Multitud de novetats per a la quinzena més forta de l'any

Aquestes dues o tres setmanes que s'estenen entre el dia de Sant Jordi i els últims actes de les diferents fires del llibre constitueixen el punt àlgid de venda de llibres i, per tant, concentren també bona part de les novetats de l'any. Les diferents editorials aposten fort per difondre els seus títols amb la pretensió de seduir els lectors. El Grup 62, a través dels diferents segells que l'integren, basa bona part de l'estratègia en la trilogia dels grans premis catalans, el Josep Pla, el Sant Jordi i el Ramon Llull: així Gaspar Hernández amb "El silenci" (Destino), Lluís Anton Baulenas amb "El nas de Mussolini" (Proa) i Carles Casajuana amb "L'últim home que parlava català" (Planeta) són els més ben col·locats en la llista d'eixida. Amb tot, tindran la competència ferma dels anomenats "mediàtics", és a dir, autors que no fan ben bé literatura sinó que es valen de la seua condició de personatges televisius (o, en menor grau, radiofònics) per fer-se un forat important a les llibreries. Des de fa uns anys, ells són els veritables protagonistes de la diada barcelonina de Sant Jordi.
Ara bé, els amants de la bona literatura, aquells que no necessiten de diades per a comprar llibres, també trobaran, entre la nombrosa oferta que veu la llum de cara a aquestes setmanes, algun títol que els faça goig. Si es fien de l'opinió dels crítics, potser els semblarà ben adient la novel·la "El professor de història" (Proa), la darrera obra de Joan Francesc Mira, que acaba de guanyar el premi de la Crítica Catalana de l'exercici 2008. El de poesia, també se l'ha endut una valenciana, Teresa Pascual, per "Rebel·lió de la sal" (Pagès Editors).
Però més enllà de les recomanacions dels crítics, també hi ha grans noms: el de Salman Rushdie, per exemple, amb "L'encantadora de Florència", que encapçala l'oferta de Bromera, al costat d'autors com Josep Ballester, amb "El col·leccionista de fades", o Juli Capilla, amb "L'instant fugaç", guanyadors del premi Ciutat d'Alzira en les modalitats de narrativa i poesia, respectivament. L'aposta de Edicions 1984 també se sustenta en grans noms: els de Andrei Platonov, amb "Txevengur"; Jason Goodwin, amb "La carta Bellini"; Hans Fallada, amb "I ara què, homenet?", i Aleksander Blok, amb el volum que inclou les tres peces teatrals "La barraca de fira", "El rei a la plaça" o "La desconeguda". Quatre autors de luxe per a una editorial que sempre ha jugat la carta de la qualitat. Les novetats de grans autors, però, proliferen arreu: així Destino ha traduït "L'educació sentimental", de Flaubert, i Proa els "Pensaments", de Joseph Joubert, i "Les roses de Ronsard" (en versió de Pere Rovira), tres dels noms indispensables de la literatura francesa. Entre les traduccions, cal esmentar també "La solitud dels nombres primers" (Edicions 62), de Paolo Giordano; "El bevedor del vi de palma" (Laertes), d'Amos Tutuola; "La música de la fam" (Edicions 62), de J. M. G. Le Clézio; "Els rebels" (Empúries), de Sandor Marai; "Indignació" (La Magrana), de Philip Roth; o l'últim premi Man Booker, "Tigre blanc" (Amsterdam), d'Aravind Adiga.
Amb ells, comparteixen cartell autors que escriuen originalment en català, com la menorquina Esperança Camps, amb "El cos deshabitat" (Proa), o el castellonenc Marc Pallarés, amb "Ulls verds" (Columna), guardonats amb els premis El lector de l'Odissea i Fiter i Rossell, respectivament. Sense premi, però amb l'aval d'una trajectòria fecunda hi ha Monika Zgustova, amb "Jardí d'hivern" (Proa); Isabel-Clara Simó, amb "Els racons de la memòria" (Edicions 62); Màrius Serra, amb "Quiet" (Empúries) o Carme Riera, amb "Amb ulls americans" (Proa). A més, podríem afegir llibres com "Terminal B" (Moll), de Miquel Bezares; "Una educació francesa" (L'Avenç), de Jean Daniel Beszonoff; o "El camí de les merles" (Perifèric), d'Antoni Gómez. Una llista, com veuen, ben extensa. I, tot i això, incompleta.

