Com va començar tot

Ara que la Unió Europea comença a accentuar la intervenció de l'Estat Espanyol, diguen el que diguen Mariano Rajoy i els seus altaveus (genial, per cert el titular de Time al respecte: "Digues-ne tomàquet; jo en dic rescat"), no estaria de més recordar una mica com va començar tot. Si més no, des del punt de vista valencià. I cal remuntar-se a Eduardo Zaplana, que va canviar la llei que regulava les caixes d'estalvis per poder tirar-hi mà. Necessitava efectiu, diuen, per finançar un projecte turístic que li exigien els empresaris de l'hosteleria de Benidorm, entre els quals el seu sogre. El projecte era Terra Mítica. Després del parc temàtic, i ja amb les caixes captives de les majories del PP, en vingueren d'altres, promoguts per ell o promoguts pel seu successor, Francisco Camps: curses de Fórmula 1, aeroports inútils, ciutats de cinema, ciutats de les arts, etc. La Terra de Meravelles que durant molts anys ens va vendre el PP es pagava amb diners de les caixes que, a més, van començar a finançar, sense les garanties necessàries, tots els projectes urbanístics que calguera, sobretot si els promovia algun amic de la casa. Com explicava el diari anglés The Guardian, l'avarícia, l'amiguisme i la intromissió política van substituir els criteris financers a l'hora de prendre decisions. El resultat, ja el coneixem: un sistema financer que fa fallida i que acaba de ser rescatat per Europa. Els pròxims dies, sabrem a canvi de quins sacrificis. De quines noves retallades que afectaran (encara més) els més desvalguts. Que malmetran, qui sap si per sempre, un mode de vida que havia proporcionat una gran estabilitat a Europa i que va costar molts anys i molt de treball posar en marxa. I mentrestant, els responsables no sols no han comparegut davant de la justícia; és que ni tan sols han eixit a demanar perdó.

Aquest és el nostre Canal 9

La dignitat i la valentia d'uns treballadors. La cara de Canal 9 que el PP no vol que vegem. La d'un servei públic que han prostituït i que han intentat convertir en una agència de publicitat i de col·locació. En una televisió espúria. I que ara pretenen reduir a la inanició amb un ERO que només afectarà els que no els són fidels. No ho hauríem de permetre. Per la salut democràtica del nostre país, no ho hauríem de permetre.

(Més) vergonya a València

Veus la seqüència sense saber a què es refereix i penses en qualsevol pel·lícula sobre el feixisme. Soldats contra xiquets. Porres contra motxilles. Violència indiscriminada enmig dels carrers. I tot açò perquè la Generalitat no té diners per a cal·lefacció. Perquè se'ls han gastat en pòlvores i ferraris. Perquè els alumnes estan farts i demanen el que no caldria ni tan sols demanar. Una escola digna, de qualitat, amb els mitjans indispensables. I en lloc de demanar perdó per haver-nos abocat al clot, els responsables trauen els gossos al carrer. Això és la democràcia, segons el PP. Quina vergonya!
Per cert, aquesta gent de blau, no tenen fills? O és que no els duen a escola?

No són casualitats

Ja fa temps, molt de temps, que no crec en les casualitats. Per això, em negue a considerar que l'actuació de la policia aquests dies a València siga un fet puntual. Sense lligams de cap mena. Casual, per dir-ho d'alguna manera. No crec que la brutal repressió d'una protesta de xiquets o l'agressió a la diputada Mònica Oltra siguen fruit de l'atzar. Ben al contrari, crec fermament que tenen a veure amb el tarannà autoritari del Partit Popular, amb la sensació que la impunitat amb què han exercit el poder se'ls acaba, amb l'avistament d'una derrota electoral (ni que siga en un horitzó llunyà) que fa anys que no consideren possible al País Valencià i que els ha posat nerviosos, com va demostrar el president de les Corts, l'ultracatòlic Juan Cotino, expulsant del saló de plens Mònica Oltra, amb la por que les reformes que prepara Mariano Rajoy encenguen els carrers com ha passat a Grècia i també, com explica millor que jo Vicent Partal, amb una vella i sistemàtica repressió contra els valencians.

Segur que només parla de Grècia?

Diu Petros Markaris a Vilaweb: 'Aquesta crisi s'ha complicat per la mentalitat de la classe política. Fa trenta anys que pren decisions equivocades. Primer es va inventar una riquesa que no tenia, perquè era a base de préstecs; després va generar un sistema clientalista; i ara fa que la gent del carrer hagi de pagar tots aquests errors.'

Parla de Grècia, però la frase serveix punt per punt per al País Valencià. Malauradament.

