Gràcies a tots

Vaig titular-lo Punt i final perquè, a més de constatar el final d'una relació, volia passar pàgina definitivament i plantejar-me nous reptes. Si hi torne, és únicament perquè vull agrair-vos tot el suport i totes les paraules d'aquests dies. A través de comentaris al bloc, de correus electrònics, d'apunts a les vostres bitàcoles, de paraula, seguidors d'aquest rastre, lectors del diari, companys escriptors, editors, responsables de comunicació de diferents editorials i amics en general m'heu fet sentir el vostre caliu i la vostra estima impagable. M'he sentit molt confortat, aquests dies. Molt i molt ben acompanyat. I fins i tot m'he arribat a emocionar, en algun cas. I és curiós com, mentre he anat escrivint cada setmana al diari, em preguntava constantment si realment hi hauria algú a l'altra banda, si allò que anava fent li podia interessar a algú. És curiós, dic, que precisament ara que s'ha acabat he sabut que sí. Qui hi havia algú. I que valia la pena. Així que moltes gràcies a tots. I punt i final, ara sí.

Punt i final

Dilluns passat, aquest bloc hauria d'haver donat entrada a un article d'opinió. A una "Dissidència" més de les que cada diumenge, des de fa molts anys, venia publicant el diari Mediterráneo i que, des que vaig obrir el bloc, anava reproduint ací cada dilluns. No la vaig penjar perquè no va haver article. Mediterráneo ha decidit prescindir de la meua col·laboració. Inesperadament. Sense una explicació que em convença. Punt i final, doncs.
Ara que la situació invita a fer balanç, però, no vull quedar-me amb els darrers moments -els més amargs- d'una relació que ha durat -amb alguna interrupció- més d'una vintena d'anys. Preferisc valorar els amics que he fet, els autors que he conegut, els llibres que -de no ser per la meua col·laboració al suplement- mai no hauria llegit, el privilegi d'expressar lliurement les meues opinions cada setmana i d'entrar en contacte amb lectors, a propòsit de l'article, la possibilitat d'aprofundir en matèries que -d'una altra manera- haguera conegut només superficialment. Preferisc apreciar allò que d'una altra manera no hauria tingut. I el balanç és summament positiu.
Estic segur que hi haurà noves possibilitats de tornar a escriure articles d'opinió. De fer més ressenyes, si cal. Siga com siga, ja fa temps que intente convertir les decepcions en noves oportunitats de créixer. Com a persona i també com a escriptor. Cada porta que es tanca és també una invitació a obrir-ne de noves. I qui sap si més plaents.
Des d'ací, vull donar les gràcies a tots els que m'han seguit setmana a setmana. Als que estaven d'acord i als que no. Als que m'han manifestat la seua sintonia i als que m'han mostrat els seus arguments contraris. Als que es deixaven influir pels meus arguments de lectura i als que preferien triar el contrari del que jo recomanava. A tots els que han estat, d'una forma o altra, a l'altre costat de l'espill. A tots, gràcies. I fins ben aviat.

Un Cormac McCarthy més implacable que mai a “Meridià de sang”

Hi ha llibres que et remouen les entranyes en el sentit més literal. Vull dir més físic. “Meridià de sang”, de Cormac McCarthy, n'és un. A ningú no enganya el títol, ni la sinopsi: “en un moment determinat els carnissers de Glanton decideixen aturar la matança per iniciar un nou extermini: la llei de la selva es comença a imposar”. L'acció està ambientada al segle XIX a les regions de frontera dels Estats Units, on conviuen colons, aventurers, mexicans i indis. Allí viu un jove que ha fugit de casa i s'ha de buscar la vida en un món esquerp i dur, molt dur. Però està fet d'una pasta diferent i a les poques pàgines ja ha clavat un coll de botella als ulls d'un botiguer. És només el principi. Acabarà enrolant-se en l'host de Glanton i endinsant-se en les planures de l'Oest a la recerca dels indis apatxes als quals, segons els han encomanat, han de massacrar. Sense pietat. Sense concessions. Acostumada a la sang i a la violència, la banda de Glanton ja no s'atura davant de res i a Chihuahua, on se'ls rep com a llibertadors, acaben convertint les celebracions en una borratxera de violència. D'ací endavant, el seu itinerari és fàcil de seguir perquè està marcat per rius de sang. De combatents enemics. De vells. De dones. D'infants. D'animals. Els morts cauen com a mosques, així que no em demanen xifres. No és gens còmode llegir amb la calculadora al costat, tirant fum.
Parlem d'una novel·la de l'Oest, doncs, però on no hi ha cap rastre dels codis morals que ens mostren les pel·lícules de Hollywood, on els homes, desproveïts de tota ètica, no sols maten (i maten molt) sinó que torturen els enemics sense cap consideració i encara es rabegen en el sofriment. La sang, doncs, no és necessàriament allò que més et fastigueja. És clar que hi ha paisatges, un dels ingredients bàsics de les històries del far west i d'altres novel·les de vaquers de McCarthy. Paisatges tacats de sang, però paisatges. Immensos, però sovint descrits amb detall i amb la prosa meravellosa d'un autor que, segons Harold Bloom, és un dels quatre contemporanis imprescindibles. Uns paisatges que, en tot cas, mai no agafen el protagonisme que prenen a llibres com “Tots aquells cavalls”, la magnífica obra mestra de l'autor de Rhode Island. En aquesta ocasió, tanmateix, McCarthy es limita a donar fe d'allò que ocorre, com un notari eixut que es limitara a consignar fets, qui dispara, qui cau, sense preguntar-se per què. Amb tot, és una prosa neta i precisa, esmolada de tan austera, que fa mal no sols pels fets que ressenya sinó també, o sobretot, per la fredor amb què els enumera.

Un Faust més accessible

En poc de temps han coincidit dues traduccions d'un clàssic de la literatura mundial, el “Faust” de Goethe. A primers de gener, parlàvem de la traducció que va fer Josep Lleonart en 1995 i que reeditava Proa. Ara, de la mà de Riurau Editors, apareix una versió més recent que n'ha fet el benissenc Jaume Ortolà i que proposa una traducció versificada d'un text d'un grau notable d'exigència que el traductor, com bé escriu Guillem Calaforra al pròleg, fa que resulte accessible sense prescindir-ne del rigor que demana l'obra. El “Faust” és un text exigent, desproporcionat, ple de matisos i de referències, de registres diversos, una mena de compendi cultural que desborda totes les capacitats, però també una lectura imprescindible i enormement enriquidora. I la versió de Jaume Ortolà és una immillorable forma de tastar-lo. Si més no.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (31/1/10)

Pep Castellano reivindica la necessitat de salvar la memòria

“El causant és Ernest Cucala!”, així comença la darrera novel·la de Pep Castellano (Albocàsser, 1960), i d'ací pren el títol, “El causant” (Perifèric Edicions). Una obra que, des del present, s'endinsa pels plecs d'una època crucial en la història recent d'Europa. I potser tant o més de l'Estat espanyol: les dècades dels trenta i dels quaranta, l'època de la Guerra Civil Espanyola i de la Segona Guerra Mundial. Un viarany històric del qual arranquen els camins que acabaran confluint en la situació present. Tanmateix, l'interés de Castellano no es decanta tant pel fresc històric com per la peripècia personal dels seus protagonistes. El marc històric, potser per massa fressat, es dóna per sabut.
La història, però, arranca del present. I alterna dues veus principals i d'altres menors que ens arriben a través d'epístoles. Les narradores principals són una bidell d'institut, de nom Marta, i la seua mare. I l'objecte del relat serà un soldat republicà, de nom Pere Tena, avi de Marta per via materna, a qui els franquistes van assassinar, després d'un judici sumaríssim, els anys posteriors a la guerra. Ja se sap que no calia cap acusació ferma per a què aquells tribunals sentenciaren a mort. Però el cas és que a Pere Tena l'acusaren d'un crim que no havia comés. I, més encara, que fins i tot havia contribuït a evitar. Un crim del qual l'acusà el seu millor amic. Ernest Cucala. El causant. L'home a qui, primer la mare i després també Marta, havien buscat durant anys, sense èxit. I la tomba del qual la mare havia promés trepitjar.
La narració alterna la recreació del passat (amb escenaris com Mathausen, la batalla de Terol o les presons franquistes) amb una trama centrada en el present. La confluència de diferents línies argumentals, ben barrejades per aconseguir mantenir viu l'interés per cadascuna d'elles, és, de fet, un dels encerts del llibre. Així, anirem coneixent el misteri que amaga un personatge de nom Ernest Cucala que, curiosament, no s'assembla a l'antic amic de l'afusellat; els avatars de la relació amorosa que Marta manté amb un professor d'anglés, l'Arthur; la pròpia història, i les aficions (a jugar a pilota, per exemple) i els patiments, de l'avi afusellat i l'àvia de Marta o l'enigma que s'amaga darrere d'una pintura de Vicent Castell que penja a l'institut on treballa la protagonista. Una novel·la que no defuig la denúncia de la història que, sobre aquests fets, dictà el Franquisme, ni l'horror de les presons, els judicis i la repressió que seguiren a la guerra, però que sap edificar, sobre aquesta base, una trena interessant d'històries (i de personatges) que busquen atrapar el lector a través, sobretot, dels episodis que protagonitzen i els enigmes que s'esforcen a resoldre.