La llei de la selva

Fa un temps, teníem la convicció que la dona del Cèsar no sols havia de ser honrada sinó que, a més, ho havia de semblar. Ha plogut molt, des d’aquells dies. I els ruixats s’han endut certes conviccions ètiques, certs límits morals imprescindibles, que hem substituït per l’èxit com a únic principi inapelable: si s’assoleix l’objectiu, per a què preocupar-se a qüestionar els mitjans que l’han fet possible? Ara, la dona i el mateix Cèsar ni han de ser honrats ni s’han de molestar a aparentar-ho. Sempre i quan, això sí, siguen capaços de conservar el poder.
Em ve al cap tot açò a propòsit de les notícies que han aparegut els darrers dies en relació al cas Gürtel, ja saben vostés, la trama presumptament corrupta que dirigia Francisco Correa i en la qual hi ha implicats alguns alts càrrecs del Partit Popular. La primera ha estat la decisió del Tribunal Superior de Justícia de València de declarar-se competent per a seguir instruint el sumari que implica el president de la Generalitat, Francisco Camps; el secretari general del PP, Ricardo Costa; l’exvicepresident del Consell, Víctor Campos; i l’antic cap de gabinet de la Conselleria de Turisme, Rafael Betoret. El pas que ha fet el tribunal hauria de comprometre seriosament la credibilitat dels imputats, ja que suposa el reconeixement explícit que hi ha indicis sòlids per investigar-los. Però això seria en un país amb una certa convicció democràtica i ja sabem que no és el cas. Ací no hi ha cap perill que tals fets ocórreguen, per més que l’oposició gaste saliva demanant dimissions.
Dijous passat, a més, vam conèixer les gravacions de certes converses entre el president de la Generalitat, Francisco Camps, i Àlvaro Pérez, el seu “amiguet de l’ànima”, com li diu el president. L’amiguíssim, poca broma, era el responsable a València d’Orange Market, l’empresa que, presumptament, es va beneficiar d’un tracte de favor per part dels implicats en el sumari del cas Gürtel. El tal Pérez, a qui tothom diu el Bigotes, feia, segons les converses gravades, regals ben sucosos a l’esposa i a la filla de Camps. Medalletes i detallets caríssims que s’haurien d’afegir, si tot això es confrma, als conjunts de jaqueta i corbata de 4000 euros cadascun que es feia fer Camps a Madrid i dels quals encara no ha mostrat les factures. Només medalletes i conjunts? A canvi de què? El mateix Mariano Rajoy semblava albergar els mateixos dubtes que vosté i jo quan afirmava, supose que inconscientment, que “ell no creu que Camps es venga per només tres conjunts de jaqueta i corbata”. Ni jo tampoc, francament. O siga que potser caldrà seguir investigant.
Les gravacions, segons hem sabut, les va efectuar la policia en el curs de la investigació del cas Gürtel i, a diferència de les que imputaven fa molts anys Eduardo Zaplana, han estat realitzades amb el vist-i-plau del jutge. O siga que tindrien, vingut el cas, perfecta validesa jurídica. I la cosa és seriosa, perquè, de confirmar-se, deixarien bastant clar que la família del president acceptava regals d’un valor excessiu (“te n’has passat vint pobles”, li diu la dona de Camps al Bigotes) d’un personatge implicat en una trama corrupta. I no cal ser expert en lògica matemàtica per extraure’n les conclusions que vosté i jo tenim al cap ara mateix. Unes conclusions que, ni que fóra en grau de sospita, haurien de ser suficients per moure el president (i la resta d’implicats que encara conserven responsabilitats polítiques) a presentar la dimissió irrevocable, com ha demanat l’oposició. Però res d’això no passarà. De fet, Rajoy ha corregut a dir que posa la mà al foc per l’honorabilitat de Camps. Però clar, també va dir fa un temps que Carlos Fabra era un ciutadà exemplar. Que és com dir un model a seguir.
Ací, per tant, l’únic que compta són les perspectives electorals: el poder. Així que no descarten vostés que Francisco Camps busque en les urnes –ja ho va fer Fabra, abans- l’absolució als pecats que li requereix la justícia. Oblidaria, en aquest cas, que la societat no pot esborrar els delictes, sinó, en tot cas, fer-se’n còmplice. És a dir, admetre (a través del seu vot) que en aquest país l’única llei que val la pena respectar és la de la selva.

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (26/4/09)

