dimecres, 30 de desembre del 2009

Dotze mesos, cent llibres i sis títols imprescindibles

Conscients que l'actualitat literària és més vasta que les nostres possibilitats, aquesta secció de Cuadernos intenta atendre un doble objectiu: no perdre de vista la realitat immediata i ser rigorosos en la tria. Amb un imperatiu afegit: que les modes no ens determinen necessàriament el criteri i que la selecció siga variada, tant en gèneres com en intencions literàries. Atenent a aquest múltiple objectiu, durant 2009 hem donat notícia de prop d'un centenar de llibres, hem avançat els títols que omplirien els prestatges de les llibreries en les diferents èpoques de l'any, hem conegut la primera iniciativa per comercialitzar el llibre digital en català i hem celebrat el dos-cents aniversari de Edgar Allan Poe. En aquest darrer número de l'any, com és costum, fem balanç. I, a més, els proposem, d'entre les obres que hem anat ressenyant al llarg de l'exercici, algunes lectures destacades. Les que no s'haurien de perdre de cap de les maneres.
A Cuadernos ens importen els clàssics. Des dels grecs com Eurípides als més recents com Simone Weil, enguany hem donat notícia de la reedició d'obres de Flaubert, Daphne du Maurier o Goethe, entre altres. Lectures imprescindibles, totes elles. Com una altra, però, que potser és una mica més desconeguda. És una obra breu que ens va arribar des d'una editorial modesta (tant com ambiciosa des del punt de vista literari) de les Illes Balears, Edicions del Salobre, en traducció de Clara Formosa i titulada “El soterrani”. I, tot i que formalment, es tracta del segon volum de memòries de Thomas Bernhard, també hi ha qui diu que és una obra purament de ficció. En tot cas, un text enlluernador. Imprescindible.
La narrativa estrangera actual també ha tingut una presència important en aquestes pàgines. Des de la novel·la negra, representada per Benjamin Black o John Connolly a les novetats d'alguns premis Nobel com Toni Morrison o José Saramago, passant per les reedicions d'autors emblemàtics com Amos Tutuola, Dino Buzzati i Philip Roth o els èxits recents de Paolo Giordano i Andrea Maria Schenkel. Però, per a molts lectors, el gran descobriment narratiu de l'any ha estat l'escriptor francés Jean Marie Gustave Le Clézio, a qui l'Acadèmia sueca concedí l'any passat el premi Nobel de literatura i que era inèdit en català. En pocs mesos –i gràcies als bons oficis dels traductors Anna Torcal i Salvador Company- vam poder disposar de dos títols, “La música de la fam” i “L'africà” (Edicions 62), on l'autor ret homenatge a les figures materna i paterna, respectivament. Dues obres mestres.
Quant a la narrativa en català, les pàgines de Cuadernos han acollit les novetats d'autors castellonencs com el debutant Marc Pallarés o els més veterans Pasqual Mas, Pep Castellano o Joan Pla. A més, hem parlat de les propostes narratives d'autors com Francesc Bodí, Salvador Company, Josep Ballester, Esperança Camps, Antoni Gómez, Miquel Bezares, Núria Cadenes o Lluís Anton Baulenas. Autors de llarga trajectòria i d'altres que comencen a consolidar una posició rellevant. Escriptors, en tot cas, que garanteixen el relleu de primeres figures com Joan Francesc Mira, de qui vam destacar l'obra amb què tancava la seua trilogia sobre la ciutat de València, “El professor d'història” (Proa). Una novel·la que reflexiona, prenent com a punt de partida el “Faust” de Goethe i la València més moderna, sobre el sentit de l'existència i la perplexitat davant un present que es fa difícil d'entendre. Una obra que no falta qui ha qualificat de la més important aportació narrativa valenciana des del “Tirant lo Blanc”.
La poesia també ha tingut un lloc rellevant en aquestes pàgines. Hi ha hagut notícies estimulants, com la publicació dels primers poemaris d'Isabel Garcia Canet o Susanna Lliberós o l'última aportació del poeta català més popular des de la mort de Miquel Martí i Pol, Joan Margarit, així com traduccions d'autors com Ovidi, Pierre Ronsard, Maria do Rosario Pedreira o el suec Tomas Transtromer. Un panorama divers, sense dubtes, en el qual destaca, tant per la seua qualitat literària com per la significació emotiva, el llibre “Jardí clos” (Perifèric), del castellonenc del Grau Joan Baptista Campos. Un poemari que, des del jardí de casa estant, passa revista al món sencer. I que, a més, va guanyar la primera edició del premi Manel Garcia Grau de poesia. Tampoc se l'haurien de perdre.
Els llibres d'anàlisi i divulgació tampoc no ens han mancat enguany. Hem donat cabuda a les reflexions de Ivan Illich i Henry David Thoreau sobre economia i ecologia, a les preguntes que Toni Mollà es feia sobre la televisió pública, a l'estudi sobre la figura de Joan Fuster que signava Josep Ballester, a la selecció d'articles que Joan Francesc Mira ha publicat a la premsa o al seu llibre sobre l'expulsió dels moriscos. Una temàtica variada entre la qual destaca un llibre que, sota el títol “El combat per la premsa”, va publicar la Universitat Jaume I. En ell, els autors, Vicent Pitarch i Albert Sánchez-Pantoja, rememoren dues aventures pioneres de la premsa en valencià: la revista “Al vent” i el programa radiofònic “Nosaltres els valencians”, la memòria d'un temps en què tot, efectivament, estava per fer. Però, a més, semblava possible.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (27/12/09)

