història” planteja com, per bé que hem avançat molt en la difusió del coneixement, el resultat ha sigut una societat basada en la superficialitat i la buidor, què ha fallat al seu entendre?
JFM: Ha fallat quasi tot. Hem promogut una educació on els continguts no tenen importància, i això resulta funest; prenem com a models personatges completament buits, siguen actors, esportistes o fins i tot escriptors o polítics; hem difós massivament idees buides, hem concedit prestigi a l’aparença, encara que no tinga fons...
VU: Però si, tal com creu Manuel Salom, el protagonista de la novel·la, el coneixement ens aboca a la perplexitat, quina eixida ens queda?
JFM: La insuficiència del coneixement no és una idea nova, sinó que ve dels grecs. La diferència és que abans afectava una dotzena de persones i ara ho fa a milions. Però, si començara a escriure ara la novel·la, tindria a mà nous elements. Perquè la crisi econòmica present ha multiplicat la perplexitat. Ningú sap explicar-se què ha passat, ni tan sols els especialistes.
VU: Però l’actitud de Manuel Salom, el protagonista del llibre, és molt radical. Renuncia a donar classe, fins i tot als llibres que ha escrit...
JFM: Perquè he de triar personatges emblemàtics, que vagen més enllà de l’anècdota. Però, de fet, a partir de “El bou de foc” tots els meus personatges es caracteritzen per no entendre massa bé què passa...
VU: La València que descriu en les tres novel·les de la trilogia és una ciutat que va perdent identitat. Creu que el de València és un cas específic?
JFM: La destrucció de València no és nova. Des dels anys 30 ha practicat una mena de suïcidi. El cas de ciutats que, en els seus anells externs, han deixat perdre la personalitat és bastant freqüent. Però, en general, excepte aquelles que han patit bombardeigs, el nucli antic, la ciutat intramurs, s’ha preservat de la destrucció i fins i tot, en molts casos, s’ha constituït en un dels atractius principals. València, no. València s’ha autobombardejat. Ha hagut moments en què el centre de València semblava una ciutat assolada per bombes. I, a més, en les zones exteriors ha optat per un model basat en l’escenografia, per un decorat que és pura aparença grandiloqüent, però darrere del qual no passa res, no hi ha res. És l’anticiutat. I, a més, ha fet d’aquesta no ciutat la imatge que projecta a l’exterior, la que pretén atraure visitants.
VU: Tot i que està escrita en tercera persona, la proximitat entre narrador i protagonista en “El professor d’història” sembla més gran que mai. N’està d’acord?
JFM: Potser està més pròxima perquè tenen més importància les reflexions del personatge, el seu interior. Manuel Salom és algú a qui la contemplació de les coses que passen li provoca reflexions. Per això he triat un professor d’història, algú a qui poguera atribuir aquesta característica.
VU: I, quin grau d’identificació hi ha entre narrador i autor?
JFM: Jo no m’utilitze mai com a model, sinó com a material de construcció. Un més. Per a fer una novel·la serveix qualsevol material, i, de fet, per a “El professor d’història” he utilitzat fins i tot articles sencers, però d’on he tret el material no importa. El que importa és el resultat final. Però això tampoc és nou: la història de la música en va plena. Bach, sense anar més lluny, ja ho feia.
VU: Li han dit que la factura del text és impecable? Supose que era una de les seues principals preocupacions...
JFM: Lògicament, l’aspecte formal és un dels grans imperatius a l’hora d’escriure. Jo sempre reivindique la lectura en veu alta i treballe cada frase, el ritme interior, la musicalitat, fins que el text resisteix bé aquesta lectura. En el cas de “El professor d’història”, a més, havia de reflectir el pensament, fins i tot el caos d’una ment que a estones flueix lliure, però el treball de l’escriptor consisteix a intentar recrear aquesta deriva més o menys espontània i, al temps, mantindre sempre el control del discurs.
VU: Vosté sempre diu que té poca fantasia fabulatòria, però hi ha escenes –com la trobada del protagonista amb les prostitutes dels afores- que semblen desmentir-lo...
JFM: És cert que és una escena on la fantasia podia desbordar-se i, de fet, vaig haver de contenir-me a l’hora d’escriure-la. Està concebuda des de l’òptica del personatge, que no esperava trobar-se davant d’allò i que, quan hi topa, no sap com abordar-ho perquè ni tan sols sabia que existia. Amb tot, és una escena basada en l’episodi de la nit de Walpurgis del “Faust” i fins i tot la intervenció del gos, que es qui resol la situació, té un paral·lelisme clar amb l’obra de Goethe, ja que la primera aparició de Mefistòfil és en forma de gos. N’hi ha molts més elements provinents del “Faust”, però la meua feina és que no es note més del compte.
VU: Parlem de projectes. Què està fent, ara mateix?
JFM: Després de l’estiu, Bromera publicarà un llibre sobre l’expulsió dels moriscs, de gran format, amb il·lustracions a colors. Els darrers dies, a més, he estat revisant un llibre entrevista que ha fet Pere Antoni Pons i que publicarà la Universitat de València. I, a més, estic llegint molt: John Updike, a qui he retornat arran la seua mort, Saul Bellow, Vila-Matas, una història de la filosofia. I Homer, sobretot Homer.