Dues veus contundents per retratar la fragilitat

“Sóc en Joan Carles Rosselló i avui m’he mort”, la primera frase de “El cos deshabitat” (Proa), la novel·la amb què Esperança Camps (Ciutadella de Menorca, 1964) va guanyar el premi del Lector de l’Odissea, és una de les més contundents que he llegit darrerament. Uns mots d’aquells que t’inciten a seguir, a descobrir el misteri que encobreixen. És, però, una frase amb molt de risc, perquè el lector no acceptarà que es rebaixe la tensió que anuncien les primeres paraules. I queda per davant tota la novel·la.
No és l’únic llistó que Esperança Camps situa a una alçada considerable. Perquè una de les dues veus que s’alternen en la narració de la novel·la, la de Rosselló, ens parla des de la mort. I, per a què el lector accepte de jugar amb tan estranyes regles, cal molta convicció. Esperança Camps hauria pogut triar un malalt terminal, inconscient, però ha decidit jugar fort. I val a dir que se’n surt. Tant quan fa parlar el mort com quan és la seua vídua qui ens adreça la paraula.
Joan Carles Rosselló és un novel·lista a qui, quan pateix l’accident de moto que li llevarà la vida, fa poc de temps que li ha arribat un èxit rotund. Manté amb Margarida Sans un matrimoni purament d’aparença. Tots dos s’enganyen, però a tots dos els convé mantindre impecable –Ciutadella de Menorca és un lloc menut on encara no s’accepten segons quines coses- la façana del matrimoni. Viuen en una casa esplèndida, vora mar. Una casa moderna amb un jardí de disseny. Una casa de somni. Però a dins només hi ha buidor. Ell és incapaç de conviure amb la mala consciència. Ella és una dona frívola i superficial, preocupada només per l’aspecte físic i la roba de marca. I àvida de sexe. Té un amant –José María, una màquina de follar, diu ella- a qui, tanmateix, no deixa traspassar segons quins límits. I després hi ha els fills, que mai no han interessat Joan Carles i amb els quals Margarida no sap ben bé què fer. L’elenc el completa un alemany jubilat, Hans, enamorat de les roses que cultiva al jardí i mort fa un temps en circumstàncies tan estranyes com el seu passat.
L’obra es construeix a partir dels monòlegs de Joan Carles i Margarida, dues veus molt ben perfilades, dos personatges turmentats i complexos als quals Camps fa parlar amb una cruesa que fereix. Cadascú amb els seus ritmes i els seus mots. Amb les seues dèries recurrents i els seus racons foscs. Amb tons i punts de vista marcadament divergents. Dues veus en tensió contraposada, que van dibuixant-nos el panorama buit de les seues vides, la seua relació purament formal, l’afer de Margarida amb l’amant, la incapacitat de Joan Carles per superar que l’amor de la seua vida el deixara plantat i es casara amb un home més vell, la relació entre el veí mort i la novel·la que ha convertit Joan Carles en un escriptor d’èxit. Poca cosa, tot plegat, si no fóra perquè la rotunditat de les dues veus que ens parlen no necessita més per construir un text esplèndid sobre la fragilitat humana.

Un peculiar aquelarre

“La bruixa refredada” és el relat amb què Teresa Broseta (València, 1963) va guanyar el premi de Narrativa Infantil Vila de les Alqueries 2007 i que fa poc ha publicat Brosquil. Una obra que recrea, des d’un punt de vista contemporani, un dels temes fonamentals de la rondallística, les narracions de bruixes. De fet, tot comença quan Pau i Tina, els protagonistes, es troben de sobte davant d’una reunió de sis bruixes dolentíssimes. Bé, això sembla almenys.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (19/4/09)

El video del 33

L'amic Josep Porcar em facilita un enllaç a l'entrevista/reportatge que van emetre ahir al programa Ànima del Canal 33. Ací el teniu.

El músic, a la tele

Dissabte passat vaig ser a Barcelona per gravar una entrevista per al programa Ànima, del Canal 33. La vam fer en un lloc immillorable, el taller del luthier Xavier Vidal, al carrer de Girona, de manera que el músic es va sentir com a casa. A més, ens van acollir amb generosa hospitalitat i fins i tot ens van explicar en què consisteix l'ànima dels violins. Una delícia. Amb aquest fons tan adequat per a tractar sobre les peripècies que es conten a "El músic del bulevard Rossini" vam anar parlant una mica de tot, del procés de creació literària i les seues condicions, de com va nàixer la novel·la i de la importància dels premis. I la veritat és que vaig estar molt a gust amb Mònica, Carla i Aida, les tres components de l'equip que va gravar l'entrevista, que no sols em van demostrar que sabien què duien entre mans sinó també una amabilitat i un respecte extrems. L'emetran demà a la nit, vespra de Sant Jordi i supose que quedarà d'allò més bé. Malgrat la poca traça de l'actor principal.