dimarts, 29 de desembre del 2009

Valencians i valencians



Ja fa temps que sabem que de demòcrates només tenen el nom. I les paraules amb què es vesteixen, en tot cas. Les que pronuncien ells i les que els fan dir als titelles que parlen per boca d'ells a la televisió que hauria de ser de tots els valencians i només és d'uns pocs. D'ells i dels que els riuen les gràcies. S'anomenen demòcrates i parlen com si ho foren. Però els fets els delaten una i altra vegada. Tenaçment. La darrera mostra de l'escàs sentit democràtic que els impulsa ve reflectida en els pressuposts generals de la Generalitat. Els diners que paguem tots i que s'haurien de gestionar en benefici de tots, que ja sabem que no és el cas. Parle de la retirada de les subvencions al sindicat majoritari en educació, el Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià, que ha dut a terme la Conselleria d'Educació.
Si han llegit la premsa aquests dies, sabran que, per primera volta, la Generalitat ha deixat fora dels pressuposts públics les ajudes a l'STEPV per formació, promoció del valencià i representativitat. Per criteris tècnics, diuen, sense esmentar quins són aquests criteris. No cal, tampoc, que bé que ho sabem tots. Perquè resulta que l'STEPV és el sindicat més votat pels treballadors de l'ensenyament i l'únic que té un compromís real amb la llengua del país. I, curiosament, el més bel·ligerant davant de la gestió d'Alejandro Font de Mora. Una gestió trufada d'incompliments i d'arbitrarietats, que ha supeditat l'educació valenciana als interessos del seu cap, el president Camps, ara proposant donar en anglès assignatures incòmodes per boicotejar Zapatero; ara impulsant la introducció de l'uniforme a l'escola pública, qui sap amb benefici de qui; ara privilegiant les subvencions a centres religiosos en detriment dels, ja ben precaris, centres públics; ara assetjant els docents i els pares que no es pleguen a la voluntat de l'amic del Bigotis. I oblidant, de camí, els problemes reals: la proliferació de barraques als col·legis i instituts de tot el país, l'endarreriment del programa de construcció de centres educatius, la precarietat econòmica de les universitats, la insuficient oferta de classes en valencià... Una política que ha col·locat l'educació valenciana al cim d'una classificació. La de fracàs escolar. Tot un honor.
La mesura, a més, és estúpida. Perquè, volen perjudicar l'STEPV, potser acabarà beneficiant-lo. Però segurament són tan prepotents que no han reparat en el corrent positiu que ja s'ha generat en favor de l'STEPV i que és probable que el que perda en subvencions, ho acabe guanyant en quotes de nous afiliats. O siga que, en lloc de perjudicar-lo, encara l'acabarà enfortint. Ja ho deia Enric Valor -a qui també van discriminar i de la forma més miserable- que les persecucions fortifiquen sempre les conviccions. És possible que les autoritats educatives no hagen pensat en les conseqüències de la mesura o potser van tan sobrats que els donen igual. Potser no temen que la seua imatge s'haja d'erosionar mai, ni amb els vestits de franc del president, ni amb el cotxe de Ricardo Costa, ni amb tot el merder que apunta el sumari del cas Gürtel, ni amb minúcies -deuen pensar- com aquesta de l'STEPV. Potser és per això que la forma en què exerceixen el poder és cada volta més parcial. Menys democràtica.
Potser per això, perquè es creuen immunes a tot, la llista de greuges no comença amb l'STEPV. N'hi ha centenars, d'intel·lectuals, col·lectius, associacions, discriminades, en les subvencions o en els mitjans de comunicació que controlen o en els òrgans representatius que designen. Per a ells, n'hi ha valencians bons i valencians dolents. Valencians que els riuen les gràcies i valencians que gosen posar-les en qüestió. I a aquests no els volen donar ni aigua. Obliden que els diners que els neguen són de tots. Dels valencians que estan a favor de la política del Consell i dels que estan en contra. De tots. I que l'exercici democràtic del poder ha de ser enormement escrupolós amb la discrepància. Que els diners públics s'han de repartir amb equanimitat, perquè la democràcia no és possible sense els crítics a la veritat oficial. Però ells només tenen diners per als amics.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (27/12/09)

