Al Perú, de viatge

Empés, si més no en part, pel bon sabor de boca que em va deixar "El món en dotze postals", vaig agafar, només veure'l exposat a la llibreria, "El regal en la mirada", de Joan Baptista Campos, que fa no res que ha publicat Onada Edicions. El llibre explica el viatge que Joan i la seua parella van fer al Perú, fa algun temps. L'autor, de fet, me n'havia parlat en alguna ocasió, tant del viatge com del llibre, però no era conscient que ja rodava pel món.

Joan Baptista Campos és un poeta excel·lent (us recomane especialment "Pavelló d'Orient" i "Jardí clos", per seleccionar dos títols), però, quan exerceix de narrador, té perfectament clar l'utillatge que li cal (i el que no pertoca), de manera que no resulta fàcil imputar-li aquella acusació que tan sovint veiem que es fa servir contra els poetes posats a narradors. Ben al contrari.
Lima, Arequipa, Machu Pichu..., Campos organitza el llibre per jornades i ens va explicant  les visites de cada dia, però també les seues impressions personals, i intenta entendre i fer-nos entendre als lectors com és la gent amb què es troba, quina és la seua manera de viure i fins i tot d'entendre el món. Això, amb quatre pinzellades, és clar, que un viatge d'aquesta mena no dóna per a aprofundir en excés. Perquè, i aquesta és una peculiaritat original, el viatge que ens explica Campos és un d'organitzat, on cada visita està perfectament estipulada i el marge per a les expansions lliures -tot i que existeix- no és mai excessivament gran. Acostumats als llibres de viatgers que es deixen durs pels camins o que hi sojornen llargues temporades, resulta curiós, si més no, topar amb algú que, sense rubor, se cenyeix l'etiqueta de turista, l'assumeix i intenta traure-li tot el partit possible. No hi ha, doncs, ni episodis plens d'incertesa ni l'assimilació que només pot ser fruit d'una llarga convivència, però, en canvi, hi trobem un dietari bastit a partir d'una mirada senzilla, atenta als detalls, receptiva a la diversitat de punts de vista que cada viatge comporta. I una prosa clara, solvent, que ajuda a crear complicitats amb el lector.

Joan Baptista Campos ens parla de la seua experiència viatgera

El llibre va encapçalat per una cita: “recordar és l'única manera d'aturar el temps”. La màxima la va deixar escrita el poeta txec Joseph Seifert i Joan Baptista Campos (el Grau de Castelló, 1961) sembla tenir-la ben present. No sols per encapçalar les notes que dedica a Praga i que obren el llibre que acaba de publicar, “El món en dotze postals” (Proa), sinó perquè el llibre sencer és, de fet, una lluita contra l'oblit. Un retorn als paisatges i als carrers “inconeguts” que un dia el van acollir com a visitant i que, una volta acabat el periple, Campos, a través del record, però també amb les armes de què s'ha proveït en la seua ja llarga i fecunda carrera com a poeta, intenta fixar en paraules, qui sap si per tornar-ne a gaudir, d'aquelles experiències, o, simplement, per evitar l'erosió del temps. El resultat és un itinerari per països i ciutats de quatre continents: de Praga a El Caire passant per Benarés, La Havana, Los Angeles, les places de Tiannanmen, a Beijing, i Jema el Fnaa, a Marràqueix, o les planúries del parc natural Massai Mara.
En la millor tradició de la literatura de viatges, Campos defuig la temptació d'abastar més del compte i se centra en detalls concrets: una llibreria, un personatge que li crida l'atenció, una sensació física, un costum, una olor... Qualsevol fet ínfim li serveix per desplegar un text on tenen cabuda tant les descripcions com les reflexions com les referències a obres literàries relacionades amb el lloc on viatja. Amb una finalitat, però, que roman immutable: la de capir el sentit últim d'allò que el viatge li ofereix. La de ser capaç de destil·lar, d'entre la munió d'imatges que se li ofereixen als ulls, aquell detall aparentment intranscendent que, no obstant això, guarda l'essència de la ciutat o els paisatges o la gent que contempla. Si això és o no possible és ja una altra història.
El resultat és un llibre molt agradable de llegir, ric en matisos, escrit amb un llenguatge solvent i l'ambició literària intacta. Un recull que no es fa mai estrany al lector, tant si coneix com si no els llocs on el condueix Campos, que ens demostra que és un cicerone expert, que sap mesurar sempre les distàncies. Un guia amb l'ofici suficient per saber quan cal estendre's en detalls, quan cal provocar una reflexió i fins i tot quan és més aconsellable callar. Campos, que ja havia donat mostres de ser un poeta a tenir en compte, havia temptat en alguna ocasió la narrativa breu. Amb “El món en dotze postals”, queda clar que la seua faceta de narrador ha assolit plenament la maduresa.