Un itinerari sentimental

Amàlia Roig (Vinaròs, 1959) és psicòloga a Barcelona, tot i que durant un temps va fer de professora de Llengua i Literatura a l'ensenyament secundari. Ara ha escrit “Un viatge fora forat. Entre el Delta i les Columbretes” (Onada Edicions), una novel·la on una periodista, Anna Miralles, després d'una separació matrimonial, decideix tornar al Maestrat, la seua terra, on feia temps que només anava a estiuejar, i instal·lar-s'hi. Des d'allà, comença a visitar els pobles de la rodalia, aquells que formen part de la seua memòria, des d'Alcanar a Ulldecona, passant per la Serra d'Irta, Vallibona, Rossell, La Ràpita o Tortosa. L'itinerari sentimental d'algú que, després de perdre els referents, torna a buscar-los a casa.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (24/1/10)

Arriba la primera obra de la premi Nobel alemanya Herta Müller

Fa uns mesos, el món editorial es va sorprendre quan es va anunciar que una firma modesta com Bromera s'havia fet amb els drets de l'obra de Herta Müller, l'escriptora romanesa en alemany que va rebre el premi Nobel de literatura fa pocs mesos. El cas, però, no hauria de sorprendre en excés a qui conega el catàleg de l'editorial d'Alzira, que compta no sols amb obres de premiats com Dario Fo o Naguib Mahfuz, que ja fa temps que el van guanyar, sinó també amb altres més recents com Orhan Pamuk. Siga com siga, ara ens arriba “L'home és un gran faisà en el món”, la primera de les 4 obres que, amb una freqüència insòlita, té previst publicar Bromera abans de desembre de 2010.
Müller va nàixer a Nitchdorf (1953), una població de parla alemanya però inclosa dins Romania. Filla d'uns camperols suabis, va rebre una educació alemanya, tot i que va estudiar literatura romanesa a la Universitat de Timisoara. Des de 1987, viu a Berlín. De fet, va exiliar-se després de defensar els drets de la minoria alemanya. La seua obra literària està escrita en alemany, així que se la pot considerar a tots els efectes com una escriptora alemanya. I, a més, de les més guardonades, ja que té en poder seu bona part de les grans distincions que s'hi atorguen. A l'Estat espanyol, però, no era massa coneguda fins que es va fer públic el veredicte de l'Acadèmia sueca.
“L'home és un gran faisà en el món” està situada, precisament, en un poble de la zona de parla alemanya de Romania i, tot i tractar-se d'un fresc bastant plural, l'ambició d'emigrar és un dels lligams més forts a l'hora de bastir l'entramat de l'obra. El personatge principal de la novel·la, que ha traduït Ramon Monton, és Windisch, un camperol que viu amb la seua família en condicions bastant precàries. Està casat amb Katharina, però les coses no van bé del tot, entre ells. De fet, ja van casar-se arran la pèrdua, durant la Segona Guerra Mundial, de les persones que estimaven. Tenen una filla, Amalie, que treballa en una llar d'infants. I, com han fet abans algunes famílies, aspiren a fugir de Romania i buscar-se la vida en Alemanya. Però no és fàcil. Calen papers. Certificats. Intercessions. Per això,Windisch no deixa de portar sacs de farina a l'alcalde, al policia i a qui faça falta. Però el temps passa i els tràmits no avancen. Pel poble es comenta que el policia només expedirà els papers pertinents després que se li haja ofrenat alguna dona. I Katherina, que segons Windisch va haver de prostituir-se a Rússia durant la guerra, és massa vella. Igualment, n'hi ha qui diu que el rector de la parròquia només busca els certificats de naixement després d'haver tastat el cos de les interessades. Mentrestant, arriben notícies de les famílies que han emigrat a l'estranger. I la desesperació va fent camí.
L'ambient que retrata Müller és sòrdid, plujós, fosc. Una atmosfera opressiva, densa, a través de la qual es mouen com poden els personatges, ofegats per la impotència, per la falta de perspectives, per la misèria i l'arbitrarietat. Hi contribueix notablement a augmentar aquesta sensació la prosa impressionista de l'autora, que acumula frases breus i tallants com punyalades, imatges esmolades que van sumant desolació a un paisatge que no tardem gens a endevinar tenebrós. “L'home és un gran faisà en el món” és una novel·la tan breu com rica en matisos, en frases brillants, en imatges corprenedores. Enguany almenys, els hem d'estar agraïts, als acadèmics suecs.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (17/01/10)

Joan Baptista Campos ens parla de la seua experiència viatgera

El llibre va encapçalat per una cita: “recordar és l'única manera d'aturar el temps”. La màxima la va deixar escrita el poeta txec Joseph Seifert i Joan Baptista Campos (el Grau de Castelló, 1961) sembla tenir-la ben present. No sols per encapçalar les notes que dedica a Praga i que obren el llibre que acaba de publicar, “El món en dotze postals” (Proa), sinó perquè el llibre sencer és, de fet, una lluita contra l'oblit. Un retorn als paisatges i als carrers “inconeguts” que un dia el van acollir com a visitant i que, una volta acabat el periple, Campos, a través del record, però també amb les armes de què s'ha proveït en la seua ja llarga i fecunda carrera com a poeta, intenta fixar en paraules, qui sap si per tornar-ne a gaudir, d'aquelles experiències, o, simplement, per evitar l'erosió del temps. El resultat és un itinerari per països i ciutats de quatre continents: de Praga a El Caire passant per Benarés, La Havana, Los Angeles, les places de Tiannanmen, a Beijing, i Jema el Fnaa, a Marràqueix, o les planúries del parc natural Massai Mara.
En la millor tradició de la literatura de viatges, Campos defuig la temptació d'abastar més del compte i se centra en detalls concrets: una llibreria, un personatge que li crida l'atenció, una sensació física, un costum, una olor... Qualsevol fet ínfim li serveix per desplegar un text on tenen cabuda tant les descripcions com les reflexions com les referències a obres literàries relacionades amb el lloc on viatja. Amb una finalitat, però, que roman immutable: la de capir el sentit últim d'allò que el viatge li ofereix. La de ser capaç de destil·lar, d'entre la munió d'imatges que se li ofereixen als ulls, aquell detall aparentment intranscendent que, no obstant això, guarda l'essència de la ciutat o els paisatges o la gent que contempla. Si això és o no possible és ja una altra història.
El resultat és un llibre molt agradable de llegir, ric en matisos, escrit amb un llenguatge solvent i l'ambició literària intacta. Un recull que no es fa mai estrany al lector, tant si coneix com si no els llocs on el condueix Campos, que ens demostra que és un cicerone expert, que sap mesurar sempre les distàncies. Un guia amb l'ofici suficient per saber quan cal estendre's en detalls, quan cal provocar una reflexió i fins i tot quan és més aconsellable callar. Campos, que ja havia donat mostres de ser un poeta a tenir en compte, havia temptat en alguna ocasió la narrativa breu. Amb “El món en dotze postals”, queda clar que la seua faceta de narrador ha assolit plenament la maduresa.