Passejant Belchite

Casualment, el passat 14 d’abril, data del 78é aniversari de la proclamació de la II República, em va agafar passejant entre les ruïnes de Belchite. En aquell poble de Saragossa, ja ho saben vostés, l’exèrcit rebel del general Franco va aconseguir resistir el temps suficient per aturar l’ofensiva republicana de l’any 1937. A resultes d’aquells 12 dies de setge duríssim, el poble va quedar absolutament destruït. Encara avui impressiona la silueta del campanar de Sant Martí, completament mossegada pels impactes, les cases reduïdes a esquelet, les herbes que creixen lliures en els antics carrers, alguna pintada que evoca la crueltat del silenci immens que envolta ara el poble. Acabada la guerra, el dictador es va negar a reconstruir-lo amb la pretensió de fer servir aquelles pedres com a “testimoni de la barbàrie republicana”, segons la retòrica del règim. La possibilitat de fer ús d’un símbol, pel que sembla, li importava més que la vida i els records de la gent, ni que foren dels seus. Així, hi va establir un camp de refugiats on s’allotjaven en condicions infrahumanes el miler llarg de presos republicans que van alçar un poble nou, fet de cases iguals, sense personalitat pròpia. Unes llars que l’alcalde franquista decidia quines famílies podien ocupar i quines no. I ja poden imaginar vostés el criteri que seguia.
Durant un temps, Belchite va ser una icona dels nostàlgics del règim de Franco, que, pel que es veu, encara són molts i fins i tot ocupen llocs preeminents de les diferents administracions i d’algun partit polític principal, ja saben vostés quin. El cas és que, de tant en tant, s’hi aplegaven grups ultres que hi anaven a fer onejar aguilots i esvàstiques i a cantar velles proclames racistes. Ara, el poble vell de Belchite el fan servir els joves per a fer botellón, tal vegada perquè ni saben ni els importa què hi va passar i això també és un símptoma que no han anat del tot bé, les coses. L’alcaldessa socialista del poble (la primera d’esquerres –és un dir, ja saben- des de la II República) voldria convertir el lloc en una mena de parc arqueològic, un espai de superació de les velles ferides, segons diu. Però sembla que no hi ha diners per a tirar endavant el projecte.
Per a mi, aquell Belchite derruït que passejava fa uns dies és, sobretot, el testimoni –un més- d’un projecte renovador que la dreta més conservadora, amb la complicitat de l’Església i d’una part de l’exèrcit van reduir a enderrocs. Una imatge ben diferent a la d’una II República a la deriva, radical i excloent i, per tant, culpable de la guerra, l’estereotip injust amb què va definir-la la retòrica oficial del règim de Franco. És cert que lentament, i no sense oposició, va obrint-se camí una visió alternativa, més ajustada a la realitat, que, més enllà també d’idealismes, presenta la II República com un sistema democràtic, a diferència del que el va suplantar, que s’alimentava d’un propòsit de regeneració, de modernitat i de justícia social inèdits a l’Estat espanyol. Un projecte que la rebel·lió militar va arruïnar per sempre. A poc a poc, com els dic, va obrint-se pas una visió de les coses que qüestiona no sols la versió franquista de la història sinó també la legitimitat dels múltiples llegats del règim dictatorial que encara avui sobreviuen. I mostra dels quals són les reticències a retirar els símbols que enalteixen el règim dictatorial als carrers i als edificis públics, les traves al reconeixement dels represaliats, dels maquis, dels exiliats, de la legitimitat de la mateixa II República, la por a anular els judicis franquistes o el pacte de silenci ominós que impedeix parlar obertament de la monarquia, per exemple. Una institució, no ho oblidem, que, a diferència de països com Itàlia o Grècia (on la seua continuïtat va ser sotmesa a referèndum), va ser imposada per Franco i que perviu, amb la complicitat de les principals forces polítiques, per sobre de la llei i gaudint d’uns privilegis que, ben mirat, no encaixen ni en la pròpia constitució que li fa de paraigua. Unes reticències, unes traves, una por i uns silencis sense eliminar els quals no serà possible superar un llegat massa vigent encara. Fins i tot sense plaques que el commemoren.

Qui ho ha dit, que no hi ha pirates bons?

