On vas, Alberto?

No m'ha sorprés la reacció del Partit Popular a la descoberta de la sopa d'all que acaba de fer l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. I ja m'alegre que, després de tantes perífrasis, l'AVL comence a dir les coses pel seu nom. És la millor manera d'entendre'ns i l'únic camí que té l'AVL per anar guanyant-se el prestigi que les circumstàncies del seu naixement li van negar.
A hores d'ara, només quatre tronats poden posar en dubte que català i valencià són una única llengua, de manera que el reconeixement explícit que fa el Diccionari Normatiu que promou l'AVL no hauria de ser ni tan sols notícia. Però el PP, segurament, aspira a guanyar el vot d'aquests quatre tronats, per això ja fa un temps que no perden ocasió de festejar-los. De primer, va ser el diputat del PP Jorge Bellver qui va fer el ridícul reivindicant la procedència íbera del valencià; després, va venir el tancament de les emissions de Catalunya Ràdio. I ara la reivindicació de la singularitat del valencià, davant la definició acadèmica. I ja té nassos que els mateixos que deixen el país sense cap mitjà de comunicació en la llengua pròpia, els mateixos que pretenen clausurar línies en valencià a les escoles, els mateixos que no la fan servir ni per morir, pretenguen convéncer-nos que en són els únics defensors. Ja té nassos.
De tota manera, ja sabem que el PP, quan es veu desesperat, trau a passejar obertament l'anticatalanisme. Així que tampoc no és notícia que Serafín Castellano i Alberto Fabra hagen corregut a criticar l'AVL, a amenaçar els acadèmics amb el tancament de la institució (que tampoc és cap novetat: ja ho va fer Alejandro Font de Mora, fa uns anys) i a reivindicar que la llengua dels valencians és el valencià, no el català. No sorprén, com dic, però crida l'atenció el fet que siga el mateix Alberto Fabra que, quan era alcalde de Castelló, reivindicava TV3 i les Normes de Castelló, qui ara patrocine el tancament de les emissions de Catalunya Ràdio i pretenga encapçalar el moviment secessionista.
Dic que crida l'atenció perquè fins i tot el PP sap que l'anticatalanisme ja no ven el que venia. Que, amb les velles proclames violentes, ja no recullen un cabàs de vots, sinó uns pocs grapats. Poca cosa, tot plegat, de manera que si Alberto Fabra ha decidit emmerdar-se, deu ser que està molt desesperat. Així que l'única explicació possible és que les enquestes que ells coneixen (i nosaltres, no) els  deuen donar encara un resultat pitjor que el que transcendeix, que ja és nefast per a la carrera política d'Alberto Fabra.

Responsabilitats polítiques

Els diferents processos judicials en què s’han vist involucrats, els darrers dies, alguns membres destacats del Partit Popular han propiciat, no cal dir que interessadament, una certa confusió entre els termes pressumpció d’innocència i responsabilitat política. Així, quan des dels escons de l’oposició o des de diferents tribunes públiques s’ha denunciat que Francisco Camps, Ricardo Costa, Federico Trillo, Carlos Fabra o el vicepresident madrileny Ignacio González, entre altres afectats, havien quedat inhabilitats per seguir exercint responsabilitats públiques, els representants del PP han contestat amb l’exigència que es respecte la presumpció d’innocència. Que és com respondre que fa sol a qui pregunta com et trobes.
Com ja saben vostés, el general Vicente Navarro ha estat el màxim responsable condemnat per les identificacions aleatòries dels cadàvers dels passatgers d’aquella cafetera que algú va llogar com si fóra un avió i que va acabar estavellant-se als afores de Trebisonda. No sé quines raons han impedit als jutges d’apuntar més amunt, però, com defensen els familiars dels morts, resulta molt difícil de creure que les presses per enllestir les identificacions no respongueren a un interés més alt: el de José Maria Aznar, aleshores president del govern, i el seu ministre Federico Trillo, que esperaven tancar el tema el més prompte possible i impedir que es descobriren les penoses condicions d’aquells vols contractats pel Ministeri de Defensa. Irresponsabilitats de gestió i una falta de respecte ignominiosa envers els morts i els familiars que, més enllà de sentències judicials, generen també una responsabilitat política que no s’ha assumit. Ben al contrari, Mariano Rajoy ha corregut a ratificar Trillo en les seues responsabilitats actuals. És a dir, que –forçat o no per les seues circumstàncies- ha corregut a pringar-se de la mateixa brutícia que cobreix el seu subordinat.
A València, mentrestant, Francisco Camps tenia l’honor de convertir-se en el primer president de la Generalitat imputat per un tribunal. A l’eixida, i amb un somriure encara més forçat del que li és habitual, va intentar convéncer-nos del seu goig perquè, per fi, havia pogut explicar-li les coses al jutge, que és l’argument que havia fet servir per callar davant les Corts. Un argument pervers, si em permeten. Perquè, és cert que qualsevol ciutadà pot argüir el seu dret a no donar explicacions públiques i reservar-se la possibilitat de parlar només davant del jutge. Un ciutadà, sí, però no un representant popular. Ben al contrari, aquells que ostenten qualsevol càrrec que emane de la voluntat popular tenen el deure insoslaiable de donar explicacions als que l’han escollit. I Camps no ho ha fet. Possiblement, perquè no tenia cap coartada vàlida, segons expressaven els diaris. Perquè ho fia tot no a demostrar la seua innocència, que sembla que no pot, sinó a intentar aturar el judici al·legant qualsevol defecte de forma. En aquest sentit, però, també caldria precisar la diferència entre la responsabilitat penal (que quedaria extinta, si aconsegueix el seu propòsit) i la política (que continuaria igualment vigent). I que l’inhabilitaria per a seguir exercint com a president dels valencians.
De moment, l’estratègia del PP no passa per exigir dimissions: ni a Trillo, ni a Camps, ni a Fabra, ni a Costa, ni a González, ni a ningú. Ben al contrari, la primera línia de contratac ha estat engegar el ventilador. Intentar convéncer els ciutadans que tots els partits estan pringats. Que tots són iguals i que la política no és altra cosa que fer valer els galons per traure rèdit personal. I, si bé és cert que tots els partits tenen algun cas de corrupció, també ho és que ni tenen la mateixa magnitud ni és freqüent que, en lloc de separar-los de les responsabilitats públiques i internes, es ratifique als imputats en els càrrecs i encara se’ls organitzen festes de suport, com avui farà el PP amb Camps. La falta d’assumpció de la responsabilitat política desacredita encara més l’exercici de la política, però això, ja ho sabem, no preocupa Mariano Rajoy i els seus. Perquè és precisament en aigües tèrboles on han demostrat que saben pescar millor que ningú.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (24/5/09)