Ficció?

Dissabte, vam anar a l'Auditori de Vila-real per veure Ficció, l'obra d'Albena Teatre que han escrit a quatre mans Carles Alberola i l'amic Pasqual Alapont i que fa poc de temps que roda pel món. És un llarg monòleg -prop de dues hores- que descansa en exclusiva sobre els muscles d'Alberola, i això és el primer que em va impressionar: la capacitat de l'actor d'Alzira per mantenir viva l'atenció de l'espectador, per fer-lo riure sense parar i per implicar-lo en l'obra sense més recursos que la seua presència, la seua veu i els seus gestos. Perquè, i aquest és el segon aspecte que em va interessar força, la peça difumina completament els límits entre allò que succeeix a dalt de l'escenari i la vida real (fins al punt que no hi ha més escenografia que un cartell, un faristol i les llums). Ja des del principi, Alberola va comentar que aquell dia -l'1 de març- celebraven l'aniversari -vint anys justos- de l'estrena de la companyia (precisament amb una obra del tàndem Alapont-Alberola) i, a partir d'ací, sense solució de continuïtat, sense travessar cap ratlla que ens indicara que entrem al món de la ficció, es va endinsar -ens va endinsar- en la història, un llarg monòleg farcit d'anècdotes divertidíssimes que és una mena de repàs de la vida del personatge en relació amb el cinema. Cal dir, a més, que Alberola fa paròdia de si mateix, o si més no, de la imatge que potser ha representat més vegades o, en tot cas, la que més recorda la gent: la d'un individu de poca espenta a qui les coses no li acostumen a eixir bé i que no té cap d'èxit amb les dones. Un paper que, segons ell mateix explica a Ficció, un oncle del personatge li recriminava que havia representat massa vegades: sempre, per ser exactes. Doncs bé, sense deixar de representar-lo una vegada més, Alberola és capaç d'utilitzar tots els seus recursos per fer-nos còmplices de nou. Com si fóra la primera vegada. O siga que ja ho sabeu: si teniu Ficció a tir, no la deixeu passar. Val realment la pena.