És possible que hi haja pirates bons? Pep Castellano (i Canto Nieto, que n’ha fet els dibuixos) creuen que sí. Així ho expliquen a “Els pirates no ploren” (Ed. del Bullent), la novel·la amb la qual Castellano va guanyar l’any passat el premi Carmesina, un dels guardons més prestigiosos de literatura infantil del País Valencià. I ja se’l mereixia, l’autor d’Albocàsser, després d’haver demostrat, amb obres com “El rap de la gallina Carolina” o “Marta Martí, reina del redolí” que domina com ben pocs escriptors valencians les claus d’un bon text per a infants.
La protagonista, com quasi sempre, es diu Marta i, de primeres, ha d’enfrontar un situació ben dolorosa: la mort de la mare. Un primer capítol de risc, en una novel·la per a infants, on les convencions (val a dir que absurdes) indiquen que més val esquivar segons quins temes. Però els lectors de Castellano ja saben que un dels seus actius principals és la capacitat de combinar narracions amenes i divertides, amb l’acció incessant que reclamen els seus lectors, i plantejaments actuals i profunds. El primer capítol de “Els pirates no ploren” és una de les millors mostres que això és possible. Són cinc pàgines plenes de sensibilitat i en elles Castellano tira mà de la novel·la de pirates més famosa de la història (“L’illa del tresor”, que després apareixerà en moments claus de la novel·la) i combina els apunts sobre el text d’Stevenson amb l’evocació de la mare (feta a partir de les olors a sabates –n’era venedora ambulant- i a mandarines) i la notícia de la seua mort, que Marta mirarà de començar a superar a partir de la lectura. Tota una declaració d’intencions.
L’òrfena se n’anirà a viure amb l’avi, a qui a penes coneix. Un home afable però alhora estrany, ple de secrets: no dorm a casa (bé, a la caravana que els fa de casa), guarda certes coses en forats ocults... Una mena de Long John Silver amb bona consciència que busca els tresors enmig d’andròmines velles: és ferroveller. A poc a poc, la relació entre avi i néta anirà passant de les sospites a l’estima incondicional. Hi ajudarà la presència de Núria Serenata, la veïna terrissaire, a qui d’entrada Marta prendrà per espia de l’avi. Un dels motors de l’acció s’articula al voltant d’un episodi envoltat de foscor: les raons que dugueren a l’avi pirata i a la mare venedora ambulant a retirar-se la paraula. A poc a poc, Castellano va deixant anar indicis, donant peixet als lectors per assegurar-se’n l’interés. L’altre pol d’atenció és la lluita contra els vaixells que deixen anar els residus enmig de la mar, que encapçala un grup de militants misteriosos. Les relacions personals i les que mantenim amb la natura són, com en altres obres de Castellano, els focus principals de l’interés. Però no hi manquen tampoc la reivindicació dels oficis artesans, de la vida a l’aire lliure o la denúncia de la injustícia que cometem quan jutgem la gent per les aparences. Qui ha dit que en una bona novel·la per a xiquets no hi caben, segons quines qüestions?

Els catalans del nord

“Els catalans” no és una de les principals obres de Patrick O’Brian (Buckinghaamshire, 1914-Dublin, 2000), l’autor de la série “Master and Comander”, 20 novel·les protagonitzades pel capità anglès Jack Aubrey i el metge i espia Stephen Maturin que ha venut més de 4 milions d’exemplars arreu del món. Però si que va ser el seu primer èxit, un relat que evoca la Catalunya nord rural de la postguerra mundial.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (12/4/09)

La revolució de les corbates

Les crisis econòmiques, diuen els entesos, tenen un component psicològic que no es pot deixar de banda. Segons sembla, les constants vitals de l’economia mundial són molt sensibles a l’estat anímic de la gent que hi prenem part. Així, no és el mateix observar que ja tenim mig plena la botella i que, per tant, podem començar a gastar aigua, que preocupar-se perquè ja n’hem consumit la meitat del contingut i, en conseqüència, cal anar amb compte que no es buide. El capitalisme, pel que es veu, necessita de l’eufòria popular per funcionar com toca. Potser per això, per infondre’ns ànims ara que vénen mal dades, els líders polítics mundials no han deixat de somriure en tota la cimera que els ha reunit a Londres. De somriure i de donar-se palmellades a l’esquena, com volent dir no patiu, que ho tenim tot controlat. La consigna és transmetre confiança en les possibilitats del sistema per veure si així els agents econòmics, o siga la gent com vosté i jo, s’espolsen de sobre els dubtes i comencen a gastar amb aquella alegria. Com féiem fa no res, si recorden. I, per animar-nos encara més, no paren de fer previsions (optimistes, no cal dir-ho). Que si estem a punt de tocar fons i per tant ja només podem anar amunt, que si en no sé quina estadística algú ha descobert un indici de recuperació, que si l’any que ve serà encara dur però l’altre segur que comença a escampar... És clar que, de tant en tant, els fets els obliguen a revisar a la baixa les previsions i a buscar noves raons, cada volta més difícils de trobar, per a l’esperança. Però no em negaran que anima molt, vore com es retracten amb un somriure als llavis.
El que més em crida l’atenció de tot plegat, tanmateix, és la nomenclatura. De primer, tothom parlava de la refundació del capitalisme, tot i que mai no he arribat a saber si la cosa consistia en una mà de pintura a la façana del sistema econòmic, com si el nen haguera de prendre la comunió, o, en realitat, anava més enllà i es tractava de posar regles més estrictes per a tots els habitants de la casa. Finalment, sembla que la cosa no podia anar tan lluny, però, malgrat tot, aquests dies no ha faltat qui ha qualificat les mesures adoptades pel G20 de revolució. Deu ser la primera revolució que es fa amb jaqueta i corbata, amb paper i ploma estilogràfica. Una revolució moderna i impol·luta, retransmesa per televisió. Bé, és cert que no ha estat del tot impol·luta, que als carrers de Londres s’han manifestat els descreguts, grups que no veuen clara la revolució que anuncien els mandataris i que ha calgut una acció ferma de la policia per a reprimir-los. Però la novetat d’aquesta revolució és que, per primera vegada, la policia feia costat als revolucionaris.
Aquesta revolució de disseny consisteix bàsicament a donar encara més diners al sistema financer mundial –que és com els especialistes anomenen els bancs- i al Fons Monetari Internacional per a què miren de solucionar la crisi. Sí, ja sé que l’avarícia dels bancs i les polítiques que ha aplicat o ha avalat l’FMI han estat precisament dos dels factors principals que ens han abocat a la catàstrofe econòmica que patim. Però, encara que a vosté i a mi ens coste de vore, ací és on hi ha la clau de tot. Perquè, no em negaran vostés que aquesta sí que és una revolució de calat, una d’aquelles idees que només se’ls pot acudir a ments privilegiades, no com la seua (i vosté perdone) i la meua, que només saben aplicar una lògica elemental, d’aquelles d’anar per casa i prou. Qui millor que les institucions que l’han provocada poden conèixer les claus definitives de la crisi? I, per tant, qui millor que el sistema financer mundial i l’FMI per trobar-ne l’eixida? Sincerament magistral, la decisió del G20. Completament revolucionària.
Amb tot, n’hi ha qui pensa que es dediquen massa diners a arreglar els balanços dels bancs i massa pocs a solucionar el problema de la gent que passa fam (i que per cert ha augmentat els darrers anys, fins arribar als 1000 milions de persones). I que aquesta, i no l’altra, és la veritable crisi que patim, la que caldria solucionar primer que res. I jo n’estic d’acord, què volen que els diga. Serà que no entenc res d’economia.

