La radiografia d'una venjança

Salvatore Niffoi era un escriptor bastant desconegut fins que el premi Campiello, un dels més prestigiosos d’Itàlia, va distingir "La vídua descalça". Ara, diuen d’ell que és un dels més importants del país de la bota. Nascut a Orani (1950), un poble de la província de Nuoro, a Sardenya, havia publicat algunes novel·les a l’editorial Il Mestrale, un modest segell sard. Sense cap ressò important, no cal dir-ho. Especialista en poesia dialectal sarda, la promoció que n’ha fet Edicions 62, que l’acaba d’editar en català, parla d’ell com una mena de Jesús Moncada sard. Coses dels publicistes. El cas és que "La vídua descalça" és una bona novel·la, però qui s’hi acoste buscant rastres de "Camí de sirga" o "Estremida memòria" n’eixirà escaldat. Una dada que avala les tesis d’aquells que prefereixen no llegir les contraportades fins que no s’han acabat el llibre. Una mesura higiènica, sens dubte, tal com van les coses.
"La vídua descalça" recrea un societat, la Sardenya del temps de Mussolini, agrària i endarrerida, violenta com poques, on les diferències entre famílies –o entre la gent i el poder- només es resolen amb sang. I així comença la novel·la, amb molta sang: la de Micheddu, l’espòs de Mintonia, la protagonista que ens fa també de narradora, a qui uns desconeguts acaben d’esquarterar a colps de destral. L’obra creix en diversos sentits que convergeixen en aquest episodi inicial: la branca principal és la rememoració de la història d’amor –prematura i esbojarrada- de la parella, amb les oposicions familiars, les trobades clandestines (l’impulsiu Micchedu acabarà convertit en bandoler) i les infidelitats consentides de l’home com a fites principals; la segona línia s’ocupa de referir la repercussió de l’assassinat en la vida de Mintonia i els passos que la vídua va fent per arrodonir una venjança que, si em permeten, es resol d’una manera que s’acosta innecessàriament (i perjudicial per a la credibilitat de l’obra) a un final típic de telefilm barat; l’última línia, i la més esparsa, ens dóna notícia de l’exili argentí de Mintonia i de les raons per les quals ara ha deixat per escrit com anaren els fets.
L’obra està narrada amb molt de vigor, en un llenguatge col·loquial molt plàstic i viu, que delata la fortalesa interna d’una dona que s’ha hagut de criar en un ambient tan hostil. I ens retrata, de manera molt crua, la vida a un poblet rural i pobre de la Sardenya de primers de segle. En tot cas, sobta, vist des dels ulls d’avui, com una personalitat tan ferma com la de Mintonia acata sense protestar una subordinació tan gran (fins al punt de justificar-li les infidelitats) respecte del marit. Malgrat el final i malgrat les equívoques comparacions publicitàries, "La vídua descalça" és una novel·la potent i descarnada, una dissecció notable de la cruesa de la vida en certs moments i en certs indrets. El premi Campiello ha fet un gran favor a la literatura italiana traient de l’ostracisme Salvatore Niffoi.

20 anys de contes

"Els somnis possibles" (Ed. Brosquil) recull els contes que Vicent Penya (Rafelbunyol, 1961) ha escrit al llarg de 20 anys. No hi ha, per tant, ni una molla de l’ambició unitària que tant reclamen alguns crítics. Són relats que responen a unes inquietuds que, necessàriament, han mudat al llarg del temps. La majoria han estat premiats a certàmens de narrativa curta o publicats en revistes, diaris o aplecs de contes, però també se n’inclouen d’inèdits.

Publicat a "Cuadernos", el suplement de Cultura de Mediterráneo (25/I/09)