dimecres, 27 de maig del 2009

El primer èxit de Philip Roth

Edicions 62 ha decidit recuperar “El trastorn de Portnoy”, la novel·la que Philip Roth (Newark, New Jersey, 1933) va publicar en 1969 i que va suposar el primer èxit d’un dels novel·listes nord-americans de referència. Autor d’una llarga llista de novel·les, entre les quals destaquen “La marca de l’home”, “El complot contra els Estats Units”, “Elegia” o “Indignació”, la seua obra parteix, sovint per posar-lo en qüestió, del sistema de referències de la comunitat jueva americana i gira al voltant d’algunes constants: l’ús d’elements autobiogràfics com a material literari, la recerca de la pròpia identitat, la sexualitat com a motor fonamental de l’existència i una forma de narrar impregnada d’un sentit de l’humor pròxim al sarcasme. Elements que no costa descobrir, tampoc, en l’obra d’altres autors jueus com el cineasta Woody Allen, per exemple.
Alexander Portnoy, el protagonista de la novel·la, és, com Roth, fill d’una família jueva de classe mitjana. I, com el de Roth, també el pare de Portnoy es dedica a vendre assegurances alhora que és conscient que la condició de jueu li impedirà aspirar a càrrecs superiors, que l’empresa reserva per als WASP (els nord-americans blancs, anglosaxons i protestants). I com Roth, també Portnoy viurà en carn pròpia la contradicció de considerar-se ciutadà de ple dret i constatar al mateix temps la distància que els separa dels nord-americans de classe alta.
Roth ens situa Alexander Portnoy al divan d’un psiquiatre, el doctor Splivogel. I fa servir el monòleg per revelar-nos –des del mateix punt de vista del protagonista i amb el seu llenguatge- els detalls més singulars d’una curiosa biografia marcada per l’obsessió sexual com a via de rebel·lió davant els condicionaments familiars i socials. El caràcter de confessió del monòleg, en realitat, no fa sinó equiparar les figures del metge i de cadascun dels lectors, de manera que, en realitat, Portnoy (o Roth) se’ns adreça directament. A poc a poc, anirem descobrint les contradiccions internes d’un personatge que concep les relacions sexuals com un sistema de dominació, deixant sempre al marge qualsevol vincle afectiu, al temps que es compromet, en l’àmbit laboral, en tasques de caràcter social. Esdevingut psiquiatre, al lector no li costa d’interpretar les masturbacions compulsives del Portnoy adolescent (en les que tant feia servir fetges de vedella com peces íntimes femenines) com un intent de transgredir, per via sexual, les normes estrictes que imposa la tradició familiar. Ni de vore, més tard, en la necessitat de mantindre relacions sexuals amb dones gentils l’intent d’equiparar-se als WASP: de conquistar Amèrica. Finalment, la impotència de mantindre relacions sexuals amb una dona jueva, al mateix Israel, no fa sinó constatar el trencament amb el sistema de valors que li havien imposat els seus orígens familiars.
El tractament explícit i sarcàstic de diverses formes de satisfacció sexual (la masturbació, les fel·lacions, les relacions a tres bandes), així com la visió paròdica dels valors tradicionals jueus van posar molta gent en contra de Philip Roth. Sobretot dins la mateixa comunitat jueva, que el va acusar de caure, a través de l’autoodi, en l’anti-semitisme. Amb el temps, però, aquesta visió de les coses ha anat cedint davant la consideració de Roth com un dels escriptors que millor ha retratat el sistema de valors de les classes mitjanes d’origen jueu als Estats Units.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (24/05/09)

