Uns dies abans de donar-se a conèixer el veredicte de l’Acadèmia Sueca que va declarar Jean Marie Gustave Le Clézio com a premi Nobel de literatura 2009, apareixia a França la seua darrera novel·la, “La música de la fam”, que ara ens arriba de la mà d’Edicions 62, en traducció d’Anna Torcal i Salvador Company. L’obra de Le Clézio és vasta i no està en absolut ben representada en català i, en conseqüència, resta molta feina per fer. Ara bé, d’entre els diferents criteris possibles, em sembla ben oportuna la decisió d’incorporar, primer de tot, el díptic que dedica als seus pares: fa uns mesos, va veure la llum “L’africà”, la novel·la de 2004 on retrata, a partir del relat de la seua infantesa, la figura del seu pare, que exercia de metge a l’Àfrica i va quedar-hi atrapat durant els anys de la Segona Guerra Mundial; a “La música de la fam”, en canvi, l’escriptor francés s’inspira en la figura de la seua mare per recrear de quina manera la Segona Guerra Mundial va trasbalsar la vida de tanta gent, els plans i les il·lusions que havien formulat en temps de pau i que mai van poder recuperar. I ho fa a través de l’Ethel, una jove hereva d’un oncle originari de les illes Maurici, filla d’un matrimoni que només existeix de portes enfora.Le Clézio va traçant línies subtils, amb les quals, a poc a poc, va dibuixant un paisatge bell i malenconiós, decadent i emotiu: el de l’Europa dels anys trenta i del daltabaix que va provocar la guerra. En citaré algunes, d’aquestes línies: la presència del “Bolero” de Ravel, una peça musical que, escriu Le Clézio, no és “com les altres. És una profecia. Narra la història d'una còlera, d'una fam. Quan s'acaba amb violència, el silenci que en resulta és terrible per als supervivents atordits”; la figura de la Maude, l’amant del pare, la decadència física de la qual va paral·lela a la del seu temps; el llegat de l’oncle Suleiman, un pavelló oriental que espera, apilat en un solar, el moment de tornar a enlairar-se ferm; l’amistat que la protagonista manté amb la Xénia, filla d’una família aristocràtica russa que ha fugit dels bolxevics i viu en la misèria, però a la qual considera un exemple admirable: fins que aquesta es casarà amb un pocasolta; la espessa fauna de familiars i coneguts que ronden la casa d’Ethel; i sobretot les figures de la mare i del pare, les aventures empresarials del qual abocaran la família a la misèria.
La prosa de Le Clézio és rica i subtil, pulcra i precisa, i s’articula lentament en un mosaic riquíssim, en colors i en matisos. Així, “La música de la fam” és un llibre bell, molt bell, d’aquells que cal llegir sense presses, assaborint cada matís. Un text que, a poc a poc, fins i tot discretament, va instal·lant-se en l’ànim del lector, expandint-s’hi, fins omplir-lo d’aquella sensació de plenitud que només ens deixen les grans obres. Els que van llegir fa poc “L’africà” ja saben de què parle.Literatura i taurons
Ja fa temps que certes editorials van provant noves estratègies de promoció que facen destacar el seu producte enmig de l’allau de novetats. Una de les darreres l’ha posada en marxa Bromera, que ofereix la possibilitat de nadar entre taurons a l’Aquàrium de Barcelona –previ sorteig- als lectors d’una de les apostes de l’editorial per al nou curs: “Esquivant la mort”, del debutant Josh Bazell, una història de mafiosos i metges, a mig camí entre “Els Soprano” i “House”, diu la promoció, apta per als qui busquen entreteniment i prou.
Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (4/10/09)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada