divendres, 30 d’abril del 2010

Atapuerca, a Vila-real

La setmana que ve tindrem a Vila-real el paleontòleg Eudald Carbonell, un dels tres codirectors del jaciment d'Atapuerca. Ens visitarà convidat per l’Associació Cultural Socarrats i la Delegació de Castelló de l’Institut d’Estudis Catalans per impartir una conferència sobre els trenta anys d’excavacions a Atapuerca, un dels centres neuràlgics mundials dels estudis sobre la prehistòria. Avui mateix, per cert, la Universitat de Burgos nomenarà doctors Honoris Causa els tres codirectors del jaciment, reconeixent així el valor científic dels estudis que han dut a terme. Un prestigi, l'acadèmic, que han sabut unir a una gran voluntat de divulgació més, diguem-ne, popular, i que ha convertit el jaciment d'Atapuerca en un focus d'atenció també per als no especialistes. Com us deia, si voleu saber més coses de l'homo Antecessor o de com eren els primers europeus o de la gran potència -i les sorpreses, per tant- que encara ens reserven la Sima de l'Elefant o la Gran Dolina, si esteu interessats a conèixer per què les troballes de la Sima de los Huesos ens han canviat l'arbre genealògic als humans, ja esteu reservant un forat a l'agenda. L’acte serà dimarts 4 de maig a les 20 hores, a la Sala d’Actes de l’Institut Francesc Tàrrega de Vila-real, i està obert a tot el públic que vullga acudir-hi, així que si volteu per ací ja ho sabeu. No us el podeu perdre.

dimecres, 28 d’abril del 2010

Vells amics

A causa de la meua mala memòria, aquests dies he tornat a agafar dos llibres meus ja publicats. "El músic del bulevard Rossini" el vaig tornar a llegir per poder comentar-lo en condicions amb els alumnes de l'Institut Álvaro Falomir, que se l'havien llegit i amb qui vaig compartir unes hores, el passat dia de Sant Jordi, com ja vaig explicar. Ara tinc entre mans un de més antic, "La taverna del Cau de la Lluna" que, no obstant això, vaig haver de llegir a fons fa uns anys, quan vaig enllestir la traducció al castellà. I ara me l'he tornat a mirar no per cap vici narcisista, sinó perquè la gent del club de lectura de la Biblioteca Rafalafena de Castelló l'estan llegint i m'han convidat a xarrar amb ells. Això serà demà dijous, a les 7 de la vesprada. Si no teniu res millor que fer, l'entrada és lliure, així que ja ho sabeu.
El cas és que no em fiava dels records i, per tal d'intentar resoldre en condicions els interrogants que em puguen plantejar demà, vaig decidir llegir-me-la de nou i refrescar la memòria. I he sentit una certa estranyesa, en trobar-me novament davant d'uns personatges que conec molt bé, és cert, però amb els quals ja fa algun temps que no tenia tracte (tot i que el Portugués, com va dir Pep Castellano a la presentació , va passar un instant per "El músic del bulevard Rossini" a dur una harmònica). Com dic, m'he sentit un punt incòmode davant d'ells, com aquell que se sent responsable d'haver abandonat el tracte amb els seus i ara ha de tornar a casa i no sap quina cara posar ni què dir. Perquè clar, quan acabes una novel·la el que vols es distanciar-te, netejar la ment i posar-te a cavil·lar altres històries amb altres personatges de protagonistes. Així que procures oblidar els teus companys de viatge recents i fas esforços per trencar els lligams i conèixer gent nova. I, clar, després d'haver-los abandonat així, precipitadament, ara amb quina cara et presentes davant dels teus vells amics...

