Fuster, vint anys (i la raó intacta)

Avui, fa vint anys de la mort de Joan Fuster i ja fa temps que diferents col·lectius li reten homenatge (el video de dalt, de fet, pertany al que vam fer-li a Vila-real fa poques setmanes). Però, per si no hi havia prou a commemorar la seua mort, coincideix que enguany fa noranta anys que va nàixer i, sobretot, cinquanta de la publicació de "Nosaltres els valencians", l'obra sense la qual no és possible explicar què som (i per què) els valencians. L'he tornada a llegir, aquests dies, ja sense l'afany de descobrir un país que m'havien negat que m'impulsava fa molts anys, quan el vaig agafar per primera vegada. I em sembla un exercici titànic, ni que siga perquè els canals d'informació de què disposava Fuster no s'assemblen en res als que tenim ara i perquè mai ningú no havia intentat una síntesi com aquella. És evident que el llibre no es pot explicar sense una tradició anterior, però és innegable que Fuster va ser la primera persona que tenia el País Valencià, vull dir el concepte de país tal com el concebem avui, al cap. No és el moment de fer una anàlisi d'un llibre del qual ha parlat (i amb més fonament que jo) tanta gent. Però simplement vull apuntar que Fuster tenia raó precisament allà on els seus enemics més li la negaven: a "Nosaltres els valencians", dibuixa un model de país que només serà viable (i ara simplificaré molt) si potencia la llengua i la cultura pròpies, si articula el territori i si estreny els lligams amb el Principat i les Illes. És evident que no és el model que han intentat construir els nostres governants: ni Joan Lerma, ni Eduardo Zaplana, ni José Luís Olivas, ni Francisco Camps, ni Alberto Fabra. Tots ells, en diferents graus, han deixat de fomentar l'ús del valencià o l'han perseguit obertament, han ignorat la cultura d'expressió catalana, han alimentat la destrucció del territori, han avalat la supeditació a Madrid i han evitat qualsevol contacte fratern amb Catalunya i les Illes Balears. Han propugnat, doncs (i l'opció no ha estat mai inconscient), un país completament oposat al que reivindicava Fuster. I han fracassat. La fallida de la Generalitat i el seu model d'autonomia i la destrucció del territori, sobretot, però també la solidesa actual de la cultura catalana i del valencianisme, malgrat tot, o la reivindicació del corredor mediterrani que ja fan els empresaris valencians, entre altres indicis, demostren la inviabilitat del país que han propugnat el PP i el PSOE. De manera que, fugint de Fuster, han acabat per donar-li la raó: el País Valencià només serà possible en els termes en què ell el va concebre i qualsevol altra via, com ja s'ha vist, ens abocarà al desastre. Potser ha arribat el moment de ser-ne plenament conscients.

Els pioners de la ràdio i la premsa en valencià

Les coses mai no sorgeixen del no res. Les reivindicacions que, a la mort de Franco, feren possible la lenta recuperació (encara avui incompleta) de determinats àmbits per a la llengua i la cultura pròpies dels valencians tampoc no van brollar per generació espontània. En els anys 60, aprofitant les escletxes que començaven a obrir-se en un sistema que havia controlat de manera fèrria la vida de tots els ciutadans, el valencianisme polític va començar a traure el cap a través d’unes iniciatives alimentades amb una càrrega d’il·lusió, compromís i esforç que avui resulta difícil arribar a copsar en els seus termes reals. I impulsades per una gent a la qual no se li ha reconegut el paper fonamental que va jugar. Ara, la Universitat Jaume I recupera, a través de la publicació de llibre “El combat per la premsa. Al vent i Nosaltres els valencians” una part d’aquesta història oblidada que han recopilat dos dels seus protagonistes, Albert Sánchez-Pantoja i Vicent Pitarch.
Va ser en maig de 1964 –a 11 anys encara de la mort de Franco- quan Sánchez-Pantoja i Frederic Rivas van posar en marxa una revista que no sols s’expressava en català sinó que, a més, reclamava la recuperació de la dignitat nacional dels valencians, segrestada per la dictadura. La revista, que va arribar a tindre un miler llarg de subscriptors, s’imprimia en paper ciclostilat, un fet que, vist des d’avui, sembla purament heroic. En aquell moment, l’olla del valencianisme ja començava a bullir (Joan Fuster havia publicat 2 anys abans “Nosaltres els valencians”, Carles Salvador feia una dècada que havia iniciat els cursos de Llengua Valenciana a lo Rat Penat i la Nova Cançó començava a agafar empenta...) i els impulsors de la revista van trobar la complicitat del Grup Castellonenc d’Estudis o del Club d’Estudiants, però també els entrebancs constants de la censura que, finalment, va clausurar la revista en 1969.
El programa “Nosaltres els valencians” començava a emetre’s, precisament, al temps que desapareixia “Al vent”, tot i que no es pot establir cap connexió entre les dues iniciatives. Si més no, més enllà del fet que totes dues sorgien de les inquietuds valencianistes que començaven a aflorar i d’un intent de plantejar-les en termes que defugien actituds folklòriques precedents. A través de les ones de Ràdio Popular de la Plana (amb seu a Vila-real) i amb periodicitat setmanal va nàixer un dels programes pioners en valencià, però també una finestra oberta al debat sobre qüestions que la dictadura havia arraconat, entre les quals, per exemple, la commemoració del 40é aniversari de les Normes de Castelló. I un altaveu al servei de la cultura d’expressió catalana, alguns dels artífexs principals de la qual (Ovidi Montllor, Manuel de Pedrolo...) van ser entrevistats al programa. 11 anys després d’haver començat les emissions, ja mort el dictador i en un context diferent (tot i que no tant com segurament semblava aleshores) “Nosaltres els valencians” es va deixar d’emetre.
“El combat per la premsa” és prou més que la crònica d’aquells anys i aquells afanys. És la reivindicació d’una feina sense la qual tantes coses que donem per fetes no haurien estat possibles. És, doncs, també un acte de justícia. Un reconeixement a la generositat dels seus impulsors i una reivindicació de la utopia com a motor de la història. Dos ingredients dels quals, com bé escriu Joaquim Maria Puyal al pròleg, encara no podem prescindir.

Article publicat al suplement "Cuadernos" del diari Mediterráneo (3/5/09)