Un drama esbojarrat

I d'un poeta esdevingut narrador a un altre mudat en dramaturg, Ponç Pons (Menorca, 1956). El poeta illenc acaba de publicar “Lokus” (El Gall Editor), una peça teatral que indaga sobre la condició humana a través d'uns personatges que habiten o treballen en un manicomi. Aparentment, es tracta d'uns diàlegs irreals, sense lògica aparent, propis de bojos, però, darrere de l'aparença forassenyada dels quals, no ens costa reconèixer les nostres pors, les nostres febleses, les nostres ambicions més inconfessables. Es tracta d'una obra que se sustenta en l'humor intel·ligent i la ironia, a través dels quals perfila uns personatges plens de tendresa, i que beu de notables influències, d'entre les quals les més paleses són la de Samuel Beckett -apareixen, esperant Godot, els fills de dos personatges d'aquest drama- i William Shakespeare, de qui un boig recita fragments.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (10/1/10)

Riurau Editors és una jove editorial que s'ha marcat com a objectiu la publicació de versions acurades d'obres fonamentals de la literatura universal. De moment, compten amb dues col·leccions, una de “Clàssics universals”, que han inaugurat amb el “Faust” de Goethe; i una altra que anomenen “Pamflets”, d'obres més breus i amb intenció polemista, que inicien amb el “Sentit comú”, de Thomas Paine, i “Allò que es veu i allò que no es veu”, de Frédéric Bastiat. L'editorial compta també amb un apartat dedicat al llibre digital on es poden descarregar aquestes dues obres de manera gratuïta.
Thomas Paine (1737-1809) és una de les figures intel·lectuals més importants del segle XVIII i una de les poques persones que va ser protagonista de les dues causes revolucionàries més importants de la fi d'aquell segle: la Independència dels Estats Units de Nord-Amèrica i la Revolució Francesa. A la segona, va contribuir amb obres a favor dels drets de les persones i contra la ingerència de la religió en l'àmbit polític. A la primera, va dedicar els opuscles “La crisi americana” i aquest que ara publica Riurau, “Sentit comú”. Aquesta obra, escrita de manera premeditada amb un estil assequible, es va convertir ràpidament en un èxit en les colònies nord-americanes de la Gran Bretanya, on va carregar d'arguments el partit favorable a la independència de la metròpoli. Paine analitza les raons que porten als homes a dotar-se d'un govern, els fonaments de la constitució anglesa o els orígens de la institució monàrquica i el sistema hereditari que perpetua determinades famílies en el poder. Tot això com a preàmbul per a dotar de major consistència les raons que, al seu parer, determinen que ha arribat el moment de trencar els lligams amb la metròpoli i amb el seu rei. Però Paine, a més, proposa un sistema de representació que garantisca la pluralitat i la representació de totes les colònies, unes reflexions que continuen plenament vigents com també totes les disquisicions que fa sobre la democràcia i la necessitat de dotar-la de certs sistemes de garanties que n'eviten la degradació. Una obra, doncs, que, alhora que ens dóna notícia de la realitat americana dels moments previs a la independència, també proposa una série de reflexions plenament actuals sobre els fonaments del sistema democràtic.
Frédéric Bastiat (1801-1850) va participar activament en la vida política de la França post-revolucionària, però és conegut sobretot per la seua dedicació a l'economia i per la defensa que va fer del liberalisme i del pacifisme. A diferència de Paine, la seua obra va ser publicada de manera dispersa en revistes, diaris i pamflets. “Allò que es veu i allò que no es veu” va ser un dels darrers textos que va escriure i té el valor de sintetitzar de manera molt clara les seues idees principals. Per a ell, el lliure mercat és la millor forma d'accedir a un equilibri econòmic, de manera que el paper de l'estat ha de quedar reduït a la protecció de les vides, la llibertat i les propietats dels ciutadans. En el pamflet que publica Riurau, Bastiat planteja que, a més dels efectes aparents (allò que es veu) de les diferents mesures que pot prendre un govern, n'hi ha d'altres (que no es veuen) que poden resultar, a la llarga, molt més decisius. Impostos, política cultural, treballs públics o restriccions comercials són alguns dels epígrafs que Bastiat considera, sempre des de l'òptica d'un liberal rigorós.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (3/1/09)

Dotze mesos, cent llibres i sis títols imprescindibles

Conscients que l'actualitat literària és més vasta que les nostres possibilitats, aquesta secció de Cuadernos intenta atendre un doble objectiu: no perdre de vista la realitat immediata i ser rigorosos en la tria. Amb un imperatiu afegit: que les modes no ens determinen necessàriament el criteri i que la selecció siga variada, tant en gèneres com en intencions literàries. Atenent a aquest múltiple objectiu, durant 2009 hem donat notícia de prop d'un centenar de llibres, hem avançat els títols que omplirien els prestatges de les llibreries en les diferents èpoques de l'any, hem conegut la primera iniciativa per comercialitzar el llibre digital en català i hem celebrat el dos-cents aniversari de Edgar Allan Poe. En aquest darrer número de l'any, com és costum, fem balanç. I, a més, els proposem, d'entre les obres que hem anat ressenyant al llarg de l'exercici, algunes lectures destacades. Les que no s'haurien de perdre de cap de les maneres.
A Cuadernos ens importen els clàssics. Des dels grecs com Eurípides als més recents com Simone Weil, enguany hem donat notícia de la reedició d'obres de Flaubert, Daphne du Maurier o Goethe, entre altres. Lectures imprescindibles, totes elles. Com una altra, però, que potser és una mica més desconeguda. És una obra breu que ens va arribar des d'una editorial modesta (tant com ambiciosa des del punt de vista literari) de les Illes Balears, Edicions del Salobre, en traducció de Clara Formosa i titulada “El soterrani”. I, tot i que formalment, es tracta del segon volum de memòries de Thomas Bernhard, també hi ha qui diu que és una obra purament de ficció. En tot cas, un text enlluernador. Imprescindible.
La narrativa estrangera actual també ha tingut una presència important en aquestes pàgines. Des de la novel·la negra, representada per Benjamin Black o John Connolly a les novetats d'alguns premis Nobel com Toni Morrison o José Saramago, passant per les reedicions d'autors emblemàtics com Amos Tutuola, Dino Buzzati i Philip Roth o els èxits recents de Paolo Giordano i Andrea Maria Schenkel. Però, per a molts lectors, el gran descobriment narratiu de l'any ha estat l'escriptor francés Jean Marie Gustave Le Clézio, a qui l'Acadèmia sueca concedí l'any passat el premi Nobel de literatura i que era inèdit en català. En pocs mesos –i gràcies als bons oficis dels traductors Anna Torcal i Salvador Company- vam poder disposar de dos títols, “La música de la fam” i “L'africà” (Edicions 62), on l'autor ret homenatge a les figures materna i paterna, respectivament. Dues obres mestres.
Quant a la narrativa en català, les pàgines de Cuadernos han acollit les novetats d'autors castellonencs com el debutant Marc Pallarés o els més veterans Pasqual Mas, Pep Castellano o Joan Pla. A més, hem parlat de les propostes narratives d'autors com Francesc Bodí, Salvador Company, Josep Ballester, Esperança Camps, Antoni Gómez, Miquel Bezares, Núria Cadenes o Lluís Anton Baulenas. Autors de llarga trajectòria i d'altres que comencen a consolidar una posició rellevant. Escriptors, en tot cas, que garanteixen el relleu de primeres figures com Joan Francesc Mira, de qui vam destacar l'obra amb què tancava la seua trilogia sobre la ciutat de València, “El professor d'història” (Proa). Una novel·la que reflexiona, prenent com a punt de partida el “Faust” de Goethe i la València més moderna, sobre el sentit de l'existència i la perplexitat davant un present que es fa difícil d'entendre. Una obra que no falta qui ha qualificat de la més important aportació narrativa valenciana des del “Tirant lo Blanc”.
La poesia també ha tingut un lloc rellevant en aquestes pàgines. Hi ha hagut notícies estimulants, com la publicació dels primers poemaris d'Isabel Garcia Canet o Susanna Lliberós o l'última aportació del poeta català més popular des de la mort de Miquel Martí i Pol, Joan Margarit, així com traduccions d'autors com Ovidi, Pierre Ronsard, Maria do Rosario Pedreira o el suec Tomas Transtromer. Un panorama divers, sense dubtes, en el qual destaca, tant per la seua qualitat literària com per la significació emotiva, el llibre “Jardí clos” (Perifèric), del castellonenc del Grau Joan Baptista Campos. Un poemari que, des del jardí de casa estant, passa revista al món sencer. I que, a més, va guanyar la primera edició del premi Manel Garcia Grau de poesia. Tampoc se l'haurien de perdre.
Els llibres d'anàlisi i divulgació tampoc no ens han mancat enguany. Hem donat cabuda a les reflexions de Ivan Illich i Henry David Thoreau sobre economia i ecologia, a les preguntes que Toni Mollà es feia sobre la televisió pública, a l'estudi sobre la figura de Joan Fuster que signava Josep Ballester, a la selecció d'articles que Joan Francesc Mira ha publicat a la premsa o al seu llibre sobre l'expulsió dels moriscos. Una temàtica variada entre la qual destaca un llibre que, sota el títol “El combat per la premsa”, va publicar la Universitat Jaume I. En ell, els autors, Vicent Pitarch i Albert Sánchez-Pantoja, rememoren dues aventures pioneres de la premsa en valencià: la revista “Al vent” i el programa radiofònic “Nosaltres els valencians”, la memòria d'un temps en què tot, efectivament, estava per fer. Però, a més, semblava possible.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (27/12/09)