dilluns, 26 d’abril del 2010

Més sobre els Sant Esteve

Vicent Josep Escartí (Algemesí, 1964) és un dels escriptors valencians més fidels a la novel·la històrica. Des del seu debut amb “Barroca mort” (1988), ha publicat sis novel·les, entre les quals caldria destacar les més recents, “Nomdedéu”, premi Joanot Martorell, i “Espècies perdudes”, premi Andròmina. En aquesta novel·la, precisament, dóna entrada al llinatge dels Sant Esteve, que ara reprén al text que acaba de publicar, “L'abellerol mort” (Bromera), una narració que va merèixer el premi Blai Bellver de narrativa que es convoca a Xàtiva. De fet, si a l'anterior el protagonista era Arcàngel Gabriel de Sant Esteve, el noble xipriota exiliat a la Xàtiva posterior a l'incendi per les tropes borbòniques, ara qui centra l'interès de la novel·la és el seu fill, de nom idèntic, ja que tots els megaducs de Sant Esteve s'anomenen Arcàngel Gabriel. A més d'escriure ficció, Escartí és autor de nombrosos estudis i articles d'investigació, d'algun dels quals -com ara un article sobre la plaga de llagostes i les processons expiatòries de 1756- se'n fa ressò a “L'abellerol mort”.
L'obra està ambientada al segle XVIII i figura ser l'escrit redactat en primera persona pel mateix protagonista, tal com ja va fer el seu pare en el volum que es troba a la tauleta de nit de la casa que posseeixen a Xàtiva i que es titula, com dèiem abans, “Espècies perdudes”. En aquest punt, val la pena remarcar els esforços de l'autor per recrear l'estil dels dietaris d'aquella època i aconseguir, al temps, que el text resulte entenedor per al lector actual. Escartí utilitza un llenguatge d'aire arcaitzant, organitzat en frases llargues, molt llargues, amb nombrosos intercalats que afegeixen informació o matisen conceptes. Igualment, fa servir un lèxic que sovint incorpora formes poc corrents en la literatura actual (però conegudes per un lector mitjà) i un estil molt retòric que demora la concreció dels fets que vol narrar a còpia d'abocar-hi paraules, ara en forma d'aclariments, ara de circumloquis.
L'obra narra el viatge a l'exili del megaduc xipriota Arcàngel Gabriel de Sant Esteve, l'últim representant d'una nissaga que ha perdut el favor reial i ha de marxar a l'exili. L'itinerari el durà a Gènova, primer, i després a València i a Xàtiva. Escartí narra les (escasses) peripècies del trajecte i sobretot s'entreté a descriure els personatges i els costums (en algun cas també les llegendes) dels llocs on fa escala. El seu mèrit principal, doncs, no és l'acció, com ocorre en tantes novel·les històriques, sinó, ben al contrari, la meticulosa recreació dels ambients on s'esdevenen els diferents episodis i les circumstàncies del moment històric on s'ambienta l'obra. Amb tot, no hi manca una estructura narrativa, articulada a partir d'una intriga (les circumstàncies de la mort del pare del protagonista) i un teló de fons (els avatars del regne xipriota, finalment fagocitat per l'Imperi turc) que, més enllà de les diferents localitzacions, donen unitat a la novel·la.
A la part final, la coneixença de dona Dolcina afegeix al text el pebre d'una història d'amor ben curiosa i, a més, la narració guanya en vivesa a mesura que es van resolent les diferents incògnites que Escartí havia plantejat anteriorment. Destaca, a més, l'interessant paral·lelisme que planteja l'autor entre la plaga de llagostes que deixa erms els camps de Xàtiva i les notícies que li arriben al protagonista des de Xipre, que ha estat igualment assolat per l'exèrcit turc.

diumenge, 25 d’abril del 2010

L'homenatge a Vicent Marçà, a la Xarxa

La UJI ha digitalitzat la revista que la Federació de Colles de Castelló va dedicar-li a l'escriptor Vicent Marçà, poc de temps després de faltar, i en la qual van col·laborar diversos escriptors, entre els quals un servidor. Ací la teniu.

dissabte, 24 d’abril del 2010

Una diada entranyable

Ahir va ser un Sant Jordi molt entranyable, diferent a d'altres que he viscut a Barcelona, enmig de la voràgine. El cas és que, sense poder acomparar-se a l'esclat de Catalunya, el País Valencià a poc a poc va fent un mica més seua una diada que ara, a més, sembla que resulta factible exportar. Tant de bo.
Pel matí, vaig parlar a través de la ràdio de la passió per llegir i de l'ofici d'escriure. Al migdia, m'esperaven els alumnes de l'Institut Àlvaro Falomir, d'Almassora, que s'havien llegit El músic del bulevard Rossini i m'havien convidat a comentar-lo amb ells. Tot i que l'oratge ens va mantenir en un suspense molt literari, finalment vam poder celebrar l'acte a l'aire lliure, com és costum. Vam enraonar del perquè i del com del músic i de com va això d'escriure una novel·la i de les contingències que n'afecten el procés. A més, em van regalar un exemplar del Badallet, una peculiar revista que dediquen cada any a l'escriptor convidat i que enguany, a més de dibuixar-me un perfil generós, omplien unes cartes dels alumnes als personatges de la novel·la, que m'han semblat interessantíssimes, i unes opinions sobre què els havia paregut el llibre, que em miraré amb calma. Un treball més que digne que, en tot cas, guardaré entre els records més entranyables. Després, van fer una cua molt santjordiesca per a què els signara els exemplars i alguns d'ells em van referir anècdotes de lectura o personals que els havia suscitat el llibre. Finalment, davant la mar, vam rematar l'acte davant d'un arròs molt substanciós, amanit amb paraules cordials i anècdotes divertides, així que no es pot demanar res més.
Però encara quedava teca. A la vesprada, molts escriptors de Castelló ens vam trobar a la llibreria Babel i, entre tros de coca i copa de cava, vam parlar de tot una mica. I em vaig alegrar de vore gent que feia temps que no trobava i de saludar companys que m'estime. I tots vam coincidir que tant de bo aquesta reunió literària no siga fruit d'una sola temporada.

divendres, 23 d’abril del 2010

Per què llegir?

