A finals de l'any passat, comentàvem en aquestes mateixes pàgines el poemari "Aimia" amb què Juli Capilla (València, 1970) havia guanyat el premi Tardor de poesia de Castelló. El que més destacava d'aquell llibre era el diàleg que el poeta establia amb alguns dels seus referents: Ausiàs March, sobretot, però també Joan de Timoneda, Vicent Andrés Estellés o Maria Mercé Marçal. La ressenya acabava amb una doble afirmació: que Capilla era un dels poetes valencians que apuntava més alt i que aquesta asseveració començava a veure's ratificada amb l'obtenció del premi de poesia Ciutat d'Alzira, que acabava de guanyar amb "L'instant fugaç" (Bromera), el poemari que ara ens ocupa.
Ací, Capilla estableix novament un diàleg amb alguns dels seus referents: Salvador Espriu, Antoni Tàpies, Francisco de Goya. Luís Buñuel o Ausiàs March, entre altres. Però ara -per més que abunden les citacions- els poemes no depenen de manera tan absoluta del diàleg amb els mestres, sinó que s'hi recolzen quan cal: sobretot en els "Cinc homenatges post-mortem" del llibre primer, però també, de manera més esparsa, al llarg de tot el poemari. La factura dels versos és, novament, compacta, sense esquerdes: és una de les virtuts fonamentals de Capilla. I el missatge és rotund, tant quan celebra la vida i les seues circumstàncies com quan burxa en els replecs més foscs de la mort. Perquè aquest "instant fugaç" no és altra cosa que una reflexió sobre l'espai minúscul que ens pertoca, en paraules de Miquel Martí i Pol: la vida i el seu antagonista necessari i, per això mateix còmplice, la mort. Capilla s'hi encara amb decisió, tant quan l'aborda des de la intimitat com quan ho fa a través de la recreació ritual, pública; quan n'observa la paradoxa que suposa "morir quan estimem la vida" com quan assumeix que morir és, segurament, l'únic que li dóna sentit; quan reivindica que se la pot véncer a través de la memòria (de la paraula?) com quan reconeix que, ens posem com ens posem, finalment no quedarà res de nosaltres. "L'instant fugaç" és, doncs, un poemari sòlid, de factura impecable, dens i suggeridor, de lectura gratificant i que, al temps, inquieta perquè ens acara amb els fantasmes més íntims. Un poemari, en tot cas, que confirma que Capilla té coses a dir i que sap dir-les amb rigor i amb ofici.
Els nombres primers
Ha estat una de les sorpreses de l'any passat a Itàlia. No és habitual que un debutant guanye un premi com l'Strega, el més prestigiós dels guardons literaris que es lliuren al país de Cesare Pavese, Giorgio Bassani o Primo Levi, tres dels escriptors que l'han obtingut. Paolo Giordano (Torí, 1982) és un jove físic que fa classes a la universitat i que ha debutat com a novel·lista amb "La solitud dels nombres primers" (Edicions 62), l'obra que l'ha situat, de colp i volta, al cim de la glòria. La narració parteix d'un fenomen de la matemàtica: els nombres primers, que només són divisibles per 1 i per ells mateixos. I encara més: dels primers bessons, dos primers separats per un nombre parell, que els impedeix tocar-se. Així són Mattia i Alice, dos éssers desvalguts i alhora forts, que potser s'estimen però que no troben la manera de realitzar l'amor que senten. "La solitud dels nombres primers" és una novel·la aparentment senzilla però capaç d'endinsar-se, amb una naturalitat que esfereeix, en les profunditats més recòndites de la condició humana. Potser ací hi ha la clau del seu èxit.
Article publicat al suplement Cuadernos de Mediterráneo (5/7/09)
Dijous vinent, 12 de novembre, a les 19,30h, La mà de ningú farà escala a Castelló. Serà a la llibreria Babel, com sempre, i imagine que l'acte em proporcionarà alguna sorpresa, com ja va passar a Vila-real, on em va venir a veure gent que m'estime molt i que, coses de la vida, feia molt de temps que no trobava. Hi seran també els fidels de sempre, tan irreductibles i a qui tantes coses he d'agrair.