dilluns, 25 de maig del 2009

Responsabilitats polítiques

Els diferents processos judicials en què s’han vist involucrats, els darrers dies, alguns membres destacats del Partit Popular han propiciat, no cal dir que interessadament, una certa confusió entre els termes pressumpció d’innocència i responsabilitat política. Així, quan des dels escons de l’oposició o des de diferents tribunes públiques s’ha denunciat que Francisco Camps, Ricardo Costa, Federico Trillo, Carlos Fabra o el vicepresident madrileny Ignacio González, entre altres afectats, havien quedat inhabilitats per seguir exercint responsabilitats públiques, els representants del PP han contestat amb l’exigència que es respecte la presumpció d’innocència. Que és com respondre que fa sol a qui pregunta com et trobes.
Com ja saben vostés, el general Vicente Navarro ha estat el màxim responsable condemnat per les identificacions aleatòries dels cadàvers dels passatgers d’aquella cafetera que algú va llogar com si fóra un avió i que va acabar estavellant-se als afores de Trebisonda. No sé quines raons han impedit als jutges d’apuntar més amunt, però, com defensen els familiars dels morts, resulta molt difícil de creure que les presses per enllestir les identificacions no respongueren a un interés més alt: el de José Maria Aznar, aleshores president del govern, i el seu ministre Federico Trillo, que esperaven tancar el tema el més prompte possible i impedir que es descobriren les penoses condicions d’aquells vols contractats pel Ministeri de Defensa. Irresponsabilitats de gestió i una falta de respecte ignominiosa envers els morts i els familiars que, més enllà de sentències judicials, generen també una responsabilitat política que no s’ha assumit. Ben al contrari, Mariano Rajoy ha corregut a ratificar Trillo en les seues responsabilitats actuals. És a dir, que –forçat o no per les seues circumstàncies- ha corregut a pringar-se de la mateixa brutícia que cobreix el seu subordinat.
A València, mentrestant, Francisco Camps tenia l’honor de convertir-se en el primer president de la Generalitat imputat per un tribunal. A l’eixida, i amb un somriure encara més forçat del que li és habitual, va intentar convéncer-nos del seu goig perquè, per fi, havia pogut explicar-li les coses al jutge, que és l’argument que havia fet servir per callar davant les Corts. Un argument pervers, si em permeten. Perquè, és cert que qualsevol ciutadà pot argüir el seu dret a no donar explicacions públiques i reservar-se la possibilitat de parlar només davant del jutge. Un ciutadà, sí, però no un representant popular. Ben al contrari, aquells que ostenten qualsevol càrrec que emane de la voluntat popular tenen el deure insoslaiable de donar explicacions als que l’han escollit. I Camps no ho ha fet. Possiblement, perquè no tenia cap coartada vàlida, segons expressaven els diaris. Perquè ho fia tot no a demostrar la seua innocència, que sembla que no pot, sinó a intentar aturar el judici al·legant qualsevol defecte de forma. En aquest sentit, però, també caldria precisar la diferència entre la responsabilitat penal (que quedaria extinta, si aconsegueix el seu propòsit) i la política (que continuaria igualment vigent). I que l’inhabilitaria per a seguir exercint com a president dels valencians.
De moment, l’estratègia del PP no passa per exigir dimissions: ni a Trillo, ni a Camps, ni a Fabra, ni a Costa, ni a González, ni a ningú. Ben al contrari, la primera línia de contratac ha estat engegar el ventilador. Intentar convéncer els ciutadans que tots els partits estan pringats. Que tots són iguals i que la política no és altra cosa que fer valer els galons per traure rèdit personal. I, si bé és cert que tots els partits tenen algun cas de corrupció, també ho és que ni tenen la mateixa magnitud ni és freqüent que, en lloc de separar-los de les responsabilitats públiques i internes, es ratifique als imputats en els càrrecs i encara se’ls organitzen festes de suport, com avui farà el PP amb Camps. La falta d’assumpció de la responsabilitat política desacredita encara més l’exercici de la política, però això, ja ho sabem, no preocupa Mariano Rajoy i els seus. Perquè és precisament en aigües tèrboles on han demostrat que saben pescar millor que ningú.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (24/5/09)

