La mà de ningú, a l'Alcúdia, sense embuts

Ja he manifestat en algun lloc que La mà de ningú, la meua última novel·la, no és fàcil d’explicar. I no ho és perquè la idea inicial, que és també el nucli dur de la novel·la, no es pot esmentar sense desvetllar informacions bàsiques. I el lector que decidisca llegir-la té dret a anar descobrint-les pel seu compte. De manera que, en presentacions i taules rodones, he hagut d’anar molt en compte de no donar massa pistes al voltant d’aquesta qüestió. Per això, avui, em fa un goig especial participar en el club de lectura del Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia (22 hores). Perquè avui compartiré conversa amb lectors que ja han llegit el llibre i, per tant, en podrem parlar obertament. De tot. Sense embuts ni traves ni prevencions. Segur que la sessió resulta d’allò més profitosa.

Dilluns, a la BCNegra

Dilluns vinent, marxaré cap a Barcelona i no sé si la trobaré nevada. Si més no, les previsions meteorològiques vénen a dir que serem encara a dins de l'embranzida de vent siberià o siga que caldrà abrigar-se. Si és així, serà curiós desembarcar en una Barcelona blanca tot just quan se celebra la BCNegra 2012, però el destí té aquestes ironies. El cas és que m'han convidat a parlar de novel·la negra dins una taula rodona que se celebrarà dilluns, a les 19,30h a La Capella (c. de l'Hospital, 56), de manera que si us voleu deixar caure serà un plaer saludar-vos, ja ho sabeu. A la taula, compartiré espai amb Marta Banús, Jordi de Manuel i Carme Riera, i ens moderarà Àlex Martín. El títol que li han posat al debat és "Collita en català. Algunes de les històries de l'any". Amb la gent que m'acompanya, segur que resultarà interessant.

La veritat és que em fa goig, participar-hi perquè, tot i que aquesta és la meua primera (i encara ben atípica) incursió en el gènere, la novel·la negra sempre m'ha acompanyat com a lector. I com he explicat en algunes presentacions, certes estratègies de la narrativa de crims sempre m'han interessat com a escriptor. Així que em fa gràcia compartir cartell amb gent que segurament la viu amb més vocació i constància, que la fa servir de manera sistemàtica per interrogar el món i les seues claus, i de la qual, doncs, en puc aprendre molt.

Ja sé que sovint es tendeix a considerar la novel·la negra com un gènere menor. I de fet, he notat que certa gent es prenia "La mà de ningú" com si fóra una concessió a no sé ben bé què. No ho és pas. Ben al contrari, quan he tingut ocasió, he explicat que la vaig escriure de la mateixa manera que he fet les altres: donant-li el temps que necessitava i sense pensar en res més que en explicar la història que volia contar de la millor manera possible. Si el resultat és una novel·la negra, verda, roja o groga no mai m'ha preocupat. De fet, va ser molt de temps després d'acabar-la que algú li va posar l'etiqueta. Una etiqueta que, tot i que "La mà de ningú" no s'ajusta al model més conegut de novel·la negra, jo crec que li escau. I el fet no invalida l'afirmació que he fet tantes voltes: que no crec en els gèneres. Quan escric almenys, no hi crec. I amb això vull dir que no sóc conscient, quan estic immers en el procés de construcció d'una novel·la, que hi haja més límits a respectar que els que m'imposa la pròpia lògica del text. I seguisc pensant que els gèneres només són etiquetes, convencions que ens ajuden a entendre millor el món. Res a veure, doncs, amb els valors literaris. Ni per a bé. Ni per a mal.

Amb Joan Pla i la gent de Gandia

Gandia és un dels llocs que tinc pendent de visitar amb calma. Sempre hi vaig amb alguna raó concreta, fa molt de temps per presentar la Crònica de la devastació, uns anys més tard per participar en unes jornades sobre la llengua literària dels escriptors valencians, demà per participar, amb l'amic Joan Pla, en una taula rodona dins del cicle 'De tu a tu' anomenada 'La realitat que ens envolta: novel·la negra en potència', que organitzen Saforíssims i el Casal Jaume I, amb la col·laboració d'Edicions 96. Anem, tots dos, en condició d'autors de dues novel·les negres, La mà de ningú i Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building, en un acte que conduirà l'escriptor Gregori Royo. Demà, doncs, tornaré a ser-hi amb el temps just i renovaré, per enèsima vegada, la promesa de tornar-hi amb calma. De passejar-la. D'admirar-la. Siga com siga, supose que hi seré ben a gust, com sempre que hi he anat. Si rodeu per allà i us ve de gust, ens podrem trobar al carrer de la Dona Teresa, 1, on hi ha el Casal Jaume I. La cita és a les 12 del migdia.

