El Mur, els murs

Aquests dies, ja ho saben vostés, no s’ha parlat d’altra cosa que del Mur de Berlín i la seua caiguda, un 9 de novembre d’ara fa 20 anys. I, doncs, de la fi de la divisió d’Alemanya i d’Europa i també de la llibertat i dels que, diuen, la van fer possible. Però ja fa temps que la història ens ha ensenyat que no hi ha res completament blanc o completament negre. Que no ni ha episodi gloriós que no s’edifique sobre algunes –o sobre moltes- misèries. I si no s’ho creuen, proven a llegir el “Memorial del convent” de José Saramago i mai més no tornaran a admirar un monestir de la mateixa forma, per més sublim que els semble la seua factura.
Per això, per commemorar el vinté aniversari de la caiguda del mur que va separar, durant molt de temps, els ciutadans del sector oest de la ciutat dels seus compatriotes de la República Democràtica Alemanya, s’han reunit a Berlín els principals dirigents del món occidental. I d’altres com Gorbatxev, a qui s’atribueix el pilotatge del desmantellament de l’Estat comunista quan, simplement, el que no va poder és evitar que caiguera. Coses que passen. El cas és que, si han vist vostés les televisions o han llegit els diaris aquesta setmana, potser hauran arribat a la conclusió que el Mur de Berlín –i per extensió els règims comunistes- van caure únicament a causa de la indecisió d’uns agents de policia duanera i el coratge d’uns centenars d’alemanys de l’est. I les coses no van anar exactament així.
Ocorre, però, que la caiguda del Mur de Berlín és un símbol poderós. I, com a tal, segurament va ser un punt d’inflexió decisiu en una dinàmica que, tanmateix, ja resultava imparable. Per causes conjunturals com la pressió social, la deriva personalista d’alguns règims, el col·lapse financer que vivia la URSS a causa de les enormes despeses que havia compromés en la Guerra Freda o la ingerència poderosa de la CIA i del Vaticà, especialment a Polònia. Però també per una causa estructural decisiva: la contradicció que suposava, per a un sistema de producció comunista, haver de competir en un mercat cada dia més i més globalment capitalista. De manera que, més que no causa de res, la caiguda del Mur de Berlín va ser la conseqüència d’una situació que ja estava prou madura per esclatar. D’ací que, arran de l’ensulsida del símbol, tot és precipitara. Però d’això se n’ha parlat poc, aquests dies, potser perquè la profunditat no encaixa massa bé en el format d’espectacle a què ens tenen acostumats.
Siga com siga, les conseqüències de la caiguda del Mur de Berlín no han estat totes dignes de celebrar. D’entrada, la pèrdua del referent comunista va significar a Occident una crisi de valors de l’esquerra, que es va quedar de sobte sense espill i encara no s’ha recuperat del tot. I la consolidació, fins que la crisi actual l’ha deixat amb les vergonyes a l’aire, del neoliberalisme salvatge, la primera obsessió del qual va ser desmantellar l’Estat del Benestar que havia forjat la socialdemocràcia en un intent de fer la síntesi entre els avantatges del capitalisme i els del socialisme marxista. Les conseqüències del monopoli ideològic neoliberal ja les saben vostés: guerres arreu del món, auge del terrorisme, reculada dels drets humans, depredació dels entorns naturals i degradació del planeta, eixamplament de les diferències entre rics i pobres...
Ara bé, si la superficialitat em molesta, la hipocresia de certs dirigents presents a Berlín m’ha indignat profundament. Parle d’alguns mandataris que s’omplien la boca parlant de llibertat i que feien vots per a què el cas de Berlín no es repetisca mai més i que posaven ben pagats a les fotografies commemoratives. I que, en canvi, no tenen cap rubor a mantindre ben dreçats als seus països uns murs semblants. Em referisc a Hillary Clinton i a Rodríguez Zapatero, i al mur que separa els Estats Units de Mèxic i a la tanca que aïlla les colònies espanyoles de Ceuta i Melilla del Marroc. Dos casos als quals podríem afegir-ne els de països que no estaven representats a Berlín, com els d’Israel i els murs que ha alçat a Gaza i Cisjordània, per exemple. Uns murs, en tot cas, que separen tant com ho feia el de Berlín. I que resulten igualment ignominiosos.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (15/11/09)