Tres i Quatre publica els "Textos escollits" d'Ivan Illich

L’editorial Tres i Quatre i l’Institut del Territori acaben de llançar al mercat la col·lecció d’assaig “Gaia / Pensament global, territori i medi ambient”. La série s’estrena amb els “Textos escollits”, d’Ivan Illich, a cura de Jordi Pigem. Illich és un pensador heterodox, radical en els plantejaments i dotat amb un sentit crític molt esmolat, que el porta a plantejar-se l’anàlisi, en termes sovint originals, de certes conviccions amplament acceptades. Qüestions com l’eficàcia real dels sistemes de transport actuals, la relació de l’home amb l’entorn, el paper de la medicina o la noció de desenvolupament econòmic són alguns dels temes dels articles recollits en aquesta breu antologia. Una tria que es publica precedida per un estudi introductori del curador, Jordi Pigem, sobre la figura i la transcendència d’Ivan Illich.
La vida d’Ivan Illich, a més, resulta plenament coherent amb els plantejaments que va defensar. Nascut a Viena en 1926, de mare jueva, va viure entre Àustria i Itàlia. Va ser ordenat sacerdot, però va renunciar a fer carrera al Vaticà i va emigrar als Estats Units, on va entrar en contacte amb les àrees marginals de Manhattan. Allí, al temps que descobria la realitat dels immigrants porto-riquenys, va començar a qüestionar el paper de l’Església. Després de viatjar per Llatinoamèrica, funda el Centre de Formació Intercultural, on ensenya futurs missioners a entendre i respectar les cultures natives d’Amèrica. Des dels anys 60, i ja allunyat de l’Església, comença a publicar els seus llibres, a donar conferències, a promoure diferents iniciatives de caràcter cívic i a divulgar el seu pensament. Després de 20 anys de patir un tumor a la cara i, d’acord amb el seu pensament, de renunciar a rebre cap intervenció quirúrgica o farmacològica, va morir a Bremen l’any 2002.
Els “Textos escollits” que ara es publiquen arranquen amb una reflexió titulada “Energia i equitat”, on Illich analitza el temps que l’home actual passa treballant per a poder satisfer el cost dels seus desplaçaments en vehicles a motor. Després d’un anàlisi exhaustiu, conclou que la velocitat dels cotxes a les nostres ciutats –una volta computat tot el temps que invertim a satisfer les diferents despeses relacionades- no supera la d’una bicicleta, un vehicle més net i que, al seu parer, fa més enriquidora la convivència. El volum recull també alguns textos breus –com ara certes manifestacions silencioses a Alemanya, un manifest sobre el paper de l’aigua a les ciutats o un text d’homenatge a Jacques Ellull, entre d’altres- i articles més extensos, com per exemple “Història de les necessitats”, on analitza a través de quins mecanismes el desenvolupament econòmic ha anat fent les persones cada vegada més i més captives del sistema. Però Illich no sols fa anàlisi de la realitat sinó que també planteja alternatives. Així, a l’article “Autostop”, proposa eliminar els vehicles privats i advoca per un transport compartit, a través d’una mena de taxis que estarien obligats a recollir tants clients com foren capaços. Més enllà del fet que puguem estar o no d’acord amb les seues propostes, més enllà fins i tot que hi descobrim certes clivelles, ningú no li podrà negar a Illich la capacitat de descobrir les contradiccions amb què convivim cada dia. I de suscitar el debat sobre certes qüestions tan quotidianes, tan plenament acceptades, que havien quedat al marge de qualsevol replantejament.