Un drama esbojarrat

I d'un poeta esdevingut narrador a un altre mudat en dramaturg, Ponç Pons (Menorca, 1956). El poeta illenc acaba de publicar “Lokus” (El Gall Editor), una peça teatral que indaga sobre la condició humana a través d'uns personatges que habiten o treballen en un manicomi. Aparentment, es tracta d'uns diàlegs irreals, sense lògica aparent, propis de bojos, però, darrere de l'aparença forassenyada dels quals, no ens costa reconèixer les nostres pors, les nostres febleses, les nostres ambicions més inconfessables. Es tracta d'una obra que se sustenta en l'humor intel·ligent i la ironia, a través dels quals perfila uns personatges plens de tendresa, i que beu de notables influències, d'entre les quals les més paleses són la de Samuel Beckett -apareixen, esperant Godot, els fills de dos personatges d'aquest drama- i William Shakespeare, de qui un boig recita fragments.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (10/1/10)

Dotze mesos, cent llibres i sis títols imprescindibles

Conscients que l'actualitat literària és més vasta que les nostres possibilitats, aquesta secció de Cuadernos intenta atendre un doble objectiu: no perdre de vista la realitat immediata i ser rigorosos en la tria. Amb un imperatiu afegit: que les modes no ens determinen necessàriament el criteri i que la selecció siga variada, tant en gèneres com en intencions literàries. Atenent a aquest múltiple objectiu, durant 2009 hem donat notícia de prop d'un centenar de llibres, hem avançat els títols que omplirien els prestatges de les llibreries en les diferents èpoques de l'any, hem conegut la primera iniciativa per comercialitzar el llibre digital en català i hem celebrat el dos-cents aniversari de Edgar Allan Poe. En aquest darrer número de l'any, com és costum, fem balanç. I, a més, els proposem, d'entre les obres que hem anat ressenyant al llarg de l'exercici, algunes lectures destacades. Les que no s'haurien de perdre de cap de les maneres.
A Cuadernos ens importen els clàssics. Des dels grecs com Eurípides als més recents com Simone Weil, enguany hem donat notícia de la reedició d'obres de Flaubert, Daphne du Maurier o Goethe, entre altres. Lectures imprescindibles, totes elles. Com una altra, però, que potser és una mica més desconeguda. És una obra breu que ens va arribar des d'una editorial modesta (tant com ambiciosa des del punt de vista literari) de les Illes Balears, Edicions del Salobre, en traducció de Clara Formosa i titulada “El soterrani”. I, tot i que formalment, es tracta del segon volum de memòries de Thomas Bernhard, també hi ha qui diu que és una obra purament de ficció. En tot cas, un text enlluernador. Imprescindible.
La narrativa estrangera actual també ha tingut una presència important en aquestes pàgines. Des de la novel·la negra, representada per Benjamin Black o John Connolly a les novetats d'alguns premis Nobel com Toni Morrison o José Saramago, passant per les reedicions d'autors emblemàtics com Amos Tutuola, Dino Buzzati i Philip Roth o els èxits recents de Paolo Giordano i Andrea Maria Schenkel. Però, per a molts lectors, el gran descobriment narratiu de l'any ha estat l'escriptor francés Jean Marie Gustave Le Clézio, a qui l'Acadèmia sueca concedí l'any passat el premi Nobel de literatura i que era inèdit en català. En pocs mesos –i gràcies als bons oficis dels traductors Anna Torcal i Salvador Company- vam poder disposar de dos títols, “La música de la fam” i “L'africà” (Edicions 62), on l'autor ret homenatge a les figures materna i paterna, respectivament. Dues obres mestres.
