dimecres, 31 de març del 2010

Una explicació

Ara que el judici a Jaume Matas ha posat novament de relleu el tema de la corrupció, no està de més recordar que una de les qüestions més recurrents de la política valenciana (i de la madrilenya i ja veurem si de la baleàrica) és l'escassa repercussió electoral dels escàndols de corrupció que esquitxen, si no l'han mullat ja completament, el Partit Popular. Una certesa contra la qual s'han estavellat un darrere de l'altre els diferents projectes de l'esquerra (alguns, val a dir, també bastant inconsistents) en els últims anys i que, segons ratifiquen una darrere de l'altra totes les enquestes, no té traces de canviar. És així, únicament, que s'entén que ningú, a dins del PP, qüestione la persistència de Carlos Fabra al cap de la Diputació i del PP a Castelló, que Ricardo Costa estiga a les portes de la rehabilitació o que Francisco Camps menystinga polítics rivals, periodistes i ciutadans quan es fa el mut a les Corts o a les rodes de premsa. Estan convençuts que la corrupció no afecta ni tan sols mínimament les seues expectatives electorals. I, pel que sembla, no van desencaminats. Aquesta situació resulta incomprensible per a molta gent. Potser, com apunta el mestre Joan Francesc Mira, perquè no han llegit "The moral basis of a backward society", publicat el 1958 per Edward C. Banfield, un llibre que Mira sintetitza perfectament en un article que es va publicar a finals de febrer a l'Avui i que ara reprodueix el web joanfmira.info. La seua lectura és, certament, desalentadora. Però explica moltes coses.

dimarts, 30 de març del 2010

Tirant a Grècia

Perifèric Edicions acaba de publicar la versió que, de l'obra de Joanot Martorell, n'han fet Glòria i Joan E. Pellicer. Sota el nom, un punt equívoc, de “Tirant lo Blanc”, l'obra recull únicament la darrera part de l'obra de Martorell, la que té com a escenari l'Imperi grec. Els editors n'han actualitzat el llenguatge i n'han esporgat els “raonaments”, “lamentacions”, etc. per fer-la mes llegidora, sobretot al públic jove, als alumnes dels instituts, que és a qui s'adreça preferentment la col·lecció. Aquesta versió, però, pot ser també útil a aquells lectors que vulguen acostar-se al Tirant i els faça por la versió original.

dilluns, 29 de març del 2010

20.000 persones i una reflexió

Ahir, a Vila-real, Escola Valenciana va reunir 20.000 persones (i personetes) a la Festa per la Llengua 2010, el punt de partida de les Trobades d'Escoles en Valencià que s'estendran per la geografia valenciana les pròximes setmanes. L'oratge -després de fer-nos patir una mica- ens va acompanyar i la jornada va poder celebrar-se sota un sol esplèndid. Massa i tot per a qui havia de romandre a peu de parada. Vam poder saludar molta gent, vam dibuixar, vam plantar un brot de romer, vam escriure un conte amb l'ajut d'un dau, vam comprar llibres i vam constatar una vegada més la força i l'empenta de la societat civil. Aquesta que a voltes sembla adormida però que, quan se li sap encomanar vitalitat, respon com ha de respondre. Una afirmació que s'ajusta al lema que Escola Valenciana ha triat enguany ("Tu tens la clau") per agrair l'esforç de tanta gent que s'ha implicat en les trobades any rere any, però també per fer-nos saber que res no passarà si nosaltres no volem que passe. Ho explicava l'altre dia el seu president, Diego Gómez: el País Valencià viu temps foscos, venia a dir, de dèficit cultural i, fins i tot, de llibertat d'expressió i, a més, de manca de sensibilitat per l'ensenyament en català per part de les institucions públiques. Per això, Escola Valenciana oferia ahir -parafrasejant Estellés- la clau de la llibertat, que obri tots els panys del futur.
De fet, entre les converses, n'hi havia de manera recurrent aquest tema: la precària situació del país i la dificultat de traslladar aquesta energia a l'àmbit polític, una reflexió que no és nova i que s'han de fer els partits de l'oposició a les Corts Valencianes, però no únicament ells. Precisament, unes hores abans, es presentava a la porta del parlament valencià "En moviment", la plataforma que vol aglutinar tantes forces disperses i canalitzar-les per fer possible un País Valencià més digne, més plural, més democràtic. Una iniciativa que tot just acaba d'arrancar i que ja sembla que ha posat nerviós més d'un partit, més d'un diputat d'aquells instal·lats en la inèrcia improductiva, paralitzant, en què han caigut tants polítics. Un senyal més que la plataforma ha encertat en el diagnòstic i que pot ser un revulsiu imprescindible. Un indici que hauria de fer pensar a les cúpules dels partits valencians d'oposició que ha arribat l'hora de plantejar-se a fons certes coses. La primera, posar al país per davant dels interessos particulars. I que, per a aconseguir-ho, cal desfer-se de certes excrescències pernicioses, de certes rutines i de certs privilegis adquirits, potser també de certes cares, i actuar amb sinceritat i convicció, amb generositat i capacitat de sacrifici. Que cal sobretot connectar amb els moviments socials, amb les associacions, amb la bona gent que es mou i treballa per un país que cada volta ens costa més de reconèixer. Aquest, i no cap altre, és el camí. Ja veurem si són (som) capaços d'entendre-ho.

