Vells recursos

Són ja vells recursos, el ventilador i les teories conspiratives. I el Molt Elegant Francisco Camps ja fa dies que n’apel·la per traure’s de damunt la caspa insidiosa que no para d’esquitxar-li les muscleres de la jaqueta. Ja fa dies que els seus acòlits insinuen que si ells han tirat mà a la caixa, els altres també. Per això han creat una comissió parlamentària: per donar-li un toc institucional a les insídies. Per escampar millor la brutícia i fer-nos creure (si hi ha base real o no mai no els ha importat massa) que tots els polítics estan pringats i que per tant, quina importància té que només els hagen pillat a ells? El vell recurs del ventilador, ja saben. Però també juguen a fer-nos creure que (tot i els fortíssims indicis que anem coneixent) tot és un muntatge en contra dels valencians. Dels valencians, sí, no sols del PP. Que el saqueig de les arques públiques de la Generalitat que s’intueix cada dia major ( a més de ser una invenció de Zapatero i Garzón, enemics declarats dels valencians, segons la retòrica oficial) és un detall irrellevant que no impedirà que el Nostre Estimat Líder se centre en les coses que interessen de veritat als valencians, que ell sap millor que ningú quines són. Millor que vosté i que jo, que per això és el Líder. Ho vam vore l’altre dia a les Corts on, lluny de mostrar-se abatut, Francisco Camps va lluir pit i va somriure satisfet. Potser van ajudar-lo els aplaudiments entusiastes dels seus diputats, que el van rebre com un heroi. O, millor encara, com un màrtir. I segurament ell va voler veure convicció on potser només hi havia por. Por de perdre l’escó si els aplaudiments no resultaven prou càlids.
No ens ha d’estranyar, doncs, que tot i les gravíssimes sospites que planen sobre la seua gestió; que tot i el paperot que li hem vist fer en relació a la dimissió de Ricardo Costa; que tot i la desautorització de què ha estat objecte des de Madrid; que tot i haver quedat ja massa voltes com a mentider, Francisco Camps no haja tingut cap rubor a traure pit davant de tots. De les fidelíssimes càmeres de Canal 9 i de tots els diputats valencians. Que haja fet gala d’estar net (se li va oblidar, però, de donar gràcies a De la Rúa, el seu més que amic) i encara s’haja permés d’acusar la Moncloa d’estar lligada a la trama Gürtel. Sense proves, és clar, que a l’Infal·lible Camps no li calen: al País Valencià, almenys, la seua paraula és dogma.
No importa que aquests dies hagem llegit que la visita del Papa ens va costar als valencians el doble del que valia i que el sobrecost que van pagar les arques públiques va anar a parar als comptes corrents de la trama. I que la gent de la Gürtel va posar la mà també en el Mundial d’Hipica i en el gran premi de Fórmula 1 i en el trofeu Louis Vuitton i vés a saber en quants grans esdeveniments més d’aquells que ens havien de fer mundialment famosos. No importa. Ell ja sap que als valencians no ens preocupa que els nostres diners vagen a mans dels amics del Nostre Líder Infal·lible. Per això pot manifestar obertament que no segueix massa de prop el cas Gürtel. Perquè sap que als valencians no ens preocupa gens ni mica.
Potser algú s’estranyarà de tanta impostura. Però, de fet, és l’estratègia de sempre. Negar la realitat i difondre una versió més convenient, no importa amb quina base. I és precisament l’èxit d’aquesta estratègia on es fonamenta el triomf electoral de Camps. Ja fa temps que la situació valenciana és prou més que surrealista. Que la realitat i la seua versió pública no van pel mateix camí. Que ocupem els pitjors llocs de l’Estat –i caient- en tots els àmbits –educació, sanitat, perspectives econòmiques...- sense que la devaluació dels índexs alteren un discurs oficial que no para d’insistir que aquesta –gràcies al Nostre Estimat Líder - és una terra de meravelles, malgrat les amenaces dels enemics de sempre: els catalans, Zapatero, qui siga... El problema, doncs, va més enllà del cas Gürtel. És un tema de desmobilització ciutadana. De falta d’una informació plural. D’absència de visions crítiques. De degradació, doncs, de la democràcia. I el cas Gürtel n’és únicament un símptoma. Greu, si volen. Molt greu. Però el mal és major. Molt major.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (25/10/09)