Perquè amb un llibre a la mà, mai no estic sol. Perquè la lectura és capaç de convertir l´espera més tediosa en una font de plaer. Perquè no conec millor mestre. Ni més divertit. Ni més audaç. Perquè és l´única forma de viatjar allà on no em durà mai cap agència de viatges. I, a més, a un preu molt econòmic. Perquè em permet de viure altres vides. Perquè em fa viure més intensament la meua. Perquè m´instrueix. Perquè m´ensenya a pensar. I a mirar. I a mirar-me. I a veure més enllà de les aparences. Perquè m´ajuda a ser crític. Perquè em fa més lliure. Perquè em demostra que certes mentides són una gran veritat. I algunes veritats, una enorme fal làcia. Perquè m´evadeix. Perquè m´emociona. Perquè em fa riure. Perquè em fa plorar. Perquè no conec cap altra manera d´aturar el temps. Perquè ningú m´obliga.

dijous, 22 d’abril del 2010

Generació entrepà

Acabe d'assabentar-me que forme part de la "generació entrepà", una fornada d'escriptors nascuts en la dècada dels 60 de la qual se n'ocupa Vilaweb en un reportatge a propòsit de la confluència, aquest Sant Jordi, de novetats d'autors nascuts en els anys 60. Les reflexions que proposen Vicenç Pagès i la resta de participants em semblen interessants i estic bastant d'acord en la justícia de reivindicar les aportacions dels escriptors de la meua edat, una generació que ha escrit llibres importants però que ha quedat una mica a l'ombra a causa del pes de la generació anterior, la dels Monzó, Cabré, etc. En tot cas, note a faltar un cert oblit dels autors valencians, alguns dels quals haurien de figurar indiscutiblement a la nòmina que proposa el reportatge. Una mancança, però, que no és ni casual ni extraordinària, però aquest és un tema que ens duria molt lluny i ara no és el moment. Finalment, com a curiositat, el reportatge transcriu un conte, "Escriptofília del 63", extret del llibre de Joan-Lluís Lluís "Xocolata desfeta" i en el qual servidor apareix en qualitat de personatge. Com a presumpte venedor de ganivets, exactament.

dilluns, 19 d’abril del 2010

L'extraordinària narració del viatge a Orient d'un mercader venecià

“La descripció del món”, de Marco Polo, és un dels llibres més fascinants que es poden llegir. La crònica d'un viatge a través de l'Imperi mongol feta per un mercader venecià ha estat la imatge, durant molts segles, amb què els ulls europeus han vist l'Orient. Una terra exòtica, plena de meravelles. Edicions Proa acaba de publicar la traducció que n'ha fet Manuel Forcano.
El llibre ens fa viatjar al segle XIII, quan els mongols dominen Àsia i Venècia ostenta la supremacia comercial a la Mediterrània. Allà fa alguns segles que s'ha establert una família dàlmata, els Polo, que esdevindran grans comerciants i no tardaran a establir bases a Constantinoble i Crimea, des d'on importar els productes d'Orient. Cap a la base crimeana partiran, allà pel 1259, Niccolò i Matteo Polo, però la presència hostil de genovesos els desvia de la seua ruta original i fan cap a Bukhara, on els reclama el Gran Khan Kubilai. Els venecians decideixen fer cas de l'emissari i viatgen a Xanadú, la cort d'estiu del Gran Mogol, amb qui es quedaran quatre anys. Fins que l'emperador els envia com a ambaixadors seus davant el papa. Però, quan arriben, Climent IV ha mort i el successor tarda a ser escollit, així que tornen a Venècia. Allà se'ls afegeix, novament de camí a la cort del Gran Khan, el jove Marco Polo, que només té 17 anys.
En 1275 arriben a Xanadú, després de travessar Armènia, el sud del Caucas, Pèrsia i Xina. Un any més tard s'estableixen a Cambaluc, l'actual Pequín, on s'instal·len a la cort. En 1288, després de tretze anys en què els Polo no deixen de viatjar, per encàrrec del Khan, per les diferents províncies de l'imperi, decideixen tornar a Venècia, temorosos que la més que probable mort de Kubilai els deixe sense protecció. Però l'emperador no els permet marxar fins 1292 i encara com a acompanyants de la futura esposa del rei de Pèrsia. Com els camins de terra no eren segurs a causa de diferents disturbis, decideixen fer camí per mar. Tres anys més tard i després de nombrosos incidents -i d'haver acomplit la missió que els va encomanar el Khan-, els Polo arriben a Venècia. És l'any 1295 i fa vint-i-quatre anys de la seua partida.
En 1298, Marco Polo cau presoner dels genovesos, que el tanquen a la presó de Malapaga. Allí coneix l'escriptor Rustichello de Pisa, a qui comença a dictar la memòria dels seus viatges. El llibre de Polo no coincideix exactament amb l'itinerari que van fer, si més no des del punt de vista cronològic, ja que va ser adaptat pel seu transcriptor segons la moda literària del seu temps. A més, la narració deixa en segon pla el pare i l'oncle de Marco per donar-li a aquest tot el protagonisme. El llibre descriu terres, gent, llegendes, animals, plantes, religions i costums que resulten completament exòtics a Occident. Potser per això, “La descripció del món” (també conegut com “Llibre de meravelles”) es difon ràpidament per tot Europa i comença fornir l'imaginari amb què aquelles terres hi seran vistes durant molt de temps. Són tantes les còpies que se'n fan que avui se'n conserven prop de 150, la qual cosa ha dificultat notablement la determinació d'un text canònic. Així les coses, fa uns anys, Llibres de l'Índex va publicar una versió traduïda a partir de la versió toscana fixada per Valeria Bertolucci. La que ara publica Proa es basa en la versió coneguda com “integral”, establerta per A. C. Moule i P. Pelliot a partir d'un manuscrit llatí, un 50% més extens que els anteriors.