dilluns, 28 de desembre del 2009

De la cançó popular al poble sahrauí, llibres per a tots

Edicions del Bullent ha presentat les darreres setmanes una série de novetats adreçades als primers lectors, des d'aquells que s'inicien en el món dels llibres fins als joves que busquen entendre el món en què viuen. Una de les col·leccions més curioses és “Contem i cantem”, una série que combina les tradicions musicals pròpies amb il·lustracions fetes a tota pàgina i a color i text en lletres majúscules, el més aconsellable per als xiquets que comencen a llegir. L'últim volum a aparèixer és “En Joan Petit quan balla” que signen el grup Carraixet i l'il·lustrador Dani Cruz. Cada vers de la popular cançó ve acompanyat d'un dibuix que l'il·lumina, de manera que el lector menut comence l'aprenentatge lector amb facilitat i sense renunciar a una de les claus del bon lector: la diversió. El llibre inclou també la lletra completa i la partitura, per a qui no vulga limitar-se a llegir-lo. També adreçat a primers lectors, però ja un punt més competents és el conte de Josep Chapa (que il·lustra Matilde Portalés) “On són els arbres?”, un conte amb una clara vocació didàctica que planteja què passaria si un dia, de colp i volta, desaparegueren els arbres. Aquesta excusa argumental li serveix a l'autor per fer inventari dels beneficis que ens proporcionen uns elements tan comuns (i cada volta en major perill) com els arbres. I les coses que ens perdem en deixar-los de banda.
Per a lectors majors de 8 anys, i dins la col·lecció “Estrella de mar”, Bullent publica “La princesa Cagaire i Bufeta” de l'autora de Riba-roja Anna Llàcer. Tot parteix d'un nom curiós, el de la protagonista del relat, que s'anomena Bella Cagaire i Bufeta i que, a més, és princesa i, segons reconeix ella mateixa, la seua vida està prou bé: té un lleó, cinc gossos, un camell i tretze estruços, té un bosc tropical al jardí de casa on jugar a amagar-se, menja creïlles fregides sempre que vol i te una aixeta a l'habitació d'on raja un refresc de taronja. Però els seus cognoms no sols li disgusten profundament, sinó que a més provoquen les burles dels companys d'escola. Per això, decidirà demanar-li a la seua mare que li compre uns cognoms nous. I, quan li'ls neguen, decidirà anar-los a buscar ella mateixa.
Un sentit més ecologista impregna el darrer premi Carmesina, “L'últim linx”, del castellonenc Santiago Forné. De fet, la voluntat explícita de l'autor és denunciar que el protagonista de la novel·la, el linx Bola de Neu, potser siga un dels darrers d'una espècie que està en perill d'extinció clar. Aquest, a més, és el punt de partida de la novel·la, que conta les peripècies d'un linx que, en marxar el germà, es troba sol perquè no n'hi ha més animals de la seua espècie amb qui fer colla.
Fer pensar a través de la literatura és també l'objectiu d'una de les col·leccions més singulars d'Edicions del Bullent, “Claus per entendre el món”, on ara es publica un títol que, amb l'afer d'Aminatu Haidar ben present, no pot tindre major actualitat: “Un país al desert”, de Francisco Collado, planteja, a través de la història de Zag -un xiquet acollit per a passar els mesos d'estiu amb una família valenciana-, el problema del poble sahrauí, un dels pocs que encara continua colonitzat per una potència estrangera, el Marroc. Un poble a mercè dels interessos econòmics de les grans potències que sobreviu dividit, una part sota l'ocupació de l'exèrcit marroquina i una altra aïllada en la zona més esquerpa del desert del Sàhara.

Article publicat al suplement de cultura del diari Mediterráneo (20/12/09)