Una presentació i tres escriptors que parlen de La mà de ningú

Dijous vinent, 12 de novembre, a les 19,30h, La mà de ningú farà escala a Castelló. Serà a la llibreria Babel, com sempre, i imagine que l'acte em proporcionarà alguna sorpresa, com ja va passar a Vila-real, on em va venir a veure gent que m'estime molt i que, coses de la vida, feia molt de temps que no trobava. Hi seran també els fidels de sempre, tan irreductibles i a qui tantes coses he d'agrair.
De moment, però, La mà de ningú va fent camí per la Xarxa. De totes les ressenyes que han eixit, avui vull destacar-ne tres. És una coincidència, potser. Però, en pocs dies, tres escriptors (Joan Pla, Llorenç Capdevila i Juli Capilla) han publicat als seus blocs respectius tres apunts de lectura sobre La mà de ningú. Per a mi és un goig i una satisfacció que tres col·legues de la solvència d'aquests que esmente s'hagen interessat per llegir la meua última novel·la i sobretot per dedicar un temps a escriure i publicar les seues impressions de lectura, que aprofite per enllaçar-vos: ací l'opinió de Joan Pla, ací la de Llorenç Capdevila i ací la de Juli Capilla.

Avui, a l'Informatiu

Susanna Ligero em va fer una llarga entrevista a propòsit de la meua visita a l'Octubre, per participar en una sessió d'Escriptors al Terrat amb Silvestre Vilaplana. Va ser una experiència molt agradable perquè vam xarrar de moltes coses i amb una certa calma. De La mà de ningú, és clar, que era l'objecte immediat de l'entrevista, però també de literatura en general i de la incidència de les innovacions tecnològiques i de moltes coses més. Si us ve de gust, la podeu llegir ací.

Un microreportatge a Canal 9

La mà de ningú, a Canal 9 from Festus on Vimeo.

Ja fa temps que pense que el lloc més adient per promocionar llibres no són els programes de cultura a les tantes de la matinada (que poden estar molt bé, però no tenen cap incidència en el públic lector, o ben poca) sinó els informatius. Que igual que es dóna com a notícia una estrena cinematogràfica o teatral o l'obertura d'una exposició, també es pot informar de l'aparició de determinats títols. És el que està fent Canal 9 des de fa un temps, en els informatius de migdia. L'altre dia van parlar de La mà de ningú a través d'un microreportatge de Susanna Lliberós i Óscar Pérez. Sincerament, crec que va quedar d'allò més bé, així que el millor que puc fer és compartir-lo amb vosaltres.

Una entrevista a El Temps

Lluís Bonada em va fer una entrevista aprofitant la meua visita a Barcelona per presentar La mà de ningú (Ed. Proa). La setmana passada, la va publicar El Temps. Hi parlem de l'ambientació francesa i del detallisme que recorre La mà de ningú, d'assassins, de víctimes i de sospitosos, com escau a una novel·la de crims, i també de mans tallades i de policies. De tot una mica. Crec que és una bona entrevista, si més no en el sentit que reflexa el que jo pense al respecte de la novel·la. I reflecteix perfectament l'essència del que vam xarrar a Barcelona, en Lluís i jo. Es tracta d'això, al capdavall, no?

La foto de dalt, que és la que publica El Temps, és de l'amic Jesús Prats.