Article publicat al suplement "Cuadernos" del diari Mediterráneo (5/4/09)

Escola Valenciana

Hi ha gent que et fa sentir orgullós de pertànyer a un país, a una cultura, de parlar una llengua. La gent de la Federació Escola Valenciana – Federació d’Associacions per la Llengua, per exemple. Són ells qui impulsen, des de fa 24 anys (que es diu ràpid i fàcil, però no ho és gens), les Festes per la Llengua com la que, avui mateix, se celebra a Castelló (i també a Llutxent i a la Pobla de Farnals). I que en unes poques setmanes repetirà convocatòries en indrets de tot el país. Aquest cap de setmana, segons les previsions, més de 35.000 persones –entre xiquets i grans- es reuniran en les diferents seus amb l’objectiu de passar-s’ho bé al temps que reivindiquen un recolzament efectiu a la llengua dels valencians. Són jornades festives –ja ho diu el nom- on les exigències d’un major suport institucional al valencià conviuen amb activitats concebudes amb el propòsit d’aprendre i de divertir-se, que és, ja ho saben vostés, la millor manera d’educar. De fet, el d’avui només és l’acte central –la festa grossa- d’una série d’activitats que van començar a Vila-real, fa unes setmanes, amb el lliurament del premi Sambori, un certamen literari on cada any participen milers de xiquets. Així, en els dies previs, ha hagut sessions cinema, actuacions musicals –amb artistes com Al Tall o Tomeu Penya- i cercaviles. Una série d’actes que culminen avui, al Parc de Ribalta de Castelló, amb tallers preparats per les escoles de les comarques de la Plana i més actuacions i castellers i teatre i la participació d’escriptors. Una festa, com es veu, molt dinàmica que enguany s’ha centrat en la promoció de la lectura, que tanta falta ens fa. I que cada any és capaç de reunir, en les diverses convocatòries, més de 200.000 persones de tota la geografia del País Valencià. Que també es diu ràpid i fàcil. I tampoc ho és gens.
Escola Valenciana és sense dubtes una de les entitats cíviques del país de trajectòria més coherent, més sòlida i més brillant. Un camí que van començar a recórrer entre 1984 i 1986, amb el naixement d’una série d’entitats vinculades a l’educació que, finalment, van decidir federar-se i treballar juntes per fomentar l’ús del valencià en tots els sectors, i preferentment a l’escola. Des d’aleshores, han rebut distincions arreu de l’àmbit lingüístic català. Premis com el Socarrat Major o el Vicent Ventura, el Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el de la Nit de la Cultura Balear que atorga l’Obra Cultural Balear o el de l’Associació Econòmica d’Amics del País. No és d’estranyar, doncs, que la seua capacitat de mobilització i el seu prestigi, la seua coherència i la seua fermesa a l’hora de reclamar uns drets que són sistemàticament arraconats pels responsables polítics genere picors al Palau de la Generalitat.
Enguany, per exemple, les autoritats els han negat la cessió del Saló d’Actes de la Biblioteca Valenciana per a presentar les Trobades 2009, després d’haver estat concedida l’autorització, quina manera de fer el ridícul. Una maniobra burda, però no més que tantes altres a què ens té acostumats el Consell quan es tracta de perseguir la llengua dels valencians. Un gest estúpid també, que deixa en evidència l’escàs talant democràtic dels inquilins del palau de la Generalitat. Però això ja no ens ve de nou, francament.
Cap acte de censura, però, no sorgeix de manera espontània. I aquest resulta difícil no lligar-lo amb la posició d’Escola Valenciana en relació a la vaga en l’ensenyament que finalment s’ha convocat per al pròxim 28 d’abril, després de constatar –una vegada més- que el propòsit de diàleg que va formular la Generalitat només buscava desactivar la vaga anterior, la del passat 17 de desembre. Una vaga, recordem-ho, convocada arran del malestar que va provocar la desídia de la conselleria d’Educació envers l’escola pública i que va acabar d’encendre la decisió d’impartir en anglés l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania. Ja ens ho imaginàvem, aleshores, que aquelles promeses només eren una maniobra dilatòria que buscava refredar el descontent. Que el seu interés per millorar l’ensenyament públic era el mateix de sempre. I que, com vostés ja saben, oscil·la entre poc i no gens.