De la cançó popular al poble sahrauí, llibres per a tots

Edicions del Bullent ha presentat les darreres setmanes una série de novetats adreçades als primers lectors, des d'aquells que s'inicien en el món dels llibres fins als joves que busquen entendre el món en què viuen. Una de les col·leccions més curioses és “Contem i cantem”, una série que combina les tradicions musicals pròpies amb il·lustracions fetes a tota pàgina i a color i text en lletres majúscules, el més aconsellable per als xiquets que comencen a llegir. L'últim volum a aparèixer és “En Joan Petit quan balla” que signen el grup Carraixet i l'il·lustrador Dani Cruz. Cada vers de la popular cançó ve acompanyat d'un dibuix que l'il·lumina, de manera que el lector menut comence l'aprenentatge lector amb facilitat i sense renunciar a una de les claus del bon lector: la diversió. El llibre inclou també la lletra completa i la partitura, per a qui no vulga limitar-se a llegir-lo. També adreçat a primers lectors, però ja un punt més competents és el conte de Josep Chapa (que il·lustra Matilde Portalés) “On són els arbres?”, un conte amb una clara vocació didàctica que planteja què passaria si un dia, de colp i volta, desaparegueren els arbres. Aquesta excusa argumental li serveix a l'autor per fer inventari dels beneficis que ens proporcionen uns elements tan comuns (i cada volta en major perill) com els arbres. I les coses que ens perdem en deixar-los de banda.
Per a lectors majors de 8 anys, i dins la col·lecció “Estrella de mar”, Bullent publica “La princesa Cagaire i Bufeta” de l'autora de Riba-roja Anna Llàcer. Tot parteix d'un nom curiós, el de la protagonista del relat, que s'anomena Bella Cagaire i Bufeta i que, a més, és princesa i, segons reconeix ella mateixa, la seua vida està prou bé: té un lleó, cinc gossos, un camell i tretze estruços, té un bosc tropical al jardí de casa on jugar a amagar-se, menja creïlles fregides sempre que vol i te una aixeta a l'habitació d'on raja un refresc de taronja. Però els seus cognoms no sols li disgusten profundament, sinó que a més provoquen les burles dels companys d'escola. Per això, decidirà demanar-li a la seua mare que li compre uns cognoms nous. I, quan li'ls neguen, decidirà anar-los a buscar ella mateixa.
Un sentit més ecologista impregna el darrer premi Carmesina, “L'últim linx”, del castellonenc Santiago Forné. De fet, la voluntat explícita de l'autor és denunciar que el protagonista de la novel·la, el linx Bola de Neu, potser siga un dels darrers d'una espècie que està en perill d'extinció clar. Aquest, a més, és el punt de partida de la novel·la, que conta les peripècies d'un linx que, en marxar el germà, es troba sol perquè no n'hi ha més animals de la seua espècie amb qui fer colla.
Fer pensar a través de la literatura és també l'objectiu d'una de les col·leccions més singulars d'Edicions del Bullent, “Claus per entendre el món”, on ara es publica un títol que, amb l'afer d'Aminatu Haidar ben present, no pot tindre major actualitat: “Un país al desert”, de Francisco Collado, planteja, a través de la història de Zag -un xiquet acollit per a passar els mesos d'estiu amb una família valenciana-, el problema del poble sahrauí, un dels pocs que encara continua colonitzat per una potència estrangera, el Marroc. Un poble a mercè dels interessos econòmics de les grans potències que sobreviu dividit, una part sota l'ocupació de l'exèrcit marroquina i una altra aïllada en la zona més esquerpa del desert del Sàhara.

Article publicat al suplement de cultura del diari Mediterráneo (20/12/09)

Saramago reescriu la història de Caín

José Saramago torna a reescriure la Bíblia. Ja ho va fer amb el Nou Testament amb “L’Evangeli segons Jesucrist” i ara es fixa en l’Antic. “Caín”, així s’anomena la darrera novel·la de l’escriptor portugués, que ha publicat Edicions 62. Un text que adopta com a protagonista el maleït per excel·lència, el fill dolent d’Adam i Eva, l’assassí del seu germà Abel, a qui va matar perquè Déu el preferia i n’acceptava els sacrificis que li oferia i ho demostrava fent pujar recte com una columna el fum, mentre el de la foguera de Caín s’escampava sense ordre, negant-se a pujar. I era Déu qui ho feia possible, qui demostrava així, de manera ben plàstica, la seua preferència per Abel. D’ací l’enveja de Caín. D’ací la mort d’Abel. I el càstig de l’assassí a errar pel món sense descans. Però les coses no són tan senzilles, opina Saramago. Sí, és cert que Caín va matar Abel, però Déu també era còmplice del crim. I encara més: l’autor intel·lectual, com en diríem ara. Perquè va induir-lo, d’alguna manera, i perquè el va consentir, havent-lo pogut evitar. I així li ho fa saber l’homicida.
Saramago segueix les passes de l’assassí errant. Un trajecte que el durà a visitar diferents passatges de l’Antic Testament, des de les altures del mont Moriah on Abraham es disposa a sacrificar el seu fill Isaac (una mort sobre el sentit de la qual s’interroga Caín, que serà qui l’evite) al llit de la bella i insaciable Lilith, de qui esdevindrà l’amant predilecte; del peu del mont Sinaí on els israelians fugits d’Egipte adoren el Vedell d’Or (i bé que el Senyor els ho farà pagar) a l’esplanada on acampen les tropes de Josué que assetgen la ciutat de Jericó; de Sodoma i Gomorra (que el Senyor decideix cremar sense parar compte que, amb els culpables, també socarrava els innocents) a la casa del pacient Job, a qui Déu matarà els fills i desposseirà de tots els béns a causa d’una aposta amb Satanàs; un periple que acabarà a dalt de l’arca on Noé, la seua família i una parella de cada espècie animal romanen a estalvi del Diluvi Universal.
El Caín de Saramago no és un de tants personatges inconscients que poblen les pàgines de la Bíblia. Ben al contrari, és un esperit inquiet, que es pregunta les raons que té Déu per a fer certes coses: per a provocar una matances com les de Sodoma o Gomorra on van morir també molts infants o per a acarnissar-se de manera tan cruel amb el pobre Job. I no troba més explicació que considerar Déu com un psicòpata perillós, una ment malaltissa i prepotent, que no accepta els errors i que no té pietat de ningú. Un Déu absurd i capriciós, hipersensible a la crítica. Un Déu que, posat davant l’espill de la racionalitat, no pot aguantar-se la mirada. No és d’estranyar, doncs, que la jerarquia catòlica (que comparteix bona part de les característiques del Déu que ens presenta Saramago) s’haja sentit ofesa per la llibertat i la mordacitat crítica amb què el Nobel portugués aborda l’Antic Testament. No és estrany, però tampoc és nou.
Des del punt de vista estrictament literari, n’hi ha poques sorpreses. Com sempre, Saramago fa servir un narrador molt pròxim al lector, que dialoga amb ell i li crida l’atenció o li comenta els aspectes que considera convenients. Així doncs, sense estar a l’alçada d’obres com el “Memorial del convent”, “L'any de la mort de Ricardo Reis” o “Història del setge de Lisboa”, “Caín” no defraudarà els seguidors de l’escriptor lusità i veí de Lanzarote.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (13/12/09)