diumenge, 27 de desembre del 2009

El problema de fons



Més enllà de la sort d'Aminatou Haidar, el problema de fons quedarà per resoldre. Entre altres coses, perquè cap dels actors amb capacitat de decisió no s'ha plantejat ni tan sols abordar-lo. Les negociacions de Miguel Àngel Moratinos o Hillary Clinton amb els representants del monarca (també podríem dir del dictador) Mohamed V s'han centrat a eliminar la part més visible del problema: la presència, a l'aeroport de Lanzarote, d'una ciutadana sahrauí en vaga de fam. D'una dona d'aparença feble, però determinació de ferro. Amb una dignitat i una capacitat de sofriment que difícilment poden resultar intel·ligibles a una classe política com la nostra, tan avesada als tripijocs i a la doble moral. Una mare que, en la tradició del millor pacifisme, ha sabut concitar, amb l'única arma del seu propi coratge, l'atenció dels mitjans informatius. Que s'ha convertit en una icona de la resistència i ha posat novament de relleu la injustícia del món envers el poble sahrauí. I la hipocresia dels nostres governants.
L'objectiu, doncs, és apagar el focus que alimenta de titulars els diaris del món occidental i posa de manifest la passivitat occidental davant certes causes. En cap moment, però, la diplomàcia occidental no s'ha plantejat donar-li un impuls definitiu a la solució del conflicte. L'objectiu ha estat, precisament, tot el contrari: apagar els llums i facilitar així que el problema continue podrint-se com ho ha fet els darrers anys, enmig de la foscor i del silenci. Enmig de la passivitat internacional. Sense merèixer res més que alguna notícia solta, de tant en tant i només per omplir un buit, qui sap si al diari o a la consciència. Ningú no ha mogut un dit per promoure el referèndum d'autodeterminació que preveu el pla de pau d'una ONU que, com en tants altres casos, és absolutament inoperant. Cap de les converses no ha abordat els patiments inadmissibles a què està sotmés el poble sahrauí, ni la fam ni la penúria a què l'hem confinat, ni l'ocupació militar que pateix, ni la ignominiosa existència d'un mur de més de 2.500 quilòmetres que divideix en dos el país. L'únic interés de les gestions ha estat, precisament, que la lluita del poble sahrauí deixe de ser notícia. Els importa evitar la mort de l'activista, però no han fet res per evitar la injustícia i la mort que pateixen els milers de sahrauís que viuen oprimits sota la bota militar marroquina o confinats al Tindouf, una de les zones més dures del desert del Sàhara, que no és dir poc. Es veu que una vida, segons com, importa més que moltes vides.
Ja saben vostés com van anar les coses allà al Sàhara. Sis dies abans de la mort del dictador Franco, els espanyols van abandonar la terra que havien colonitzat durant una vintena d'anys sense preveure'n el futur. Deixant-la a mercé del Marroc i Mauritània, i sense comptar per a res amb l'opinió dels sahrauís que, a través del Front Polisari van reivindicar el seu dret a decidir. Poc de temps després, Mauritània renunciava a la sobirania en favor del Marroc que, des d'aleshores, manté sota ocupació bona part del país. L'ONU ja fa temps que va decidir que calia celebrar un referèndum d'autodeterminació que cada dia resulta més i més inviable, de manera que la situació fa anys que està estancada. I cap dels actors internacionals que serien capaços de forçar la solució no troba raons per moure un dit. En el fons, el problema és que aquella terra aspra és massa rica. Massa generosa en fosfats, en ferro, en reserves petrolíferes. D'ací l'interés del Marroc i de les companyies occidentals que, amb el vistiplau del regne alauí, l'exploten. D'ací la passivitat de la diplomàcia occidental. El sofriment i la injustícia que pateix el poble sahrauí els sembla un bon preu a pagar a canvi de la complicitat del Marroc amb les seues companyies, però també amb l'estabilitat de la regió. Marroc és una porta a la immigració clandestina cap a Europa que el rei dictador tanca o obre segons li convé. I, igualment, podria convertir-se en una base d'operacions immillorable per a Al Qaeda. Davant d'això, el poble sahrauí té poca capacitat de pressió. I la sort dels pobles, no ens enganyem, depén únicament de la seua força.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (20/12/09)

dissabte, 26 de desembre del 2009

Saramago reescriu la història de Caín

José Saramago torna a reescriure la Bíblia. Ja ho va fer amb el Nou Testament amb “L’Evangeli segons Jesucrist” i ara es fixa en l’Antic. “Caín”, així s’anomena la darrera novel·la de l’escriptor portugués, que ha publicat Edicions 62. Un text que adopta com a protagonista el maleït per excel·lència, el fill dolent d’Adam i Eva, l’assassí del seu germà Abel, a qui va matar perquè Déu el preferia i n’acceptava els sacrificis que li oferia i ho demostrava fent pujar recte com una columna el fum, mentre el de la foguera de Caín s’escampava sense ordre, negant-se a pujar. I era Déu qui ho feia possible, qui demostrava així, de manera ben plàstica, la seua preferència per Abel. D’ací l’enveja de Caín. D’ací la mort d’Abel. I el càstig de l’assassí a errar pel món sense descans. Però les coses no són tan senzilles, opina Saramago. Sí, és cert que Caín va matar Abel, però Déu també era còmplice del crim. I encara més: l’autor intel·lectual, com en diríem ara. Perquè va induir-lo, d’alguna manera, i perquè el va consentir, havent-lo pogut evitar. I així li ho fa saber l’homicida.
Saramago segueix les passes de l’assassí errant. Un trajecte que el durà a visitar diferents passatges de l’Antic Testament, des de les altures del mont Moriah on Abraham es disposa a sacrificar el seu fill Isaac (una mort sobre el sentit de la qual s’interroga Caín, que serà qui l’evite) al llit de la bella i insaciable Lilith, de qui esdevindrà l’amant predilecte; del peu del mont Sinaí on els israelians fugits d’Egipte adoren el Vedell d’Or (i bé que el Senyor els ho farà pagar) a l’esplanada on acampen les tropes de Josué que assetgen la ciutat de Jericó; de Sodoma i Gomorra (que el Senyor decideix cremar sense parar compte que, amb els culpables, també socarrava els innocents) a la casa del pacient Job, a qui Déu matarà els fills i desposseirà de tots els béns a causa d’una aposta amb Satanàs; un periple que acabarà a dalt de l’arca on Noé, la seua família i una parella de cada espècie animal romanen a estalvi del Diluvi Universal.
El Caín de Saramago no és un de tants personatges inconscients que poblen les pàgines de la Bíblia. Ben al contrari, és un esperit inquiet, que es pregunta les raons que té Déu per a fer certes coses: per a provocar una matances com les de Sodoma o Gomorra on van morir també molts infants o per a acarnissar-se de manera tan cruel amb el pobre Job. I no troba més explicació que considerar Déu com un psicòpata perillós, una ment malaltissa i prepotent, que no accepta els errors i que no té pietat de ningú. Un Déu absurd i capriciós, hipersensible a la crítica. Un Déu que, posat davant l’espill de la racionalitat, no pot aguantar-se la mirada. No és d’estranyar, doncs, que la jerarquia catòlica (que comparteix bona part de les característiques del Déu que ens presenta Saramago) s’haja sentit ofesa per la llibertat i la mordacitat crítica amb què el Nobel portugués aborda l’Antic Testament. No és estrany, però tampoc és nou.
Des del punt de vista estrictament literari, n’hi ha poques sorpreses. Com sempre, Saramago fa servir un narrador molt pròxim al lector, que dialoga amb ell i li crida l’atenció o li comenta els aspectes que considera convenients. Així doncs, sense estar a l’alçada d’obres com el “Memorial del convent”, “L'any de la mort de Ricardo Reis” o “Història del setge de Lisboa”, “Caín” no defraudarà els seguidors de l’escriptor lusità i veí de Lanzarote.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (13/12/09)