Gràcies a tots

 Divendres passat, vaig presentar La mà de ningú a Vila-real i una volta més els amics, els familiars, els lectors que tinc al meu poble van fer-me sentir una persona afortunada. Una vegada més, perquè no és la primera. Des que vaig començar a publicar novel·les que m'he sentit molt acompanyat per la gent del meu poble: pels meus amics, pels meus familiars, pels lectors que ja fa dies que anaven passant per la llibreria Ausiàs a demanar el llibre. I això no té preu. I encara més: la seua complicitat no sols m'omple d'orgull i d'alegria, sinó també d'energia, i em recorda que no val a badar. Que cada nova proposta ha de partir del rigor i del treball i de la il·lusió de sempre. Que cada llibre ha de ser com si fóra el primer. La llibreria, plena de gent; l'atenció amb què van seguir la lectura que va fer Ferran Igual, acompanyat pel piano de Samuel Parejo, i les meues explicacions sobre un text que és mal d'explicar; les mostres d'estima; els amics que feia temps, massa temps, que no veia i que em van vindre a vore i a abraçar; els comentaris entusiastes d'aquells que ja havien llegit el llibre i d'aquells que declaraven que ja en tenien ganes, van fer de la presentació, una festa.

Una festa que no hauria estat possible sense la complicitat, la predisposició i l'amabilitat de la gent de la llibreria Ausiàs -sempre tan hospitalària amb mi i amb els meus llibres- i dels companys de l'Associació Cultural Socarrats -als quals, de manera imperdonable, em vaig oblidar de citar en els agraïments-. Entre tots, van fer que la presentació en societat de La mà de ningú fóra un acte càlid, intens i emotiu. Inoblidable.

I avui, abans de res, els volia donar les gràcies.

25 de novembre, Dia de les Llibreries

Els llibreters de l'Estat han decidit d'establir el 25 de novembre com a Dia de les Llibreries i invitar els seus associats a celebrar actes diversos per commemorar-lo. Per omplir-lo de contingut. Està bé. Durant tota la jornada, faran un 5% de descompte als compradors, per facilitar encara més l'accés als llibres. Totes les iniciatives són poques per apuntalar un sector que, als que estimem els llibres, ens resulta indispensable. Les llibreries independents són garantia de pluralitat, d'atenció directa (malgrat que tots coneixem casos en què aquesta s'ha perdut o s'ha diluït), fins i tot d'articulació ciutadana. Sense les xicotetes llibreries hi hauria volums que no podríem trobar enlloc, perquè les grans superficies només juguen a cavall guanyardor. Així, doncs, aquest bloc s'uneix avui a les celebracions. Encar més: d'ací unes hores, a les 20h, presentaré, a la llibreria Ausiàs de Vila-real, la meua última novel·la, La mà de ningú, un acte amb el qual aportaré la meua humil col·laboració a les commemoracions. I ho faré amb gust, tot i que m'agradaria que l'organtizació estatal de llibreters fóra una mica més sensible a la diversitat que proclamen i haguera publicat el seu manifest en totes les llengües de l'Estat i haguera inclòs, en el fullet que han repartit arreu, llibres que anaren més enllà de les lletres castellanes. Ni que fóra per coherència. Perquè reivindicar la diversitat de què són garantia i alhora ignorar-la no és la millor manera de convéncer ningú.

La mà de ningú, a Vila-real

Divendres vinent, presentarem a Vila-real la meua última novel·la, "La mà de ningú". I serà, com sempre, una ocasió molt especial. Especial perquè hi vindran amics i veïns, i també la família. I perquè Vila-real sempre m'ha mostrat molta estima i sempre hi he tingut molts lectors. I molt fidels, alguns d'ells. Per això, perquè les presentacions a casa són sempre especials, hem preparat (amb l'ajuda inestimable de l'AC Socarrats) un acte una mica diferent als precedents. Tindrem música, de la mà de Samuel Parejo, que ens traslladarà amb les notes del seu piano a França, que és on transcorre la novel·la, però també a d'altres indrets. I podrem tastar el text de primera mà, que és la millor manera de conèixer una novel·la, a través de la veu de Ferran Igual. I enmig dels dos, un servidor intentarà explicar, sense desentonar massa, algunes coses al voltant de "La mà de ningú". Algunes coses més, això sí, de les que explique en aquest video, que vam enregistrar a l'editorial fa poc més d'una setmana. Si voleu vindre a veure'ns, la cita és divendres 25 de novembre, a les 20 hores, a la llibreria Ausiàs de Vila-real. A sota, teniu la invitació. Us espere.

