Divendres passat, vaig presentar La mà de ningú a Vila-real i una volta més els amics, els familiars, els lectors que tinc al meu poble van fer-me sentir una persona afortunada. Una vegada més, perquè no és la primera. Des que vaig començar a publicar novel·les que m'he sentit molt acompanyat per la gent del meu poble: pels meus amics, pels meus familiars, pels lectors que ja fa dies que anaven passant per la llibreria Ausiàs a demanar el llibre. I això no té preu. I encara més: la seua complicitat no sols m'omple d'orgull i d'alegria, sinó també d'energia, i em recorda que no val a badar. Que cada nova proposta ha de partir del rigor i del treball i de la il·lusió de sempre. Que cada llibre ha de ser com si fóra el primer. 
La llibreria, plena de gent; l'atenció amb què van seguir la lectura que va fer Ferran Igual, acompanyat pel piano de Samuel Parejo, i les meues explicacions sobre un text que és mal d'explicar; les mostres d'estima; els amics que feia temps, massa temps, que no veia i que em van vindre a vore i a abraçar; els comentaris entusiastes d'aquells que ja havien llegit el llibre i d'aquells que declaraven que ja en tenien ganes, van fer de la presentació, una festa.Una festa que no hauria estat possible sense la complicitat, la predisposició i l'amabilitat de la gent de la llibreria Ausiàs -sempre tan hospitalària amb mi i amb els meus llibres- i dels companys de l'Associació Cultural Socarrats -als quals, de manera imperdonable, em vaig oblidar de citar en els agraïments-. Entre tots, van fer que la presentació en societat de La mà de ningú fóra un acte càlid, intens i emotiu. Inoblidable.
I avui, abans de res, els volia donar les gràcies.
