L'elefant ja està en marxa

Siga perquè, inesperadament, fa un punt més de fred del compte, o perquè un dia neva ran de mar, o perquè, de sobte s'obre un parèntesi, en ple hivern, que permet circular pel carrer en mànigues de camisa, la gent no deixa de parlar de l'oratge. I no sols en els ascensors, que també. La preocupació pel clima ha esdevingut una inquietud quotidiana de la gent i aquest és el gran triomf que pot apuntar-se el moviment ecologista. El primer pas cap a polítiques efectives que posen fre a l’escalfament global, a la degradació del planeta. Perquè, com diu un proverbi africà, costa molt posar en marxa un elefant, però quan comença a caminar, és ben difícil que ningú siga capaç de parar-lo.
És cert que la cimera de Copenhague ha estat, no sols un fracàs, sinó també una desil·lusió. Potser perquè hi acudia la darrera encarnació del Mesies, Barack Obama, l'home que, segons la percepció de la gent, anava a redreçar el món amb 4 decrets; siga perquè els efectes de l'escalfament global comencen a ser perceptibles en la vida quotidiana i no sols en els indicadors dels observatoris científics; siga per la raó que siga, la gent confiava que els mandataris del món foren capaços d'arribar a uns acords, ni que foren mínims, que permeteren començar a redreçar la situació catastròfica a què el creixement industrial està abocant el planeta. Sabíem de les reticències de la Xina postcomunista, dels països emergents del Tercer Món o dels Estats Units, gens proclius a posar límits a les fumeres de la seua indústria. Com, igualment, sabíem de l’èmfasi de la Unió Europea, del Brasil o de Sudàfrica, que postul·laven acords més avançats. Però confiàvem que la urgència de la situació els forçara a pactar. Ni que fora un acord de mínims. Hem sigut uns il·lusos, ja ho sé. I, al final, el pes de les grans corporacions industrials, els interessos particulars i la manca de lideratge dels polítics del món han deixat la cimera danesa en un inútil exercici de retòrica. En paraules, únicament. Una evidència que van subratllar Juantxo López de Uralde i els seus companys de Greenpeace en el text de la pancarta que van desplegar davant de les autoritats, convidades a sopar per la reina danesa no sé per celebrar què. Deia la pancarta que els polítics parlen i els líders actuen, i no anava mancada de raó. Perquè aquell sopar era una reunió de polítics incapaços. De líders fallits.
Però el gran triomf de Copenhague ja s’havia produït, aleshores. A fóra de les sales de reunions. Perquè, paral·lelament a les assemblees dels representants polítics, el món sencer es va omplir d'actuacions reivindicatives, d'enviaments massius de correus electrònics als responsables governamentals, de marxes i manifestacions en ciutats de tots els punts cardinals, d'articles als diaris que demanaven més contundència en la presa de mesures, de recollides de signatures per forçar les autoritats a ser conseqüents amb la dimensió del problema. A escoltar el que els deia la gent. Els polítics, però, van ser incapaços d'amagar la seua ineptitud, la seua covardia, però la societat civil de molts països del món va deixar clar que ja s’ha posat en marxa. I que el seu caminar, si s’ho proposa, serà tan feixuc i imparable com el d’un elefant.
Potser pensaran que hi ha certa ingenuïtat, en aquestes paraules. Però no estaria de més que recordaren que els inicis del moviment ecologista, fa ja algunes dècades, van anar més o menys així. I que l’oposició inicial a les centrals nuclears va anar quallant en un moviment social que, finalment, va instaurar la qüestió ecològica en l’agenda política dels principals partits, sobretot a Europa. De manera insuficient? És possible. Però també amb avanços que avui ningú seria capaç de qüestionar.
Ara bé, el camí no serà fàcil. I la contundència policial a l’hora de reprimir l’espectacular acció dels membres de Greenpeace n’és una mostra que, de moment, els polítics no estan per feina. Que prefereixen fer cas de les pressions de la gran indústria que no escoltar el clamor popular. Però l’elefant ja s’ha posat en marxa. I de tots nosaltres depén que no s’ature. I no és que ens hi juguem molt: ens ho juguem tot. Absolutament tot.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (24/1/10)