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (5/4/09)

Pare de quatre fills

Plovisquejava una mica, poca cosa, però. Com a l'inici de la novel·la. I Pep Castellano, que és un dels comunicadors més divertits i amens que conec, i amb més ofici, m'havia suggerit que calia un cert atrezzo per a presentar al músic. Així que hem disposat una funda de violí i un cartell on es podia llegir: sóc pare de quatre fills que tenen gana i no tinc què donar-los, per favor, ajuden-me. I més enllà una caixa de puros amb unes poques monedes. Tot tret de "El músic del bulevard Rossini", que presentàvem a Babel, la llibreria de Castelló que sempre ens acull amb tanta hospitalitat. A més, hem fet sonar la "Petita serenata nocturna" de Mozart, amb la qual el protagonista, Tadeusz, comença la seua peripècia musical, i la "Campanella", de Paganini (que us enllace a sota), tan lligada a la seua història d'amor amb Krystyna. I, ja ben amarats de l'ambient de la novel·la, hem encetat un diàleg que, almenys a mi, m'ha semblat ben enginyòs. Bé, abans Pep ha fet un recordatori que m'ha agradat, perquè avui fa vuitanta anys que havia acabat la Guerra Civil i començat "una altra cosa". Després, ha parlat de les olors que desprén el llibre i del gust que fa i del tacte que té. I de la vista i de l'ànima i de la història d'amor i de quin narrador ens la conta. I ha explicat un conte sufí i ha llegit fragments de la novel·la. I jo, que també he hagut de parlar, és clar, m'hauria quedat callat escoltant-lo.
Com ja vaig dir fa uns dies, no sé quin futur li espera al músic. En tot cas, si no té sort, no serà perquè no ha nascut molt ben acompanyat.

Les portes obertes d’un jardí tancat

És possible recloure’s entre els límits d’un jardí a contemplar el món? Aquest és el repte que es proposa Joan Baptista Campos (El Grau de Castelló, 1961) al poemari “Jardí clos” (Perifèric), l’obra amb la qual va guanyar la primera edició del premi de poesia Manel Garcia Grau, que convoca la UJI a instàncies de diferents associacions de Castelló. El llibre, de fet, comença amb una série de poemes que ens descriuen els arbres del jardí: la tipuana, el lledoner, l’olivera... I també els grills que canten per la nit i les papallones que voleien durant el dia, les olors i els sons que desprén, la llum que en modifica la fesomia, les alteracions que hi provoca el pas del temps... Cada detall que observa el poeta és una porta oberta i al temps una invitació a franquejar-la. I Campos no dubta. Cedeix a la temptació i, des de la finestra o l’hamaca estant, s’endinsa per aquells viaranys i fa camí cap a aquells móns externs que, no obstant això, estan compresos al seu propi jardí. Un jardí, com explica, que és alhora clos i obert. Limitat i infinit. No de bades, la segona part –la que segueix a la que dedica a descriure el jardí- es titula “Línies de fuga”. Aquestes portes imaginàries s’han obert i Campos, ara a través de proses poètiques, mira d’explorar on menen: a l’evocació del poeta Garcia Grau, tan prematurament mort; a les guerres que omplen de dolor i de devastació tantes vides; a la mar i fins i tot a altres jardins molt més remots. Una vegada establertes les regles del joc, Campos transita lliurement l’espai que connecta el jardí que contempla i els móns que, a través d’una mirada lúcida, qualsevol detall li suscita. Abelles i espígol, pit-roigs i caragols ens condueixen a reflexions sobre l’assimilació de la violència o la lluita estèril contra el temps, que només es pot combatre (i això és únicament un dir) a través de la sàvia degustació de cada instant, de cada detall que ens ofereix la vida. Ho expressa clarament al poema (d’aires estellesians més que evidents) que tanca la tercera part: “Una llesca de pa torrat, un rajolí d’oli cru / unes olives partides i una mica de formatge / els dies de festa. / Això també dóna la felicitat.”
L’última part del poemari – “Ciutat rere la boira”- és la més inquietant. El poeta ja no travessa les portes implícites al jardí, sinó que ara aguaita per damunt de la tanca i constata que més enllà hi ha una “Ciutat que no em commou”, que se li ha tornat estranya. Una ciutat de rellotges aturats i aigües putrefactes, una ciutat insensible i desconfiada, que no deixa de vigilar-nos. Una ciutat que no mereix l’esforç d’elevar-se per sobre de la tanca a contemplar-la. Per això, gira la vista i mira el cel, on hi ha “una estrella que llumeja”. Així, el poeta es reclou novament al jardí, se serveix un got de vi i espera que arribe la nit mentre escolta la música de Schubert. Tot un programa de vida.
Joan Baptista Campos ha escrit un poemari contingut en la forma, auster i profund en les evocacions, sensible i lúcid, que beu sovint dels poetes orientals, tant en la tria de temes com de formes poètiques. Una drecera (recordem “Quadern de l’Índia” o, sobretot, “Pavelló d’Orient”) que no li ve gens de nou, al poeta del Grau de Castelló. Animalons i plantes, olors i sons constitueixen la base d’un imaginari que no vol ser sinó el punt de partida, el trampolí per elevar la mirada i reflexionar sobre la eterna qüestió de fons: qui som i què fem ací.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (22/3/09)