diumenge, 24 de maig del 2009

L’IEC publica els estudis d’una trobada filològica

A finals de 2007, i en homenatge a les Normes de Castelló, que feien 75 anys, Castelló va acollir unes jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. La trobada pretenia, d’una banda, commemorar una efemèride que representa l’acceptació per part dels valencians de la normativa de Pompeu Fabra i, per tant, un impuls decisiu a l’assimilació de la unitat de la llengua catalana. I, al temps, reconèixer també el fet que la delegació de Castelló, que dirigeix Vicent Pitarch, és la primera que l’IEC va obrir més enllà del Principat de Catalunya. Van ser dos dies de sessions, en les quals van participar, a més de l’esmentat Pitarch, Lluís Meseguer, Àlvar Monferrer, Elena Sánchez Almela, Francesc Pérez Moragon, Brauli Montoya, Joan Costa Carreras, Isidor Marí, Toni Mollà, Vicent Salvador o Joan Francesc Mira. Un elenc de luxe per a reflexionar sobre qüestions de caire històric (les connexions de la intel·lectualitat republicana de Castelló amb Barcelona o la participació de l’IEC en la gestació de les Normes de 1932, per exemple) i d’altres ben actuals o fins i tot de caràcter prospectiu (com ara la codificació com a vehicle d’estandardització, la llengua i la comunicació en l’era digital o la situació de la literatura i l’ensenyament del català, entre altres). L’IEC ha publicat el volum que reuneix les diferents ponències sota el títol “Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Castelló de la Plana en homenatge a les Normes de Castelló”. El llibre va adreçat tant als especialistes en matèria filològica com a tots aquells lectors que s’interessen per aprofundir en el coneixement del panorama lingüístic al País Valencià.

La pell de l’eruga

Antoni Gómez (Sagunt, 1960) ha practicat diferents disciplines de l’ofici d’escriptor: ha fet de crític literari i n’ha escrit el llibre “Santiago Bru i Vidal. Converses amb un intel·lectual dels anys cinquanta”; ha fet de periodista i n’ha publicat un recull de retrats, “Testimonis que han fet un país”; i ha obtingut reconeixement com a poeta amb els llibres “Laura”, “La rebel·lió de l’heroi”, “Sarajevo”, “Èpica per a infants” i “El cant de l’heretge”, que li han valgut premis com el Senyoriu d’Ausiàs March o el Ciutat d’Elx. Com a narrador, ha publicat el conte infantil “Què fas, Calitolato?”. Però, segons explica en les primeres pàgines del dietari “El camí de les merles”, que ha publicat Perifèric, la narrativa per a adults, tot i que el temptava en tant que nou repte estètic, li feia també molt de respecte. Per a enllestir aquesta temptativa, Gómez ha fet servir un llenguatge molt ric, que no defuig les construccions agosarades ni el vocabulari inusual ni l’apel·lació a referents conceptuals que no estan a l’abast de tothom. Una decisió que no faltarà qui atribuïsca a la seua condició de poeta o, més concretament, al fet que no ha aconseguit, o no ho ha fet del tot, de “deixar la pell d’eruga sobre l’escriptori”, com ell mateix escriu. El ventall temàtic inclou tant els dubtes metodològics que l’assalten com situacions de la vida quotidiana o comentaris d’algunes de les obres literàries sobre les quals ha forjat una biografia lectora compacta i solvent. Aquest dietari, doncs, no constata la quotidianitat plana dels carrers per on circula l’autor, sinó que s’enlaira a plantejar debats sobre qüestions de major volada, fins i tot quan ressenya la darrera trobada de la tertúlia que freqüenta.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (17/5/09)

dimecres, 20 de maig del 2009

Calaix de mots

Viento del exilio

Un viento misionero sacude las persianas
no sé qué jueves trae
no sé qué noche lleva
ni siquiera el dialecto que propone

creo reconocer endechas rotas
trocitos de hurras
y batir de palmas
pero todo se mezcla en un aullido
que también puede ser deleite o salmo

el viento bate franjas de aluminio
llega de no sé dónde a no sé dónde
y en ese rumbo enigma soy apenas
una escala precaria y momentánea

no abro hospitalidad
no ofrezco resistencia
simplemente lo escucho
arrinconado
mientras en el recinto vuelan nombres
papeles y cenizas

después se posarán en su baldosa
en su alegre centímetro
en su lástima
ahora vuelan cómo barriletes
como murciélagos como hojas

lo curioso lo absurdo es que a pesar
de que aguardo mensajes y pregones
de todas las memorias y de todos
los puntos cardinales

lo raro lo increíble es que a pesar
de mi desamparada expectativa

no sé qué dice el viento del exilio.