diumenge, 18 d’abril del 2010

Frases curioses

“La llengua oficial d’Europa hauria de ser la traducció.”

Xuan Bello, en una entrevista a l'Avui (8/4/2010)

dissabte, 17 d’abril del 2010

Generació ni-ni, anys 70

Mai no m'he fiat d'aquells que critiquen les generacions posteriors a la seua. Que veuen en els de la seua joventut uns temps millors només perquè, segurament, ells eren més joves. Ara, per exemple, corre la brama que els joves actuals no volen ni estudiar ni treballar, que ens segueixen unes generacions d'indolents a qui res no importa. I ja els han trobat, a partir -és clar- d'un programa de televisió, fins i tot un nom: generació ni-ni. Ni estudien ni treballen. És clar que aquesta és una etiqueta sense sentit, perquè oblida tota la joventut que arreu del món treballa ferm i fins i tot dedica -a través d'ONGs i voluntariats diversos- una part de la seua vida als altres. I sobretot perquè fa gala d'una mala memòria suprema. De fet, no m'ha calgut regirar molt per trobar un exemple de proclama ni-ni datada en 1979. En l'època en què molts d'aquells que ara reneguen del jovent, tenien prop de vint anys. És una cançó de Tequila i es diu "Y yo què sé". Us transcric la lletra per si teniu algun dubte.




No, no me preguntes nada
no sé qué contestar,
yo no tengo respuestas.
Mi mamá me pregunta
nené a dónde vas
por qué llegas tan tarde
y con quién andarás.
Y yo qué sé,y yo qué sé.
Me dicen que estoy loco
sin trabajar ni estudiar
pero yo paso de todo.
Paseando por la calle
sin saber dónde voy,
tampoco me preocupa mucho.
Y yo qué sé,y yo qué sé.
Ya déjenme tranquilo
que no quiero pensar,
esto es una ruina
dan ganas de llorar.
No, no me preguntes nada
no sé qué contestar,
yo no tengo respuestas.
No me molestes más,
no, no me molestes más.

divendres, 16 d’abril del 2010

Calaix de mots

Tal vez tuvimos sólo siete noches
no sé
no las conté
cómo hubiera podido.
Tal vez no más que seis
o fueron nueve.
No sé pero valieron
como el más largo amor.
Tal vez de cuatro o cinco noches como ésas
pero precisamente como ésas
tal vez
pueda vivirse
como de un largo amor
toda una vida.

Idea Vilariño
Obra completa
Ed. Lumen

dijous, 15 d’abril del 2010

Baixauli, al club de lectura

La conversa de Manuel Baixauli és assossegada, tranquil·la. Parla a poc a poc i amb les paraules justes. Amb un to que invita a la reflexió serena, però que no impedeix que la passió -per l'art, per la literatura- impregne cada mot que pronuncia, com impregna -també- cada mot que escriu. Ahir ho vam poder comprovar al club de lectura de Vila-real, on vam tenir la sort de compartir amb ell la nostra lectura d'Espiral i L'home manuscrit. I va ser una sessió curiosa, diria jo. Perquè no es va limitar a un interrogatori, com acostumem a fer quan ens visita un autor, sinó que va anar més enllà i es va convertir en un diàleg franc on els participants, a banda de demanar-li que ens aclarira dubtes i ens contestara interrogants, vam oferir també impressions, confidències i vam explicar la nostra experiència de lectura de totes dues obres. Va ajudar, és cert, la recepció que havíem fet dels llibres, la complicitat que va sorgir tant amb l'un com amb l'altre i va contribuir-hi, evidentment, el caràcter de Manuel, les seues frases calmes, la seua capacitat per transmetre sensacions amb paraules senzilles i l'atmosfera cordial que de seguida es va instal·lar a la sala. Ens va explicar com van nàixer tant l'una com l'altra i les peripècies que van patir fins veure la llum i com va viure l'esclat d'una obra -L'home manuscrit- que alguna gent li havia dit que estava molt bé però que no llegiria ningú. I ens va fer cinc cèntims de la seua manera de treballar i de les raons per les quals va reescriure Espiral. Vam parlar de les fotos que inclou L'home manuscrit i de la tipografia i de com sap desplegar un conjunt de símbols que utilitza per parlar de coses que ens afecten a tots, i de com, encara que parega surreal, parla de fets quotidians i com tot plegat fa del llibre, ja, un clàssic. I cadascú va triar els contes d'Espiral que més li havien agradat i ens va explicar per què. Vam parlar d'això i de més coses i, si no fóra pels imperatius horaris, potser encara seguiríem xarra que xarra. Quina delícia.