dissabte, 27 de març del 2010

Fa 105 anys

Ara que el cinema, amb les ulleres calades, està entrant en la tercera dimensió per mirar d'esquivar la pirateria, no està de més recordar com va començar tot. Va ser un 22 de març, a París, quan els germans Lumière van projectar "La Sortie de l'Usine Lumière à Lyon" durant una sessió de la Societé d'Encouragement à la Industrie Nacional. Dilluns passat en va fer 105 anys.

divendres, 26 de març del 2010

Óscar Wao al club de lectura de Castelló

Ahir, els amics del club de lectura de Castelló em van convidar a comentar amb ells "La maravillosa vida breve de Óscar Wao", de Junot Díaz. L'obra és una explosió de llenguatge, sobretot, que va donant forma a les peripècies d'una família afectada per una maldició, el fukú. L'autor estructura la novel·la a partir d'una série de fragments -alguns en tercera persona, altres en primera, amb personatges que fan de narradors i capítols on no se sap molt bé qui ens conta la història- a través dels quals anem coneixent l'Òscar -un xicot gros a qui li ix malament tot allò que intenta-, la seua germana Lola -una mena de volcà caribeny sempre al límit de l'explosió-, la mare de tots dos -una lluitadora incansable que ha tret endavant els fills contra tots els pronòstics i superant una vida molt i molt dura-, La Inca, una tia a la casa de la qual tots ells troben recer quan ho necessiten i l'avi dels germans protagonistes, Abelard, un metge col·laborador de Trujillo que va caure finalment en desgràcia. Aquesta estructura una punt acumulativa li permet a Díaz d'exposar-nos tant l'obsessió d'Òscar per la literatura fantàstica -aspira a ser el Tolkien dominicà-, les séries de televisió o els còmics com la crueltat de la dictadura de Trujillo o la forma de vida dels dominicans afincats als Estats Units. I per fer-ho, es val de la subversió d'icones literàries a les quals, podríem dir, còpia per a després desmuntar. I pense en l'Ignatius Reilly de "La conxorxa dels ximples", la Urània Cabral de "La fiesta del Chivo", passant lògicament pel Sauron de "El senyor dels anells" o fins i tot la família Buendia de "Cien años de soledad". Una relectura de certs clàssics que li serveix per reivindicar la condició mestissa del segle XXI i abjurar tant de les vel·leïtats bolivarianes com del realisme màgic. I tot això explicat en un anglès molt contaminat de mots propis del castellà de la República Dominicana i una subversió conscient de certes normes gramaticals que, si bé li donen una frescor impagable al text, li han valgut crítiques molt dures per part dels defensors de l'ortodòxia. En aquest sentit, val la pena ressaltar la feina d'Achy Obejas, la traductora, que ha estat capaç de compondre un text que, quan el llegeixes, et costa de creure que l'original haja estat escrit en un altre idioma. Un bon treball, per cert, que no ha estat suficient per a què l'editorial la cite en la fitxa tècnica del llibre que han penjat a la Xarxa.
En definitiva, una obra molt fresca, narrada amb un sentit de l'humor molt cru -fins i tot en els moments més dramàtics-, que demostra que la clau de la literatura és, al final, la capacitat de comunicar emocions, de suscitar commocions diverses. Més enllà dels rigors acadèmics que la volen reduir a una equació matemàtica i de totes les cotilles que els crítics massa estrictes li volen imposar.