A les fosques

Instal·lats en la comoditat de les nostres llars, ens costa eixir al carrer i protestar. Fins i tot quan els governs (els ultraliberals convençuts i els ultraliberals sobrevinguts) posen en joc el nostre futur. Ens costa alçar la veu més enllà de la barra del bar i el poder es val d'això, de la nostra peresa, del meninfotisme que ens amara els membres i ens adorm les conviccions. Conscients que la realitat és la que és i no la que ens agradaria que fóra, de tant en tant veiem sorgir iniciatives de protesta per a exercir les quals no cal que ens col·loquem l'abric i la bufanda per a no passar fred. Ni que cridem fins quedar-nos afònics. Són accions, d'altra banda, ben meditades. Perquè no sols parteixen d'aquesta evidència sinó que ataquen el cor del sistema: els beneficis empresarials. Per a avui, ja ho sabreu, n'hi ha programada una d'aquestes. Una apagada general de llums i aparells elèctrics. Serà a les 22 hores, havent sopat. I durarà mitja hora. No cal dissenyar pancartes ni inventar eslògans. N'hi ha prou a prémer l'interruptor i deixar la llar a les fosques. Si molta gent segueix la protesta, afirmen els organitzadors, les empreses elèctriques notaran el forat. I potser prendran nota de l'avís i s'ho pensaran dues voltes abans de collar-nos més. És possible, no ho sé. En tot cas, el que sí que sé és que cada volta que no ens movem, en prenen nota i ens estrenyen una mica més. Així que avui, a casa, baixarem l'interruptor i deixarem volar la imaginació.

Una operació cosmètica

L'acord entre el govern liberal de Rodríguez Zapatero i els dos sindicats majoritaris (CCOO i UGT) només pot entendre's com una operació de maquillatge que no afecta el fons de les coses. Com un intent de dos organitzacions desprestigiades (per la seua tebiesa davant els primers estralls de la crisi, per la seua indefinició davant d'un govern que de socialista només té el nom i també per una operació calculada de la dreta econòmica i mediàtica) i un govern que necessita gestos que el reconcilien (però encara és possible després de tot el que ha plogut?) amb una part, si més no, del seu electorat d'esquerres. Els sindicats necessiten donar mostres que segueixen amb vida i Zapatero necessita el vots que li han fugit per l'esquerra per a recuperar l'avantatge que li trau Mariano Rajoy en els sondejos.

L'acord, però, no afecta al moll de l'os de la qüestió. Perquè a la fi ens jubilarem més tard i en pitjors condicions. De manera que els bancs podran ampliar el seu negoci de plans de pensions, que era l'objectiu últim. I aquesta és la clau de volta de tot l'assumpte: que el sistema de pensions públiques no està de cap manera en perill; que, posats que ho estiguera, n'hi ha un ample ventall de possibilitats per mantenir-ne la viabilitat, i no totes carreguen el pes de la reforma sobre les esquenes més dèbils; que la reforma de Zapatero, doncs, va en la línia de les darreres mesures que ha pres: privatitzar com més va més les tanques de seguretat de l'Estat del Benestar. I no em serveix l'excusa que l'obliguen el Banc d'Europa, Angela Merkel o el Fons Monetari Internacional. Al capdavall, abans que trair la confiança dels electors, d'anar en contra d'aquells que t'han conferit la potestat de governar, hi ha sempre una eixida més digna i honesta: la dimissió. I qui no la practica, assumeix sencera la culpa.

El primer és el primer

El Centre d'Estudis per a la Pau J. M. Delàs ha publicat, com fa cada any, un estudi sobre la despesa militar espanyola (La veritat de la despesa militar espanyola: despesa i R + D militar en temps de crisi). L'estudi, elaborat per Pere Ortega i Xavier Bohigas ofereix xifres i explicacions sobre els diferents conceptes d'una despesa que l'Estat espanyol, per tal de fer-la més digerible, camufla en partides de ministeris diferents al de Defensa.
Una primera conclusió que se'n desprén és que el govern de Rodríguez Zapatero prioritza la despesa i l'R + D militar per damunt de la sanitat o l'educació. I una altra, ben il·lustrativa, és que amb les inversions militars de l'any 2011 (2.006 milions d’euros) es podrien pagar 421.910 pensions mínimes durant un any. Però, a l'hora de posar la tisora, el govern socialista (?) -i qualsevol dels partits que té encara més a la dreta no ho hauria fet diferent- ha preferit carregar el pes de la crisi a les esquenes dels treballadors i els pensionistes que no llimar els beneficis de la lucrativa indústria armamentística i l'aparell militar correlatiu. Que ja se sap que els senyors de la guerra, com els senyors dels bancs, porten molt malament això d'estrényer-se la corretja. I podrien enutjar-se.

