Fuster, vint anys (i la raó intacta)

Avui, fa vint anys de la mort de Joan Fuster i ja fa temps que diferents col·lectius li reten homenatge (el video de dalt, de fet, pertany al que vam fer-li a Vila-real fa poques setmanes). Però, per si no hi havia prou a commemorar la seua mort, coincideix que enguany fa noranta anys que va nàixer i, sobretot, cinquanta de la publicació de "Nosaltres els valencians", l'obra sense la qual no és possible explicar què som (i per què) els valencians. L'he tornada a llegir, aquests dies, ja sense l'afany de descobrir un país que m'havien negat que m'impulsava fa molts anys, quan el vaig agafar per primera vegada. I em sembla un exercici titànic, ni que siga perquè els canals d'informació de què disposava Fuster no s'assemblen en res als que tenim ara i perquè mai ningú no havia intentat una síntesi com aquella. És evident que el llibre no es pot explicar sense una tradició anterior, però és innegable que Fuster va ser la primera persona que tenia el País Valencià, vull dir el concepte de país tal com el concebem avui, al cap. No és el moment de fer una anàlisi d'un llibre del qual ha parlat (i amb més fonament que jo) tanta gent. Però simplement vull apuntar que Fuster tenia raó precisament allà on els seus enemics més li la negaven: a "Nosaltres els valencians", dibuixa un model de país que només serà viable (i ara simplificaré molt) si potencia la llengua i la cultura pròpies, si articula el territori i si estreny els lligams amb el Principat i les Illes. És evident que no és el model que han intentat construir els nostres governants: ni Joan Lerma, ni Eduardo Zaplana, ni José Luís Olivas, ni Francisco Camps, ni Alberto Fabra. Tots ells, en diferents graus, han deixat de fomentar l'ús del valencià o l'han perseguit obertament, han ignorat la cultura d'expressió catalana, han alimentat la destrucció del territori, han avalat la supeditació a Madrid i han evitat qualsevol contacte fratern amb Catalunya i les Illes Balears. Han propugnat, doncs (i l'opció no ha estat mai inconscient), un país completament oposat al que reivindicava Fuster. I han fracassat. La fallida de la Generalitat i el seu model d'autonomia i la destrucció del territori, sobretot, però també la solidesa actual de la cultura catalana i del valencianisme, malgrat tot, o la reivindicació del corredor mediterrani que ja fan els empresaris valencians, entre altres indicis, demostren la inviabilitat del país que han propugnat el PP i el PSOE. De manera que, fugint de Fuster, han acabat per donar-li la raó: el País Valencià només serà possible en els termes en què ell el va concebre i qualsevol altra via, com ja s'ha vist, ens abocarà al desastre. Potser ha arribat el moment de ser-ne plenament conscients.

Valencians singulars

L'any 1968, quan comptava només cinc anys de vida, la Fundació Huguet de Castelló establia el premi Valencià de l'Any, que havia de distingir, en la línia d'actuació de la fundació que va instituir Gaetà Huguet i Segarra, aquelles persones que havien donat mostres d'un compromís ferm amb la dignitat nacional valenciana i havien mantingut una actuació decidida en favor de la recuperació de la llengua dels valencians. Aquell any s'inaugurava el palmarès amb l'empresari i mecenes de Sueca Nicolau Primitiu Gómez Serrano, qui, entre altres, aplegava mèrits com la presidència de Lo Rat Penat, les col·laboracions escrites en publicacions valencianistes, l'autoria de llibres i estudis sobre la Renaixença o Sant Vicent Ferrer i la fundació de l'editorial Sicània. Després d'un parèntesi de tres anys, el seguirien Àngel Sànchez Gozalbo, Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés. Cinc noms fonamentals de la cultura valenciana que encapçalen, amb Gómez Serrano, una llista memorable, que inclou prohoms com Enric Valor, Carles Santos, Alfred Giner Sorolla, Matilde Salvador, Joan Francesc Mira, Vicent Ventura, Arcadi Garcia i Sanz, Miquel Peris i Segarra, Ramon Lapiedra, Germà Colón o entitats com el Patronat del Misteri d'Elx, el Centre Excursionista de Castelló o el poble de Castelló en el setanté aniversari de la signatura de les Normes.
Dins les celebracions de l'Any Gaetà Huguet, l'ajuntament de Castelló i la Fundació Huguet han publicat el llibre “Valencians singulars. 40 anys de Valencià de l'Any”, un volum del qual ha tingut cura Vicent Pitarch. L'obra consta d'un recull de semblances dels receptors del premi, il·lustrades tant amb fotografies dels personatges com, en alguns casos, del moment de la recepció del guardó. Tot plegat ho encapçala un pròleg, que signa Vicent Pitarch, on es dóna compte dels diferents avatars pels quals ha passat el guardó des del moment en què va ser instituït. En definitiva, un llibre l'amenitat del qual radica tant en el repàs o la coneixença de les biografies dels premiats com en el fet que, la suma de sinopsis, constitueixen per si soles una aproximació a la història del valencianisme cultural. La qual cosa, si més no, confirma el bon criteri que han sabut mantindre els membres de la fundació Huguet a l'hora d'atorgar els guardons.