dimarts, 15 de desembre del 2009

La nova televisió

Ja saben vostés que demà mateix, avançant-se a la data límit que marca la llei, el repetidor del Desert de les Palmes deixarà d'emetre el senyal analògic, de manera que la majoria dels municipis de Castelló ja només podran vore la televisió a través del decodificador de televisió digital terrestre. I qui no ho faça es quedarà a cegues en matèria televisiva. Sempre que no decidisca simplement canviar de televisor, ara que ve Nadal i fins i tot les administracions públiques ens encoratgen -a través de llumetes de colors i promocions diverses- a gastar uns diners que no tenim. I perdonen que siga desconfiat, però no crec que la tria de dates siga casual.
L'ampliació de canals ens hauria de dur una major pluralitat, però no serà així. La concessió de llicències, si més no al País Valencià, ha concentrat l'oferta en mans de grups de dreta extrema: pedrojotes, losantos, etc. que favors amb favors s'han de pagar. Sembla que a Camps i la seua colla no els sembla suficient l'alliçonament constant que emet Canal 9, una televisió que hauria de ser “nostra”, vull dir de tots els valencians, però que ja fa molt de temps que és únicament “seua”, de Camps i la seua claca, la d'ací i la de Madrid, ja saben.
Siga com siga, el sistema digital ofereix alguns avantatges indubtables, més enllà de la proliferació de canals i, doncs, la dilatació quasi infinita de les possibilitats de fer zàpping durant una bona estona sense repetir cadena. D'entrada, multiplica per 4 els canals d'àudio assignats a cada canal de vídeo. En termes cinematogràfics, això significa que ja no hi haurà excusa per a satisfer els paladars dels cinèfils més exigents i totes les pel·lícules i sèries de televisió estrangeres podran ser emeses -també- en versió original. I amb l'opció d'activar o no els subtítols, segons la perícia del televident en la llengua original. Però, a més, facilita el respecte a les diferents llengües oficials de l'Estat. Efectivament, ja no existeix cap raó per a què l'altra televisió que paguem tots, l'espanyola, programe les pel·lícules únicament en castellà. O per a què faça les locucions dels partits de futbol i altres esdeveniments esportius, com a mínim, sense tenir en compte que, a l'Estat espanyol, de llengües n'hi ha més d'una. N'hi ha alguns canals -com ara Gol Televisión- que permeten seguir determinades retransmissions en més d'una llengua. És un exemple que hauria de proliferar. I ara que s'està posant en marxa el nou model de televisió pública estatal potser fóra un moment idoni per a començar a respectar també els drets d'aquells que no tenim el castellà com a llengua materna. Ja els avance, però, que no ho faran. Ni les públiques, ni les privades. Més que res, perquè la qüestió de fons no és de possibilitats tecnològiques sinó d'actitud.
Ara bé, qui espere que aquest és el canvi definitiu va venut. La fi del sistema analògic és únicament el principi d'una era que encara no sabem de cert per on ens conduirà. I aquest és un altre dels reptes que haurien de plantejar-se els directius. A hores d'ara ja sabem que la televisió del futur no la vorem únicament a través de la pantalla del televisor, per més que siga de plasma i de no sé quantes polzades. Hi ha la Xarxa, també, on ja estan penjats bona part dels continguts que s'emeten en la graella tradicional i, a més, amb la possibilitat de vore'ls quan et vinga bé i no únicament en el moment de l'emissió programada. I hi ha també els mòbils, sobretot en el cas de les generacions més joves, un àmbit on encara no s'ha produït l'eclosió definitiva de la televisió. I fins i tot la televisió tradicional patirà canvis, a partir de la introducció de l'alta definició (que obligarà a comprar nous decodificadors a bona part de la gent que n'acaba d'estrenar un de corrent) i de la interactivitat i de nous canals de pagament i de vés a saber quines novetats. De fet, l'únic que està clar és que la televisió, a partir de no res, deixarà de ser l'àmbit estantís que coneixíem i entrarà en una espiral de novetats semblant a la que sacseja el món de la informàtica. O siga que ja poden anar preparant-se a renovar l'utillatge tecnològic televisiu al compàs de cada última novetat que aparega.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (13/12/09)