Més a canvi de menys

Hauríem de tornar el sentit original a les paraules. L'ús les desgasta i a poc a poc van perdent llustre. I sentit. I algunes acaben convertides en una etiqueta buida sota la qual cap un significat i el contrari. Pense en la paraula socialisme, sota el paraigua progressista de la qual el president del govern, Rodríguez Zapatero, està portant a terme una política de punició de les classes treballadores. Al dictat  dels mercats, com diuen. O, per posar cara i ulls a una entitat tan abstracta, al dels grans empresaris espanyols (el famós G-30 que va reunir a la Moncloa), les empreses multinacionals i certs països amb pes en l'escena internacional. Genuflex davant d'ells, el govern dit socialista no deixa d'aprovar mesures que carreguen més i més les esquenes dels treballadors. En nom del socialisme, valga'm Déu.

La penúltima d'aquestes mesures és la modificació de les regles del joc del sistema de pensions. Quan, després de totes les pantomimes que calga, aproven la reforma, els treballadors haurem de pencar més per a accedir a pensions més baixes, aquest n'és el resum. I tot perquè diuen que perilla, el sistema, si no hi posen mà. Però a mi m'agradaria saber qui ho diu, que perilla. Els informes de la gran banca, potser? Perquè, tot i que Zapatero només fa cas d'uns pocs, no tots els economistes opinen el mateix.
Amb tot, el problema va més enllà de les pensions. Les mesures que s'ha entestat a aprovar Rodríguez Zapatero (el mateix que va dir que no consentiria que la crisi la pagaren els treballadors) no sols enfonsaran el seu partit en les pròximes eleccions, sinó que el deslegitimaran per fer cap mena d'oposició quan siga la (ultra)dreta de Rajoy que propose noves retallades de l'Estat del Benestar. Perquè ningú no ha de tindre dubtes, al respecte. Després de privatitzar les pensions (que és l'objectiu actual) vindran altres serveis que ara considerem bàsics: l'educació, la sanitat, les forces armades i d'ordre públic... I el PP ho podrà fer sense una oposició ferma, enfront, si no canvien molt les coses. I a la fi, entre socialistes i liberals, ens hauran deixat amb una mà al davant i una al darrere.

Una immensa estafa

No puc traure'm de damunt la sensació que tot és una gran estafa. Comença la crisi i els primers que la noten són els bancs. Precisament els bancs, que havien assumit operacions inassumibles. Però el sistema financer no pot caure, ens diuen, perquè si es desploma corre perill tot el sistema. Aleshores, els estats es donen pressa a aprovar ajudes multmilionàries. Xifres inaudites amb les quals acabaríem vint vegades amb la fam al planeta. Però aquest deu ser un problema menor, que no posa en perill el sistema. El preu del rescat bancari és un endeutament públic extrem. Els bancs se salven, però ara són els estats que els han ajudat que estan a la vora de caure, a causa -què curiós!- del dèficit públic que han agreujat precisament aquestes ajudes descomunals. En lloc de tornar-los el favor als estats, el sistema financer exigeix una retallada de drets socials que eixugue el deute dels estats. És a dir, l'adopció, com a recepta, de les mesures que ens han abocat a la crisi. Vostés ho entenen? Jo no sóc capaç. Però no s'acaba ací la història. S'aproven les mesures que ens havien de traure del clot i, com era previsible, la crisi no se'n va. Ben al contrari, escomet amb més força amples sectors de la població que ara, a més, es troben més desprotegits. Però la precarietat de la gent no deu posar en perill el sistema, perquè ningú no demana ajudes extraordinàries. Però la cosa és més greu, perquè tampoc els estats que han aplicat les receptes liberals, i que han reduït el dèficit, se salven. En canvi, cada volta s'enfonsen més i més. La prima de risc puja, el cost del deute públic es dispara, les economies dels països de la perifèria d'Europa tornen a estar a punt de fer fallida i sobre la seua precària salut amenacen de precipitar-se els especuladors. Però ningú qüestiona les polítiques liberals. Ben al contrari, els mercats en demanen encara més. Ens esperen, doncs, noves retallades de pensions, noves privatitzacions de sectors públics, amb l'excusa que, si no les adoptem, se'ns menjaran els mercats. Noves mesures que, com les ja aprovades, ens enfonsaran encara més en la misèria. Sense cap garantia. Fins que els mercats hagen aconseguit desmantellar del tot l'Estat del Benestar. Aleshores potser decretaran la fi de la crisi. Quan ja no en puguen traure cap benefici. I jo no em puc traure del cap que tot està planificat al mil·límetre.