Valoracions electorals

La jornada electoral de diumenge passat, una volta esvaït el soroll dels autobombos i les lamentacions, ens deixa algunes lectures interessants. D’entrada, el Partit Popular, guanyador sense discussió dels comicis, ha corregut a extraure dues conclusions que, al meu parer, em semblen imprudent, l’una, i precipitada, l’altra. En primer lloc, tant a Francisco Camps com a Carlos Fabra (i aquest n’és ja reincident) els ha faltat temps per concloure que el veredicte de les urnes equival a una absolució judicial: què més voldrien! Tal afirmació, evidentment, no es pot interpretar sinó com a xarrameca interessada perquè fer-ho d’una altra manera seria subvertir l’estat de dret. O siga que deixem-ho en demagògia, que l’altra via ens duria massa lluny i ara no és el moment. És cert, però, que els resultats del PP en les zones més calentes del cas Gürtel (País Valencià i Comunitat de Madrid) fa pensar que, efectivament, la proliferació de casos de corrupció vinculats al partit no afecta les seues perspectives electorals: els votants populars són més fidels que els d’esquerres i castiguen menys les pràctiques corruptes en l’exercici dels poders públics. I fins i tot fan pinya, quan cal. I encara una última conclusió, si em permeten: la proliferació d’escàndols vinculats a la política, per més que afecten majoritàriament la dreta, crea una consciència de corrupció generalitzada que, si desmobilitza algú, és l’elector d’esquerres. En vam parlar fa poc, ací mateix. En segon lloc, i potser més en clau interna que externa, els partidaris de Mariano Rajoy han corregut a anunciar un canvi de cicle: l’inici de la fi de la presidència de Rodríguez Zapatero. Francament, em sembla precipitat. I, en tot cas, incompatible amb les conclusions anteriors. Perquè, si l’abstenció de les eleccions de diumenge passat es va nodrir sobretot d’electors d’esquerres, caldria pensar que un augment de votants jugaria més a favor del PSOE que no d’un PP que, en el fons, tampoc no va guanyar per tant de marge. Particularment, em costa imaginar tanta abstenció en unes eleccions generals. Amb tot, els socialistes no poden estar contents. És cert que la crisi ha passat factura a tots els governs europeus, però també ho és que certes polítiques confuses dels socialisme espanyol han contribuït de manera important a desmotivar els seus potencials electors. Una d’elles, per exemple, és la tensió del govern central amb Catalunya, al cap i a la fi un dels seus principals vivers de vots. Al meu parer, tantes promeses incomplides i tantes traves al finançament són la clau de la pèrdua de vots socialistes a Catalunya. És un cas, però n’hi ha més. I Zapatero n’hauria de posar remei si vol repetir com a inquilí de la Moncloa. Així mateix, al País Valencià, els resultats del PSPV han estat catastròfics. Les reticències del nou secretari general, Jorge Alarte, a integrar els crítics (la meitat del partit), l’omnipresència de De la Vega i Pajín, que no fa sinó subratllar la dependència respecte de Madrid, el menyspreu que mostra Alarte per la tradició nacionalista del partit i que l’ha dut a flirtejar amb la simbologia blavera han acabat per allunyar del PSPV bona part dels electors nacionalistes (i) d’esquerres. Que són, per més que Alarte s’enteste a pescar en altres caladors, els únics que poden assegurar la fi del declivi del socialisme valencià. La nova època que Alarte pretenia encetar no serà possible sense resoldre aquesta complicada equació. I li queden dos anys per fer-ho. O siga, no res. Un raonament semblant es podria fer respecte del Bloc, que no ha estat capaç d’explicar (si és que és possible) per què pacta al País Valencià amb les esquerres i a Europa amb la dreta catòlica, per més que la candidatura l’encapçale un sobiranista eficaç i creïble com Ramon Tremosa. Les últimes davallades electorals del Bloc fan pensar que difícilment aconseguirà bastir un Espai Valencià solvent si no deixa de flirtejar amb terceres vies (mortes) i amb pactes puntuals amb la dreta: si no aposta de forma decidida i contundent per un projecte nacionalista i d’esquerres. Per a aconseguir-ho, potser caldrà una renovació de cares que, ara per ara, no sembla previsible. Ells sabran.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (14/6/09)