Mario Benedetti
In memoriam

dilluns, 18 de maig del 2009

Europa, l'únic camí

Siguem sincers: les eleccions europees no li importen a ningú. Ni tan sols està clar que els importen massa als partits polítics que hi concorren. Potser fan vore que sí i pengen algun cartell i organitzen quatre mítings per tindre distret el candidat. Però no ens enganyem: en el fons, s’ho agafen com un tràmit enutjós que cal acomplir amb resignació. I prou. De fet, ni tan sols es molesten a cavil·lar un grapat de promeses amb ganxo electoral. I del programa, no cal parlar: si ni tan sols es preocupen de manufacturar-nos quatre frases atractives, d’aquelles que resulta fàcil mastegar, qui va a preocupar-se per donar a conèixer tot un totxo de mesures que ni tan sols entenen bona part dels aspirants a diputat. Una prova que tothom se les pren d’aquella manera la tenim en l’actitud de l’equip de Mariano Rajoy, que ni tan sols ha mogut un múscul per desbancar del capçal de la candidatura al vell candidat aznarista –Jaime Mayor Oreja- i situar-ne un de la pròpia corda. Una concessió, com vostés i jo sabem, que no s’haurien permés de tractar-se d’unes eleccions generals o autonòmiques.
Ara bé, que no els importen massa no vol dir que no els vinguen bé, aquestes eleccions, si més no als dos partits majoritaris. Ni que no hagen fet el possible per traure’n rèdit: a través de la llei electoral, per exemple, que és l’instrument (o la trampa) a través del qual els partits poderosos interpreten (o tergiversen) la voluntat popular. En funció del seu interés, no cal dir-ho. Així les coses, des de primera hora, les eleccions al Parlament Europeu es van plantejar a partir de la circumscripció única: una aberració flagrant en un estat plurinacional com l’espanyol. Una aberració, tanmateix, que convé molt al PP i al PSOE, perquè contribueix a reforçar el bipartidisme. De fet, els únics partits que poden presentar-se amb les seues sigles intactes són ells dos. La resta, si vol tindre opcions, ha de buscar-se la vida en coalicions poc o molt forçades. O siga que ha de renunciar a la seua marca i adoptar-ne una de consensuada amb altres partits. I ja sabem quina importància té la imatge en un món com el present.
Però encara és més greu, perquè les coalicions no són mai innòcues. En política, cada decisió estratègica (un vot a favor de la moció d’un determinat partit o la negativa a recolzar la iniciativa d’un altre...) suposa un risc. De fet, les cúpules dels partits saben que cada moviment en l’espectre polític s’ha de calibrar a partir del resultat d’una operació matemàtica: als vots que guanyes amb aquell canvi de focus s’han de restar els que perds. Perquè sempre en guanyes i sempre en perds. Amb cada acció. Amb cada omissió. Així, doncs, les eleccions europees obliguen als partits no majoritaris a assumir un risc que no corren ni el PP ni el PSOE. I els posaré un exemple ben pròxim: el Bloc Nacionalista Valencià intenta ocupar, al País Valencià, l’espai d’una esquerra moderada. De fet, en les darreres eleccions autonòmiques va concórrer juntament amb Esquerra Unida sota el paraigua de Compromís pel País Valencià. A les eleccions europees, en canvi, figura en la mateixa candidatura que Convergència i Unió o el Partit Nacionalista Basc. Que sí, és cert, no són la dreta franquista que domina a Espanya. Però d’esquerres tampoc no diria ningú que són, veritat? Així les coses, el Bloc potser haurà d’explicar com és que vol presentar-se com un partit d’esquerres al mateix temps que es passeja per Europa del braç de la dreta (per més que siga democràtica). Com deia, un risc que no corren els dos partits majoritaris. Que són, ja ho sabem, els que han aprovat la llei electoral.
Que els partits polítics no els donen importància, però, no vol dir que aquestes eleccions no tinguen valor. En primer lloc, perquè a Estrasburg es comencen a decidir cada volta més i més coses que ens afecten. I, en segon terme, perquè l’única opció que tenim els ciutadans de les diferents entitats nacionals sense estat es juga allà. I depén de la capacitat que tinguem de construir allò que en diem l’Europa dels pobles, un espai plural, democràtic i respectuós amb la diferència. Que ningú diu que serà fàcil. Però és, estic segur, l’únic camí.

