Tots volen ser Obama

Resulten curiosos els esforços dels dos grans partits polítics espanyols per assimilar a la pròpia imatge la de la nova icona mundial, el nou president dels Estats Units Barack Hussein Obama. L’objectiu és ben simple: convéncer aquells ciutadans (perdó, aquells electors) que més ençà de l’Atlàntic simpatitzen amb el missatge del senador d’Illinois que, si en lloc de nàixer a Hawaii, haguera nascut a Cuenca, posem per cas, el partit al qual s’haguera afiliat seria el seu. De manera que, si voten el seu partit, en realitat és com si votaren el mateix Obama. Així, a Rodríguez Zapatero li ha faltat temps per a mostrar-se entusiasmat amb les primeres paraules del nou mandatari, pronunciades, ha insistit, amb un marcat accent socialdemòcrata. Pel que conec de la societat nord-americana i dels seus impulsos polítics, la qualificació que ha fet servir Zapatero, de ser literal, constituiria una revolució de proporcions absolutament bíbliques. Més rellevant encara que l’arribada d’un negre (o un mulat, tant se val) a la Casa Blanca. No hi ha perill, tanmateix. I, per comprovar-ho, només cal canviar de vorera. Perquè el discurs d’Obama també ha alçat passions al Partit Popular. I això que, durant la campanya electoral nord-americana, els conservadors espanyols van apostar pel candidat republicà, John McCain. Però no importa: per a Rajoy, Obama és un patriota convençut, una virtut, remarca, que no aprecia en els actuals governants espanyols. I, a més, genera confiança perquè diu la veritat, no com altres que, si fóra cert el que li ocorre a Pinotxo, no cal dir com tindrien el nas. En idèntic sentit, no podia ser menys, s’ha mostrat la nova reina del Photoshop, Soraya Sáenz de Santamaría, a la qual, de tant esforçar-se a arrimar la brasa al seu propi peix, se li n’ha anat una mica la mà: a ella, el que més li agrada d’Obama és la defensa dels valors que han de regir l’actuació política. A saber: l’esforç, l’honradesa, la integritat, el treball dur i el mèrit. I sobre aquest extrem, m’hauran de disculpar que no faça cap comentari. Vostés mateixos.
Més enllà de les lectures interessades, el gran aval de Barack Obama serà també el seu principal llast. Em referisc al president cessant, George W. Bush i la seua política ultraliberal, que tant defensaven, per cert, alguns que ara han pujat ràpidament al carro d’Obama. Vull dir que la nefasta (només per al món, que per al lobby petrolier ben profitosa que ha resultat) gestió del fill del successor de Reagan ha generat tant de malestar entre la gent de bé que qualsevol recanvi, necessàriament, ens hauria semblat meravellós. Això no vol dir que el candidat demòcrata i els seus assessors no hagen fet una excel·lent gestió d’aquest desencant ni que no hagen estat capaços de convertir-lo en il·lusió i esperança. Si Barack Obama arriba a la presidència dels Estats Units envoltat d’aquesta aura messiànica és com a resultat d’aquesta combinació de factors. Ara bé, com ja han assenyalat molts analistes, la creença generalitzada que Obama és la solució als greus problemes del món serà també un dels principals riscs que haurà d’enfrontar el nou govern nord-americà. A poc que baixem dels núvols ens adonarem que resulta completament impossible que puguen satisfer tantes i tan grans expectatives. D’entrada, perquè les esperances de la gent han anat molt més enllà de les paraules (de les promeses) d’Obama, que, val a dir, ha estat d’una prudència calculada. I, en segon lloc, perquè les inèrcies de la política americana no permeten segons quines aventures. Així les coses, a poc que Obama i el seu equip acumulen errades o omissions, l’esperança mudarà en desencís. I supose que, si això passa, els mateixos que ara corren a vendre que la traducció al castellà d’Obama són ells i el seu partit, que si haguera nascut a Cuenca, en seria un afiliat més, començaran a distanciar-se’n. Això i no una altra cosa és la política actual.
De moment, però, ja ens conformem a perdre de vista el ranxer de Texas i les seues obscenes maneres de fer política, que tant de dolor han generat. Una gestió que només ha reivindicat, que jo sàpiga, una persona: José María Aznar. I sobre això, si em permeten, tampoc no faré cap comentari.