De les dificultats de resumir una novel·la

Explicar una novel·la no és mai fàcil. A mi, almenys, sempre em costa. I potser La mà de ningú és de les que més. Per diverses raons, entre les quals una de les més poderoses és que en aquest cas el cor de la narració, un episodi fosc de la història d'Europa, no es pot desvetllar sense proporcionar una informació que podria malmetre la lectura. Descórrer massa cortines, en aquest cas, seria satisfer de colp un dels elements amb què s'ha d'anar amb més cura de no sadollar: la curiositat del lector. És cert que la curiositat del lector no pot ser l'únic valor d'una novel·la (què seria, si no, de les relectures), però tampoc no tenim cap dret a privar el lector d'experimentar-la, quan llegeix. I sense parlar d'aquest nucli dur em resulta difícil sintetitzar la història. "La mà de ningú", a més, havia de ser un conte de poc més de 15 fulls i que se'n va anar de mare. O siga que, si fóra capaç d'explicar la novel·la en unes poques frases, no tindria sentit que aquell vell projecte de conte m'haguera quedat curt.
Siga com siga, a mi sempre em costa. I la prova la teniu en aquest video que vaig gravar a l'editorial i que ara han penjat al web de Proa.

A Barcelona, de bòlit

Dimecres passat vaig ser a Barcelona a presentar La mà de ningú a la premsa. Va ser una jornada molt intensa perquè no vaig parar. Vint minuts després d'arribar-hi ja estava davant d'un micròfon. Vaig fer entrevistes, vaig fer la roda de premsa, vaig gravar un parell de videos, però encara em va quedar alguna estoneta per fer una cervesa o un café amb alguns amics, xarrar amb la gent de l'editorial... I com sempre, vaig tornar a casa cansat i amb la sensació que sempre puge a Barcelona de bòlit i que la ciutat, que tant m'agrada, es mereix que alguna volta hi puge sense urgències d'agenda. Amb temps per a passejar-la i asseure'm en una terrasseta a veure passar el temps. O a xarrar amb els amics sense mirar el rellotge.
Siga com siga, vaig tornar content. La mà de ningú ja té l'impuls inicial que necessita. Ara ja és cosa dels lectors.

Avui, Vilaweb publica un video que em van gravar llegint un fragment de la novel·la i l'entrevista que em van fer. Ahir, el diari Ara en va publicar també una. I l'ACN en va difondre la notícia.

La mà de ningú: el clip

La mà de ningú (Ed. Proa)

Ha arribat una caixa

Avui, m'ha arribat una caixa. L'esperava. Feia dies que no veia el moment de posar-la damunt la taula i obrir-la. Els llibres sempre m'arriben per cesària. Sempre em toca veure'ls eixir a la llum amb el bisturí a  la mà. I ho faig una mica tremolós, amb ànsia de provocar-ne el part. Però després, quan la cinta adhesiva que els precinta ha estat vulnerada, quan res no impedeix tirar de les ales de cartró i deixar a l'aire el contingut, sempre dubte, sempre dilate el moment. I això que tinc una imatge clara del que em trobaré: no de bades el correu electrònic se m'ha omplert de proves d'impremta i de suggeriments de portades. Ja sé quin aspecte tindrà, quantes fulles i puc endevinar el tacte del cartró de la portada i el més aspre, però tampoc no molt, de les fulles. Ho sé tot d'ell, però m'agrada dilatar el moment. Assaborir-lo. Però els segons passen de pressa i arriba el moment de separar les ales de la caixa i contemplar-lo, encara embolicat amb el plàstic, a manera de placenta, que rebutge sense remordiments. Ja el tinc a les mans, l'estómac encongit pel temor d'obrir-lo i trobar-me, abans de res, una errada. Ho faig amb cura, em pose a llegir unes ratlles i tot està bé. Ja més tranquil, aspire l'aroma de paper nou; el palpe amb els tous dels dits, em torne a mirar la portada, les solapes, la contra... I el primer que faig, aleshores, és anar a la prestatgeria on són els germans i presentar-los-el.