Mira i la deportació dels moriscos

De tant en tant, Joan Francesc Mira ens obsequia amb un d'aquells treballs que fa, segons paraules seues, per compromís cívic. Uns volums de gran format, tapes dures, concebuts amb intenció divulgativa i, en conseqüència, il·lustrats amb generositat i maquetats amb bon gust; llibres d'aquells que fa goig no sols llegir sinó també mirar i remirar, però en els quals Mira no rebaixa ni l'exigència literària ni el rigor històric. El primer volum de la série estava dedicat als Borja, a qui l'autor coneix molt bé, sobretot arran el procés de gestació de la novel·la que va dedicar al segon dels papes de l'estirp xativina. Després, n'han seguit altres sobre homenots com Sant Vicent Ferrer o Vicent Blasco Ibáñez o sobre esdeveniments com la batalla d'Almansa, tots ells de la mà de l'editorial Bromera. Fa poc, acaba de sumar-s'hi “Vida i final dels moriscos valencians”, que veu la llum ara que s'acompleixen 400 anys dels fets.
Per començar, Mira desmunta el mite de la convivència pacífica entre les tres religions monoteistes i, en canvi, dibuixa un panorama bastant diferent. Arran la conquesta pels regnes cristians del nord de les terres valencianes en poder dels musulmans, s'hi instaura una nova societat on tots aquells que no professaven la religió cristiana eren considerats estranys, tant si es tractava de jueus com de sarraïns. De fet, moltes vegades, la conquesta d'una ciutat pels cristians suposava l'exili de la major part de la població musulmana que hi vivia i que, en bona part, va fer cap al regne de Granada o al nord d'Àfrica. I, en tot cas, els que es quedaven, havien de viure reclosos en zones concretes, les moreries o aljames. A més, la pervivència de nuclis de resistents, en un primer moment, unida a la creença que, des del regne de Granada, s'alimentaven els afanys de revolta dels moriscos valencians així com els atacs dels pirates provinents del nord d'Àfrica, als quals es creia que ajudaven els moriscos, va crear un clima en el qual els musulmans que s'havien quedat al regne de València eren vists com uns enemics que vivien a dins de casa.
L'esclat de la Germania va suposar un primer moment d'inflexió, assegura Mira, segons el qual un moviment que va començar sota el nom de la justícia va derivar ràpidament en accions violentes contra la població musulmana, a la qual es va batejar a la força. Els nous cristians, però, ho eren només en aparença, ja que seguien fent servir els noms musulmans, de portes endins, i acomplien en secret amb els ritus de la seua religió. El bateig massiu, doncs, no va millorar la situació dels moriscos, dels quals seguien desconfiant les autoritats i, especialment, el Sant Ofici de la Inquisició. De manera que, a poc a poc, va anar guanyant terreny la idea de l'expulsió, tot i el perjudici que podia suposar per als nobles valencians, la terra dels quals era cultivada majoritàriament per musulmans. Però cap veu valenciana no va tindre pes en la decisió final del Consejo de Estado, de manera que, sota el regnat de Felip III, un 4 d'abril de 1609, va aprovar-se la deportació massiva dels moriscos: una tercera part de la població valenciana. Com diríem ara, una neteja ètnica en tota regla.
“Vida i final dels moriscos valencians” és, doncs, una invitació a conèixer una mica millor un episodi fonamental de la història dels valencians. Amb un atractiu afegit: la prosa neta i precisa de Joan Francesc Mira fa que siga també una experiència literària molt gratificant.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (6/12/09)

La fascinant personalitat de Thoreau

La personalitat de Henry David Thoreau (1817-1862) és tan fascinant com els seus escrits. Va nàixer a Concord (Massachusetts) i als 10 anys ja va redactar el seu primer text, “The Seasons”. No deixaria mai d'escriure i, a la seua mort, els assaigs, diaris, articles, poemes i la resta de textos arribaven a la vintena de volums. De tots ells, destaquen sobretot “Walden o la vida als boscos” (Ed. Símbol), on reivindica una vida senzilla, a la vora de la natura i en perfecta harmonia amb ella, lluny del brogit de les ciutats i les seues urgències, i “La desobediència civil” on defensa que, davant d'un govern injust, està plenament justificada la resistència individual.
Fa poc, l'editorial Tres i Quatre i l'Institut del Territori han editat els “Textos escollits”, una antologia d'escrits de Thoreau que ha seleccionat un dels màxims especialistes en l'autor nord-americà, Antonio Casado da Rocha. El volum és el fruit del primer cicle sobre “Pensadors ambientals” que l'Institut del Territori va organitzar, ara fa prop de 2 anys, a València. I reuneix, en a penes una vuitantena de pàgines, alguns dels fragments més significatius de 4 dels llibres de Thoreau: l'esmentat “Walden”, les “Passejades” (Ed. Olañeta) i dos llibres que no compten amb traducció al català, “Life without Principle” (un dels darrers textos que va escriure i on planteja la vida com un compromís ètic i en contacte amb la natura) i “Journal”, el dietari que va escriure al llarg de prop d'una trentena d'anys. Fins a la seua mort, podríem dir, ja que la darrera entrada -dictada a la seua germana a causa de la seua extrema feblesa- està datada mes i mig abans de morir.
Com cita el seu antòleg en la introducció als “Textos escollits”, Thoreau necessitava passejar almenys 4 hores diàries, però, tot i que de vegades se n'ha donat una imatge d'ermità, la vida social de l'escriptor de Massachusetts era ben activa. De fet, tenia una abundant correspondència, a més d'un tracte constant amb familiars, veïns i amics, i va fer múltiples conferències per defensar l'abolicionisme i atacar les lleis que penalitzaven els esclaus evadits i capturats. El seu pensament, sobretot en el vessant pacifista, es pot rastrejar en personalitats com Mahatma Gandhi o Martin Luther King. Però la seua influència va més enllà. Se'l considera un antecessor de l'ecologisme, per la seua reivindicació de la vida natural, que no entén com una renuncia als avanços tecnològics o mèdics, sinó que matisa alertant-nos del risc que el progrés es faça a costa del saber primari, de la vida en harmonia amb la natura i que el que guanyem per un costat ho perdem per l'altre. El rastre de la seua obra també està present en obres de psicologia, filosofia o medicina i els seus escrits sobre història natural han tingut un pes notable en obres científiques recents com les de l'entomòleg i biòleg Edward O. Wilson, que fa uns anys encapçalava el seu llibre “El futur de la vida” amb una carta adreçada a Thoreau.
“Textos escollits” és, doncs, una bona manera de tastar un autor que, més enllà de les acurades descripcions de paisatges que avui ens semblen impossibles o dels grans principis que -de manera latent- esquitxen els seus textos, és capaç de fer literatura de la bona. “Walden” sobretot, però també les altres obres que integren l'antologia, estan plenes de fragments que ens captiven no sols per la defensa de grans ideals sinó per la seua bellesa intrínseca.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (29/11/09)

Toni Mollà dissecciona el panorama audiovisual

Vivim una època incerta en matèria televisiva. L'apagada analògica, les possibilitats encara per explorar de la televisió digital terrestre, del cable o dels telèfons mòbil, i l'augment de l'oferta televisiva a través d'Internet dibuixen un panorama canviant i ple d'oportunitats en el qual caldrà definir el paper dels agents tradicionals i, entre ells, i de manera molt especial, el de la televisió de titularitat pública. És el que planteja Toni Mollà (Meliana, 1957) en el seu darrer llibre, "Quina televisió pública? Amenaces i oportunitats a l'era digital", que acaba de publicar Bromera. I la seua opció està ben clara: la televisió pública es troba en una cruïlla decisiva i, si la política no s'ocupa de reformular el seu model amb paràmetres de futur, serà el mercat que li'l configure. Cal, doncs, un debat que definisca una nova manera d'entendre la televisió pública, que redissenye els nous models de finançament i de gestió i que ho faça en un sentit de major profunditat democràtica. Un debat que, en el cas valencià, hauria de discórrer apartat dels discursos partidistes i del conflicte lingüístic, dues qüestions que, per a Mollà -i no sols per a ell-, figuren entre les perversions que més han atemptat contra la concòrdia civil imprescindible per al progrés i la modernització socials.
Mollà analitza el panorama actual i denuncia que la concentració dels mitjans en poques mans va en detriment de la qualitat de la informació i, en conseqüència, de la democràcia. No es pot oblidar que els mitjans de comunicació són els principals agents a l'hora de configurar l'opinió pública i que, per tant, l'Estat té l'obligació de garantir aquesta pluralitat. Així mateix, constata que sovint la televisió actual prima en excés l'entreteniment i oblida que la seua missió també és informar i formar els ciutadans i, en particular, la joventut, a través d'una oferta d'acord amb els seus interessos i necessitats. De la mateixa manera, reclama que la presència de la llengua catalana als mitjans ha de ser concebuda com un valor afegit al producte. En aquest sentit, veu com a necessari un pacte comunicatiu que vaja més enllà del valor que la televisió pública representa per a un govern determinat. Un pacte i una redefinició del model televisiu del qual depén la supervivència mateixa de la televisió pública i la capacitat d'aprofundir en la democràcia.
Mollà ens descriu un panorama complex i canviant en el qual, al seu parer, la televisió pública ha de jugar un paper fonamental: com a servei tecnològicament capdavanter, d'ambició generalista, capaç de competir en el mercat i amb voluntat d'incidir en la vida pública. I, en el cas de comunitats amb llengua pròpia diferent del castellà, un instrument per a la seua difusió i valoració, però també per a la cohesió social. Per a fer possible aquesta nova televisió pública capaç d'enfrontar el futur amb garanties, Mollà reclama un ens moderador i veritablement independent del poder polític, un consell de l'audiovisual a la manera de la Federal Communications Comission dels Estats Units amb amples competències en la matèria. Una entitat que l'espanyol és l'únic estat europeu que encara no ha posat en marxa.
"Quina televisió pública?" és, doncs, una reflexió imprescindible per a qui vulga aproximar-se a la realitat actual del panorama audiovisual, dels reptes que planteja i del paper que hi han de jugar les televisions de titularitat pública.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (22/11/09)