dimecres, 9 de desembre del 2009

Mira i la deportació dels moriscos

De tant en tant, Joan Francesc Mira ens obsequia amb un d'aquells treballs que fa, segons paraules seues, per compromís cívic. Uns volums de gran format, tapes dures, concebuts amb intenció divulgativa i, en conseqüència, il·lustrats amb generositat i maquetats amb bon gust; llibres d'aquells que fa goig no sols llegir sinó també mirar i remirar, però en els quals Mira no rebaixa ni l'exigència literària ni el rigor històric. El primer volum de la série estava dedicat als Borja, a qui l'autor coneix molt bé, sobretot arran el procés de gestació de la novel·la que va dedicar al segon dels papes de l'estirp xativina. Després, n'han seguit altres sobre homenots com Sant Vicent Ferrer o Vicent Blasco Ibáñez o sobre esdeveniments com la batalla d'Almansa, tots ells de la mà de l'editorial Bromera. Fa poc, acaba de sumar-s'hi “Vida i final dels moriscos valencians”, que veu la llum ara que s'acompleixen 400 anys dels fets.
Per començar, Mira desmunta el mite de la convivència pacífica entre les tres religions monoteistes i, en canvi, dibuixa un panorama bastant diferent. Arran la conquesta pels regnes cristians del nord de les terres valencianes en poder dels musulmans, s'hi instaura una nova societat on tots aquells que no professaven la religió cristiana eren considerats estranys, tant si es tractava de jueus com de sarraïns. De fet, moltes vegades, la conquesta d'una ciutat pels cristians suposava l'exili de la major part de la població musulmana que hi vivia i que, en bona part, va fer cap al regne de Granada o al nord d'Àfrica. I, en tot cas, els que es quedaven, havien de viure reclosos en zones concretes, les moreries o aljames. A més, la pervivència de nuclis de resistents, en un primer moment, unida a la creença que, des del regne de Granada, s'alimentaven els afanys de revolta dels moriscos valencians així com els atacs dels pirates provinents del nord d'Àfrica, als quals es creia que ajudaven els moriscos, va crear un clima en el qual els musulmans que s'havien quedat al regne de València eren vists com uns enemics que vivien a dins de casa.
L'esclat de la Germania va suposar un primer moment d'inflexió, assegura Mira, segons el qual un moviment que va començar sota el nom de la justícia va derivar ràpidament en accions violentes contra la població musulmana, a la qual es va batejar a la força. Els nous cristians, però, ho eren només en aparença, ja que seguien fent servir els noms musulmans, de portes endins, i acomplien en secret amb els ritus de la seua religió. El bateig massiu, doncs, no va millorar la situació dels moriscos, dels quals seguien desconfiant les autoritats i, especialment, el Sant Ofici de la Inquisició. De manera que, a poc a poc, va anar guanyant terreny la idea de l'expulsió, tot i el perjudici que podia suposar per als nobles valencians, la terra dels quals era cultivada majoritàriament per musulmans. Però cap veu valenciana no va tindre pes en la decisió final del Consejo de Estado, de manera que, sota el regnat de Felip III, un 4 d'abril de 1609, va aprovar-se la deportació massiva dels moriscos: una tercera part de la població valenciana. Com diríem ara, una neteja ètnica en tota regla.
“Vida i final dels moriscos valencians” és, doncs, una invitació a conèixer una mica millor un episodi fonamental de la història dels valencians. Amb un atractiu afegit: la prosa neta i precisa de Joan Francesc Mira fa que siga també una experiència literària molt gratificant.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (6/12/09)