El problema de fons

Més enllà de la sort d'Aminatou Haidar, el problema de fons quedarà per resoldre. Entre altres coses, perquè cap dels actors amb capacitat de decisió no s'ha plantejat ni tan sols abordar-lo. Les negociacions de Miguel Àngel Moratinos o Hillary Clinton amb els representants del monarca (també podríem dir del dictador) Mohamed V s'han centrat a eliminar la part més visible del problema: la presència, a l'aeroport de Lanzarote, d'una ciutadana sahrauí en vaga de fam. D'una dona d'aparença feble, però determinació de ferro. Amb una dignitat i una capacitat de sofriment que difícilment poden resultar intel·ligibles a una classe política com la nostra, tan avesada als tripijocs i a la doble moral. Una mare que, en la tradició del millor pacifisme, ha sabut concitar, amb l'única arma del seu propi coratge, l'atenció dels mitjans informatius. Que s'ha convertit en una icona de la resistència i ha posat novament de relleu la injustícia del món envers el poble sahrauí. I la hipocresia dels nostres governants.
L'objectiu, doncs, és apagar el focus que alimenta de titulars els diaris del món occidental i posa de manifest la passivitat occidental davant certes causes. En cap moment, però, la diplomàcia occidental no s'ha plantejat donar-li un impuls definitiu a la solució del conflicte. L'objectiu ha estat, precisament, tot el contrari: apagar els llums i facilitar així que el problema continue podrint-se com ho ha fet els darrers anys, enmig de la foscor i del silenci. Enmig de la passivitat internacional. Sense merèixer res més que alguna notícia solta, de tant en tant i només per omplir un buit, qui sap si al diari o a la consciència. Ningú no ha mogut un dit per promoure el referèndum d'autodeterminació que preveu el pla de pau d'una ONU que, com en tants altres casos, és absolutament inoperant. Cap de les converses no ha abordat els patiments inadmissibles a què està sotmés el poble sahrauí, ni la fam ni la penúria a què l'hem confinat, ni l'ocupació militar que pateix, ni la ignominiosa existència d'un mur de més de 2.500 quilòmetres que divideix en dos el país. L'únic interés de les gestions ha estat, precisament, que la lluita del poble sahrauí deixe de ser notícia. Els importa evitar la mort de l'activista, però no han fet res per evitar la injustícia i la mort que pateixen els milers de sahrauís que viuen oprimits sota la bota militar marroquina o confinats al Tindouf, una de les zones més dures del desert del Sàhara, que no és dir poc. Es veu que una vida, segons com, importa més que moltes vides.
Ja saben vostés com van anar les coses allà al Sàhara. Sis dies abans de la mort del dictador Franco, els espanyols van abandonar la terra que havien colonitzat durant una vintena d'anys sense preveure'n el futur. Deixant-la a mercé del Marroc i Mauritània, i sense comptar per a res amb l'opinió dels sahrauís que, a través del Front Polisari van reivindicar el seu dret a decidir. Poc de temps després, Mauritània renunciava a la sobirania en favor del Marroc que, des d'aleshores, manté sota ocupació bona part del país. L'ONU ja fa temps que va decidir que calia celebrar un referèndum d'autodeterminació que cada dia resulta més i més inviable, de manera que la situació fa anys que està estancada. I cap dels actors internacionals que serien capaços de forçar la solució no troba raons per moure un dit. En el fons, el problema és que aquella terra aspra és massa rica. Massa generosa en fosfats, en ferro, en reserves petrolíferes. D'ací l'interés del Marroc i de les companyies occidentals que, amb el vistiplau del regne alauí, l'exploten. D'ací la passivitat de la diplomàcia occidental. El sofriment i la injustícia que pateix el poble sahrauí els sembla un bon preu a pagar a canvi de la complicitat del Marroc amb les seues companyies, però també amb l'estabilitat de la regió. Marroc és una porta a la immigració clandestina cap a Europa que el rei dictador tanca o obre segons li convé. I, igualment, podria convertir-se en una base d'operacions immillorable per a Al Qaeda. Davant d'això, el poble sahrauí té poca capacitat de pressió. I la sort dels pobles, no ens enganyem, depén únicament de la seua força.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (20/12/09)