Entrevista publicada al suplement de cultura "Cuadernos" del diari Mediterráneo (8/2/09)

Joan Francesc Mira

L'altre dia, al club de lectura de Socarrats, a Vila-real, vam rebre la visita de Joan Francesc Mira. L'objectiu era participar en un col·loqui amb els membres del club, a propòsit de les dues obres seues que ens havíem llegit per a l'ocasió, el "Borja papa" i les "Quatre qüestions d'amor". La conversa va ser entranyable i distesa, com ha de ser en aquests casos. Vam parlar de l'ingent procés de documentació que va precedir la redacció de l'autobiografia novel·lada d'Alexandre VI, de la dimensió històrica de la família Borja, de la gènesi de la llegenda negra, del curiós origen de les històries d'amor que va reunir en les "Quatre històries...", de la seua manera de treballar -tan meticulosa-, de la novel·la històrica... Joan Francesc Mira és un dels grans, un escriptor que creu profundament en el seu ofici i que l'exerceix amb orgull i -necessàriament- amb un grau d'autoexigència immens. I és també un savi: dels pocs que ens queden, si ens en queda cap més. I escoltar-lo -com llegir-lo- és un goig.

Aquestes setmanes, a més, han coincidit diferents homenatges a la seua trajectòria, que s'han plasmat en diverses publicacions: una Miscel·lània, que ha editat la UJI amb motiu de la jubilació de Mira com a professor; un retrat/entrevista que li fa Joan Josep Isern per a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana; una obra titulada "El món i l'obra de Joan Francesc Mira" (Denes), fruit d'unes jornades d'estudi interdisciplinar sobre l'autor que es van fer ja fa uns anys a la Biblioteca Valenciana. Uns homenatges ben merescuts i dels quals m'alegre força. I que no li faran les instàncies oficials del País Valencià, que ja sabeu com tracten tot allò que té a veure amb la cultura d'expressió catalana.

Avui, Ada Castells li fa una entrevista a l'Avui, a propòsit de la seua última novel·la, "El professor d'història", acabada d'eixir del forn. Una entrevista que, segurament, no li faran els mitjans de comunicació públics del País Valencià, ni tampoc bona part dels diaris o les ràdios privades de casa nostra. Ells s'ho perden. La podeu llegir ací. Val la pena.