dimecres, 24 de març del 2010

Una jugada mestra

No sé per què bona part de gent coincideix a afirmar que un pacte polític -de totes les forces, si és possible- ens traurà més ràpidament de la crisi econòmica. Potser en l'imaginari espanyol encara pesen aquells "pactes de la Moncloa" dels albors de la Transició, tan sacralitzada i tan difícil de revisar encara amb una òptica crítica. No ho sé. El cas és que la iniciativa del govern de Rodríguez Zapatero per aconseguir un cert consens en matèria de política econòmica (o, més precisament, per pactar mesures contra la crisi) ha estat saludada per bona part de l'opinió pública com una panacea. Com si, només pel fet de subscriure més d'un signant, les mesures acordades guanyaren eficàcia. I em sembla que no van les coses per ací.
D'entrada, m'agradaria que aprenguérem de les errades. I si la crisi l'ha provocada la lògica del liberalisme -la primacia desregulada del mercat, etc.-, m'agradaria que la solució actuarà sobre l'arrel del problema. Que imposara unes regles del joc que previngueren noves fallides. En dues paraules, que fóra una solució d'esquerres. Però la cosa no anirà per ací. D'entrada, perquè al govern socialista ja fa temps que se li van acabar les ganes, no sols de refundar el capitalisme, sinó de tocar la seua essència liberal. En conseqüència, tot indica que el pacte el signaran, sobretot, partits de dreta. I que, per tant, l'eixida de la crisi reforçarà les polítiques liberals -o una part d'elles- que ens hi han abocat. Males notícies, doncs, per als electors d'esquerres.
Però, en el fons, no tinc clar que el gruix de les mesures haguera canviat massa, amb pacte o sense. Perquè, no ens enganyem, el propòsit del pacte no és traure l'Estat espanyol de la crisi, sinó fer-la més navegable per al govern. I m'explique. La fallida del model productiu espanyol (i especialment valencià), basat en la primacia de la construcció, i de base especulativa, i la seua incardinació en una recessió d'abast mundial fa que el marge de maniobra del govern (de qualsevol govern) siga escàs. És poden articular mesures socials -com, en alguns casos, s'ha fet- o es poden arbitrar certes ajudes a certs sectors -com també s'ha intentat-, però la profunditat de la crisi fa que siga improbable una eixida a curt termini. I Rodríguez Zapatero n'és perfectament conscient. Com n'és que la crisi és una font inagotable de munició per al partit de l'oposició. I que les eleccions, com qui diu, estan a tocar. Així les coses, el pacte no és més que una iniciativa que persegueix sobretot contrarestar l'estratègia de desgast del Partit Popular. Que intenta posar al partit de Mariano Rajoy entre l'espasa i la paret. Perquè si accepta consensuar una política econòmica amb el govern, esdevé còmplice i perd el dret a assenyalar-lo com a culpable únic de la prolongació de la crisi. En canvi, si renuncia a pactar, quedarà davant l'opinió pública com un partit insolidari, incapaç d'anteposar l'interés de tots al seu particular. Per una vegada, doncs, hem de reconèixer que Zapatero ha estat capaç de dissenyar una jugada mestra. Ja veurem com li surt.