dimecres, 13 de maig del 2009

L'obra fundacional de la literatura de l'Àfrica negra

Amos Tutuola (Nigèria, 1920-1997) és un dels principals escriptors africans del segle XX. Fill de grangers iorubes de religió cristiana, va fer de ferrer (una professió molt relacionada amb els cultes animistes), va vendre pa i va treballar per al Departament de Treball nigerià com a repartidor. Als 26 anys va escriure la seua primera novel·la, "El bevedor de vi de palma", que ara recupera Laertes en traducció d'Emili Olcina. Tot i que no va poder completar els estudis a causa de la mort del pare -tenia 19 anys-, va acabar fent classes a la universitat, de primer a Nigèria i finalment als Estats Units.
"El bevedor de vi de palma", publicada en 1952, va convertir-se ràpidament en un èxit internacional. Escriptors com Dylan Thomas o T. S. Elliot, al Regne Unit, o Raymond Queneau, a França, van declarar-se'n admiradors incondicionals. Però la publicació de l'obra no va estar exempta de debat: la utilització d'un anglés agramatical i ple de llicències va propiciar el rebuig dels primers narradors nigerians en anglés, que s'esforçaven a fer-se valer a partir d'un ús extremament acurat de la llengua dels colonitzadors. Igualment, el caràcter del protagonista, un borratxo empedreït, va alimentar el rebuig d'alguns sectors de la societat nigeriana, que li recriminaven que representara els seus conciutadans de manera tan negativa. Més tard, escriptors nigerians com Chinua Achebe o el premi Nobel Wole Soyinka combatrien aquesta visió de les coses i reivindicarien tant la frescor de l'opció lingüística de Tutuola com la seua intenció de fer una crítica del consumisme occidental. Siga com siga, "El bevedor de vi de palma" va cridar l'atenció sobre una literatura que no necessitava dels referents europeus per expressar-se i que, en canvi, s'assentava sobre els mites i les llegendes dels nadius. De fet, Tutuola està considerat com el fundador de la narrativa negroafricana postcolonial. A l'Estat espanyol, però, l'escriptor nigerià no ha rebut l'atenció que mereix, ja que a penes hi ha un parell d'obres traduïdes al català, al castellà o a l'euskera. Ben poca cosa, tot plegat.
"El bevedor de vi de palma" narra la història d'un individu que, davant la mort del seu subministrador de vi de palma -del qual ingeria cada dia quantitats descomunals- decideix anar a buscar-lo a la Ciutat dels Morts. El camí, com es pot preveure, no serà fàcil. Ben al contrari, haurà de travessar selves poblades de monstres i de fantasmes, enfrontar proves de caràcter sobrenatural, fer ús de la màgia i de la imaginació, de manera que el viatge, inspirat pels cultes animistes, els narradors orals i la religió ioruba, es converteix en una via de desenvolupament espiritual i d'adquisició de saviesa. Aquest caràcter, precisament, ha fet que es considerara la novel·la com una mena de "Divina Comèdia" africana.

Uns crims al circ

Qualsevol de nosaltres haurà pensat, en assistir a un espectacle de circ, què passaria si, per una vegada, el tirador de punyals fallara el seu llançament. És a dir, si encertara el blanc en lloc de clavar-lo a la vora. Aquest, precisament, és el punt de partida de "Els punyals imprecisos" (Ed. del Bullent), la novel·la de Xavier Bertran (Barcelona, 1945) que va guanyar l'edició de 2008 del premi de Narrativa Juvenil Enric Valor. Una novel·la que planteja, en la millor línia de la novel·la policíaca, un duel entre la ment de l'assassí i la de l'investigador que intenta trobar la solució al cas.