dimecres, 14 d’abril del 2010

Fa vergonya

Avui, que s'acompleixen 79 anys de la proclamació de la II República, no puc deixar de pensar en la manera brutal en què, Orwell dixit ("La verdad desnuda sobre la guerra es muy simple. La burguesía española vio la ocasión de aplastar la revolución obrera y la aprovechó, con ayuda de los nazis y de las fuerzas reaccionarias de todo el mundo"), va acabar tot. Si és que va acabar, que no ho tinc clar. I no sols perquè no resulta gens difícil detectar novells brots del feixisme arreu de l'Estat espanyol: a les ones de ràdio, als diaris, a la televisió, en actes de violència que queden impunes, en boca de destacats membres del PP o en determinades actituds d'algunes instàncies judicials.

Aquests dies, de fet, els jutges -alguns jutges almenys- s'entesten a demostrar que el franquisme és intocable. Parle del procés contra el jutge Garzón, evidentment. He escrit moltes vegades que no m'agrada gens la manera d'actuar del magistrat estrella de l'Audiència Nacional: per la seua afició als titulars més que al rigor judicial, per la seua ineficàcia a l'hora d'instruir procediments i sobretot pel seu sentit peculiar de la justícia, que l'ha dut a encapçalar més que dubtoses actuacions. És per això que no pense signar cap manifest de recolzament a Garzón. Ara bé, dit això, fa vergonya que un país democràtic es negue -35 anys després de la mort del dictador- a investigar els crims de la dictadura, a reparar les víctimes. Fa vergonya que els tribunals accepten les querelles dels còmplices de la dictadura contra el jutge que pretén investigar els crims que van cometre i que, de retruc, neguen els drets més elementals a les víctimes. Fa vergonya.

Com fa vergonya també el cas Egunkaria. Les manifestacions dels ministres d'Aznar i dels locutors radiofònics i dels periodistes que li feien palmes, quan va produir-se el tancament del diari, i dels partits espanyols -que no van obrir la boca per denunciar la vulneració gravíssima de la llibertat d'expressió que suposava-, la instrucció tan barroera -que ha continuat 7 anys, sense que l'avalaren proves mínimament presentables-, les acusacions de tortures, la pressió que van haver de patir els encausats, la criminalització de la cultura basca sense excepcions. Fa vergonya que poguera seguir-se un procés així. La sentència, és cert, ha acabat donant la raó als acusats, proclamant la innocència de Martxelo Otxamendi i els seus companys, sí, però (més enllà de les possibles indemnitzacions) no podrà reparar el mal que ha fet a la cultura basca la clausura d'Egunkaria. I no em puc traure del cap que, malgrat l'absolució, els impulsors del procediment han aconseguit l'objectiu que buscaven: posar fi a la trajectòria exitosa de l'únic diari en llengua basca, interrompre el procés de normalització cultural.

Fa vergonya, l'actuació de certes instàncies judicials, però no ens hauria d'estranyar. Al capdavall, la judicatura va quedar al marge fins i tot de la tímida i prudentíssima transició que va fer possible l'arribada de la democràcia a l'Estat espanyol. No és difícil d'entendre, en aquestes circumstàncies, que alguns jutges que van jurar fidelitat als Principios del Movimiento ara es preocupen de posar a estalvi la memòria del dictador o de reprimir qualsevol manifestació que pose en qüestió la unitat (també cultural) d'Espanya. No ens ha d'estranyar, però fa vergonya. Molta, molta vergonya.

dimarts, 13 d’abril del 2010

Frases curioses

'Em penso que és un error sistemàtic vincular poesia i literatura, com es vincula la geografia amb la història i la física amb la química. La poesia no té res a veure amb la literatura. Jo em trobo molt més a prop de la música'.