Quant a la narrativa en català, les pàgines de Cuadernos han acollit les novetats d'autors castellonencs com el debutant Marc Pallarés o els més veterans Pasqual Mas, Pep Castellano o Joan Pla. A més, hem parlat de les propostes narratives d'autors com Francesc Bodí, Salvador Company, Josep Ballester, Esperança Camps, Antoni Gómez, Miquel Bezares, Núria Cadenes o Lluís Anton Baulenas. Autors de llarga trajectòria i d'altres que comencen a consolidar una posició rellevant. Escriptors, en tot cas, que garanteixen el relleu de primeres figures com Joan Francesc Mira, de qui vam destacar l'obra amb què tancava la seua trilogia sobre la ciutat de València, “El professor d'història” (Proa). Una novel·la que reflexiona, prenent com a punt de partida el “Faust” de Goethe i la València més moderna, sobre el sentit de l'existència i la perplexitat davant un present que es fa difícil d'entendre. Una obra que no falta qui ha qualificat de la més important aportació narrativa valenciana des del “Tirant lo Blanc”.
La poesia també ha tingut un lloc rellevant en aquestes pàgines. Hi ha hagut notícies estimulants, com la publicació dels primers poemaris d'Isabel Garcia Canet o Susanna Lliberós o l'última aportació del poeta català més popular des de la mort de Miquel Martí i Pol, Joan Margarit, així com traduccions d'autors com Ovidi, Pierre Ronsard, Maria do Rosario Pedreira o el suec Tomas Transtromer. Un panorama divers, sense dubtes, en el qual destaca, tant per la seua qualitat literària com per la significació emotiva, el llibre “Jardí clos” (Perifèric), del castellonenc del Grau Joan Baptista Campos. Un poemari que, des del jardí de casa estant, passa revista al món sencer. I que, a més, va guanyar la primera edició del premi Manel Garcia Grau de poesia. Tampoc se l'haurien de perdre.
Els llibres d'anàlisi i divulgació tampoc no ens han mancat enguany. Hem donat cabuda a les reflexions de Ivan Illich i Henry David Thoreau sobre economia i ecologia, a les preguntes que Toni Mollà es feia sobre la televisió pública, a l'estudi sobre la figura de Joan Fuster que signava Josep Ballester, a la selecció d'articles que Joan Francesc Mira ha publicat a la premsa o al seu llibre sobre l'expulsió dels moriscos. Una temàtica variada entre la qual destaca un llibre que, sota el títol “El combat per la premsa”, va publicar la Universitat Jaume I. En ell, els autors, Vicent Pitarch i Albert Sánchez-Pantoja, rememoren dues aventures pioneres de la premsa en valencià: la revista “Al vent” i el programa radiofònic “Nosaltres els valencians”, la memòria d'un temps en què tot, efectivament, estava per fer. Però, a més, semblava possible.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (27/12/09)