Empúries rescata “El desert dels tàrtars”, de Dino Buzzati

Dino Buzzati torna a les llibreries en una edició commemorativa dels 25 anys de l’editorial Empúries. El segell –que ara opera sota el paraigua del Grup 62- ha seleccionat 4 títols de l’amplíssim catàleg que ha anat elaborant al llarg d’aquests anys i els edita, amb cobertes dissenyades per Kavel Rafferty, en una tirada limitada i fora de col·lecció. A més de “El desert dels tàrtars”, la novel·la més coneguda de Dino Buzzati, la tria inclou “Carrer Marsala”, de Miquel Bauçà; “Domini màgic” i “Passeig d’aniversari”, de Joan Vinyoli; i “Nou contes”, de J. D. Salinger. Empúries ha editat també un catàleg commemoratiu amb el discurs inaugural de Josep Benet, textos de Xavier Folch i Eugenia Broggi i una coberta il·lustrada per Miquel Barceló.
Dino Buzzati (1906-1972) és, segons Jorge Luís Borges, un dels pocs autors coetanis seus que salvaria. Potser per les visibles influències de Franz Kafka en la seua manera de concebre la literatura; potser pel solatge que hi deixaren tant l’existencialisme com el surrealisme, sobretot en els seus contes; o potser perquè planteja la impotència de l’home davant les lleis incomprensibles d’un món que actua al marge de la voluntat individual. Siga com siga, Buzzati és un dels grans noms de la literatura europea del segle XX, d’ací que l’edició d’Empúries tinga el valor, més enllà de l’oportunitat commemorativa, de refrescar-nos la memòria, de donar-nos una nova oportunitat de tornar a un dels clàssics de la narrativa del segle XX.
Dino Buzzati va tindre una formació ben acurada –a més d’escriure i dibuixar, tocava el violí i el piano- i, tot i que no es considerava escriptor, va publicar més de mitja dotzena d’obres i va fer de corresponsal de “Il Corriere della Sera” a Etiòpia –aleshores colònia italiana-, on va concebre “El desert dels tàrtars”. A més, sentia una gran afició per la muntanya, potser perquè Belluno, la ciutat on va nàixer, està situada al peu mateix del massís dels Dolomites. Una devoció, molt present també a “El desert dels tàrtars”, que l’autor ja havia plasmat a la seua primera novel·la (“Bàrnabo delle montagne”).
“El desert dels tàrtars” narra la vida de Giovanni Drogo des del moment de la seua graduació com a tinent fins a la fi dels seus dies. Una vida, la del protagonista, que estarà profundament lligada a la Fortalesa Bastiani, un baluard militar situat en unes muntanyes aïllades de la civilització, tot just a tocar d’una immensa explanada sovint coberta de boires. Els militars allí destinats tenen la missió de vigilar la possible arribada d’un exercit enemic, els tàrtars. Drogo, d’entrada, no pensa estar-hi massa temps, però, finalment, per unes raons o altres, no acaba de marxar. I, quan ho haja de fer, serà en contra de la seua voluntat. El fil que tensa la novel·la de Buzzati és l’espera dels tàrtars, que no arriben mai, i la forma com l’amenaça transforma les vides de tots els habitants de la fortalesa en una rutina inhumana. D’ací, per exemple, que un sentinella haja de matar un company simplement perquè no coneix la contrasenya del dia. Una lògica absurda i implacable davant de la qual els individus es troben inermes. Un dels grans mèrits de la novel·la de Buzzati és el contrast entre el discurs asèptic del narrador i la immensa càrrega dels fets que ens dóna a conèixer. De manera que la lectura –formalment plàcida- va calant a poc a poc en l’ànim del lector fins a causar-li un desassossec profund.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (15/11/09)

Els fantasmes que poblen la nit en vetlla dels insomnes

António Lobo Antunes (Lisboa, 1942) és un dels grans autors de la literatura europea i un dels perennes candidats a obtenir el premi Nobel de literatura. Autor d’una trentena de llibres, està representat en català per algunes de les seues principals obres: “Esplendor de Portugal”, “Manual dels inquisidors”, “Exhortació als cocodrils”, entre altres. Ara, El Gall Editor acaba de publicar “Ahir no et vaig veure a Babilònia”, una novel·la de 2006 que ha traduït Joan Casas. Lobo Antunes és un narrador ambiciós i honest, a qui no li importa explorar límits. Potser perquè és psiquiatre de formació, la seua obra indaga sovint en les pulsions profundes de l’ésser humà. A més, entre 1970 i 1973, va participar en la guerra d’Angola, una experiència que el va marcar profundament i que es pot rastrejar també en els seus llibres que, igualment, solen ocupar-se de la història de Portugal. Segons va declarar a primers d’any, la novel·la que duia entre mans i que fa poc que ha vist la llum, Que cavalos são aqueles que fazen sombra no mar?, serà la darrera que escriga.
“Ahir no et vaig veure a Babilònia” retrata l’insomni d’uns quants personatges de la majoria dels quals no coneixem el nom, només la veu. O, per ser més precisos, el fil del pensament que, en les hores de vetlla obligada, es va descabdellant a poc a poc en un discurs recurrent i aparentment inconnex, ple d’imatges que van i vénen, de records, sensacions, propòsits i veus que sorgeixen del passat, una série d’elements que es mesclen en una barreja complexa. Hi ha un vell policia salazarista i la seua dona, i una altra que va perdre el marit i la filla, i aquesta mateixa a qui dóna veu la mare, i encara algun altre personatge que, relacionat amb els anteriors, aguaita en alguna ocasió per deixar constància de la seua veu i el seu insomni. L’obra, doncs, no té argument, només un llenguatge summament plàstic que modela les idees que poblen el cap d’uns éssers que no poden dormir. L’única estructura factible del llibre ens la donen les cinc parts en què Lobo Antunes el divideix i que corresponen a les hores que van de la mitjanit a les cinc de la matinada. Després, a dins de cada part, quatre veus ens van mostrant la seua intimitat més profunda.
No falten, però, alguns dels elements bàsics de la literatura de Lobo Antunes. Més enllà de la immersió en els racons més foscs de la condició humana, trobem referències a la repressió salazarista o a la situació de Portugal, a la solitud de la gent o a la incapacitat de comunicar-nos. Així les coses, “Ahir no et vaig veure a Babilònia” és una obra inquietant, estranya, que sedueix per la riquesa compositiva i per un llenguatge summament viu. I també per la curiositat, qui sap si insana, que ens desperten aquests personatges que, oberts en canal pel seu propi insomni, ens revelen la seua intimitat més profunda.

Un alfabet de caràcters

Núria Cadenas (Barcelona, 1970) va guanyar l’edició de l’any passat del premi Ciutat d’Elx de narrativa amb “AZ” (Edicions Tres i Quatre), un llibre de contes on recrea la vida d’una série de personatges (un per lletra, d’Àngel a Zòtic, un escriptor que mai no ha escrit una frase) que s’enfronten a la vida amb certa perplexitat. El llibre suposa la segona incursió de l’autora en la narrativa de ficció, després de títols com “Cartes des de la presó”, la biografia del cantant d’Alcoi Ovidi Montllor (“L’Ovidi”) o “Vine al sud”, una guia lúdica del País Valencià.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (8/11/09)