Joan Margarit, en una entrevista a Vilaweb TV

dilluns, 12 d’abril del 2010

Un príncep condemnat a mort i un comerciant de cavalls ultratjat

Riurau Editors ha publicat, en traducció de Jaume Ortolà, les obres “El príncep d'Homburg” i “Michael Kohlhaas”, de l'escriptor alemany Heinrich von Kleist. Nascut a Frankfurt der Oder (1777) en el si d'una família militar prussiana, von Kleist va ingressar en l'exèrcit i va participar en algunes accions bèl·liques. Després de la derrota de les tropes prussianes davant l'exèrcit napoleònic i d'assolir la convicció que aquell camí no duia enlloc, va abandonar-lo i va decidir viatjar per Europa i escriure. Va enllestir drames teatrals que no arribaven mai a estrenar-se, va fundar revistes literàries on publicar poemes i novel·les curtes i fins i tot un diari poc amable amb l'ocupant francés, el “Berliner Abendblätter”. De fet, va ser la difusió de les derrotes de l'exèrcit de Napoleó en la campanya espanyola que va precipitar-ne la clausura. El 21 de novembre de 1811, en plena fallida econòmica i abatut pel càncer que patia la seua companya, Adolfine, va disparar contra ella i després es va suïcidar. Un final ben adient per a qui es comptava entre els escriptors romàntics.
De fet, l'últim intent de refer la mala situació econòmica havia estat el drama “El príncep d'Homburg”. Una peça que va dedicar a la princesa de Hesse-Homburg, cunyada del rei, amb l'esperança que aquesta li concedira una pensió i poder refer així la penúria en què l'havia sumit el tancament del “Berliner Abendblätter”. Però, tot i el final feliç del drama i el tractament favorable a l'aristocràcia que planteja l'obra, la princesa es va sentir ofesa i no sols no li va concedir la pensió sinó que, més encara, va prohibir-ne la publicació i la representació. No seria fins 10 anys després de la mort de l'autor que es representaria, i encara retallada.
El drama planteja una curiosa situació. Abstret pel coneixement d'una jove princesa, el príncep d'Homburg no atén com caldria les ordres del cap de l'exèrcit, així que, a l'hora de la batalla, pren una decisió que les contradiu. Però que, tanmateix, contribueix notablement a la victòria. Així, al temps que se l'honora com a vencedor, també se'l condemna a mort per haver desobeït les ordres. Per ell intercediran la jove princesa i els caps militars alhora que, al seu interior, a la por inicial a la mort succeirà la convicció que l'honor està per damunt de la vida.
La novel·la curta “Michael Kohlhaas” es va publicar en 1808 a la revista “Phöbus”, de la qual von Kleist va ser cofundador. En aquesta obra, von Kleist indaga sobre el sentit de la justícia a través de la peripècia d'un comerciant de cavalls a qui, arbitràriament, un aristòcrata obliga a lliurar-li un parell d'animals. Convençut de la manca d'equitat del cas, Kohlhaas intenta fer valer les seues raons davant la justícia, però no aconsegueix sinó menyspreu. Aleshores, decideix prendre's la justícia en primera persona i organitza una partida d'homes armats que arrasa diferents ciutats. Esglaiats de la virulència que ha pres el cas, les autoritats -davant les quals intercedirà el mateix Luter- decideixen intervindre i pactar amb el comerciant que, pel camí, ha perdut la dona i la major part de les propietats. Escrita en un llenguatge àgil i sense descripcions que entrebanquen l'acció, von Kleist hi denuncia la prepotència de l'aristocràcia i la situació de desempar en què es troben els ciutadans així com la necessitat d'un bon funcionament de la justícia per a no interferir l'equilibri social.

diumenge, 11 d’abril del 2010

Versos contra la violència

No a l'esclavatge pusilànim de la intolerància
ni a l'essència odorant del seu rostre.

No a les platges esquilmades pel frau dels corbs
ni al seu delme impertèrrit.

No a la dictadura de cap crueltat
ni a cap dels seus sicaris.

No a l'ordre de la llança
ni al reialme de la seua ferida.

No a la repressió policia ni a la llaga de foc
que sotmet el cor de la lluerna.

* * * * * * * * * * * * * * *

No patiu més pels cretins i els corifeus
i els egòlatres i la seua mordassa:
sols amb els mots viscuts
entre el fràgil dialeg dels ulls,
creieu-ho,
heretarem la terra.

Aquest rastre s'aclama als versos de Manel Garcia Grau (La mordassa, Perifèric Edicions, 2003) per sumar-se, com han fet abans la Comtessa d'Angeville, Xavier Aliaga, Josep Porcar i més blocaires que se m'escapen, al doll de poemes contra la violència policial al Cabanyal i la violència permanent que practiquen unes autoritats que confonen el dret a governar amb l'omnipotència.

dissabte, 10 d’abril del 2010

Mans nues i paraules contra la violència policial

Mans nues i paraules contra les porres de Rita i del govern central. Quina vergonya.