Costa amunt

Òbric el diari i em trobe pàgines i pàgines de xifres, valoracions i profecies al voltant de la vaga general d'ahir. No tinc dubtes que va ser un èxit. En xifres absolutes, l'adhesió va ser (tot i la irregularitat amb què va afectar els diferents àmbits) important. I més encara si atenem al context: treballadors temorosos de perdre la feina a causa de les circumstàncies, funcionaris a qui afecta en menor grau la reforma laboral, un xicotet comerç sempre més a favor de l'interés particular que de la solidaritat col·lectiva, sindicats desprestigiats per la seua erràtica posició davant la crisi, campanyes virulentíssimes de la dreta (i la ultradreta) mediàtica, etc. Vistes les circumstàncies, la vaga va ser molt i molt visible. Un toc d'atenció important a les polítiques ultraliberals del govern. Una altra cosa és l'efecte que la mobilització puga tindre en les reformes futures. En tot cas, els sindicats i els treballadors hem deixat clar que el camí del desballestament de l'estat del Benestar que pretenen dur a terme no serà fàcil. Tenen la força (ahir ho va demostrar a bastament la policia de Rubalcaba) i tenen el poder econòmic i polític. Però després de la vaga el camí se'ls ha posat una mica més costa amunt.

Avui, vaga

El somni de Francisco Camps

Ahir, al debat de política general de les Corts Valencianes, Francisco Camps, l'encara president de la Generalitat, malgrat els indicis que emmerden la seua gestió i el seu partit, va afirmar que tota la culpa de la crisi és de Zapatero (de qui, si no?), de l'odi que els socialistes professen a aquesta terra que el PP ha fet seua (en el sentit literal de la paraula, afegiria jo). Això sí, de la corrupció que esquitxa les diputacions d'Alacant i Castelló, de les sospites de finançament il·legal del seu partit, dels sobrecosts de tantes i tantes obres que han anat a parar -segons els informes de la policia- a les butxaques d'alguns empresaris i d'alguns polítics amics, no va dir ni una paraula. Com tampoc va dir res dels diners dels valencians que la Generalitat ha balafiat en cotxes de carreres, visites papals i velers de luxe. Encara més, amb la grandiloqüència (i la barra) habitual, va afirmar que és valencià i que està ací perquè va somniar amb una terra millor i que el seu govern treballa per fer possible aquest somni mentre l'oposició i el govern central i (supose) tots aquells que critiquen la gestió del Consell l'únic que volen és conspirar per fotre els valencians. No sé què somnia el senyor Camps, per les nits, però els indicadors parlen d'una terra que, després de 15 anys de gestió del seu partit, ha passat d'estar entre les capdavanteres de l'Estat, a recular i recular i recular. De moment, el País Valencià ja és la 7a autonomia més pobre de l'Estat (i baixant) i la 6a amb els salaris més baixos; la 2a en reducció del PIB i de les poques que ultrapassa amb escreix la mitjana estatal d'aturats. Però això, segons Francisco Camps, no significa que el seu model econòmic (rajola i rajola i rajola) haja fracassat. A més, el País Valencià encapçala la classificació d'autonomies endeutades (el 15% del PIB, un punt i mig per damunt de la Grècia que estigué a punt de fer fallida). Tan malament està la caixa que els proveïdors ja han perdut la por a queixar-se i alguns bancs s'han decidit a negar-li crèdits al Consell. Més dades: també som líders en fracàs escolar (arrasem tant en primària com en secundària) i estem batint rècords quant a instal·lació d'alumnes en barraques. I el nostre sistema sanitari està a les portes d'obtenir el lideratge de les pitjors sanitats de l'Estat. Amb la Múrcia Valcárcel i el Madrid d'Esperanza Aguirre (tan amics de Camps, tots dos) a la vora. El somni megalòman de Camps ha destruït el territori i ens ha enfonsat en la més absoluta misèria, ha fet d'aquesta terra el paradigma del pillatge i l'especulació i ha hipotecat no sols el nostre futur sinó també el dels nostres fills. I, amb tot, com explica Xavier Aliaga, el somni no té traces d'acabar-se.

La vaga i l'ofensiva neoliberal

L'ofensiva recent de la caverna política, i del seu braç armat mediàtic, contra els alliberats sindicals no és casual. Forma part d'una estratègia de més llarg abast, d'una cadena on s'inclouen també la reforma laboral, el retall de salaris o el debat sobre les pensions. Retocs tots ells que busquen una última finalitat: desmuntar, peça a peça, l'estat del Benestar. Substituir-lo per un sistema on, a la llarga, cadascú es pague la sanitat, l'educació o la jubilació que puga pagar-se. Si se la pot pagar.