Una mare que abandona el seu fill a l’andana de l’estació

Som a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. L’exèrcit rus avança implacablement sobre Alemanya i Helene i el seu fill Peter decideixen fugir cap a Berlín. No els serà fàcil. Els trens passen quan passen i solen anar plens, però no tenen cap altre mitjà de transport. Finalment, aconsegueixen pujar a un d’ells, però el comboi s’atura en una xicoteta estació. Peter es queda a l’andana mentre la seua mare busca un altre tren que els porte fins a Berlín, però la mare ja no torna. Ha decidit que l’educació del fill la supera i opta per desvincular-s’hi. Una decisió, sense dubtes, difícil d’entendre. Difícil d’explicar. Un repte que l’autora alemanya Julia Franck es planteja a “La dona del migdia” (Edicions 62).
Què ha pogut passar per a què Helene abandone el seu fill? La novel·la és l’intent de donar resposta a aquest cruel interrogant. Franck l’estructura en tres parts. A la primera, ens presenta la infantesa d’Helene, i la seua germana Martha, en una família burgesa de poble, i les figures d’un pare mutilat a la Gran Guerra i una mare jueva que menysprea Helene. Després, hi ha els anys 20 a Berlín, a casa d’una tia rica, entre festes i joia. I, finalment, la darrera, on Helene es relaciona amb un membre del partit nazi, el pare de Peter, un home de caràcter difícil que la salva de la deportació. La guerra abocarà Helene a una situació límit. Aparentment, és una dona forta. Treballa d’infermera en una època –la Segona Guerra Mundial- en què els professionals de la sanitat han d’enfrontar llargues jornades de treball, unes condicions difícils i poques hores de descans. Molt poc de temps per a conviure amb el seu fill. De fet, Helene es veu incapaç de revelar-li aspectes que l’obsessionen, com els orígens jueus de la família o la solitud en què viu o les violacions de què ha estat objecte per part dels soldats russos. Traumes tots ells que Helene arrossega en silenci. Sense comunicar-se amb Peter. I que, a poc a poc, aniran bastint un mur que, a la fi, la protagonista es veurà incapaç d’abatre. Mare i fill acabaran per ser dos desconeguts.
Julia Franck va nàixer a Berlín Est en 1970 i, als 8 anys, va fugir amb la mare i les germanes a la zona occidental. Amb “La dona del migdia” va aconseguir el premi dels llibreters alemanys de 2007. Certes coincidències entre la biografia de Franck i la novel·la han propiciat lectures de caràcter autobiogràfic. De fet, l’àvia paterna de Franck també havia abandonat el pare de l’escriptora que, a més, va morir ben jove. Igualment, la família materna de Franck està formada per tres generacions de dones que van haver d’educar elles soles els fills. Siga com siga, “La dona del migdia” és una reflexió sobre la identitat i la solitud, sobre la incapacitat de comunicar-nos. Un text escrit amb un estil una mica espés, amb abundància de detalls i poques sorpreses.

Més sobre Fuster

Malgrat tot, i malgrat alguns, la figura de Joan Fuster continua de plena actualitat. Ara pels debats sobre la vigència de les seues idees sobre el País Valencià, ara per les reedicions de les seues obres, ara per les influències que, ací i allà, es manifesten. De la mà de Perifèric Edicions, Josep Ballester (Alzira, 1961) ens proposa “L’agitació de l’escriptura”, una nova aproximació a la seua figura a través d’un assaig on s’acosta a les diferents vessants de la seua activitat literària i social. Un estudi per a conèixer millor el poeta, l’assagista perspicaç, l’historiador de la cultura, l’articulista mordaç, l’activista...

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (1/11/09)

Els crims d’un diable que es passeja amb bicicleta

Andrea Maria Schenkel (Regensburg, 1962) era una escriptora desconeguda fins que, en 2007, la seua obra “Tannöd, el lloc del crim” va rebre el premi Deutscher Krimi Preis que reconeix la millor obra de gènere negre publicada a Alemanya. El guardó no sols va facilitar la presència de l’autora als mitjans de comunicació sinó sobretot l’èxit de vendes de la novel·la que, ràpidament, va començar a traduir-se a diferents llengües, entre les quals el català. Poc més d’un any després, ens arriba “L’expedient de Josef Kalteis” (Proa), una obra on Schenkel torna a posar en joc els principals elements que componien la seua anterior novel·la.
“L’expedient de Josef Kalteis” gira al voltant d’uns crims d’arrel sexual (unes dones que apareixen mortes, després de ser violades) comesos a l’entorn de Munic en l’època del nacional-socialisme (tot i que la presència d’aquest és merament com a teló de fons). Però, en realitat, a Schenkel no li interessa la resolució de l’autoria dels crims (que coneixem de bon principi) sinó la recreació del món que els fa possibles i de la personalitat dels afectats. És per això que un dels personatges principals és la Kathie, una jove que abandona el camp per guanyar-se la vida a la ciutat i que, una volta a Munic, descobrirà que, més enllà de prostituir-se, les possibilitats de sobreviure són remotes.
Hi ha diferències ben escasses entre les dues novel·les de Schenkel. La més rellevant és que, si Tannöd era un llogarret de Baviera amb una població dispersa, ara Schenkel se centra en la ciutat de Munic i el seu entorn, tot i que la presència del camp continua tenint una gran importància. Però dóna la sensació que Schenkel ha volgut apostar per la continuïtat. De fet, construeix la seua novel·la a partir de diferents veus que ens interpel·len sense massa presentacions, tot i que, de tant en tant, la primera persona dóna pas a una narració més convencional, en tercera. Novament, tot gira al voltant dels crims, que ací s’espaien en el temps i allà van produir-se en una única sessió. Uns assassinats que el lector no anirà descobrint de la mà de cap detectiu sinó a través de les veus superposades d’implicats, víctimes i testimonis: com a Tannöd. Igualment, la narració està construïda a partir de frases curtes, sincopades, que intenten remetre el lector –a través de vacil·lacions o repeticions- a una declaració oral. I no s’observa que Schenkel tinga cap interés per diferenciar unes veus de les altres. Ben al contrari, no importa quina siga la procedència o la condició social de l’emissor, perquè tots parlen de la mateixa manera. Sense tics particulars, sense cap diversitat lèxica ni sintàctica. De manera que el lector acaba tenint la impressió que, en realitat, qui se’ns adreça és una espècie de narrador únic que adopta diferents identitats per expressar, segons convinga, diferents punts de vista complementaris. En definitiva, que qui va gaudir amb “Tannöd, el lloc del crim” és probable que ho torne a fer amb “L’expedient de Josef Kalteis”. Sempre que no demane massa novetats.

Darrere d’una desconeguda

“D’Àger a Katmandú” (El Gall) és la novel·la amb què Glòria Llobet va guanyar el V premi Pollença de narrativa. Narra les peripècies viatgeres d’Aleix que, seguint les indicacions que li fa arribar una desconeguda (Marina) a través de l’ordenador, intentarà trobar a Istambul, Katmandú o d’altres llocs igualment pintorescs la misteriosa dona que li guia les passes.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (25/10/09)

Toni Morrison torna als seus territoris més emblemàtics

De la mà de l'editorial Amsterdam ens arriba "Una benedicció", l'última novel·la de la premi Nobel nord-americana Toni Morrison (Ohio, 1931), una de les grans figures de la literatura actual. I una autora pèssimament representada en català. De fet, aquesta és la tercera novel·la disponible (amb "Sula" i "Paradís") de l'autora, de la qual feia més de 10 anys que no es traduïa res, ni tan sols la seua obra més emblemàtica, "Beloved". Tant de bo, la iniciativa d'Amsterdam tinga continuïtat i ben prompte disposem d'una representació a l'alçada que es mereix.
"Una benedicció" suposa el retorn de Morrison als territoris que li són més familiars: el món de l'esclavitud i, més en concret, el de les dones esclaves. Les protagonistes de la novel·la són les tres criades de la granja del matrimoni Vaark: Lina, d'origen indi, Florens, una esclava negra, i l'enigmàtica Sorrow. L'acció se situa al segle XVII, quan els actuals Estats Units encara eren colònies europees i el règim d'explotació esclavista començava a assentar-se definitivament. Allí, un comerciant -Jacob Vaark- intenta cobrar un deute a un terratinent insolvent, del qual acabarà acceptant, a canvi d'eixugar-lo, l'esclava Florens, aleshores una adolescent, i a qui serà la seua mateixa mare qui assenyalarà com a moneda de canvi en el lloc d'ella, que està criant un nen menut. L'episodi quedarà marcat a foc al cor de Florens.
Després, l'acció se centra en la granja i Morrison ens explica les relacions entre les dones una volta mort, de manera prematura, el senyor Vaark. La complicitat entre Lina i la senyora; la promiscuïtat sexual de la Sorrow, que quedarà embarassada; la protecció maternal que Lina li dispensa a Florens; i l'atracció que aquesta sent per un ferrer a qui el senyor Vaark va encomanar que li forjara unes reixes per a la casa nova, són els pols sobre els quals gira l'acció. Uns fets que Morrison ens va relatant des de les perspectives particulars dels diferents personatges. La malaltia de la senyora provocarà que Florens haja d'anar a buscar el ferrer, a qui atribueixen la capacitat de guarir els malalts, a través d'una terra esquerpa, obertament hostil per a una esclava negra, que ni tan sols té la categoria de persona. La trobada entre els antics amants -condicionada per un xiquet a qui ha adoptat el ferrer- desencadenarà el final.
"Una benedicció" és un llibre meravellosament ben escrit. Intens en la recreació dels sentiments i situacions i bell en l'expressió del llenguatge. Amb uns personatges traçats amb seguretat i solvència, que no costa fer nostres des de les primeres línies. Amb una estructura de punts de vista diversos que facilita a l'autora la possibilitat de demostrar-nos que les coses no són sempre com semblen a primera vista. Un llibre esplèndid que, per a qui encara no conega Morrison, pot suposar una magnífica porta d'entrada a l'obra d'una autora imprescindible, a l'alçada dels més grans. L'escriptora que millor ha sabut retratar la situació d'un col·lectiu -les dones esclaves- oblidat tant per la història com per la literatura.