dilluns, 22 de març del 2010

Xenofont i els 10.000

Podríem dir que és un clàssic, però també un llibre d'aventures. I no faltaríem a la veritat. “L'expedició dels deu mil” (o “Anàbasi”, en grec) va ser escrita per Xenofont en el segle IV a. C. però conserva la vivacitat i la frescor de les millors narracions d'aventures. Alpha i Ed. 62 n'han publicat la versió de Francesc J. Cuartero dins la “Biblioteca Grècia i Roma de la Bernat Metge”, que van estrenar fa poc.
Xenofont era fill d'una família benestant d'Atenes i va tractar Sòcrates, sobre qui va escriure, com Plató, una “Defensa”, arran la condemna a mort del filòsof. Va ser un escriptor prolífic i, des del nostre punt de vista, enormement afortunat, ja que s'han salvat tots els textos seus de què tenim notícia. I que inclouen narracions de caràcter històric, obres filosòfiques i tractats de tipus tècnic. Va lluitar contra la insurrecció democràtica de finals del segle V a. C. i va exiliar-se arran la derrota que van patir els seus partidaris. Aleshores, va acceptar la proposta d'un amic beoci, Proxen, d'enrolar-se com a soldat mercenari al servei de les ambicions de Ciros el Jove, un dels fills del rei persa Darios, que volia prendre el tro al seu germà Artaxerxes. A la crida del jove aspirant a rei van acudir deu mil mercenaris grecs, que van moure de Sardes, una ciutat de l'interior de Lídia, cap al centre de l'imperi Persa. Però l'exèrcit rebel, després d'una llarga marxa, és derrotat a la batalla de Cunaxa, l'any 401 a. C. O, si més no, qui mor és el príncep sediciós Ciros, perquè, segons explica Xenofont, els grecs havien triomfat sobre les tropes reials. Siga com siga, la raó que els havia conduït fins a l'interior de Pèrsia ja no té sentit i el que cal és tornar a Grècia. Però no els serà fàcil. Es troben enmig d'un país hostil i que els resulta desconegut i són molta gent, tant per a moure's com per a alimentar-se. Per si faltava res, els generals de l'exèrcit grec cauen en una trampa que els para l'enviat del rei, Tissafernes, i són assassinats. Aleshores, són Xenofont i altres oficials de rang secundari els que es fan càrrec de dirigir la tropa a través dels actuals Kurdistan, Armènia i la costa nord de Turquia, que dóna a la mar Negra. Un trajecte ple de dificultats -escaramusses bèl·liques, neu i fred, fam, muntanyes inexpugnables, traïcions...- que els grecs enfrontaran junts, conscients que, si no resten units, no tenen cap possibilitat de tornar estalvis a casa. “Els deu mil” explica aquest immens viatge d'un any i tres mesos i ho fa amb una agilitat narrativa enorme, per un narrador que, tot i expressar-se en tercera persona, deixa ben clara la intenció del text de glossar, per damunt de cap altra consideració, els mèrits del seu autor.

diumenge, 21 de març del 2010

El Dia Mundial de la Poesia

Avui se celebra el Dia Mundial de la Poesia i no està de més recordar un dels poetes que se'ns ha mort en l'últim any, l'uruguaià Mario Benedetti. Amb un poema, a més, que ens invita a seguir endavant i recitat amb l'accent amb què foren concebuts els seus versos.

divendres, 19 de març del 2010

Morente, Zambrano i dues amants lesbianes

"El agua ensimismada
¿piensa o sueña?
El árbol que se inclina buscando sus raíces,
el horizonte,
ese fuego intocado,
¿se piensan o se sueñan?
El mármol fue ave alguna vez;
el oro, llama;
el cristal, aire o lágrima.
¿Lloran su perdido aliento?
¿Acaso son memoria de sí mismos
y detenidos se contemplan ya para siempre?
Si tú te miras, ¿qué queda?".