Article publicat al suplement "Cuadernos" del diari Mediterráneo

dimarts, 12 de maig del 2009

Dependències excessives

En plena era de la informació, a voltes em sembla que sabem menys que mai de les coses. I no és per falta de notícies, com ja poden imaginar-se vostés, sinó per excés. Sobre la crisi, per exemple, ens arriben al mateix temps milers de missatges contradictoris: previsions que ens anuncien el final del túnel i d’altres que garantitzen una llarga catarsi dels nostres pecats econòmics. I, la veritat, no saps ben bé qui parla per no callar i qui sap el que es diu, quina dada és real i quina obeeix a vés a saber quins interessos. Bo, això no és del tot cert, perquè n’hi ha que sí que ho saps, que parla per no callar, o per fer-se de notar, i no li importa fer el ridícul: José Maria Aznar, per exemple, que porta tan malament la jubilació que va camí de convertir-se en la seua pròpia caricatura. Afectat per una xarrera indomable no para d’opinar de tot (i contra tot). Segons ell, si continuara d’inquilí a la Moncloa, no hi hauria hagut crisi. Olé. Com si la recessió fóra cosa d’un únic país o d’un únic sector i no un fenomen global, com si tinguera el seu origen últim a una sucursal bancària de Matalascañas i no en les pràctiques nocives dels sistemes financers dels Estats Units i d’Europa. I el ridícul és doble, perquè, si bé l’abast de la crisi és global, i per tant la solució no compet a un sol govern (no dic ja a un sol individu), també és cert que adopta característiques particulars segons les peculiaritats econòmiques de cada indret. I precisament a l’Estat espanyol, que era l’àmbit competencial estricte de don José María, la crisi està tenint una especial virulència. De fet, les xifres de l’atur multipliquen per 2 o per 3 les dels països veïns i els especialistes de la Unió Europea ja han anunciat que l’economia espanyola tardarà més que els aliats en poder eixir del pou. Per què? En bona part, per la dependència excessiva del sector de la construcció, un dels més afectats per la crisi. Com vostés ja saben, la progressió econòmica de l’Estat espanyol, que va començar en temps del govern de Felipe González –un altre a qui també li va costar d’assimilar la jubilació-, va basar-se sobretot en una alegre sobredosi de formigó que va fer prosperar tota una série d’empreses auxiliars, des de fàbriques de taulellets a immobiliàries o bancs. Aquesta dependència excessiva va accentuar-se encara més durant els governs de José María Aznar fins al punt que un acòlit seu, l’encara president de la Generalitat valenciana Francisco Camps, va felicitar més d’una vegada el sector constructiu per ser el motor de l’economia valenciana. L’únic motor, afegiria jo. I és aquesta escassa diversitat econòmica, a la que Aznar va contribuir, que explica la profunditat de la recessió. O siga que parla sempre qui més hauria de callar.
Uns altres que tampoc tenen vergonya de parlar massa són els vells neoliberals que presideixen les organitzacions empresarials. Ells, que volien que l’Estat els deixara les mans lliures per asfaltar-nos impunement la costa sencera i part de l’interior, reclamen ara la intervenció dels poders públics. La raó última d’aquesta mutació és ben simple: amb l’excusa de la crisi, pretenen que els diners de tots els tapen les vergonyes que la seua desmesurada ambició els ha deixat a l’aire. Si no ho fan, amenacen amb el xantatge habitual: tancaran empreses i deixaran milers de persones sense feina o traslladaran les plantes de producció a països on la mà d’obra és més barata (i està més desprotegida), com de fet ja han anat fent. En els últims mesos, hem sentit a qualificats representants del gremi de la formigonera i del taulell (i a polítics que els són sospitosament afins) exigir ajudes i més ajudes. Ells, precisament, que mai s’han preocupat de retornar –en forma d’obra social- ni una part mínima dels seus fabulosos beneficis. No seré jo qui defense que l’Estat no ha d’intervenir. Però, al meu parer, ho ha de fer per planificar un futur més sostenible i no per tapar les deficiències d’una gestió empresarial perniciosa. És a dir, que els diners públics no haurien de consolidar la vella dependència sinó facilitar una diversitat productiva major i més sòlida. Només així estarem en condicions d’enfrontar millor el futur.