divendres, 9 d’abril del 2010

Les porres del Cabanyal

La brutalitat de l'actuació de la policia al Cabanyal no és que ens duga a la memòria velles imatges de grisos colpejant la gent que protestava contra el franquisme, és que és un retrat fidedigne, una metàfora fidelíssima, de l'escassa qualitat de la democràcia al País Valencià, com explicava bé Josep Porcar. La dreta valenciana, abrumada per les evidències que despullen la seua indignitat moral, acostumada a fer i desfer sense oposició, s'ha pres la qüestió com un problema personal, com assenyalava Antonio Avendaño, una pura demostració de qui mana ací. L'única dada nova del cas (i ben sorprenent, per cert) és que el subdelegat del govern, d'adscripció socialista, haja enviat la policia nacional a agredir a bastonades la gent que defensava els criteris del govern a qui ell deu obediència, com feia notar Vicent Partal. Una paradoxa més a afegir al llarg currículum d'equívocs del socialisme valencià. El que no és nou, de cap manera, és que un càrrec popular (en aquest cas, l'alcaldessa Barberà) es passe pel forro de la jaqueta, per no dir una altra cosa, les normes que no li plauen. Ho fan de manera constant: Font de Mora amb les sentències que validen l'homologació de títols de Filologia Catalana o Camps amb la Llei de Dependència, per posar només dos exemples. És la manera d'entendre la democràcia que té el PPCV: un sistema on els vots donen carta blanca per a perpetrar qualsevol malifeta.
El fons de la qüestió, però, tampoc és nou. Una democràcia podrida, on una part de la judicatura està íntimament lligada al partit en el govern; on la censura -directa i indirecta- és moneda corrent i els diners públics s'entenen al serveis dels interessos privats; on la televisió i la ràdio públiques (però també els mitjans que controlen per afinitat política o a través de la inserció de publicitat institucional) serveixen de plataforma d'exaltació del líder i on la selecció de continguts està en funció de l'interés del partit que governa; on la part de la població discrepant ha de patir el menyspreu dels poders públics; on el parlament no és sinó un tràmit enutjós que cal passar de tant en tant, les comissions de control, una pura comèdia orquestrada pels sicaris del líder i la responsabilitat política simplement no existeix; on, a la manera del vell caciquisme, la societat està infectada per una xarxa d'interessos que dificulta qualsevol canvi polític. Aquesta és la qualitat de la democràcia al País Valencià. Aquest, el marc que fa possible que les porres de la policia siguen l'únic argument que han trobat els governants per fer front a l'oposició dels veïns.

dijous, 8 d’abril del 2010

Ahir vaig veure un home

Ahir, mentre passejava per Castelló, vaig veure un home. Vell, encorbat, les galtes molles i els ulls cansats. Caminava del braç d'una dona més jove, potser la filla o potser una assistenta llogada per hores o per dies, no ho sé i, en el fons, no té major importància. El vaig mirar i el vaig reconèixer i em va venir al cap una vella història. Me la va contar el meu pare, fa molt de temps, i tenia aquell home de protagonista. Era, sembla ser, una persona emprenedora. I, a partir d'un negoci que jo coneixia bé, va anar eixamplant la seua activitat empresarial. Parle dels anys setanta. El cas és que, en un moment determinat, les coses li van anar malament i els negocis van anar fent fallida, un darrere de l'altre. Finalment, els va haver de tancar tots. Potser li'ls van embargar o potser els va malvendre, el cas és que, siga com siga, no va poder fer front a tots els deutes. Desconec si per pura impotència o perquè va buscar alguna forma (potser fins i tot legal) d'eludir els acreedors. El cas és que devia diners a gent del poble i no els podia (o no els volia) pagar. I va haver de fugir del poble perquè no podia eixir-hi al carrer en un lloc on tenir deutes i no pagar-los era motiu més que suficient per a què la gent et girara la cara. Eren els temps en què els tractes al camp es feien de paraula i es respectaven punt per punt. En què l'honradesa, en pobles com el meu, encara era un valor suprem. No vull dir amb això que foren temps millors (eren els anys setanta i el dictador era viu encara), ni de bon tros. Simplement, que la gent del carrer conservava una noció de l'honradesa que hem perdut.
Ahir, quan passejava per Castelló i vaig veure aquell home, feia un instant que havia deixat un banc del carrer de Caputxins on m'havia instal·lat mentre esperava algú. I m'havia entretingut llegint el diari, que parlava dels 50.000 fulls del sumari del cas Gürtel, on es detallen les fosques maniobres d'alguns dirigents del Partit Popular en relació a l'empresa mafiosa que va muntar Francisco Correa. Perquè, en el fons, tants toms de sumari es resumeixen en ben poc: uns polítics corruptes i uns empresaris sense escrúpols que s'han aliat per lucrar-se, els uns i els altres, amb els diners de tots. Els diners que havien d'anar destinats a construir escoles i hospitals, a millorar les prestacions socials o a invertir en el futur dels nostres fills i que han acabat pagant bosses de mà de Vuitton, joguines caríssimes per a uns nens malcriats, viatges de luxe, rellotges d'or i engreixant els comptes corrents d'aquesta gentola en vés a saber quins paradisos fiscals. Raons més que suficients per a què sobretot els polítics (els imputats i els col·laboradors dels imputats i els que ho sabien i van callar) desaparegueren de la vida pública amb la cara roja de vergonya. No ho faran, és clar. Buscaran excuses i miraran -tenen la mà trencada- d'apel·lar als defectes de forma (si els fallen, per una vegada, els amiguets de l'ànima) per esquivar la justícia. I provaran de guanyar unes eleccions i fer-nos creure que els vots els han netejat l'historial. Perquè els temps han canviat i ara els especuladors, els lladres i els polítics corruptes ja no han de fugir dels seus pobles quan se'ls descobreix amb les mans brutes de sutge. La dona del César, que deien que havia de ser honrada i, a més, ho havia de semblar, ara pot exercir de puta a plena llum del dia i encara sentir-se'n ben orgullosa. És cert que tota aquesta gentola ha fet el possible per a què els temps canvien, però no tota la culpa és seua. També és nostra, per no girar-los la cara i fer-los sentir, cada volta que ens topem amb ells, que no tenen lloc entre nosaltres, que no poden eixir al carrer sense sentir al clatell el pes de les nostres mirades. Igual com la gent del meu poble va fer, fa temps, amb aquell home vell, encorbat, de galtes molles i ulls cansats que vaig trobar-me ahir, casualment, mentre passejava per Castelló.