Les portes obertes d’un jardí tancat

És possible recloure’s entre els límits d’un jardí a contemplar el món? Aquest és el repte que es proposa Joan Baptista Campos (El Grau de Castelló, 1961) al poemari “Jardí clos” (Perifèric), l’obra amb la qual va guanyar la primera edició del premi de poesia Manel Garcia Grau, que convoca la UJI a instàncies de diferents associacions de Castelló. El llibre, de fet, comença amb una série de poemes que ens descriuen els arbres del jardí: la tipuana, el lledoner, l’olivera... I també els grills que canten per la nit i les papallones que voleien durant el dia, les olors i els sons que desprén, la llum que en modifica la fesomia, les alteracions que hi provoca el pas del temps... Cada detall que observa el poeta és una porta oberta i al temps una invitació a franquejar-la. I Campos no dubta. Cedeix a la temptació i, des de la finestra o l’hamaca estant, s’endinsa per aquells viaranys i fa camí cap a aquells móns externs que, no obstant això, estan compresos al seu propi jardí. Un jardí, com explica, que és alhora clos i obert. Limitat i infinit. No de bades, la segona part –la que segueix a la que dedica a descriure el jardí- es titula “Línies de fuga”. Aquestes portes imaginàries s’han obert i Campos, ara a través de proses poètiques, mira d’explorar on menen: a l’evocació del poeta Garcia Grau, tan prematurament mort; a les guerres que omplen de dolor i de devastació tantes vides; a la mar i fins i tot a altres jardins molt més remots. Una vegada establertes les regles del joc, Campos transita lliurement l’espai que connecta el jardí que contempla i els móns que, a través d’una mirada lúcida, qualsevol detall li suscita. Abelles i espígol, pit-roigs i caragols ens condueixen a reflexions sobre l’assimilació de la violència o la lluita estèril contra el temps, que només es pot combatre (i això és únicament un dir) a través de la sàvia degustació de cada instant, de cada detall que ens ofereix la vida. Ho expressa clarament al poema (d’aires estellesians més que evidents) que tanca la tercera part: “Una llesca de pa torrat, un rajolí d’oli cru / unes olives partides i una mica de formatge / els dies de festa. / Això també dóna la felicitat.”
L’última part del poemari – “Ciutat rere la boira”- és la més inquietant. El poeta ja no travessa les portes implícites al jardí, sinó que ara aguaita per damunt de la tanca i constata que més enllà hi ha una “Ciutat que no em commou”, que se li ha tornat estranya. Una ciutat de rellotges aturats i aigües putrefactes, una ciutat insensible i desconfiada, que no deixa de vigilar-nos. Una ciutat que no mereix l’esforç d’elevar-se per sobre de la tanca a contemplar-la. Per això, gira la vista i mira el cel, on hi ha “una estrella que llumeja”. Així, el poeta es reclou novament al jardí, se serveix un got de vi i espera que arribe la nit mentre escolta la música de Schubert. Tot un programa de vida.
Joan Baptista Campos ha escrit un poemari contingut en la forma, auster i profund en les evocacions, sensible i lúcid, que beu sovint dels poetes orientals, tant en la tria de temes com de formes poètiques. Una drecera (recordem “Quadern de l’Índia” o, sobretot, “Pavelló d’Orient”) que no li ve gens de nou, al poeta del Grau de Castelló. Animalons i plantes, olors i sons constitueixen la base d’un imaginari que no vol ser sinó el punt de partida, el trampolí per elevar la mirada i reflexionar sobre la eterna qüestió de fons: qui som i què fem ací.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (22/3/09)

Calaix de mots

El temps ho cura tot, sí,
però, què podem fer quan el temps
és la malaltia?

Joan Baptista Campos
Jardí clos
Perifèric Edicions

Jardí clos

Dijous que ve, 4 de desembre, la llibreria Babel acollirà la presentació de "Jardí clos", el poemari amb què Joan Baptista Campos va guanyar, fa uns mesos, la primera edició del premi Manel Garcia Grau, que convoca la UJI amb la col·laboració de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Escola Valenciana i l’Associació Cultural La Nau. Un guardó que ha nascut de l’empenta de la societat civil, de l’impuls d’un grapat de gent que va creure que era imprescindible posar en marxa un reconeixement de la seua figura que estiguera a l’alçada del seu llegat d’activista cultural i cívic. Un homenatge que ell hauria volgut de paraules. De poesia.