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (10/5/09)

divendres, 8 de maig del 2009

Els pioners de la ràdio i la premsa en valencià

Les coses mai no sorgeixen del no res. Les reivindicacions que, a la mort de Franco, feren possible la lenta recuperació (encara avui incompleta) de determinats àmbits per a la llengua i la cultura pròpies dels valencians tampoc no van brollar per generació espontània. En els anys 60, aprofitant les escletxes que començaven a obrir-se en un sistema que havia controlat de manera fèrria la vida de tots els ciutadans, el valencianisme polític va començar a traure el cap a través d’unes iniciatives alimentades amb una càrrega d’il·lusió, compromís i esforç que avui resulta difícil arribar a copsar en els seus termes reals. I impulsades per una gent a la qual no se li ha reconegut el paper fonamental que va jugar. Ara, la Universitat Jaume I recupera, a través de la publicació de llibre “El combat per la premsa. Al vent i Nosaltres els valencians” una part d’aquesta història oblidada que han recopilat dos dels seus protagonistes, Albert Sánchez-Pantoja i Vicent Pitarch.
Va ser en maig de 1964 –a 11 anys encara de la mort de Franco- quan Sánchez-Pantoja i Frederic Rivas van posar en marxa una revista que no sols s’expressava en català sinó que, a més, reclamava la recuperació de la dignitat nacional dels valencians, segrestada per la dictadura. La revista, que va arribar a tindre un miler llarg de subscriptors, s’imprimia en paper ciclostilat, un fet que, vist des d’avui, sembla purament heroic. En aquell moment, l’olla del valencianisme ja començava a bullir (Joan Fuster havia publicat 2 anys abans “Nosaltres els valencians”, Carles Salvador feia una dècada que havia iniciat els cursos de Llengua Valenciana a lo Rat Penat i la Nova Cançó començava a agafar empenta...) i els impulsors de la revista van trobar la complicitat del Grup Castellonenc d’Estudis o del Club d’Estudiants, però també els entrebancs constants de la censura que, finalment, va clausurar la revista en 1969.
El programa “Nosaltres els valencians” començava a emetre’s, precisament, al temps que desapareixia “Al vent”, tot i que no es pot establir cap connexió entre les dues iniciatives. Si més no, més enllà del fet que totes dues sorgien de les inquietuds valencianistes que començaven a aflorar i d’un intent de plantejar-les en termes que defugien actituds folklòriques precedents. A través de les ones de Ràdio Popular de la Plana (amb seu a Vila-real) i amb periodicitat setmanal va nàixer un dels programes pioners en valencià, però també una finestra oberta al debat sobre qüestions que la dictadura havia arraconat, entre les quals, per exemple, la commemoració del 40é aniversari de les Normes de Castelló. I un altaveu al servei de la cultura d’expressió catalana, alguns dels artífexs principals de la qual (Ovidi Montllor, Manuel de Pedrolo...) van ser entrevistats al programa. 11 anys després d’haver començat les emissions, ja mort el dictador i en un context diferent (tot i que no tant com segurament semblava aleshores) “Nosaltres els valencians” es va deixar d’emetre.
“El combat per la premsa” és prou més que la crònica d’aquells anys i aquells afanys. És la reivindicació d’una feina sense la qual tantes coses que donem per fetes no haurien estat possibles. És, doncs, també un acte de justícia. Un reconeixement a la generositat dels seus impulsors i una reivindicació de la utopia com a motor de la història. Dos ingredients dels quals, com bé escriu Joaquim Maria Puyal al pròleg, encara no podem prescindir.