La revolució de les corbates

Les crisis econòmiques, diuen els entesos, tenen un component psicològic que no es pot deixar de banda. Segons sembla, les constants vitals de l’economia mundial són molt sensibles a l’estat anímic de la gent que hi prenem part. Així, no és el mateix observar que ja tenim mig plena la botella i que, per tant, podem començar a gastar aigua, que preocupar-se perquè ja n’hem consumit la meitat del contingut i, en conseqüència, cal anar amb compte que no es buide. El capitalisme, pel que es veu, necessita de l’eufòria popular per funcionar com toca. Potser per això, per infondre’ns ànims ara que vénen mal dades, els líders polítics mundials no han deixat de somriure en tota la cimera que els ha reunit a Londres. De somriure i de donar-se palmellades a l’esquena, com volent dir no patiu, que ho tenim tot controlat. La consigna és transmetre confiança en les possibilitats del sistema per veure si així els agents econòmics, o siga la gent com vosté i jo, s’espolsen de sobre els dubtes i comencen a gastar amb aquella alegria. Com féiem fa no res, si recorden. I, per animar-nos encara més, no paren de fer previsions (optimistes, no cal dir-ho). Que si estem a punt de tocar fons i per tant ja només podem anar amunt, que si en no sé quina estadística algú ha descobert un indici de recuperació, que si l’any que ve serà encara dur però l’altre segur que comença a escampar... És clar que, de tant en tant, els fets els obliguen a revisar a la baixa les previsions i a buscar noves raons, cada volta més difícils de trobar, per a l’esperança. Però no em negaran que anima molt, vore com es retracten amb un somriure als llavis.
El que més em crida l’atenció de tot plegat, tanmateix, és la nomenclatura. De primer, tothom parlava de la refundació del capitalisme, tot i que mai no he arribat a saber si la cosa consistia en una mà de pintura a la façana del sistema econòmic, com si el nen haguera de prendre la comunió, o, en realitat, anava més enllà i es tractava de posar regles més estrictes per a tots els habitants de la casa. Finalment, sembla que la cosa no podia anar tan lluny, però, malgrat tot, aquests dies no ha faltat qui ha qualificat les mesures adoptades pel G20 de revolució. Deu ser la primera revolució que es fa amb jaqueta i corbata, amb paper i ploma estilogràfica. Una revolució moderna i impol·luta, retransmesa per televisió. Bé, és cert que no ha estat del tot impol·luta, que als carrers de Londres s’han manifestat els descreguts, grups que no veuen clara la revolució que anuncien els mandataris i que ha calgut una acció ferma de la policia per a reprimir-los. Però la novetat d’aquesta revolució és que, per primera vegada, la policia feia costat als revolucionaris.
Aquesta revolució de disseny consisteix bàsicament a donar encara més diners al sistema financer mundial –que és com els especialistes anomenen els bancs- i al Fons Monetari Internacional per a què miren de solucionar la crisi. Sí, ja sé que l’avarícia dels bancs i les polítiques que ha aplicat o ha avalat l’FMI han estat precisament dos dels factors principals que ens han abocat a la catàstrofe econòmica que patim. Però, encara que a vosté i a mi ens coste de vore, ací és on hi ha la clau de tot. Perquè, no em negaran vostés que aquesta sí que és una revolució de calat, una d’aquelles idees que només se’ls pot acudir a ments privilegiades, no com la seua (i vosté perdone) i la meua, que només saben aplicar una lògica elemental, d’aquelles d’anar per casa i prou. Qui millor que les institucions que l’han provocada poden conèixer les claus definitives de la crisi? I, per tant, qui millor que el sistema financer mundial i l’FMI per trobar-ne l’eixida? Sincerament magistral, la decisió del G20. Completament revolucionària.
Amb tot, n’hi ha qui pensa que es dediquen massa diners a arreglar els balanços dels bancs i massa pocs a solucionar el problema de la gent que passa fam (i que per cert ha augmentat els darrers anys, fins arribar als 1000 milions de persones). I que aquesta, i no l’altra, és la veritable crisi que patim, la que caldria solucionar primer que res. I jo n’estic d’acord, què volen que els diga. Serà que no entenc res d’economia.