dilluns, 7 de desembre del 2009

Una notícia extraordinària

Siguem seriosos: la demora del Tribunal Constitucional a emetre la sentència sobre l’Estatut de Catalunya no pot entendre’s únicament si l’atribuïm a una pugna entre dues maneres oposades d’entendre el dret, una de conservadora i una de progressista. Va més enllà, molt més enllà. Entre altres coses, perquè el seu contingut marcarà els límits, però també els principis, de la futura articulació territorial de l’Estat. I els orientarà en un sentit o altre. És a dir, a partir d’aquesta sentència, podrem saber si l’Estat espanyol està disposat a avançar cap a una organització més respectuosa amb la plurinacionalitat. O, al contrari, si les portes que la Transició va deixar mig obertes, ara es tancaran del tot.
No podem perdre de vista que, tot i que el TC és un órgan formalment independent, en la pràctica, els magistrats que el componen són nomenats en funció de la distribució dels escons al Congrés. I no per consens, sinó per quotes: a tants escons, tants magistrats del Constitucional. O siga que, en lloc de pactar el nomenament de jutges de reconegut prestigi, equanimitat i independència, que siguen assumibles pels diferents partits (i, més encara, respectats per tota la societat), cadascú nomena els de la seua corda. I, és clar, diga el que diga la teoria, en la pràctica sempre queda algun lligam amb qui ha propiciat l’ascens de cadascú. Així les coses, el TC queda com un lloc on es prolonga, de manera inassumible en termes democràtics, la lluita de partits. I la seua presumpta independència queda reduïda a una contalla que només poden assumir els incauts. Els que no saben –o no volen saber- quines maneres es fan servir a l’arena política.
Per tant, si el text estatutari català acaba amb retallades importants, el PP haurà obtingut, per mitjans judicials, un botí al qual no li donen dret els seus vots, la seua representació parlamentària. I haurà decantat, en clau centralista (o nacionalista espanyola, si ho prefereixen), l’organització territorial de l’Estat. Al cap i a la fi, per això –i per a desgastar la relació de Zapatero amb el PSC- va interposar el recurs. Aleshores, serà bonic escoltar la líder catalana del PP, Alicia Sánchez Camacho, mirant de quadrar el cercle. Però tampoc el PSOE –diga el que diga el president del govern- podrà esquivar la complicitat en una mutilació que, al cap i a la fi, haurà vingut avalada, com a mínim, per algun dels seus magistrats. Si no per tots. La retallada, ja ho saben vostés, no seria la primera que instrumenta el PSOE. Perquè, contra el que va prometre Zapatero a Catalunya, el text que va eixir del Parlament català ja va ser amputat al Congrés pel bisturí socialista, amb Alfonso Guerra exercint de cirurgià major. I costa tant pensar que Guerra actuara sense l’aquiescència del president del Govern com creure que els magistrats nomenats pel PSOE actuen en contra de la línia de pensament del partit que els va nomenar. Igualment, serà bonic de vore com s’empassa el PSC aquesta roda de molí.
Ara mateix, i es pronuncie el TC en un sentit o altre, la primera conclusió que cal extraure és que el model actual és inviable. El tribunal que determina el grau d’adequació de la normativa que aproven les diferents instàncies legislatives a la Constitució no pot ser una mera prolongació de la proporció de vots dels dos partits majoritaris. Per tant, si es vol recuperar la credibilitat de la màxima instància judicial de l’Estat, en caldrà una reforma profunda. I tant PP com PSOE hauran de renunciar als privilegis que ara ostenten.
Com és lògic, no puc saber quin sentit tindrà la sentència, però, si observem la realitat immediata (l’auge electoral que donen les enquestes als nacionalistes espanyols d’UPyD, el suport del PSOE a UPN a Navarra o el pacte entre PP y PSOE a Euskadi), ens adonarem que l’Estat espanyol no avança, precisament, cap a un reconeixement ple del seu caràcter plurinacional, com va dir que faria, al principi del seu primer mandat, Zapatero. Tot el contrari. Així les coses, m’estranyaria molt que la sentència del TC contradira la pràctica diària dels partits que nomenen els seus membres. La qual cosa, si em permeten, és una extraordinària notícia per a l’independentisme.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (6/12/09)

divendres, 4 de desembre del 2009

Mollà, Llombart, Capilla i Corella

Els amics Toni Mollà i Juli Capilla han guanyat els premis Constantí Llombart de narrativa i Roïs de Corella de poesia que promou l'ajuntament de València. Mollà ho ha fet amb un dietari titulat "Més enllà de San Francisco", on dóna compte dels dies que va passar als Estats Units durant la campanya electoral de l'actual president Barack Obama. Del contingut del poemari de Capilla, que es titula "Raspall", no n'han dit res els mitjans, tot i que, coneixent la seua afició a la pilota, imagine per on aniran les coses. Enhorabona a tots dos.

dijous, 3 de desembre del 2009

Satisfacció i inquietud

He llegit pocs llibres que combinen de manera tan extraordinària la satisfacció i la inquietud. El plaer que proporciona llegir literatura de la bona i el malestar que provoca la certesa que les coses, si es donara el cas, anirien així. I que han anat així, de fet, quan la història ens ha posat en tesitures semblants. Parle de l'"Assaig sobre la ceguesa", de José Saramago, que he tingut entre les mans aquests dies, per preparar la sessió del club de lectura que farem a Castelló, a la biblioteca Rafalafena, aquesta vesprada. Ja sabeu, Saramago es pregunta, com sempre, què passaria si... I el que s'esdevé en aquest cas és una epidèmia de ceguesa (de ceguesa blanca, lletosa, exactament) i l'autor portugués va contestant la pregunta inicial: doncs passaria que internarien els malalts en un manicomi, aïllats del món, i entre ells sorgirien jerarquies i els més forts abusarien dels febles, mentre a fora s'aniria escampant la malaltia i el món esdevindria un caos. En fi, ja deveu conèixer la història que conta una novel·la que, com deia, et deixa satisfet pel plaer de llegir i preocupat per la certesa que cadascú de nosaltres, molt probablement, no es comportaria de manera diferent als monstres que retrata Saramago. Vingut el cas, si més no.