A partir d'aquest poema de María Zambrano, Enrique Morente va compondre "Generalife", un dels talls del disc "Morente sueña la Alhambra". Una peça sobre l'amor clandestí entre dues dones. Una cançó sensual i potent. Senzillament commovedora.

dimecres, 17 de març del 2010

Protaurins i antitaurins

El debat que el Parlament de Catalunya està duent a terme sobre la qüestió taurina em sembla especialment clarificador. I no sols perquè s'ha abordat el tema amb molt de rigor, donant la paraula a molta gent -favorable i contrària- i fent possible un contrast ben fructífer d'opinions, sinó sobretot perquè ha posat sobre la taula un tema que fins ara era poc menys que tabú. No sols en els diaris sinó també a peu de carrer. Al meu poble, per exemple, suggerir l'eliminació dels bous pel carrer durant la setmana de festes et pot costar alguna amistat de molts anys. Quan no una bona collita d'insults!
Pel que hem vist, l'argument bàsic dels favorables a la prohibició de les corregudes de bous i les exhibicions taurines al carrer és tan simple com contundent: la tortura a un animal (i el sadisme que suposa gaudir-ne) és incompatible amb la dignitat de les persones.
En canvi, l'argumentari dels taurins és tan divers com escassament consistent, al meu parer. Vegem-ho. És cert que les festes taurines són una tradició mediterrània, però l'apel·lació a les arrels no pot justificar res en si mateix. O és que no són tan antigues i persistents en la història la submissió de la dona a l'home o la pena de mort? Les hauríem de justificar també, en base a la tradició? Una altra de les raons és la seua presència en l'art (de Goya o Picasso, per exemple), com si l'art no s'ocupara tant de la part amable de la realitat com de la més fosca. O és que, en base als gravats de Goya o les pintures de Picasso, hauríem de justificar també els empalaments o els bombardejos de ciutats? També hem sentit dir que, sense els espectacles taurins, els bous de lídia despareixerien, però, més enllà de la proliferació major o menor, la pervivència de l'espècie és un dret intrínsec i, per tant, tampoc no pot legitimar la tortura. Igualment, s'ha dit que perdrien interés moltes festes majors, com si la capacitat del gaudi de les persones no tinguera més alternatives que els espectacles de bous.
Ara bé, aquests arguments, i d'altres que hem pogut escoltar aquests dies, em sembla que no són, en definitiva, sinó una cortina de fum. Un intent de vestir amb més decència (que ja veiem que tampoc massa) la raó última dels protaurins, que és, com tantes altres voltes, purament econòmica. Perquè, us heu posat a pensar quants milers de milions mouen tots els espectacles de bous, en plaça o al carrer? És a dir que, en el fons, la raó última que justifica la tortura dels bous a les places és que n'hi ha molta gent que en trau benefici: ramaders, toreros, apoderats, periodistes, venedors ambulants, cafeteries, restaurants, televisions, etc. Però clar justificar la tortura perquè resulta rendible no sembla massa compatible amb l'ètica més elemental.

dimarts, 16 de març del 2010

Memòria dels meus delibes

Aquesta vegada no hauré de fer cap exercici de necrologia lectora perquè a Miguel Delibes ja el tinc bastant llegit, tot i que per casa encara hi ha algun volum pendent d'obrir. Que jo recorde, el vinc llegint des de l'institut de Secundària, on ens posaven al dia de l'Espanya profunda (la social no la ideològica) amb "Las ratas", un llibre on la misèria era tan i tan gran que sembla mentida que el dictador no el prohibira. Després, han passat per les meues mans més títols, sense cap ànim de ser exhaustiu, entre els quals em quede amb "Los santos inocentes" pel que té de recerca de formes més agosarades d'expressió. Amb tot, el que em va deixar un pòsit més emotiu va ser "La hoja roja", títol que fa referència a la darrera fulla -sempre roja- dels paquetets de paper de fumar que la gent feia servir per plegar-se les cigarretes, quan encara no hi havia la possibilitat de comprar-los en la forma actual. I dic un pòsit més emotiu perquè el meu avi les feia servir, aquestes caixetes, i la lectura d'aquest llibre crepuscular la vaig fer poc de temps després que ell faltara. L'últim que recorde haver llegit és un dels més venuts, segurament, de Delibes: "El hereje". Però aquest no em va agradar molt.