És cert que l'actuació dels sindicats no ha estat, en molts aspectes, la que caldria. Que ens haguera agradat escoltar que li plantaven cara a la crisi -i les seues conseqüències- molt abans i d'una altra manera. I que no sempre els seus representants han donat la imatge que caldria. És cert. Com també ho és que el sindicalisme espanyol mai no ha tingut ni l'arrelament ni la força del francés, l'alemany o l'italià (i aquesta és una altra de les herències encara vives del Franquisme). És cert, tot açò, però també ho és que, ens agrade o no, els sindicats són l'últim escull poderós que s'oposa a l'avanç imparable del neoliberalisme i dels seus afanys per desmuntar, a poc a poc, els diferents sistemes de garanties que composen l'estat del Benestar. Sense sindicats, la reforma laboral del convers Zapatero hauria anat més lluny i la intenció d'endurir els requisits per cobrar la pensió o de prolongar l'edat de jubilació trobarien el camí més aplanat. Estiguem o no d'acord amb l'actuació recent dels sindicats, ells són el darrer dic que conté la marea neoliberal. I això ho sap la dreta cavernícola, per això juga a desprestigiar-los. A fer veure que la vaga general del dia 29 de setembre està convocada per una banda de malfainers i aprofitats. Saben perfectament que del pols que els sindicats han llançat al govern en depén la capacitat futura de maniobra dels representants dels treballadors. Que un fracàs de la vaga afebliria notablement la capacitat d'influència dels sindicats. I que, si així fóra, seria molt més senzill desballestar l'actual sistema de proteccions socials. Saben perfectament que el dia 29 els sindicats -els treballadors- es juguen molt més que aturar la reforma laboral. Ni que siga per això, per no ser còmplice d'aquesta ofensiva, el dia 29 jo també faré la vaga.

Un passet més

Dimarts passat, el Congrés dels Diputats va aprovar la reforma laboral que els mercats -és a dir el gran capital- li han imposat a Zapatero. Una reestructuració del mercat de treball que s'ha venut com una necessitat davant de la crisi. Com l'única manera d'enfrontar-la. Però no és cert. Per més que insistisquen a vendre'ns la moto no és cert, per exemple, que les facilitats per acomiadar treballadors vagen a facilitar l'augment de la contractació indefinida, com diu Miguel Boyer, sinó tot el contrari: les facilitats per enviar treballadors a l'atur només serveixen per a això, per a enviar treballadors a l'atur a un menor cost, quan convé.

No és cert tampoc que aquest era un sacrifici necessari. Dels assalariats, és clar, que n'hi ha que encara no s'ha enterat, de les restriccions. No és cert que després d'aquesta retallada, podrem asseure'ns a la porta de casa a vore passar el cadàver de la crisi. Aquestes mesures, ja s'ha dit, alentiran la recuperació, de manera que, d'ací uns mesos, quan hagem digerit aquesta reforma, Zapatero o qui siga que governe, tornarà a engegar el mateix discurs justificatiu abans d'aprovar noves restriccions. Noves retallades. De fet, alguns tenen tan poca paciència que ja han començat a demanar-les.

Perquè en realitat aquesta reforma, com les mesures d'ajust anteriors, no són una resposta a la crisi. No són una corda per ajudar-nos a eixir del clot, sinó tot el contrari. La crisi és simplement la coartada que utilitzen per seguir desmuntant l'estat del Benestar en benefici del gran capital. Una excusa per aprofundir encara més en les polítiques neoliberals que propugnen els braços armats del capitalisme extrem: el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, etc. Les mateixes polítiques que han provocat el col·lapse. Les mateixes que han eixamplat les diferències entre rics i pobres arreu del món. Les mateixes que amenacen de dur a la catàstrofe el planeta sencer. Exactament les mateixes.

Però la història no és nova. Comença, com a mínim, amb la caiguda del mur de Berlín i la pèrdua del contrapés que suposaven els règims comunistes de l'Est d'Europa. Va ser aleshores que van començar les privatizacions de serveis públics, la retallada de drets, les campanyes de desprestigi contra el paper regulador de l'Estat, al qual volen reduir a la mínima expressió... I les mesures de Zapatero, com les de Merkel o les de Cameron, no són més que un passet més en aquest sentit. Però no serà l'últim. Malauradament no serà l'últim.

Frases curioses

Fullejant Público em trobe un titular que em retrau a la vella proclama dels botiguers: Avui no es fia però demà sí. Diu així: "Brussel·les vol que la pròxima crisi la paguen els bancs". I el primer que penses és: la pròxima, clar. Però la tornes a llegir i t'adones que és la primera volta que els polítics europeus reconeixen obertament (de paraula, que amb els fets ja ho estan fent fa setmanes) que aquesta, la present, la pagarem nosaltres. Per si no havia quedat prou clar.