Molt estrany

Ja saben vostés que els entesos, si fa no fa, han certificat que l'actual crisi econòmica l’ha originada una desproporció entre els compromisos adquirits i les possibilitats reals. Una distància que s’ha alimentat, sembla, d’una mala pràctica bancària. Segons ens han explicat, resulta que, impel·lit per una competència ferotge i també (no cal dir-ho) per l’ànsia desmesurada de guanys, el sistema bancari mundial havia convertit en pràctica habitual la concessió de préstecs sense observar les mínimes garanties que n’asseguraren la devolució. Com tothom ha pogut comprovar els darrers anys, els bancs i les caixes no sols deixaven alegrement diners a la gent que acudia a les oficines bancàries, sinó que fins i tot, i per si no t’havien vingut al cap, et suggerien diverses maneres de gastar-te un capital que no tenies: canvie de cotxe, ens deien, o faça reformes a la cuina o, millor encara, embarque’s en un creuer de somni per les illes gregues o els fiords noruecs, que nosaltres li ho paguem tot i més endavant, quan li vinga bé, ja ens tornarà els diners. Així les coses, la bola no podia fer sinó créixer i créixer. Fins convertir-se en l’allau imparable que ha acabat per arrossegar-ho tot. Ara bé, si sembla clar que la causa primera de la crisi ha estat la voracitat dels bancs, aquesta no hauria estat possible sense la creença generalitzada que la prosperitat era imparable. Que el capitalisme, lliure finalment de traves, havia superat les crisis cícliques que havia descrit Karl Marx i enfilava un progrés sense final.
Ara bé, diguen el que diguen en públic certs economistes, es justifiquen com es justifiquen, la crisi no ha estat un fenomen inesperat. Ben al contrari, es veia vindre de lluny. I sense ser cap expert en la matèria. Hi havia prou, per exemple, a passejar per qualsevol poble de la nostra façana marítima i fer una operació ben senzilla. La que resultava de posar en relació la immensa quantitat d’habitatges que hi havia en construcció amb els preus que en demanaven els promotors i el salari mitjà de la gent com vosté i com jo: és a dir, de la gran majoria de potencials compradors d’aquelles cases. I ja feia temps que no eixien els comptes. Ja feia temps que es veia que estàvem estirant més el braç que la màniga. Que no podia haver prou gent amb diners suficients per permetre’s les hipoteques que es derivaven de la compra d’aquells pisos a la vora de la mar. Que allà hi havia alguna cosa que no encaixava.
Ara bé, s’han plantejat vostés com és possible que, si la crisi la podíem intuir vosté i jo (que d’economia en sabem la justeta i només si ens l’expliquen amb claredat), els especialistes no l’hagueren prevista? Com s’explica que els analistes dels bancs (gent amb sous de molts zeros) no hagueren intuït el col·lapse? Francament, jo només trobe una explicació. Que, com vosté i jo, i amb més precisió encara, també ells preveien que se’ns venia a sobre una de grossa. De molt grossa. Però que, per una raó o altra, per conveniència o per mala fe, decidiren seguir endavant com si no passara res. Només així s’explica que els bancs continuaren oferint préstecs a gent que, no sols no els havia demanat, sinó que no estava gens clar que poguera assumir-ne les quotes.
I la jugada, ben mirat, no els ha eixit gens malament. És cert que algunes firmes emblemàtiques, sobretot dels Estats Units, s’han ensorrat amb molt d’estrèpit. I que no pocs bancs han patit daltabaixos importants. Però d’altres no han deixat de guanyar diners. I, en tot cas, la principal mesura econòmica que han adoptat la majoria de governs, tant els de més enllà com els de més ençà de l’Atlàntic, ha estat una fabulosa injecció econòmica al sistema financer. Una mesura curiosa, no m’ho negaran. Perquè, si, com déiem abans, la crisi l’han provocada les males pràctiques bancàries, si l’origen de tots els trastorns actuals està en l’excessiva voracitat dels bancs, com és que els responsables de la crisi són ara els principals beneficiaris de les mesures governamentals? De veritat que l’únic camí per solucionar la crisi és posar-nos en les mans d’aquells que l’han provocada? Sincerament, encara que m’ho expliquen, no sóc capaç d’entendre-ho.

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (

Tots volen ser Obama

Resulten curiosos els esforços dels dos grans partits polítics espanyols per assimilar a la pròpia imatge la de la nova icona mundial, el nou president dels Estats Units Barack Hussein Obama. L’objectiu és ben simple: convéncer aquells ciutadans (perdó, aquells electors) que més ençà de l’Atlàntic simpatitzen amb el missatge del senador d’Illinois que, si en lloc de nàixer a Hawaii, haguera nascut a Cuenca, posem per cas, el partit al qual s’haguera afiliat seria el seu. De manera que, si voten el seu partit, en realitat és com si votaren el mateix Obama. Així, a Rodríguez Zapatero li ha faltat temps per a mostrar-se entusiasmat amb les primeres paraules del nou mandatari, pronunciades, ha insistit, amb un marcat accent socialdemòcrata. Pel que conec de la societat nord-americana i dels seus impulsos polítics, la qualificació que ha fet servir Zapatero, de ser literal, constituiria una revolució de proporcions absolutament bíbliques. Més rellevant encara que l’arribada d’un negre (o un mulat, tant se val) a la Casa Blanca. No hi ha perill, tanmateix. I, per comprovar-ho, només cal canviar de vorera. Perquè el discurs d’Obama també ha alçat passions al Partit Popular. I això que, durant la campanya electoral nord-americana, els conservadors espanyols van apostar pel candidat republicà, John McCain. Però no importa: per a Rajoy, Obama és un patriota convençut, una virtut, remarca, que no aprecia en els actuals governants espanyols. I, a més, genera confiança perquè diu la veritat, no com altres que, si fóra cert el que li ocorre a Pinotxo, no cal dir com tindrien el nas. En idèntic sentit, no podia ser menys, s’ha mostrat la nova reina del Photoshop, Soraya Sáenz de Santamaría, a la qual, de tant esforçar-se a arrimar la brasa al seu propi peix, se li n’ha anat una mica la mà: a ella, el que més li agrada d’Obama és la defensa dels valors que han de regir l’actuació política. A saber: l’esforç, l’honradesa, la integritat, el treball dur i el mèrit. I sobre aquest extrem, m’hauran de disculpar que no faça cap comentari. Vostés mateixos.
Més enllà de les lectures interessades, el gran aval de Barack Obama serà també el seu principal llast. Em referisc al president cessant, George W. Bush i la seua política ultraliberal, que tant defensaven, per cert, alguns que ara han pujat ràpidament al carro d’Obama. Vull dir que la nefasta (només per al món, que per al lobby petrolier ben profitosa que ha resultat) gestió del fill del successor de Reagan ha generat tant de malestar entre la gent de bé que qualsevol recanvi, necessàriament, ens hauria semblat meravellós. Això no vol dir que el candidat demòcrata i els seus assessors no hagen fet una excel·lent gestió d’aquest desencant ni que no hagen estat capaços de convertir-lo en il·lusió i esperança. Si Barack Obama arriba a la presidència dels Estats Units envoltat d’aquesta aura messiànica és com a resultat d’aquesta combinació de factors. Ara bé, com ja han assenyalat molts analistes, la creença generalitzada que Obama és la solució als greus problemes del món serà també un dels principals riscs que haurà d’enfrontar el nou govern nord-americà. A poc que baixem dels núvols ens adonarem que resulta completament impossible que puguen satisfer tantes i tan grans expectatives. D’entrada, perquè les esperances de la gent han anat molt més enllà de les paraules (de les promeses) d’Obama, que, val a dir, ha estat d’una prudència calculada. I, en segon lloc, perquè les inèrcies de la política americana no permeten segons quines aventures. Així les coses, a poc que Obama i el seu equip acumulen errades o omissions, l’esperança mudarà en desencís. I supose que, si això passa, els mateixos que ara corren a vendre que la traducció al castellà d’Obama són ells i el seu partit, que si haguera nascut a Cuenca, en seria un afiliat més, començaran a distanciar-se’n. Això i no una altra cosa és la política actual.
De moment, però, ja ens conformem a perdre de vista el ranxer de Texas i les seues obscenes maneres de fer política, que tant de dolor han generat. Una gestió que només ha reivindicat, que jo sàpiga, una persona: José María Aznar. I sobre això, si em permeten, tampoc no faré cap comentari.

Gaza, encara

Fan mal les imatges, les notícies que ens arriben de Gaza. La constatació que la mort campa arreu i que no s’endevina en l’horitzó cap esperança que les xifres de morts deixen de créixer. Fa mal la insensibilitat dels dirigents polítics que, malgrat totes les manifestacions que fan en públic, no han estat capaços d’articular una pressió ferma que obligue el govern d’Israel a parar l’hecatombe. I fan mal també els comentaris que vinculen l’oposició a les matances amb la defensa de l’integrisme islàmic, del terrorisme que alimenta i de la societat que vol construir. Doncs, no. No sols la convicció que els palestins tenen a viure dignament, a no patir l’agressió de l’exèrcit hebreu no significa la defensa dels postul·lats de Hamás, sinó que, de fet, les raons per les quals condemnem Hamás (i també el règim saudita i els talibans i el monarca del Marroc...) són les mateixes que ens fan rebutjar la política agressiva d’Israel. Les mateixes. El dret a la vida i a les distintes manifestacions de la llibertat, a la igualtat entre homes i dones, a la dignitat de la gent, etc. Sobre la ferma defensa d’aquests drets s’enlaria la condemna a tot tipus de polítiques que els conculquen, les duga a terme qui les duga a terme: un grup terrorista, una església, un consell d’imams o un Estat. No sé si queda prou clar.

