Una diada entranyable

Ahir va ser un Sant Jordi molt entranyable, diferent a d'altres que he viscut a Barcelona, enmig de la voràgine. El cas és que, sense poder acomparar-se a l'esclat de Catalunya, el País Valencià a poc a poc va fent un mica més seua una diada que ara, a més, sembla que resulta factible exportar. Tant de bo.
Pel matí, vaig parlar a través de la ràdio de la passió per llegir i de l'ofici d'escriure. Al migdia, m'esperaven els alumnes de l'Institut Àlvaro Falomir, d'Almassora, que s'havien llegit El músic del bulevard Rossini i m'havien convidat a comentar-lo amb ells. Tot i que l'oratge ens va mantenir en un suspense molt literari, finalment vam poder celebrar l'acte a l'aire lliure, com és costum. Vam enraonar del perquè i del com del músic i de com va això d'escriure una novel·la i de les contingències que n'afecten el procés. A més, em van regalar un exemplar del Badallet, una peculiar revista que dediquen cada any a l'escriptor convidat i que enguany, a més de dibuixar-me un perfil generós, omplien unes cartes dels alumnes als personatges de la novel·la, que m'han semblat interessantíssimes, i unes opinions sobre què els havia paregut el llibre, que em miraré amb calma. Un treball més que digne que, en tot cas, guardaré entre els records més entranyables. Després, van fer una cua molt santjordiesca per a què els signara els exemplars i alguns d'ells em van referir anècdotes de lectura o personals que els havia suscitat el llibre. Finalment, davant la mar, vam rematar l'acte davant d'un arròs molt substanciós, amanit amb paraules cordials i anècdotes divertides, així que no es pot demanar res més.
Però encara quedava teca. A la vesprada, molts escriptors de Castelló ens vam trobar a la llibreria Babel i, entre tros de coca i copa de cava, vam parlar de tot una mica. I em vaig alegrar de vore gent que feia temps que no trobava i de saludar companys que m'estime. I tots vam coincidir que tant de bo aquesta reunió literària no siga fruit d'una sola temporada.