dimarts, 6 d’abril del 2010

Frases curioses

Contra la corrupció política, tolerància zero.

Jaume Matas, davant el parlament balear, 5 de desembre de 2006

dilluns, 5 d’abril del 2010

La decadència de l'aristocràcia siciliana

“El Gattopardo”, la novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa (1896-1957) que ara torna a publicar Proa, és un dels títols indispensables de la narrativa europea del segle XX i, particularment, un dels meus preferits. En català, disposem d'una edició de l'any 1962, publicada per Club Editor amb el títol “El guepard” i traduïda per Llorenç Villalonga. Aquesta versió es basava en la que havia preparat l'escriptor Giorgio Bassani després de la mort de l'autor. Tanmateix, al text que proposava Bassani s'ha imposat, des que fou publicada a Itàlia en 1969, una nova versió, basada en un manuscrit original de 1957, i que ha esdevingut l'edició canònica de l'obra. Una edició en la qual es basa la traducció que ara n'ha fet Pau Vidal.
Lampedusa, després d'haver fet com a crític esporàdic de literatura francesa i història quan a penes tenia 30 anys, no va tornar a escriure fins l'any 1954. A 58 anys, doncs. I ho va fer de manera compulsiva. Va completar “El Gattopardo”, novel·la de la vàlua de la qual n'estava convençut, malgrat el rebuig d'editorials com Mondadori o Einaudi, que va conèixer dies abans de morir. I encara va començar “Els gatets cecs”, que va deixar inacabada. Va ser Giorgio Bassani qui va fer publicar "Il Gattopardo" a Feltrinelli. L'any següent, guanyava l'Strega, el premi literari més prestigiós d'Itàlia; i dos anys més tard, amb 60 edicions, s'havia convertit en el primer èxit de vendes de la literatura transalpina. Tres anys després, Luchino Visconti rodava una versió cinematogràfica protagonitzada per Burt Lancaster, Alain Delon i Claudia Cardinale que acabaria d'impulsar l'èxit mundial de l'obra.
La trama de la novel·la és ben coneguda. Recrea la Sicília de l'època de la unificació d'Itàlia sota el ceptre del rei piamontés Vittorio Emmanuele i l'impuls de les tropes de Giuseppe Garibaldi. I sobretot el declivi de les famílies aristocràtiques tradicionals, que no sols han de contemplar impotents la puixança de les noves classes burgeses sinó que fins i tot hauran d'avenir-se a la unió matrimonial amb elles, si volen sobreviure. El protagonista principal és el príncep Fabrizio Salina i la seua família, especialment el nebot Tancredi, qui s'unirà en matrimoni amb Angelica, la guapa filla del nou latifundista sicilià i alcalde de Donnafugata, don Calogero Sedera. Personatges, tots ells, que Lampedusa sap perfilar al mateix temps com a individus singulars i com a símbols de les diferents forces que pugnen pel poder a la Sicília de la segona meitat del segle XIX. La descripció dels costums i els palaus, l'evocació de l'esplendor perdut i l'intent desesperat de don Fabrizio per adaptar-se als nous temps i, encara més, no perdre la seua capacitat d'influir alimenten una prosa d'una ironia subtilíssima a través de la qual Lampedusa ens condueix amb idèntica precisió pels passadissos dels palaus i pels camins de les antigues possessions així com pels neguits i els dubtes que angoixen el protagonista.
La versió del clàssic de Lampedusa que n'ha fet Pau Vidal ens dóna, per tant, una nova oportunitat de tornar a gaudir d'una novel·la imprescindible al temps que, als lectors més curiosos, els ofereix també l'ocasió d'aprofundir en les peripècies de l'obra, a partir del pròleg que signa el nebot de l'escriptor, i de conèixer alguns dels fragments que escrigué Lampedusa i que, finalment, foren rebutjats. Entre els quals uns poemes que delaten la passió -molt matisada a la novel·la- que sentia don Fabrizio per la jove filla del burgés Sedera.