dilluns, 15 de març del 2010

De nou, La confessió

L'any 1993, Pasqual Mas i Usó (Almassora, 1961) publicava a Els llibres de Camacuc, dins la col·lecció La Tardor que dirigia Alfons Cervera, la seua primera novel·la, “La confessió”. Després seguirien obres com “Salt en fals” o “La cara oculta de la lluna” fins la més recent “Ecos de Berlín”, a més de poemaris i estudis filològics. I, a poc a poc, la figura de Mas aniria consolidant-se entre els millors escriptors valencians de l'actualitat. Ara, l'editorial Tabarca recupera aquella primera obra i la publica amb una guia de lectura adjunta que facilite el seu estudi als centres docents. Amb tot, ni l'obra ha perdut vigència amb el temps, ni es tracta d'una lectura indicada només per a alumnes de secundària. Ben al contrari, el text ja porta el segell de qualitat que Mas sap imprimir als seus relats i que després afermaria encara més amb obres majors. “La confessió” és un text breu que s'estructura a partir de l'intercanvi de cartes entre dos desconeguts, un home i una dona que cerquen algú amb qui comunicar-se alhora que potser aspiren a conèixer-se millor ells mateixos. I, siga com siga, continua sent una lectura recomanable.

dissabte, 13 de març del 2010

Ai, la censura (2)

Ara que la censura torna a estar d'actualitat, em ve de gust recuperar una vella cançó de La Trinca.

divendres, 12 de març del 2010

Els escriptors passen de l'aire

Ho vaig llegir l'altre dia al diari Público i avui ho destaca ací Carles Bellver. L'autor de la frase és Santos Palazzi, un executiu de Planeta. I diu: "Sabemos que [el ebook] todavía puede resultar un poco caro, pero es debido a la presión de los autores, que quieren seguir cobrando". Quanta raó que té el senyor Palazzi i què ingrats són els autors, que no es conformen amb la fama i els oripells i volen cobrar en efectiu pel treball que fan. Perquè clar, els escriptors, a diferència dels mecànics o dels botiguers o dels operaris de les fàbriques (o dels executius de les editorials), passen de l'aire i no tenen boques que alimentar. Insolidaris.

dimecres, 10 de març del 2010

Ai, la censura

La censura de les fotografies relacionades amb l'actualitat política valenciana (i unes poques d'elles, de forma simbòlica o de manera directa, amb el cas Gürtel) no ens ve de nou, als valencians. La pateixen, entre altres, els informatius de Canal 9 i els músics i escriptors del país, de manera més o menys soterrada, però constant i implacable. Forma part d'una manera d'entendre la política on els vots no són considerats com un dipòsit de confiança que cal retornar als electors, com una delegació de poder que cal gestionar d'acord amb certa ètica democràtica, sinó només com el camí més senzill per exercir el poder de forma sectària, interessada i tan absoluta com siga possible. I, encara més, amb l'objectiu de perpetuar-s'hi. D'ací que una part important de les energies polítiques que esmercen vagen adreçades a fomentar el clientelisme, a desmotivar la ciutadania, a ridiculitzar qualsevol forma d'oposició i a manipular de forma interessada la major part possible dels missatges que arriben a l'opinió pública. Unes pràctiques, totes elles, que redueixen la democràcia a una paraula buida, a un simple tràmit electoral.

Dit això, és cert que censurar una exposició és la forma més eficaç de donar-li publicitat i, per tant, una errada estratègica considerable des del punt de vista polític. De fet, si no haguera estat per l'actuació dels diputats Caturla i Enguix, bona part de nosaltres hauríem ignorat l'existència de les fotos que van ferir la sensibilitat genuflexa dels dos lleials servidors -via Alfonso Rus- del Ben Poc Honorable Francisco Camps. I que van córrer a eliminar -dóna la impressió- abans que se n'assabentara el cap i els demanara explicacions. De manera que els hem d'agrair, en el fons, la diligència servil, ja que, si no haguera estat per ells, l 'exposició hauria passat sense major transcendència pública.