El polvorí de Gaza

No seria fàcil, aquest inici d'any, trobar bons propòsits que formular. No ho seria, si tinguérem la més mínima esperança que s'acompliren. L'horror de les imatges que vomita el televisor fa que el torró esdevinga una bola que resulta difícil, molt difícil d'empassar. Òbric el diari i em trobe la fotografia de cinc nenes palestines embolicades amb llençols blancs, mortes. Cinc víctimes innocents de la violència que arrasa Palestina. Una dona entre les runes alça les mans enlaire, la desesperació pintada al rostre, davant seu una mena de caixa amb uns pocs queviures, segurament tot el que li queda. Envoltat de pneumàtics en flames, un nen mira amb determinació al front i llança una pedra. Un nen de la mateixa edat que aquells que ací esperen que en dos dies els Reis d'Orient els òmpliguen la casa de joguines. Allà, però, les pedres són les úniques joguines possibles. Pedres per oposar-se a l'armament de l'exèrcit israelià. Pedres i també les bombes de Hamas, que foren les que formalment encengueren la metxa de la devastació que aquests dies assola Palestina. Formalment només, perquè uns dies abans l'estat d'Israel ja havia mort alguns islamistes. I perquè, en realitat, mai no ha deixat d'haver-hi un conflicte.
La situació a Palestina ha esdevingut el pitjor fracàs de la comunitat internacional. L'ONU, una de les virtuts de la qual, diuen els analistes, ha estat la d'evitar una nova -i pitjor que les anteriors- conflagració mundial, no ha estat capaç d'impedir una série de conflictes locals de terribles conseqüències. A Rwanda i al Sudan, al Txad i a Somàlia, a l'Iraq i a Birmània, al Tibet i a Colòmbia, als Balcans i a Txetxènia... Massa guerres i massa víctimes per llançar cap campana al vol. El conflicte palestí és un dels més dilatats en el temps i també, segurament, un dels més complexos. No negaré el dret d'Israel a defensar la seua població de la violència terrorista, però aquesta evidència no pot, de cap manera, justificar la vulneració sistemàtica dels drets de les persones a què ha sotmès la població palestina. De tant en tant, ens arribaven notícies de la precarietat de la vida a Gaza i Cisjordània, de les dificultats dels palestins per alimentar-se, per accedir als mínims serveis sanitaris, de l'apartheid a què eren sotmesos, de les noves colonitzacions amb què els israelians ampliaven el domini sobre el territori, també dels atemptats (igualment injustificables) de les milícies islamistes. Però tothom callava i deixava fer. Pocs governs condemnaven la situació. Ningú pressionava de ferm per arribar a una solució negociada. Ni a un bàndol ni a l'altre.
Ara, simplement ha esclatat el polvorí i els morts, que abans degotaven lentament, s'acumulen davant dels nostres ulls. Diuen que l'estat jueu ha aprofitat la interinitat a la Casa Blanca per llançar una ofensiva brutal que aniquile el poder de Hamas, la milícia islamista que havia aprofitat la treva per rearmar-se. Georges Bush ja no té cap interés a mitjançar en un conflicte que no ha pogut solucionar en 8 anys de presidència. I Barack Obama no té encara capacitat de maniobra. L'argument, en tot cas, no deixa en bon lloc la Unió Europea, l'opinió de la qual, segons sembla, no conta ni poc ni gens per a l'Estat israelià. La inoperància internacional se demostra amb un sol fet: Ehud Barak, el ministre de Defensa d'Israel i principal artífex de l'ofensiva bèl·lica és membre destacat del Partit Laborista, una formació que forma part, al seu torn, de la Internacional Socialista. Doncs bé, encara esperem que els socialistes del món rebutgen la política del seu homòleg israelià. Que la rebutgen de paraula i que la rebutgen de fet, si no rectifica, expulsant-los d'una organització que, tolerant la presència d'un soci així, perd qualsevol mena de credibilitat. És un exemple només de la passivitat amb què la política mundial es mira el conflicte palestí. Una posició que, en la pràctica, deixa les mans lliures a Israel per saltar-se, cada volta que convé, la legislació internacional. No seria gens difícil, doncs, trobar desigs que formular, aquest inici d'any. Si no sabérem que el patiment i la mort de la gent no val res a la vora de determinats interessos estratègics.

Publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (4/1/09)

Una utopia admirable

Dijous passat va fer 60 anys d’una bella iniciativa. D’una utopia admirable. Va succeir al Palais Chaillot de Paris. Allà, es va signar la Declaració Universal dels Drets Humans. L’epítet "universal" era potser més un programa de futur que una realitat, aleshores. Perquè només la van signar 50 països i no estava clar que tots ells tingueren intenció de complir-la. Han passat 60 anys i els drets humans no es respecten com caldria. Encara més: potser estem en el moment més baix d’acompliment de la declaració. Però això no significa que l’esforç de tanta gent fóra estèril. És cert que les violacions dels drets humans no han cessat. I que fins i tot aquells països que s’anomenen a ells mateixos civilitzats, els que haurien de situar-se en l’avantguarda, no han arribat al grau de compliment que caldria esperar. Però també ho és que els 30 articles que componen la declaració han promogut una consciència de respecte que potser mai abans no havia existit. I aquesta és una llavor d’una vàlua incalculable.
Si fem una ullada al panorama internacional dels darrers anys, certament resulta difícil alimentar l’esperança. La pena de mort segueix vigent en massa països i, només enguany, s’ha endut per davant 1.252 vides. La tortura continua sent pràctica més o menys habitual en prop d’un centenar d’estats. A molts països islàmics (i en altres que no ho són), la dona encara viu en una situació marginada i l’homosexualitat és un delicte i l’adulteri està penat (només per a les dones, això sí) amb la mort per lapidació. Les notícies que ens arriben de l’Àfrica negra ens mostren un continent abocat a la fam, la misèria i la violència, on moltíssima gent no pot fer valer ni els drets més elementals. I, de tant en tant, episodis com els de Darfur o Rwanda ens posen la pell de gallina. La repressió a Birmània i al Tíbet o la impunitat amb què es mouen les xarxes de prostitució a certs paradisos turístics posen també Àsia en el mapa dels incompliments. I a Sudamèrica, l’exèrcit colombià matava camperols innocents a l’objecte de fer-ne passar els cadàvers per guerrillers de les FARC i cobrar-ne la recompensa. Un abús que no està clar que no comptara amb certa condescendència del govern d’Àlvaro Uribe.
Tot i l’extrema gravetat d’aquests fets, només uns pocs exemples d’una realitat més ampla, el problema major amb què s’enfronta la declaració és la falta de compromís d’aquells que haurien de liderar les exigències de compliment. Els Estats Units, principalment. La nefasta política antiterrorista de Georges W. Bush ha arruïnat completament el crèdit del seu país en aquesta matèria. La promoció d’una guerra il·legal a l’Iraq, l’ús sistemàtic de la tortura per part de la CIA, la pròpia existència del centre de detenció il·legal de Guantànamo o les pràctiques d’Abu Ghraib no sols posen en qüestió la qualitat de la democràcia americana en matèria de drets humans, sinó que l’invaliden per a exercir qualsevol mena de lideratge. Per revertir la situació, caldria investigar a fons els fets i exigir-ne les conseqüències penals que corresponguen. Però no crec que el canvi de Barack Obama arribe tan lluny.
Tampoc la Unió Europea està lliure de culpa. L’Estat espanyol, per començar, mai no ha investigat amb convicció els casos de tortures en les comissaries, tal com denuncia Amnistia Internacional. Aquests dies, a més, hem tingut constància que diferents governs europeus van facilitar els vols de la CIA que transportaven presoners detinguts irregularment. Per no parlar de les lleis racistes amb què pretenen blindar l’espai europeu. Amb tan de llast a la motxilla, difícilment es pot alçar la veu per recordar a ningú la necessitat d’observar els drets de les persones. Aquests dies, a propòsit de la commemoració, hem escoltat discursos en què s’exigia un esforç suplementari per acomplir la declaració. Grans paraules que, per a resultar creïbles, haurien de concretar-se en mesures convincents. Tant de bo els dirigents de la Unió Europea, que tantes oportunitats de lideratge mundial han perdut, així ho entenguen. I, prèvia neteja a fons de la pròpia casa, es posen a treballar de debò per avançar en la concreció global d’aquesta utopia admirable.

Publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (14/XII/08)

Guerres menors

La Xarxa té coses curioses: saben a través de qui em vaig assabentar de l’aniversari de la fi de la Primera Guerra Mundial? A través de Josep Pla, ni més ni menys. Del seu “Quadern gris” en edició digital que –90 anys després que fóra escrit- divulga la Xarxa de Mots en forma de bloc. Cada dia que Pla va fer una anotació al diari, els promotors d’aquesta interessantíssima iniciativa de divulgació lectora fan arribar un correu electrònic al meu ordinador. Amb un simple clic, tinc al davant l’anotació que Josep Pla va fer el mateix dia de fa exactament 90 anys. La de dijous passat (11 de novembre) acabava amb aquesta frase: “A la matinada circula el rumor que s’ha signat l’armistici”.
La Primera Guerra Mundial, com ja saben vostés, va ser un conflicte bèl·lic que, entre 1914 i 1918, va involucrar una trentena llarga de països, entre els quals les principals potències europees: Alemanya, França, Gran Bretanya, Rússia, l’Imperi Austro-hongarés, etc. I a conseqüència del qual hi hagué milions i milions de soldats i civils morts, de ferits, de desapareguts, de desplaçats, de nens orfes. Una carnisseria (que Erich Maria Remarque va retratar amb tota la cruesa a “Sense novetat al front”) com no n’havia hagut altra en la història de la humanitat. Una lliçó que, tot i les seues terribles dimensions, no va quallar, perquè poc més de dues dècades més tard, les ferides de la Gran Guerra van tornar a supurar, propiciant una reedició del conflicte bèl·lic molt més dura, amb unes xifres encara multiplicades de morts, de ferits, de desapareguts, de desplaçats, d’orfes. I amb la vergonya afegida d’haver propiciat el pla genocida més cruel de la història: els camps d’extermini nazis on perderen la vida milions de gitanos, jueus, homosexuals i opositors al nazisme i les seues ideologies afins.
Quasi un segle després de l’armistici de què va tindre notícia Josep Pla aquella matinada de l’11 de novembre de 1918, la situació del món és, a primera vista, millor. Si més no en el sentit que, des de la fi del III Reich, ja no s’ha tornat a repetir un conflicte armat d’una escala semblant. És cert, com han ressaltat aquests dies diferents veus, que de l’Europa enfrontada a sang i foc a l’actual Unió Europea –per més precària i incompleta que ens semble- va una distancia descomunal. D’aquella tragèdia al nostre benestar actual (malgrat les crisis) hi ha tot un abisme. Però Europa, i disculpen l’obvietat, no és el món.
I el món –i també Europa, tot i que de manera més localitzada que en les guerres mundials- no ha deixat d’encendre’s, des d’aleshores, en guerres diverses, algunes de les quals propiciades o directament protagonitzades per països del que en diem el Primer Món. Guerres de menor escala, si volen, però igualment funestes. I amb morts, ferits, desapareguts, desplaçats i orfes igualment innocents i tangibles. L’Afganistan, els Balcans, l’Iraq, Vietnam, el Congo, el Txad, el Sudan, el Líban i tants i tants llocs que ni tan sols han merescut un breu als diaris. Morts anònimes per al món desenvolupat, però el mateix dolor, la mateixa tragèdia que, fa no tantes dècades, va omplir Europa de tristesa. La geopolítica, els interessos econòmics i comercials, el control de les fonts d’energia continuen pesant més que el dolor de les víctimes i la repulsió moral que provoquen totes les guerres. L’oportunisme, l’afany desmesurat de poder i de riqueses, continuen pesant més, molt més, que les múltiples lliçons de totes les guerres. Les empreses d’armament –les de menor exigència moral de tot el sistema capitalista- continuen obrint mercats on vendre els seus productes. A costa de milers de morts, de ferits, de desapareguts, de desplaçats, de xiquets orfes. De dolor i de sang.
Ara que tothom parla de refundacions capitalistes que posen remei a la crisi, potser fóra el moment d’abordar una crisi encara major. I dic major perquè se’n du per davant milers i milers de vides humanes cada any. I dic que potser fóra el moment de parlar-ne perquè el sistema econòmic mundial actual no és alié a una tragèdia que encara sacseja un món que no ha signat sinó armisticis parcials. Però que no ha estat capaç de eradicar completament la guerra.

Publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (16/XI/08)