dimecres, 10 de març del 2010

Ai, la censura

La censura de les fotografies relacionades amb l'actualitat política valenciana (i unes poques d'elles, de forma simbòlica o de manera directa, amb el cas Gürtel) no ens ve de nou, als valencians. La pateixen, entre altres, els informatius de Canal 9 i els músics i escriptors del país, de manera més o menys soterrada, però constant i implacable. Forma part d'una manera d'entendre la política on els vots no són considerats com un dipòsit de confiança que cal retornar als electors, com una delegació de poder que cal gestionar d'acord amb certa ètica democràtica, sinó només com el camí més senzill per exercir el poder de forma sectària, interessada i tan absoluta com siga possible. I, encara més, amb l'objectiu de perpetuar-s'hi. D'ací que una part important de les energies polítiques que esmercen vagen adreçades a fomentar el clientelisme, a desmotivar la ciutadania, a ridiculitzar qualsevol forma d'oposició i a manipular de forma interessada la major part possible dels missatges que arriben a l'opinió pública. Unes pràctiques, totes elles, que redueixen la democràcia a una paraula buida, a un simple tràmit electoral.

Dit això, és cert que censurar una exposició és la forma més eficaç de donar-li publicitat i, per tant, una errada estratègica considerable des del punt de vista polític. De fet, si no haguera estat per l'actuació dels diputats Caturla i Enguix, bona part de nosaltres hauríem ignorat l'existència de les fotos que van ferir la sensibilitat genuflexa dels dos lleials servidors -via Alfonso Rus- del Ben Poc Honorable Francisco Camps. I que van córrer a eliminar -dóna la impressió- abans que se n'assabentara el cap i els demanara explicacions. De manera que els hem d'agrair, en el fons, la diligència servil, ja que, si no haguera estat per ells, l 'exposició hauria passat sense major transcendència pública.

Ara bé, no estic segur que, una volta calibrat el risc (si és que no ho van fer), no hagueren mantingut igualment la decisió de censurar les imatges. Vull dir que estan tan segurs de la seua base electoral, estan tan convençuts que, facen el que facen, seguiran controlant les institucions valencianes de la mateixa manera que ho fan ara, que els ix més a compte mantenir aquest control estricte de la informació -fins i tot a risc de fer esclatar una polèmica- que no obrir la mà i permetre la crítica, ni que siga modesta, ni que siga intranscendent. I aquesta seguretat que res no els pot erosionar és, en el fons, el principal drama que patim els valencians.

4 comentaris:

Príncep de les milotxes ha dit...

La pregunta total: per què patim els valencians aquest drama?
La resposta si és que hi ha més d'una no cabria en un sol article...

Jesús M. Tibau ha dit...

la censura i la prohibició sovint són el mmillor màrqueting. Tot i això, no són desitjables ni sans

Alberto Ibáñez i Mezquita ha dit...

Malauradament és així de trist el electorat del partit poluar no canviarà de vot ni deixarà de votar per res, ells tenen "camps" lliure per a fer...

Emili Morant ha dit...

Una anàlisi magnífica, Vicent, com sempre. Estic especialment d'acord amb el darrer paràgraf: certament, des del punt de vista de la més estricta "realpolitik", la censura pot haver estat un error de càlcul, en què els censors han eixit perdent en termes d'imatge pública. Però tant els fa: ells saben, i nosaltres també, que poden permetre's aquesta classe d'errors tàctics, que per aquests petits plaers com el de la censura o el de l'insult a l'adversari poden pagar-se el preu d'una xicoteta vergonya, qui sap si algun miserable vot...