Peixos grossos, peixos dèbils

Les crisis són époques de grans oportunitats, diuen. Però només per als peixos grossos, que aprofiten per menjar-se els menuts i engreixar encara més. A l'Estat espanyol, però, hi havia un president del govern que s'havia cansat de repetir que no, que ací la crisi no la pagarien els més dèbils. Que per això governava un partit socialista, sensible a les necessitats dels més febles. Que ja s'encarregarien ell i els seus que a l'Estat espanyol els peixos dèbils no estigueren indefensos davant les mossegades dels taurons. Fins dimecres. Aleshores, amb unes ulleres més que remarcables i cara de funeral, Zapatero va anunciar la fi del miratge. I, segurament, el seu suïcidi polític. A la tribuna del Congrés dels Diputats, va reconèixer que també a l'Estat espanyol la crisi la pagaran els més dèbils: els funcionaris, els jubilats, els dependents, els aturats. La raó que va esgrimir per justificar les mesures va ser que no hi ha altra recepta per eixir de la crisi. És el missatge que li han encomanat de repetir des de dalt per a què els peixos dèbils ens convencem que val més que ens mostrem dòcils quan vegem aproximar-se la boca oberta que es disposa a engolir-nos: al capdavall, el mos és inevitable i sempre serà menys dolorós si no ens resistim. El problema és que no és cert. Que hi ha alternatives econòmiques a les receptes del gran capital, però el president del govern no ha tingut el valor o la perícia de dur-les a terme. I ha passat d'anunciar, amb Sarkozy, que anaven a refundar el capitalisme, a deixar que siga el capitalisme que ens refunde a nosaltres.
Potser Zapatero ha pres aquestes mesures en contra, no sols de la seua paraula, sinó també de la seua voluntat: al capdavall, el president d'un país de tercera fila no és ningú davant el poder real. Però l'argument no em serveix i crec que, per decència, hauria hagut de dimitir. Perquè es pot admetre el fracàs, però, una volta reconegut, no es pot pretendre seguir endavant com si no haguera passat res. No és tolerable que algú insistisca a repetir-nos un propòsit i l'endemà ens avance que pensa fer exactament el contrari i ens demane que li mantinguem intacta la confiança. Per decència, Zapatero hauria hagut de reconèixer que no ha sabut estar a l'alçada i tot seguit abandonar. Deixar que fóra algú altre, menys lligat a les promeses fetes, qui aplicara les receptes que han dictat el Fons Monetari Internacional i el Banc Europeu: el gran capital, en definitiva. És el mínim que calia exigir. Però ni això ha tingut el valor de fer.

Una jugada mestra

No sé per què bona part de gent coincideix a afirmar que un pacte polític -de totes les forces, si és possible- ens traurà més ràpidament de la crisi econòmica. Potser en l'imaginari espanyol encara pesen aquells "pactes de la Moncloa" dels albors de la Transició, tan sacralitzada i tan difícil de revisar encara amb una òptica crítica. No ho sé. El cas és que la iniciativa del govern de Rodríguez Zapatero per aconseguir un cert consens en matèria de política econòmica (o, més precisament, per pactar mesures contra la crisi) ha estat saludada per bona part de l'opinió pública com una panacea. Com si, només pel fet de subscriure més d'un signant, les mesures acordades guanyaren eficàcia. I em sembla que no van les coses per ací.
D'entrada, m'agradaria que aprenguérem de les errades. I si la crisi l'ha provocada la lògica del liberalisme -la primacia desregulada del mercat, etc.-, m'agradaria que la solució actuarà sobre l'arrel del problema. Que imposara unes regles del joc que previngueren noves fallides. En dues paraules, que fóra una solució d'esquerres. Però la cosa no anirà per ací. D'entrada, perquè al govern socialista ja fa temps que se li van acabar les ganes, no sols de refundar el capitalisme, sinó de tocar la seua essència liberal. En conseqüència, tot indica que el pacte el signaran, sobretot, partits de dreta. I que, per tant, l'eixida de la crisi reforçarà les polítiques liberals -o una part d'elles- que ens hi han abocat. Males notícies, doncs, per als electors d'esquerres.
Però, en el fons, no tinc clar que el gruix de les mesures haguera canviat massa, amb pacte o sense. Perquè, no ens enganyem, el propòsit del pacte no és traure l'Estat espanyol de la crisi, sinó fer-la més navegable per al govern. I m'explique. La fallida del model productiu espanyol (i especialment valencià), basat en la primacia de la construcció, i de base especulativa, i la seua incardinació en una recessió d'abast mundial fa que el marge de maniobra del govern (de qualsevol govern) siga escàs. És poden articular mesures socials -com, en alguns casos, s'ha fet- o es poden arbitrar certes ajudes a certs sectors -com també s'ha intentat-, però la profunditat de la crisi fa que siga improbable una eixida a curt termini. I Rodríguez Zapatero n'és perfectament conscient. Com n'és que la crisi és una font inagotable de munició per al partit de l'oposició. I que les eleccions, com qui diu, estan a tocar. Així les coses, el pacte no és més que una iniciativa que persegueix sobretot contrarestar l'estratègia de desgast del Partit Popular. Que intenta posar al partit de Mariano Rajoy entre l'espasa i la paret. Perquè si accepta consensuar una política econòmica amb el govern, esdevé còmplice i perd el dret a assenyalar-lo com a culpable únic de la prolongació de la crisi. En canvi, si renuncia a pactar, quedarà davant l'opinió pública com un partit insolidari, incapaç d'anteposar l'interés de tots al seu particular. Per una vegada, doncs, hem de reconèixer que Zapatero ha estat capaç de dissenyar una jugada mestra. Ja veurem com li surt.