Europa, l'únic camí

Siguem sincers: les eleccions europees no li importen a ningú. Ni tan sols està clar que els importen massa als partits polítics que hi concorren. Potser fan vore que sí i pengen algun cartell i organitzen quatre mítings per tindre distret el candidat. Però no ens enganyem: en el fons, s’ho agafen com un tràmit enutjós que cal acomplir amb resignació. I prou. De fet, ni tan sols es molesten a cavil·lar un grapat de promeses amb ganxo electoral. I del programa, no cal parlar: si ni tan sols es preocupen de manufacturar-nos quatre frases atractives, d’aquelles que resulta fàcil mastegar, qui va a preocupar-se per donar a conèixer tot un totxo de mesures que ni tan sols entenen bona part dels aspirants a diputat. Una prova que tothom se les pren d’aquella manera la tenim en l’actitud de l’equip de Mariano Rajoy, que ni tan sols ha mogut un múscul per desbancar del capçal de la candidatura al vell candidat aznarista –Jaime Mayor Oreja- i situar-ne un de la pròpia corda. Una concessió, com vostés i jo sabem, que no s’haurien permés de tractar-se d’unes eleccions generals o autonòmiques.
Ara bé, que no els importen massa no vol dir que no els vinguen bé, aquestes eleccions, si més no als dos partits majoritaris. Ni que no hagen fet el possible per traure’n rèdit: a través de la llei electoral, per exemple, que és l’instrument (o la trampa) a través del qual els partits poderosos interpreten (o tergiversen) la voluntat popular. En funció del seu interés, no cal dir-ho. Així les coses, des de primera hora, les eleccions al Parlament Europeu es van plantejar a partir de la circumscripció única: una aberració flagrant en un estat plurinacional com l’espanyol. Una aberració, tanmateix, que convé molt al PP i al PSOE, perquè contribueix a reforçar el bipartidisme. De fet, els únics partits que poden presentar-se amb les seues sigles intactes són ells dos. La resta, si vol tindre opcions, ha de buscar-se la vida en coalicions poc o molt forçades. O siga que ha de renunciar a la seua marca i adoptar-ne una de consensuada amb altres partits. I ja sabem quina importància té la imatge en un món com el present.
Però encara és més greu, perquè les coalicions no són mai innòcues. En política, cada decisió estratègica (un vot a favor de la moció d’un determinat partit o la negativa a recolzar la iniciativa d’un altre...) suposa un risc. De fet, les cúpules dels partits saben que cada moviment en l’espectre polític s’ha de calibrar a partir del resultat d’una operació matemàtica: als vots que guanyes amb aquell canvi de focus s’han de restar els que perds. Perquè sempre en guanyes i sempre en perds. Amb cada acció. Amb cada omissió. Així, doncs, les eleccions europees obliguen als partits no majoritaris a assumir un risc que no corren ni el PP ni el PSOE. I els posaré un exemple ben pròxim: el Bloc Nacionalista Valencià intenta ocupar, al País Valencià, l’espai d’una esquerra moderada. De fet, en les darreres eleccions autonòmiques va concórrer juntament amb Esquerra Unida sota el paraigua de Compromís pel País Valencià. A les eleccions europees, en canvi, figura en la mateixa candidatura que Convergència i Unió o el Partit Nacionalista Basc. Que sí, és cert, no són la dreta franquista que domina a Espanya. Però d’esquerres tampoc no diria ningú que són, veritat? Així les coses, el Bloc potser haurà d’explicar com és que vol presentar-se com un partit d’esquerres al mateix temps que es passeja per Europa del braç de la dreta (per més que siga democràtica). Com deia, un risc que no corren els dos partits majoritaris. Que són, ja ho sabem, els que han aprovat la llei electoral.
Que els partits polítics no els donen importància, però, no vol dir que aquestes eleccions no tinguen valor. En primer lloc, perquè a Estrasburg es comencen a decidir cada volta més i més coses que ens afecten. I, en segon terme, perquè l’única opció que tenim els ciutadans de les diferents entitats nacionals sense estat es juga allà. I depén de la capacitat que tinguem de construir allò que en diem l’Europa dels pobles, un espai plural, democràtic i respectuós amb la diferència. Que ningú diu que serà fàcil. Però és, estic segur, l’únic camí.