El solatge d'un mestre

A "Solatge" (Perifèric, premi Benvingut Oliver 2008 de poesia), Jaume Pérez Muntaner ens parla de l'amor, del pas del temps i de la solitud, de les pèrdues (com les de Manel Garcia Grau o Andolin Eguzkitza), del País Valencià ("país amb líders mentiders") o de la guerra. D'un món complex, el nostre, que el poeta enfronta amb una mescla de perplexitat, indignació i ironia.

Els poemes eròtics d'Ovidi de la Col·lecció Bernat Metge

Ovidi i els seus poemes d'amor tornen a les llibreries. I, a més, en la traducció emblemàtica de la col·lecció Bernat Metge, un dels patrimonis més importants de la cultura catalana. Potser és exagerat dir que estan de moda, els clàssics. Però, com a mínim tenen un públic que no es pot desatendre. És per això que l'editorial 62 i l'Institut Cambó ja fa temps que treballen en la divulgació de la col·lecció Bernat Metge de traduccions de clàssics grecs i romans. L'última iniciativa és la "Biblioteca Grècia i Roma", una tria de les obres més emblemàtiques dels principals autors clàssics editades amb característiques molt atractives i un clar esperit divulgador. Volums d'extensió moderada, amb un disseny modern, notes molt seleccionades i la inclusió únicament del text traduït (sense l'original grec o llatí que figura en els volums originals de la col·lecció Bernat Metge) que suposen una aposta per acostar els clàssics a lectors no especialitzats. A més, la col·lecció suposa l'estrena del Grup 62 en l'àmbit digital, ja que el llançament es produeix tant en format paper com en e-llibre.

La "Poesia eròtica" de Publi Ovidi Nasó és un dels dos títols escollits per inaugurar la série (al costat de les "Tragèdies tebanes" de Sòfocles). Ovidi, de fet, va ser un dels poetes més importants del seu temps. I juntament amb Virgili i Horaci, un dels principals de la literatura llatina. Tant és així que la seua influència es pot rastrejar sense dificultat al llarg de la literatura europea de qualsevol època. De la seua biografia, destaca sobretot l'exili que va patir, per ordre d'August, per causes desconegudes, tot i que no es pot descartar que hi tinguera a vore la publicació de "Art amatòria", el poema didàctic que oferia consells en matèria amorosa tant als homes com a les dones i que forma part de la "Poesia eròtica" que ara es publica. Un treball que, amb les "Metamorfosis", constitueix l'obra més important d'Ovidi. "Art amatòria" és un llibre escrit amb un esmolat to humorístic, que, més enllà dels consells, no es priva de criticar la societat del seu temps. I que, per unes coses o altres, fou considerat amoral pels sectors dominats de la societat romana, la qual cosa no va impedir la seua acceptació per les classes populars, que el van convertir en un llibre molt divulgat.

La "Poesia eròtica" inclou dues peces més: els "Amors" és un recull de poemes (que, com en els altres casos, estan traduïts en prosa) adreçats a Corinna, la seua amant, on Ovidi parla, barrejant diferents registres, de les diverses circumstàncies de l'amor carnal. Finalment, els "Remeis" són l'antitesi dels dos textos anteriors. És un llibre adreçat de manera preferent als joves amants, als quals instrueix sobre els efectes perniciosos de la idealització de l'estimada i els suggereix diferents estratègies per superar la desesperació que provoca el despit o el desamor.

La "Poesia eròtica" d'Ovidi i les "Tragèdies tebanes" de Sòfocles (que inclou "Èdip rei", "Antígona", "Èdip a Colonos") estan disponibles des de primers de setembre. Després, a raó d'un volum cada dos mesos, s'hi incorporaran a la "Biblioteca Grècia i Roma" Xenofont ("Els deu mil"), Suetoni ("Vides de Calígula, Claudi i Neró"), Aristòfanes ("Quatre comèdies"), Cèsar ("Guerra de les Gal·lies. Comentaris de la Guerra Civil"), Plató ("El convit. Fedó"), Plaute ("Cinc comèdies"), Plutarc ("Vides paral·leles") o Sèneca ("Lletres a Lucili").

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (11/10/09)

Le Clézio reflexiona sobre la figura materna

Uns dies abans de donar-se a conèixer el veredicte de l’Acadèmia Sueca que va declarar Jean Marie Gustave Le Clézio com a premi Nobel de literatura 2009, apareixia a França la seua darrera novel·la, “La música de la fam”, que ara ens arriba de la mà d’Edicions 62, en traducció d’Anna Torcal i Salvador Company. L’obra de Le Clézio és vasta i no està en absolut ben representada en català i, en conseqüència, resta molta feina per fer. Ara bé, d’entre els diferents criteris possibles, em sembla ben oportuna la decisió d’incorporar, primer de tot, el díptic que dedica als seus pares: fa uns mesos, va veure la llum “L’africà”, la novel·la de 2004 on retrata, a partir del relat de la seua infantesa, la figura del seu pare, que exercia de metge a l’Àfrica i va quedar-hi atrapat durant els anys de la Segona Guerra Mundial; a “La música de la fam”, en canvi, l’escriptor francés s’inspira en la figura de la seua mare per recrear de quina manera la Segona Guerra Mundial va trasbalsar la vida de tanta gent, els plans i les il·lusions que havien formulat en temps de pau i que mai van poder recuperar. I ho fa a través de l’Ethel, una jove hereva d’un oncle originari de les illes Maurici, filla d’un matrimoni que només existeix de portes enfora.
Le Clézio va traçant línies subtils, amb les quals, a poc a poc, va dibuixant un paisatge bell i malenconiós, decadent i emotiu: el de l’Europa dels anys trenta i del daltabaix que va provocar la guerra. En citaré algunes, d’aquestes línies: la presència del “Bolero” de Ravel, una peça musical que, escriu Le Clézio, no és “com les altres. És una profecia. Narra la història d'una còlera, d'una fam. Quan s'acaba amb violència, el silenci que en resulta és terrible per als supervivents atordits”; la figura de la Maude, l’amant del pare, la decadència física de la qual va paral·lela a la del seu temps; el llegat de l’oncle Suleiman, un pavelló oriental que espera, apilat en un solar, el moment de tornar a enlairar-se ferm; l’amistat que la protagonista manté amb la Xénia, filla d’una família aristocràtica russa que ha fugit dels bolxevics i viu en la misèria, però a la qual considera un exemple admirable: fins que aquesta es casarà amb un pocasolta; la espessa fauna de familiars i coneguts que ronden la casa d’Ethel; i sobretot les figures de la mare i del pare, les aventures empresarials del qual abocaran la família a la misèria.
La prosa de Le Clézio és rica i subtil, pulcra i precisa, i s’articula lentament en un mosaic riquíssim, en colors i en matisos. Així, “La música de la fam” és un llibre bell, molt bell, d’aquells que cal llegir sense presses, assaborint cada matís. Un text que, a poc a poc, fins i tot discretament, va instal·lant-se en l’ànim del lector, expandint-s’hi, fins omplir-lo d’aquella sensació de plenitud que només ens deixen les grans obres. Els que van llegir fa poc “L’africà” ja saben de què parle.

Literatura i taurons

Ja fa temps que certes editorials van provant noves estratègies de promoció que facen destacar el seu producte enmig de l’allau de novetats. Una de les darreres l’ha posada en marxa Bromera, que ofereix la possibilitat de nadar entre taurons a l’Aquàrium de Barcelona –previ sorteig- als lectors d’una de les apostes de l’editorial per al nou curs: “Esquivant la mort”, del debutant Josh Bazell, una història de mafiosos i metges, a mig camí entre “Els Soprano” i “House”, diu la promoció, apta per als qui busquen entreteniment i prou.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (4/10/09)