Dependències excessives

En plena era de la informació, a voltes em sembla que sabem menys que mai de les coses. I no és per falta de notícies, com ja poden imaginar-se vostés, sinó per excés. Sobre la crisi, per exemple, ens arriben al mateix temps milers de missatges contradictoris: previsions que ens anuncien el final del túnel i d’altres que garantitzen una llarga catarsi dels nostres pecats econòmics. I, la veritat, no saps ben bé qui parla per no callar i qui sap el que es diu, quina dada és real i quina obeeix a vés a saber quins interessos. Bo, això no és del tot cert, perquè n’hi ha que sí que ho saps, que parla per no callar, o per fer-se de notar, i no li importa fer el ridícul: José Maria Aznar, per exemple, que porta tan malament la jubilació que va camí de convertir-se en la seua pròpia caricatura. Afectat per una xarrera indomable no para d’opinar de tot (i contra tot). Segons ell, si continuara d’inquilí a la Moncloa, no hi hauria hagut crisi. Olé. Com si la recessió fóra cosa d’un únic país o d’un únic sector i no un fenomen global, com si tinguera el seu origen últim a una sucursal bancària de Matalascañas i no en les pràctiques nocives dels sistemes financers dels Estats Units i d’Europa. I el ridícul és doble, perquè, si bé l’abast de la crisi és global, i per tant la solució no compet a un sol govern (no dic ja a un sol individu), també és cert que adopta característiques particulars segons les peculiaritats econòmiques de cada indret. I precisament a l’Estat espanyol, que era l’àmbit competencial estricte de don José María, la crisi està tenint una especial virulència. De fet, les xifres de l’atur multipliquen per 2 o per 3 les dels països veïns i els especialistes de la Unió Europea ja han anunciat que l’economia espanyola tardarà més que els aliats en poder eixir del pou. Per què? En bona part, per la dependència excessiva del sector de la construcció, un dels més afectats per la crisi. Com vostés ja saben, la progressió econòmica de l’Estat espanyol, que va començar en temps del govern de Felipe González –un altre a qui també li va costar d’assimilar la jubilació-, va basar-se sobretot en una alegre sobredosi de formigó que va fer prosperar tota una série d’empreses auxiliars, des de fàbriques de taulellets a immobiliàries o bancs. Aquesta dependència excessiva va accentuar-se encara més durant els governs de José María Aznar fins al punt que un acòlit seu, l’encara president de la Generalitat valenciana Francisco Camps, va felicitar més d’una vegada el sector constructiu per ser el motor de l’economia valenciana. L’únic motor, afegiria jo. I és aquesta escassa diversitat econòmica, a la que Aznar va contribuir, que explica la profunditat de la recessió. O siga que parla sempre qui més hauria de callar.
Uns altres que tampoc tenen vergonya de parlar massa són els vells neoliberals que presideixen les organitzacions empresarials. Ells, que volien que l’Estat els deixara les mans lliures per asfaltar-nos impunement la costa sencera i part de l’interior, reclamen ara la intervenció dels poders públics. La raó última d’aquesta mutació és ben simple: amb l’excusa de la crisi, pretenen que els diners de tots els tapen les vergonyes que la seua desmesurada ambició els ha deixat a l’aire. Si no ho fan, amenacen amb el xantatge habitual: tancaran empreses i deixaran milers de persones sense feina o traslladaran les plantes de producció a països on la mà d’obra és més barata (i està més desprotegida), com de fet ja han anat fent. En els últims mesos, hem sentit a qualificats representants del gremi de la formigonera i del taulell (i a polítics que els són sospitosament afins) exigir ajudes i més ajudes. Ells, precisament, que mai s’han preocupat de retornar –en forma d’obra social- ni una part mínima dels seus fabulosos beneficis. No seré jo qui defense que l’Estat no ha d’intervenir. Però, al meu parer, ho ha de fer per planificar un futur més sostenible i no per tapar les deficiències d’una gestió empresarial perniciosa. És a dir, que els diners públics no haurien de consolidar la vella dependència sinó facilitar una diversitat productiva major i més sòlida. Només així estarem en condicions d’enfrontar millor el futur.

