Dia Mundial de la Poesia

El meu amor sense casa | Maria-Mercè Marçal from blocsdelletres on Vimeo.

El premi Manel Garcia Grau

Aquesta vesprada, a les 19 hores, la Llotja del Cànem de Castelló acollirà el lliurament de la IIIa edició del premi Manel Garcia Grau de poesia, que ha estat concedit a Ferran Archilés pel poemari "Mala memòria". Aquest juny, precisament, s'acompleixen quatre anys des que va faltar Manel, però la seua poesia compromesa i combativa està més vigent que mai. En aquesta pàgina podeu escoltar, en homenatge a Manel, el poema "Un altre Gènesi, per favor" en la veu de Jaume Llambrich.

UN ALTRE GÈNESI, SI US PLAU

La primera nit Dante s’alçà, insomne, i creà el Paradís.
Abans, però, va bastir, quimèric i adust, una nova vida
sota l’encens i el miratge de la pròpia vida
i es va lliurar als plaers fulgents d’uns ulls d’ivori
sota l’estrall i la fronda dels nous pecats capitals.
A la segona nit va comprendre que la felicitat era impossible
i donà als mortals el terror i el goig del Purgatori:
llavors llaurà els mots amb la sang dels Déus
i esperà que l’aigua i l’argila habitaren els somnis
dels homes.
Durant la tercera nit, demanà clemència al Sant Ofici
i sirgà els noms de l’ombra i la carn:
no hi va haver cap resposta entre els cants proscrits de l’ànima
i el cos vagà irredempt creant els versos i l’heretgia.
A la quarta i cinquena nits els digué el nom al Pare,
al Fill i a tots els esperits mentre dormien a la cambra luxosa
del Gran Sacerdot i, després, perdonà als mortals
perquè, efectivament, mai havien sabut el que havien fet.
Durant la sisena nit, fart de tant d’hipòcrita i tant de xarlatà,
irat entre tanta crueltat vinclada sota el lluent encís de l’or
i esverat pel rostre bellíssim de la dona senzilla
que l’esperava a la cambra prohibida
prop del PonteVecchio, creà l’Infern:
des de llavors el crit mai no va tornar a ser crit,
ni la rauxa ni la brosta no van tornar a portar l’aroma d’espígol
entre les llambordes, ni cap esguard ha oblidat mai més
que la mort i l’estigma són l’encaix del cos entre la pols
del viure.
Una vegada contemplà la seua obra descansà.
I veient-la tan imperfecta i habitada
pensà en girar fulla i continuar-la sota el beuratge de l’escurçó
i l’encalç d’aquella dona fiorentina brodat entre les parpelles del desig
i guarnit més enllà dels delmes i la desesperança:
des de llavors l’ànima té ànima, l’heretgia sap de l’heretgia,
l’aigua sap del glop i de la set, el mot sap el nom del mot,
la mirada sap de l’esguard de la dissidència, la bellesa
té carn i pedres sota la carn i les pedres de l’antiga ciutat,
el corrent de l’Arno sap de les barques de plaer esventrant-se
contra els cants llefrosos i llepaires
de tots els falsos escrivans i bocamolls i profetes.

Dante, per fi, es retirà a la cambra.
I des d’aquella nit la paraula, tenaç i embriagadora, sap de l’home
cercant-se entre els vastos senyorius de la misèria.

Manel Garcia Grau
Al fons de vies desertes
Ed. 62, Barcelona, 2002.

Calaix de mots

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m'empastifa els dits, les venes...
-He deixat al paper tota la sang.




Josep Palau i Fabre
Atzucac
dins Poemes de l'Alquimista. Una selecció
Proa, 2008

La llum d'Eugénio de Andrade

Ja suposaràs, Clarisse, que sovint et parlaré de llibres. Un dels darrers que m'ha enlluernat ha estat "Ofici de paciència", del poeta portugués Eugénio de Andrade.
Eugénio de Andrade és un dels arguments més contundents que poden utilitzar-se en contra de la lògica del premi Nobel. Ningú no dubta que el poeta portugués fou un dels grans. Dels més grans. I, malgrat que hi van haver peticions, es va morir sense que l'Acadèmia sueca li donara el més gran d'entre els reconeixements literaris. El món editorial en català, però, tampoc no està exempt de deute, amb el poeta portugués, ja que en són ben comptats els títols de què disposem. Així doncs, cal felicitar que El Gall, una editorial modesta alhora que ben ambiciosa a l'hora de compondre el catàleg, ens oferisca l'oportunitat de gaudir amb aquest "Ofici de paciència", que ha vist la llum fa poc en edició bilingüe. Una possibilitat que, a més d'una lectura en català, permet de fer-la en portugués i acostar-se així a la musicalitat original del vers amb la seguretat, si cal, de disposar de la crossa de la versió catalana d'Antoni Xumet. Proveu-ho, si us ve de gust, i ja em direu si la lectura no us provoca una sensació de luminiscència interior, de magisteri suprem.
La llum, efectivament, és una de les grans protagonistes del poemari. La llum sobre el paisatge, configurant-lo. La llum interior d'un poeta lúcid que sap trobar immensos tresors en cada detall de la vida. La llum que despulla els versos de tot allò que els sobra i ens els presenta reduïts a l'esquelet. A la pura essència. Eugénio de Andrade ja fa temps que va apostar per la senzillesa, que va elevar-la a la categoria d'ideologia - "l'excés em sembla una falta de gust; el luxe, una falta de generositat" va afirmar- i aquest poemari és una nova mostra. No et perdes el poema que dedica a la distinta funció de cada mà o el que resumeix, en uns pocs versos, l'impuls artístic:

"Tot el matí he cercat una síl·laba.
És poca cosa, és cert: una vocal,
una consonant, quasi res.
Però em fa falta. Només jo sé
la falta que em fa".

La condició de l'editorial i el gènere del llibre segurament impediran que entre en cap de les ternes que, cada any, distingeixen els millors llibres de l'any. Però d'això ja et parlaré un altre dia.