Quatre homenots

Ja sabràs, Clarisse, que els darrers dies, a diferents llocs del País Valencià, s’han celebrat homenatges a Joan Fuster, Josep Piera, Joan Francesc Mira i Carles Santos. Quatre personalitats immenses que, en altres llocs, no cal dir-ho, mereixerien l'atenció de les instàncies oficials, els mitjans de comunicació i, en conseqüència, de la mateixa societat. Una pràctica ben sana, la d’honorar l’excel·lència, siga en la disciplina que siga, que contribueix a potenciar l’autoestima col·lectiva, a crear referents per a les noves generacions i a cohesionar la societat. Un supòsit, ja saps, completament utòpic a terres valencianes. Un país, el nostre, com bé escrivia Palau i Fabre on, sovint, dir "sóc d’ací" equival a dir "sóc estranger".
Com sempre, l’excepció a aquesta trista norma ve de la societat civil i d’algunes institucions culturals. Un grup d’escriptors, per exemple, ha estat el promotor dels actes d’homenatge al poeta de la Safor Josep Piera, amb motiu dels quaranta anys que fa que dedica la seua vida a la literatura. Al projecte, s’han sumat gent, institucions i organismes diferents impulsats pel convenciment que el reconeixement de la vàlua de l’obra de Piera "no és cap acte de vanitat, sinó una actitud de respecte i consideració cap al seu treball, i cap al de tants i tants creadors que, en contra de tots els embats del vent, són els qui continuen construint, modernitzant i expandint la nostra cultura", com escriu la poeta Maria Josep Escrivà. La Universitat Jaume I també ha cregut oportú celebrar la recent jubilació (únicament com a docent, espere) de Joan Francesc Mira. I ho ha fet amb la publicació d’una miscel·lània "bellament editada", com escrivia en aquestes pàgines el professor Lluís Meseguer. Un volum que, més enllà del seu valor intrínsec, suposa el reconeixement de la ingent tasca intel·lectual i cívica que ha fet el senyor Mira: un savi, si em permets, d’aquells que ja no se’n fan. Repassar l’obra de Mira fa vindre vertigen. Perquè parlem no sols d’un dels principals narradors valencians del segle XX sinó d’un dels seus pensadors més lúcids. Dos virtuts que serien suficients per a justificar qualsevol homenatge, però que, en el cas de Mira, són només dos aspectes d’una trajectòria que encara acumula més mèrits: d’antropòleg, de docent, de sociòleg, de traductor... Que s’escriu prompte.
De la Universitat Jaume I ha partit també el reconeixement de la trajectòria esplèndida del músic Carles Santos. El pianista de Vinaròs és una de les potències creatives més descomunals que han donat mai aquestes terres. La seua capacitat va molt més enllà de la música i del teatre, les dues disciplines –un terme molt relliscós quan parlem d’un heterodox com Santos- on s’ha mogut més habitualment. I dic que va més enllà no sols perquè haja trepitjat també territoris com la fotografia, sinó perquè l’objecte últim de tots els seus espectacles ha estat transgredir els límits convencionals i fondre la ficció de l’espectacle o de la música amb la vida. Per al músic vinarossenc, res no separa el que s’esdevé a dalt de l’escenari –si n’hi ha- i al pati de butaques. Per a ell, l’únic escenari possible és el món. I l’únic objectiu raonable és commoure. Perquè l’art no és res sinó és capaç de transformar-nos. Per tot això, la concessió de la medalla de la UJI no sols és de justícia, sinó que hauria de ser només el punt de partida d’un reconeixement més ample.
Una altra universitat, la de València, ha promogut un homenatge visual a un altre dels grans intel·lectuals valencians: Joan Fuster. Setanta minuts de metratge que volen divulgar la figura de l’intel·lectual però també la del Fuster més casolà. Per a dur-lo a terme, Llorenç Soler –que ja va dirigir el documental "Del roig al blau"- s’ha servit de l’arxiu literari i fotogràfic de l’escriptor, a més d’entrevistar una trentena de persones.
Tots aquests reconeixements, Clarisse, em semblen de la major importància. Principalment, perquè potencien l’autoestima col·lectiva, creen referents per a les noves generacions i cohesionen la societat. Que és com dir que fan país. Per això, precisament per això, n’hi ha qui en fuig com una rabosa del foc. I tu, Clarisse, ja m’entens.

Adaptació de l'article publicat a la secció Dissidències, del diari Mediterráneo (9/11/08)