dimecres, 2 de desembre del 2009

La fascinant personalitat de Thoreau

La personalitat de Henry David Thoreau (1817-1862) és tan fascinant com els seus escrits. Va nàixer a Concord (Massachusetts) i als 10 anys ja va redactar el seu primer text, “The Seasons”. No deixaria mai d'escriure i, a la seua mort, els assaigs, diaris, articles, poemes i la resta de textos arribaven a la vintena de volums. De tots ells, destaquen sobretot “Walden o la vida als boscos” (Ed. Símbol), on reivindica una vida senzilla, a la vora de la natura i en perfecta harmonia amb ella, lluny del brogit de les ciutats i les seues urgències, i “La desobediència civil” on defensa que, davant d'un govern injust, està plenament justificada la resistència individual.
Fa poc, l'editorial Tres i Quatre i l'Institut del Territori han editat els “Textos escollits”, una antologia d'escrits de Thoreau que ha seleccionat un dels màxims especialistes en l'autor nord-americà, Antonio Casado da Rocha. El volum és el fruit del primer cicle sobre “Pensadors ambientals” que l'Institut del Territori va organitzar, ara fa prop de 2 anys, a València. I reuneix, en a penes una vuitantena de pàgines, alguns dels fragments més significatius de 4 dels llibres de Thoreau: l'esmentat “Walden”, les “Passejades” (Ed. Olañeta) i dos llibres que no compten amb traducció al català, “Life without Principle” (un dels darrers textos que va escriure i on planteja la vida com un compromís ètic i en contacte amb la natura) i “Journal”, el dietari que va escriure al llarg de prop d'una trentena d'anys. Fins a la seua mort, podríem dir, ja que la darrera entrada -dictada a la seua germana a causa de la seua extrema feblesa- està datada mes i mig abans de morir.
Com cita el seu antòleg en la introducció als “Textos escollits”, Thoreau necessitava passejar almenys 4 hores diàries, però, tot i que de vegades se n'ha donat una imatge d'ermità, la vida social de l'escriptor de Massachusetts era ben activa. De fet, tenia una abundant correspondència, a més d'un tracte constant amb familiars, veïns i amics, i va fer múltiples conferències per defensar l'abolicionisme i atacar les lleis que penalitzaven els esclaus evadits i capturats. El seu pensament, sobretot en el vessant pacifista, es pot rastrejar en personalitats com Mahatma Gandhi o Martin Luther King. Però la seua influència va més enllà. Se'l considera un antecessor de l'ecologisme, per la seua reivindicació de la vida natural, que no entén com una renuncia als avanços tecnològics o mèdics, sinó que matisa alertant-nos del risc que el progrés es faça a costa del saber primari, de la vida en harmonia amb la natura i que el que guanyem per un costat ho perdem per l'altre. El rastre de la seua obra també està present en obres de psicologia, filosofia o medicina i els seus escrits sobre història natural han tingut un pes notable en obres científiques recents com les de l'entomòleg i biòleg Edward O. Wilson, que fa uns anys encapçalava el seu llibre “El futur de la vida” amb una carta adreçada a Thoreau.
“Textos escollits” és, doncs, una bona manera de tastar un autor que, més enllà de les acurades descripcions de paisatges que avui ens semblen impossibles o dels grans principis que -de manera latent- esquitxen els seus textos, és capaç de fer literatura de la bona. “Walden” sobretot, però també les altres obres que integren l'antologia, estan plenes de fragments que ens captiven no sols per la defensa de grans ideals sinó per la seua bellesa intrínseca.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (29/11/09)

dimarts, 1 de desembre del 2009

L'informatiu

M'arriba a través del correu electrònic una invitació a visitar un nou diari digital valencià, L'informatiu. Un nou mitjà de tendència valencianista i progressista, que no és poca cosa, en aquest país nostre. I majoritàriament escrit en valencià. Amb col·laboradors com el músic Pau Alabajos, l'escriptor Francesc Mompó, el periodista J.J. Pérez Benlloch o l'amic -i també periodista- Manolo Jardí. No cal dir la falta que ens fan mitjans plurals, capaços de contar-nos quines coses passen sense el filtre -quan no la mordassa- que imposa la Generalitat i els seus llargs tentacles. Diuen que el futur de la premsa no és en el paper, sinó en la Xarxa. No ho sé, tot i que el més probable és que acaben convivint de manera més o menys estable. Tant se val, en qualsevol cas. L'important és que la premsa valencianista -en paper o a la Xarxa- siga capaç de fer-se un forat important, que els missatges valencianistes comencen a degotar sobre una societat ara mateix completament captiva del periodisme espanyolista, que el valencianisme deixe de ser cultural -únicament cultural- i comence a ser també mediàtic i polític, que bona falta que ens fa. En fi, que m'agradaria que L'informatiu tinguera èxit. I que fóra un primer pas.