Una mare que abandona el seu fill a l’andana de l’estació

Som a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. L’exèrcit rus avança implacablement sobre Alemanya i Helene i el seu fill Peter decideixen fugir cap a Berlín. No els serà fàcil. Els trens passen quan passen i solen anar plens, però no tenen cap altre mitjà de transport. Finalment, aconsegueixen pujar a un d’ells, però el comboi s’atura en una xicoteta estació. Peter es queda a l’andana mentre la seua mare busca un altre tren que els porte fins a Berlín, però la mare ja no torna. Ha decidit que l’educació del fill la supera i opta per desvincular-s’hi. Una decisió, sense dubtes, difícil d’entendre. Difícil d’explicar. Un repte que l’autora alemanya Julia Franck es planteja a “La dona del migdia” (Edicions 62).
Què ha pogut passar per a què Helene abandone el seu fill? La novel·la és l’intent de donar resposta a aquest cruel interrogant. Franck l’estructura en tres parts. A la primera, ens presenta la infantesa d’Helene, i la seua germana Martha, en una família burgesa de poble, i les figures d’un pare mutilat a la Gran Guerra i una mare jueva que menysprea Helene. Després, hi ha els anys 20 a Berlín, a casa d’una tia rica, entre festes i joia. I, finalment, la darrera, on Helene es relaciona amb un membre del partit nazi, el pare de Peter, un home de caràcter difícil que la salva de la deportació. La guerra abocarà Helene a una situació límit. Aparentment, és una dona forta. Treballa d’infermera en una època –la Segona Guerra Mundial- en què els professionals de la sanitat han d’enfrontar llargues jornades de treball, unes condicions difícils i poques hores de descans. Molt poc de temps per a conviure amb el seu fill. De fet, Helene es veu incapaç de revelar-li aspectes que l’obsessionen, com els orígens jueus de la família o la solitud en què viu o les violacions de què ha estat objecte per part dels soldats russos. Traumes tots ells que Helene arrossega en silenci. Sense comunicar-se amb Peter. I que, a poc a poc, aniran bastint un mur que, a la fi, la protagonista es veurà incapaç d’abatre. Mare i fill acabaran per ser dos desconeguts.
Julia Franck va nàixer a Berlín Est en 1970 i, als 8 anys, va fugir amb la mare i les germanes a la zona occidental. Amb “La dona del migdia” va aconseguir el premi dels llibreters alemanys de 2007. Certes coincidències entre la biografia de Franck i la novel·la han propiciat lectures de caràcter autobiogràfic. De fet, l’àvia paterna de Franck també havia abandonat el pare de l’escriptora que, a més, va morir ben jove. Igualment, la família materna de Franck està formada per tres generacions de dones que van haver d’educar elles soles els fills. Siga com siga, “La dona del migdia” és una reflexió sobre la identitat i la solitud, sobre la incapacitat de comunicar-nos. Un text escrit amb un estil una mica espés, amb abundància de detalls i poques sorpreses.

Més sobre Fuster

Malgrat tot, i malgrat alguns, la figura de Joan Fuster continua de plena actualitat. Ara pels debats sobre la vigència de les seues idees sobre el País Valencià, ara per les reedicions de les seues obres, ara per les influències que, ací i allà, es manifesten. De la mà de Perifèric Edicions, Josep Ballester (Alzira, 1961) ens proposa “L’agitació de l’escriptura”, una nova aproximació a la seua figura a través d’un assaig on s’acosta a les diferents vessants de la seua activitat literària i social. Un estudi per a conèixer millor el poeta, l’assagista perspicaç, l’historiador de la cultura, l’articulista mordaç, l’activista...

