dimecres, 26 de febrer del 2014

Presoner

No crec que ningú s’esperara grans avanços arran del debat de Política General. En cap matèria, però especialment pel que fa a dues de les grans qüestions (l’economia a banda) que el govern de Rajoy té (o hauria de tenir) damunt de la taula, encara que sovint fingisca ignorar-les. Parle de la fi d’ETA i del procés català d’independència. De fet, Rajoy no pot avançar grans novetats perquè, en una i altra matèria, el PP és presoner de la seua pròpia política dels darrers anys.
Les dues qüestions, de fet, han estat utilitzades de manera constant i sense cap mena de vergonya per un PP que buscava traure’n rèdit electoral i alhora arraconar al PSOE en una posició de seguidisme immobilista de la qual dubte que puga eixir mai. I ho han fet de tal manera que el seu discurs ha acabat imposant-se als territoris castellans sense matisos ni divergències. Quasibé com una veritat científica: no es negocia amb terroristes i els catalans són uns paràsits que sempre estan demanant. De tal manera l’han assumit les seues bases que ara no pot explicar-los que no, que les coses no eren tal com han dit durant tant de temps i que és convenient buscar una solució negociada, en un i altre cas. I això que Rajoy és un expert en dir blanc on havia dit negre: les bases no els ho perdonarien i el president del govern no es pot permetre ni cap rebel·lió interna ni una nova sàgnia de vots. Menys encara, tal com pinten les enquestes i amb l’amenaça que suposen els nous partits d’ultradreta i l’oportunisme obscé de Rosa Díez.
El PP, doncs, és presoner de la seua pròpia estratègia dels darrers anys. Rajoy sap (o hauria de saber) que la intransigència és la major fàbrica d’independentistes, a Catalunya i a tot arreu, que la negociació és (si encara estan a temps) l’única oportunitat d’impedir que es proclame la independència al Principat, per més que amenacen amb tota mena de plagues bíbliques. Però no pot ni tan sols suggerir cap mena de diàleg perquè, com el PP ha fet tantes vegades, seria acusat de tebi, de poc patriota i de no sé quantes coses més. I el mateix ocorre amb la dissolució d’ETA, tot i que ací hi ha un matís que se separa de la qüestió independentista: en el tema del terrorisme, no tinc tan clar que al PP li interesse buscar una solució definitiva.

dimecres, 19 de febrer del 2014

Terra cremada

Si fa no res, l'objectiu del govern d'Alberto Fabra van ser els mitjans de comunicació en valencià, ara l'amenaça es concreta en l'escola. En l'escola en valencià, no cal dir-ho. L'atac del PP valencià (?) contra tot allò que signifique cultura catalana s'ha desfermat amb virulència, sense màscares i sense excuses, els darrers mesos. Les raons, segurament, són múltiples. Hi ha, de manera indiscutible, la desesperació: d'ací el recurs ja suat de l'anticatalanisme, que han tret a passejar de nou, i de manera grotesca, arran la definició de valencià del diccionari de l'AVL. Hi poden influir també les pugnes internes, sobretot si es confirma que a Madrid ja han decidit que amb Fabra no van enlloc. I hi ha també la política de terra cremada d'un partit que comença a assumir que pot perdre la Generalitat en les pròximes eleccions i té pressa per fer la feina bruta, per deixar el país tal com el voldrien a Madrid: sense televisió autonòmica, sense immersió lingüística i, si poguera ser, sense traces de catalanitat. En tot cas, allò que -amb Zaplana i Camps- va començar com a drama, amb Alberto Fabra s'ha convertit en una tragicomèdia patètica representada per uns actors miserables, sense caràcter i sense dignitat; uns titelles que es mouen a l'atzar dels vents, dels impulsos i de les ordres que dicten des d'unes butaques -les de Madrid- que no han entés mai què passa més enllà de les circunval·lacions de la capital. El problema és que les dèries, les angúnies, les obsessions i els capricis d'aquesta colla de moniatos la paguem -i molt cara- els valencians.

dijous, 13 de febrer del 2014

Dia Mundial de la Ràdio

Avui, celebrem el primer Dia Mundial de la Ràdio sense cap emissora d'abast nacional al País Valencià, gràcies al Partit Postfranquista que ens governa. Però si no ens va silenciar el seu mentor, no ho faran ells. Us deixe amb un programa molt especial, conduït per Amàlia Garrigós, un homenatge als pioners de la ràdio en valencià, Josep LLuís Bausset, Vicent Pitarch i Toni Mestre. Ací en teniu més informació.

dimarts, 4 de febrer del 2014

On vas, Alberto?

No m'ha sorprés la reacció del Partit Popular a la descoberta de la sopa d'all que acaba de fer l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. I ja m'alegre que, després de tantes perífrasis, l'AVL comence a dir les coses pel seu nom. És la millor manera d'entendre'ns i l'únic camí que té l'AVL per anar guanyant-se el prestigi que les circumstàncies del seu naixement li van negar.
A hores d'ara, només quatre tronats poden posar en dubte que català i valencià són una única llengua, de manera que el reconeixement explícit que fa el Diccionari Normatiu que promou l'AVL no hauria de ser ni tan sols notícia. Però el PP, segurament, aspira a guanyar el vot d'aquests quatre tronats, per això ja fa un temps que no perden ocasió de festejar-los. De primer, va ser el diputat del PP Jorge Bellver qui va fer el ridícul reivindicant la procedència íbera del valencià; després, va venir el tancament de les emissions de Catalunya Ràdio. I ara la reivindicació de la singularitat del valencià, davant la definició acadèmica. I ja té nassos que els mateixos que deixen el país sense cap mitjà de comunicació en la llengua pròpia, els mateixos que pretenen clausurar línies en valencià a les escoles, els mateixos que no la fan servir ni per morir, pretenguen convéncer-nos que en són els únics defensors. Ja té nassos.
De tota manera, ja sabem que el PP, quan es veu desesperat, trau a passejar obertament l'anticatalanisme. Així que tampoc no és notícia que Serafín Castellano i Alberto Fabra hagen corregut a criticar l'AVL, a amenaçar els acadèmics amb el tancament de la institució (que tampoc és cap novetat: ja ho va fer Alejandro Font de Mora, fa uns anys) i a reivindicar que la llengua dels valencians és el valencià, no el català. No sorprén, com dic, però crida l'atenció el fet que siga el mateix Alberto Fabra que, quan era alcalde de Castelló, reivindicava TV3 i les Normes de Castelló, qui ara patrocine el tancament de les emissions de Catalunya Ràdio i pretenga encapçalar el moviment secessionista.
Dic que crida l'atenció perquè fins i tot el PP sap que l'anticatalanisme ja no ven el que venia. Que, amb les velles proclames violentes, ja no recullen un cabàs de vots, sinó uns pocs grapats. Poca cosa, tot plegat, de manera que si Alberto Fabra ha decidit emmerdar-se, deu ser que està molt desesperat. Així que l'única explicació possible és que les enquestes que ells coneixen (i nosaltres, no) els  deuen donar encara un resultat pitjor que el que transcendeix, que ja és nefast per a la carrera política d'Alberto Fabra.