Ara bé, no estic segur que, una volta calibrat el risc (si és que no ho van fer), no hagueren mantingut igualment la decisió de censurar les imatges. Vull dir que estan tan segurs de la seua base electoral, estan tan convençuts que, facen el que facen, seguiran controlant les institucions valencianes de la mateixa manera que ho fan ara, que els ix més a compte mantenir aquest control estricte de la informació -fins i tot a risc de fer esclatar una polèmica- que no obrir la mà i permetre la crítica, ni que siga modesta, ni que siga intranscendent. I aquesta seguretat que res no els pot erosionar és, en el fons, el principal drama que patim els valencians.

dilluns, 8 de març del 2010

Valencians singulars

L'any 1968, quan comptava només cinc anys de vida, la Fundació Huguet de Castelló establia el premi Valencià de l'Any, que havia de distingir, en la línia d'actuació de la fundació que va instituir Gaetà Huguet i Segarra, aquelles persones que havien donat mostres d'un compromís ferm amb la dignitat nacional valenciana i havien mantingut una actuació decidida en favor de la recuperació de la llengua dels valencians. Aquell any s'inaugurava el palmarès amb l'empresari i mecenes de Sueca Nicolau Primitiu Gómez Serrano, qui, entre altres, aplegava mèrits com la presidència de Lo Rat Penat, les col·laboracions escrites en publicacions valencianistes, l'autoria de llibres i estudis sobre la Renaixença o Sant Vicent Ferrer i la fundació de l'editorial Sicània. Després d'un parèntesi de tres anys, el seguirien Àngel Sànchez Gozalbo, Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés. Cinc noms fonamentals de la cultura valenciana que encapçalen, amb Gómez Serrano, una llista memorable, que inclou prohoms com Enric Valor, Carles Santos, Alfred Giner Sorolla, Matilde Salvador, Joan Francesc Mira, Vicent Ventura, Arcadi Garcia i Sanz, Miquel Peris i Segarra, Ramon Lapiedra, Germà Colón o entitats com el Patronat del Misteri d'Elx, el Centre Excursionista de Castelló o el poble de Castelló en el setanté aniversari de la signatura de les Normes.
Dins les celebracions de l'Any Gaetà Huguet, l'ajuntament de Castelló i la Fundació Huguet han publicat el llibre “Valencians singulars. 40 anys de Valencià de l'Any”, un volum del qual ha tingut cura Vicent Pitarch. L'obra consta d'un recull de semblances dels receptors del premi, il·lustrades tant amb fotografies dels personatges com, en alguns casos, del moment de la recepció del guardó. Tot plegat ho encapçala un pròleg, que signa Vicent Pitarch, on es dóna compte dels diferents avatars pels quals ha passat el guardó des del moment en què va ser instituït. En definitiva, un llibre l'amenitat del qual radica tant en el repàs o la coneixença de les biografies dels premiats com en el fet que, la suma de sinopsis, constitueixen per si soles una aproximació a la història del valencianisme cultural. La qual cosa, si més no, confirma el bon criteri que han sabut mantindre els membres de la fundació Huguet a l'hora d'atorgar els guardons.

dissabte, 6 de març del 2010

El riu, una mica més despullat

Una de les versions més despullades d'una de les cançons més conegudes de Bruce Springsteen, "The river".



I come from down in the valley
where mister when you're young
They bring you up to do like your daddy done
Me and Mary we met in high school
when she was just seventeen
We'd ride out of this valley down to where the fields were green

We'd go down to the river
And into the river we'd dive
Oh down to the river we'd ride

Then I got Mary pregnant
and man that was all she wrote
And for my nineteenth birthday I got a union card and a wedding coat
We went down to the courthouse
and the judge put it all to rest
No wedding day smiles no walk down the aisle
No flowers no wedding dress

That night we went down to the river
And into the river we'd dive
Oh down to the river we did ride

I got a job working construction for the Johnstown Company
But lately there ain't been much work on account of the economy
Now all them things that seemed so important
Well mister they vanished right into the air
Now I just act like I don't remember
Mary acts like she don't care

But I remember us riding in my brother's car
Her body tan and wet down at the reservoir
At night on them banks I'd lie awake
And pull her close just to feel each breath she'd take
Now those memories come back to haunt me
they haunt me like a curse
Is a dream a lie if it don't come true
Or is it something worse
that sends me down to the river
though I know the river is dry
That sends me down to the river tonight
Down to the river
my baby and I
Oh down to the river we ride