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (1/11/09)

Quatre homenots

Ja sabràs, Clarisse, que els darrers dies, a diferents llocs del País Valencià, s’han celebrat homenatges a Joan Fuster, Josep Piera, Joan Francesc Mira i Carles Santos. Quatre personalitats immenses que, en altres llocs, no cal dir-ho, mereixerien l'atenció de les instàncies oficials, els mitjans de comunicació i, en conseqüència, de la mateixa societat. Una pràctica ben sana, la d’honorar l’excel·lència, siga en la disciplina que siga, que contribueix a potenciar l’autoestima col·lectiva, a crear referents per a les noves generacions i a cohesionar la societat. Un supòsit, ja saps, completament utòpic a terres valencianes. Un país, el nostre, com bé escrivia Palau i Fabre on, sovint, dir "sóc d’ací" equival a dir "sóc estranger".
Com sempre, l’excepció a aquesta trista norma ve de la societat civil i d’algunes institucions culturals. Un grup d’escriptors, per exemple, ha estat el promotor dels actes d’homenatge al poeta de la Safor Josep Piera, amb motiu dels quaranta anys que fa que dedica la seua vida a la literatura. Al projecte, s’han sumat gent, institucions i organismes diferents impulsats pel convenciment que el reconeixement de la vàlua de l’obra de Piera "no és cap acte de vanitat, sinó una actitud de respecte i consideració cap al seu treball, i cap al de tants i tants creadors que, en contra de tots els embats del vent, són els qui continuen construint, modernitzant i expandint la nostra cultura", com escriu la poeta Maria Josep Escrivà. La Universitat Jaume I també ha cregut oportú celebrar la recent jubilació (únicament com a docent, espere) de Joan Francesc Mira. I ho ha fet amb la publicació d’una miscel·lània "bellament editada", com escrivia en aquestes pàgines el professor Lluís Meseguer. Un volum que, més enllà del seu valor intrínsec, suposa el reconeixement de la ingent tasca intel·lectual i cívica que ha fet el senyor Mira: un savi, si em permets, d’aquells que ja no se’n fan. Repassar l’obra de Mira fa vindre vertigen. Perquè parlem no sols d’un dels principals narradors valencians del segle XX sinó d’un dels seus pensadors més lúcids. Dos virtuts que serien suficients per a justificar qualsevol homenatge, però que, en el cas de Mira, són només dos aspectes d’una trajectòria que encara acumula més mèrits: d’antropòleg, de docent, de sociòleg, de traductor... Que s’escriu prompte.
De la Universitat Jaume I ha partit també el reconeixement de la trajectòria esplèndida del músic Carles Santos. El pianista de Vinaròs és una de les potències creatives més descomunals que han donat mai aquestes terres. La seua capacitat va molt més enllà de la música i del teatre, les dues disciplines –un terme molt relliscós quan parlem d’un heterodox com Santos- on s’ha mogut més habitualment. I dic que va més enllà no sols perquè haja trepitjat també territoris com la fotografia, sinó perquè l’objecte últim de tots els seus espectacles ha estat transgredir els límits convencionals i fondre la ficció de l’espectacle o de la música amb la vida. Per al músic vinarossenc, res no separa el que s’esdevé a dalt de l’escenari –si n’hi ha- i al pati de butaques. Per a ell, l’únic escenari possible és el món. I l’únic objectiu raonable és commoure. Perquè l’art no és res sinó és capaç de transformar-nos. Per tot això, la concessió de la medalla de la UJI no sols és de justícia, sinó que hauria de ser només el punt de partida d’un reconeixement més ample.
Una altra universitat, la de València, ha promogut un homenatge visual a un altre dels grans intel·lectuals valencians: Joan Fuster. Setanta minuts de metratge que volen divulgar la figura de l’intel·lectual però també la del Fuster més casolà. Per a dur-lo a terme, Llorenç Soler –que ja va dirigir el documental "Del roig al blau"- s’ha servit de l’arxiu literari i fotogràfic de l’escriptor, a més d’entrevistar una trentena de persones.
Tots aquests reconeixements, Clarisse, em semblen de la major importància. Principalment, perquè potencien l’autoestima col·lectiva, creen referents per a les noves generacions i cohesionen la societat. Que és com dir que fan país. Per això, precisament per això, n’hi ha qui en fuig com una rabosa del foc. I tu, Clarisse, ja m’entens.

Adaptació de l'article publicat a la secció Dissidències, del diari Mediterráneo (9/11/08)