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (10/5/09)

La revolució de les corbates

Les crisis econòmiques, diuen els entesos, tenen un component psicològic que no es pot deixar de banda. Segons sembla, les constants vitals de l’economia mundial són molt sensibles a l’estat anímic de la gent que hi prenem part. Així, no és el mateix observar que ja tenim mig plena la botella i que, per tant, podem començar a gastar aigua, que preocupar-se perquè ja n’hem consumit la meitat del contingut i, en conseqüència, cal anar amb compte que no es buide. El capitalisme, pel que es veu, necessita de l’eufòria popular per funcionar com toca. Potser per això, per infondre’ns ànims ara que vénen mal dades, els líders polítics mundials no han deixat de somriure en tota la cimera que els ha reunit a Londres. De somriure i de donar-se palmellades a l’esquena, com volent dir no patiu, que ho tenim tot controlat. La consigna és transmetre confiança en les possibilitats del sistema per veure si així els agents econòmics, o siga la gent com vosté i jo, s’espolsen de sobre els dubtes i comencen a gastar amb aquella alegria. Com féiem fa no res, si recorden. I, per animar-nos encara més, no paren de fer previsions (optimistes, no cal dir-ho). Que si estem a punt de tocar fons i per tant ja només podem anar amunt, que si en no sé quina estadística algú ha descobert un indici de recuperació, que si l’any que ve serà encara dur però l’altre segur que comença a escampar... És clar que, de tant en tant, els fets els obliguen a revisar a la baixa les previsions i a buscar noves raons, cada volta més difícils de trobar, per a l’esperança. Però no em negaran que anima molt, vore com es retracten amb un somriure als llavis.
El que més em crida l’atenció de tot plegat, tanmateix, és la nomenclatura. De primer, tothom parlava de la refundació del capitalisme, tot i que mai no he arribat a saber si la cosa consistia en una mà de pintura a la façana del sistema econòmic, com si el nen haguera de prendre la comunió, o, en realitat, anava més enllà i es tractava de posar regles més estrictes per a tots els habitants de la casa. Finalment, sembla que la cosa no podia anar tan lluny, però, malgrat tot, aquests dies no ha faltat qui ha qualificat les mesures adoptades pel G20 de revolució. Deu ser la primera revolució que es fa amb jaqueta i corbata, amb paper i ploma estilogràfica. Una revolució moderna i impol·luta, retransmesa per televisió. Bé, és cert que no ha estat del tot impol·luta, que als carrers de Londres s’han manifestat els descreguts, grups que no veuen clara la revolució que anuncien els mandataris i que ha calgut una acció ferma de la policia per a reprimir-los. Però la novetat d’aquesta revolució és que, per primera vegada, la policia feia costat als revolucionaris.
Aquesta revolució de disseny consisteix bàsicament a donar encara més diners al sistema financer mundial –que és com els especialistes anomenen els bancs- i al Fons Monetari Internacional per a què miren de solucionar la crisi. Sí, ja sé que l’avarícia dels bancs i les polítiques que ha aplicat o ha avalat l’FMI han estat precisament dos dels factors principals que ens han abocat a la catàstrofe econòmica que patim. Però, encara que a vosté i a mi ens coste de vore, ací és on hi ha la clau de tot. Perquè, no em negaran vostés que aquesta sí que és una revolució de calat, una d’aquelles idees que només se’ls pot acudir a ments privilegiades, no com la seua (i vosté perdone) i la meua, que només saben aplicar una lògica elemental, d’aquelles d’anar per casa i prou. Qui millor que les institucions que l’han provocada poden conèixer les claus definitives de la crisi? I, per tant, qui millor que el sistema financer mundial i l’FMI per trobar-ne l’eixida? Sincerament magistral, la decisió del G20. Completament revolucionària.
Amb tot, n’hi ha qui pensa que es dediquen massa diners a arreglar els balanços dels bancs i massa pocs a solucionar el problema de la gent que passa fam (i que per cert ha augmentat els darrers anys, fins arribar als 1000 milions de persones). I que aquesta, i no l’altra, és la veritable crisi que patim, la que caldria solucionar primer que res. I jo n’estic d’acord, què volen que els diga. Serà que no entenc res d’economia.