dimarts, 12 de maig del 2009

Dependències excessives

En plena era de la informació, a voltes em sembla que sabem menys que mai de les coses. I no és per falta de notícies, com ja poden imaginar-se vostés, sinó per excés. Sobre la crisi, per exemple, ens arriben al mateix temps milers de missatges contradictoris: previsions que ens anuncien el final del túnel i d’altres que garantitzen una llarga catarsi dels nostres pecats econòmics. I, la veritat, no saps ben bé qui parla per no callar i qui sap el que es diu, quina dada és real i quina obeeix a vés a saber quins interessos. Bo, això no és del tot cert, perquè n’hi ha que sí que ho saps, que parla per no callar, o per fer-se de notar, i no li importa fer el ridícul: José Maria Aznar, per exemple, que porta tan malament la jubilació que va camí de convertir-se en la seua pròpia caricatura. Afectat per una xarrera indomable no para d’opinar de tot (i contra tot). Segons ell, si continuara d’inquilí a la Moncloa, no hi hauria hagut crisi. Olé. Com si la recessió fóra cosa d’un únic país o d’un únic sector i no un fenomen global, com si tinguera el seu origen últim a una sucursal bancària de Matalascañas i no en les pràctiques nocives dels sistemes financers dels Estats Units i d’Europa. I el ridícul és doble, perquè, si bé l’abast de la crisi és global, i per tant la solució no compet a un sol govern (no dic ja a un sol individu), també és cert que adopta característiques particulars segons les peculiaritats econòmiques de cada indret. I precisament a l’Estat espanyol, que era l’àmbit competencial estricte de don José María, la crisi està tenint una especial virulència. De fet, les xifres de l’atur multipliquen per 2 o per 3 les dels països veïns i els especialistes de la Unió Europea ja han anunciat que l’economia espanyola tardarà més que els aliats en poder eixir del pou. Per què? En bona part, per la dependència excessiva del sector de la construcció, un dels més afectats per la crisi. Com vostés ja saben, la progressió econòmica de l’Estat espanyol, que va començar en temps del govern de Felipe González –un altre a qui també li va costar d’assimilar la jubilació-, va basar-se sobretot en una alegre sobredosi de formigó que va fer prosperar tota una série d’empreses auxiliars, des de fàbriques de taulellets a immobiliàries o bancs. Aquesta dependència excessiva va accentuar-se encara més durant els governs de José María Aznar fins al punt que un acòlit seu, l’encara president de la Generalitat valenciana Francisco Camps, va felicitar més d’una vegada el sector constructiu per ser el motor de l’economia valenciana. L’únic motor, afegiria jo. I és aquesta escassa diversitat econòmica, a la que Aznar va contribuir, que explica la profunditat de la recessió. O siga que parla sempre qui més hauria de callar.
Uns altres que tampoc tenen vergonya de parlar massa són els vells neoliberals que presideixen les organitzacions empresarials. Ells, que volien que l’Estat els deixara les mans lliures per asfaltar-nos impunement la costa sencera i part de l’interior, reclamen ara la intervenció dels poders públics. La raó última d’aquesta mutació és ben simple: amb l’excusa de la crisi, pretenen que els diners de tots els tapen les vergonyes que la seua desmesurada ambició els ha deixat a l’aire. Si no ho fan, amenacen amb el xantatge habitual: tancaran empreses i deixaran milers de persones sense feina o traslladaran les plantes de producció a països on la mà d’obra és més barata (i està més desprotegida), com de fet ja han anat fent. En els últims mesos, hem sentit a qualificats representants del gremi de la formigonera i del taulell (i a polítics que els són sospitosament afins) exigir ajudes i més ajudes. Ells, precisament, que mai s’han preocupat de retornar –en forma d’obra social- ni una part mínima dels seus fabulosos beneficis. No seré jo qui defense que l’Estat no ha d’intervenir. Però, al meu parer, ho ha de fer per planificar un futur més sostenible i no per tapar les deficiències d’una gestió empresarial perniciosa. És a dir, que els diners públics no haurien de consolidar la vella dependència sinó facilitar una diversitat productiva major i més sòlida. Només així estarem en condicions d’enfrontar millor el futur.

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (10/5/09)