Article publicat al suplement "Cuadernos" del diari Mediterráneo (3/5/09)

dimarts, 5 de maig del 2009

Una alternativa

És cert que entre el Partit Popular i el Partit Socialista hi ha algunes diferències importants: quant a política social, sobretot, però poca cosa més (o em negareu, per exemple, que Solbes i Rato no eren intercambiables?). Però també ho és que el lligam que els uneix -el nacionalisme espanyol- és més fort que qualsevol de les divergències que els puguen separar. Molt més fort. Ho van demostrar fa poc a Navarra i ho han demostrat aquests dies a Euskadi. Al Parlament de Madrid, com no els cal demostrar-ho, fan vore que els separa tot un món. Que són enemics irreconciliables. Però no és cert. O almenys no ho és quan es dilucida qualsevol qüestió relativa a la concepció de l'Estat i al predomini de la llengua (i la cultura) castellana.
Al País Valencià, el Partit Socialista va acollir, en els inicis de la Transició, un col·lectiu important de nacionalistes valencians: gent compromesa amb el seu país, amb la llengua i la cultura que els és pròpia, que confiaven potser en el vell projecte socialista d'una Espanya federal, on no hi haguera, com ara, ciutadans de primera i de segona en funció de la llengua que parlen. I que pensaven que la millor manera de dur a terme aquesta voluntat de fer país era a través d'un projecte d'esquerres capaç d'operar a tot l'Estat. El somni, val a dir, els va durar poc. A partir del moment en què Felipe González va instal·lar-se a la Moncloa -i Joan Lerma al Palau de la Generalitat-, l'espanyolisme -disfressat potser de pragmatisme- va anar imposant-se per damunt de qualsevol altra opció nacional. L'Espanya plural que tanta gent somiava es va quedar pel camí. Amb tot, el socialisme valencià ha estat capaç de conservar un bon grapat de vots d'aquests electors nacionalistes valencians. Gent que compaginava una ideologia d'esquerres amb una concepció d'Espanya com una entitat que reconeguera i propiciara la convivència de diferents entitats nacionals al si de l'Estat. És per això, per no deixar perdre aquest electorat, que, a la vora de mesures obertament centralistes i d'una submissió neta a les directrius del PSOE, el PSPV sempre ha procurat combinar una estudiada ambigüitat en alguns temes (la unitat lingüística, per exemple) amb certes adscripcions (quasi sempre purament formals) a reivindicacions de caràcter nacionalista valencià.
L'arribada de Jorge Alarte (o hauríem de dir de Leyre Pajín?) al capdavant del PSPV ha començat a canviar les coses. Ja n'era un indici l'intent de modificar la denominació del partit: de prescindir dels mots País Valencià i substituir-los per Comunitat Valenciana, com fa el PP de Camps. La proposta no va quallar, però la visió ideològica que la propiciava no ha deixat d'emetre senyals en un sentit semblant: el PSPV és tan espanyolista com sempre però ara, a més, comença a renegar de les arrels valencianistes. La darrera mostra ha estat una votació a les Corts valencianes en la qual, a instàncies de Compromís, es dilucidava l'ingrés de la Generalitat valenciana a la Fundació Ramon Llull, una entitat que s'ocupa de la promoció exterior de la llengua catalana i de les diferents manifestacions culturals que se'n deriven. I que integren el Govern de les Illes Balears, el del Principat d'Andorra, la Generalitat de Catalunya, el Consell General dels Pirineus Orientals, l'ajuntament de l'Alguer i la Xarxa de Ciutats Valencianes, on hi ha, entre altres, l'ajuntament de Morella, que governa, vés per on, Ximo Puig, el rival d'Alarte en el darrer congrés del PSPV. En la citada votació, els socialistes i els populars van votar de la mà. I en contra, com a bons germans espanyols. D'ací a proclamar que el valencià i el català són llengües diferents només hi ha un pas. El PSPV encara no l'ha fet, però Alarte ja ha deixat caure que no li importaria.

La renúncia del PSPV a atraure's el vot valencianista, fins i tot aquell que dubtava què era primer, si ser d'esquerres o comprometre's amb el paaís, deixa lliure un espai que, sense ser majoritari, em sembla molt important. Tan important que permetria consolidar, possiblement, una alternativa als dos partits espanyolistes. El problema és que, fins ara, tots els intents de construir-la han acabat com el ball de Torrent.

Article publicat en la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (3/5/09)

divendres, 1 de maig del 2009

Calaix de mots

Si ella ens nodreix amb vent, amb fum l'hem de nodrir.

Pierre de Ronsard
Les roses de Ronsard
versió de Pere Rovira
Proa, 2009