El rei despullat

Diumenge, ja ho sabeu, el Partit Popular guanyarà les eleccions espanyoles i posarà en marxa el programa electoral que amb tant de zel ha ocultat Mariano Rajoy. Un programa que, segurament, aprofundirà encara més en les retallades socials que ja ha enllestit Rodríguez Zapatero, abans de marxar. Unes retallades que, d'altra banda, hauria fet igualment Pérez Rubalcaba, de guanyar les eleccions, perquè no venen dictades per cap ideòleg de cap partit sinó pels poders reals. Per Alemanya i els seus bancs. Pel poder financer internacional (que ja ha col·locat de fet els seus representants al capdavant dels governs italià i grec). Per tota aquesta nebulosa que anomenem els mercats.

Guanyarà Rajoy, doncs, i posarà fi a una campanya electoral tediosa. Tediosa, perquè convenia a uns, els populars, i perquè els socialistes no disposaven ni d'arguments ni de credibilitat per animar-la. Però també perquè als partits que sí que tenien credibilitat i arguments no interessa donar-los massa joc: d'ací el control estricte sobre els temps a la televisió o la distribució dels fons públics als partits. És curiós, i molt significatiu, qui ni PP ni PSOE hagen dedicat ni un minut de la campanya a parlar de la regeneració democràtica. No els convé.
Així les coses no és estrany que, entre els electors (i en el fet ha influït de manera més que notable la denúncia del 15-M) s'haja estés una doble convicció: que el PP i el PSOE són gossos del mateix amo, d'una banda; i que s'han organitzat la paradeta per a no donar joc a ningú més. O siga que, en realitat, la cita amb les urnes és poc més que una convenció per legitimar-los. Que la democràcia espanyola, amb formes més avançades, no deixa de ser una repetició d'aquella fórmula d'alternança pactada que ja van posar en pràctica, l'últim quart del segle XIX, els conservadors de Cánovas i els liberals de Sagasta. I que, a la resta de partits, només els deixen parlar per guardar unes mínimes formes. I que això no és decent ni presentable. El problema és que, tal com estan les coses, una tercera via -regeneradora, democràtica- encara no es veu factible. Amb tot, espere que el pròxim Parlament espanyol estiga ple de veus dissidents. Serà un xicotet triomf i qui sap si l'inici d'algun moviment de més abast. Ja ho veurem.

Una bona part de la culpa de tot plegat la té el sistema electoral espanyol que, ja ho sabem, afavoreix els poderosos. I, de fet, bé que s'encarreguen tant els uns com els altres de preservar els privilegis que els concedeix: entre els quals la possibilitat de governar amb una àmplia majoria absoluta tot i que no els haja votat sinó poc més del 40% dels electors que voten. Que vol dir, en realitat, poc més del 30% dels ciutadans amb dret a vot. Però no sols és això: també els mitjans de comunicació i els poders financers i econòmics treballen per perpetuar l'anomalia democràtica del bipartidisme. Són els seus gossos, ja ho hem dit.

La democràcia espanyola no és que haja perdut qualitat, com explicava The New York Times, sinó que va nàixer viciada d'origen. Ocorre, però, que durant un temps les ànsies de participació democràtica, el goig de poder avançar en l'exercici de certes llibertats, van ocultar-ne les mancances. El pas del temps, però, ha anat arrancant-li a tires el vestit del rei. I ara s'exhibeix despullat. I tothom se n'adona. Encara que els membres de la Cort s'entesten a negar-ho. La qüestió és durant quant de temps podran seguir fent-ho.

Valoracions electorals

La jornada electoral de diumenge passat, una volta esvaït el soroll dels autobombos i les lamentacions, ens deixa algunes lectures interessants. D’entrada, el Partit Popular, guanyador sense discussió dels comicis, ha corregut a extraure dues conclusions que, al meu parer, em semblen imprudent, l’una, i precipitada, l’altra. En primer lloc, tant a Francisco Camps com a Carlos Fabra (i aquest n’és ja reincident) els ha faltat temps per concloure que el veredicte de les urnes equival a una absolució judicial: què més voldrien! Tal afirmació, evidentment, no es pot interpretar sinó com a xarrameca interessada perquè fer-ho d’una altra manera seria subvertir l’estat de dret. O siga que deixem-ho en demagògia, que l’altra via ens duria massa lluny i ara no és el moment. És cert, però, que els resultats del PP en les zones més calentes del cas Gürtel (País Valencià i Comunitat de Madrid) fa pensar que, efectivament, la proliferació de casos de corrupció vinculats al partit no afecta les seues perspectives electorals: els votants populars són més fidels que els d’esquerres i castiguen menys les pràctiques corruptes en l’exercici dels poders públics. I fins i tot fan pinya, quan cal. I encara una última conclusió, si em permeten: la proliferació d’escàndols vinculats a la política, per més que afecten majoritàriament la dreta, crea una consciència de corrupció generalitzada que, si desmobilitza algú, és l’elector d’esquerres. En vam parlar fa poc, ací mateix. En segon lloc, i potser més en clau interna que externa, els partidaris de Mariano Rajoy han corregut a anunciar un canvi de cicle: l’inici de la fi de la presidència de Rodríguez Zapatero. Francament, em sembla precipitat. I, en tot cas, incompatible amb les conclusions anteriors. Perquè, si l’abstenció de les eleccions de diumenge passat es va nodrir sobretot d’electors d’esquerres, caldria pensar que un augment de votants jugaria més a favor del PSOE que no d’un PP que, en el fons, tampoc no va guanyar per tant de marge. Particularment, em costa imaginar tanta abstenció en unes eleccions generals. Amb tot, els socialistes no poden estar contents. És cert que la crisi ha passat factura a tots els governs europeus, però també ho és que certes polítiques confuses dels socialisme espanyol han contribuït de manera important a desmotivar els seus potencials electors. Una d’elles, per exemple, és la tensió del govern central amb Catalunya, al cap i a la fi un dels seus principals vivers de vots. Al meu parer, tantes promeses incomplides i tantes traves al finançament són la clau de la pèrdua de vots socialistes a Catalunya. És un cas, però n’hi ha més. I Zapatero n’hauria de posar remei si vol repetir com a inquilí de la Moncloa. Així mateix, al País Valencià, els resultats del PSPV han estat catastròfics. Les reticències del nou secretari general, Jorge Alarte, a integrar els crítics (la meitat del partit), l’omnipresència de De la Vega i Pajín, que no fa sinó subratllar la dependència respecte de Madrid, el menyspreu que mostra Alarte per la tradició nacionalista del partit i que l’ha dut a flirtejar amb la simbologia blavera han acabat per allunyar del PSPV bona part dels electors nacionalistes (i) d’esquerres. Que són, per més que Alarte s’enteste a pescar en altres caladors, els únics que poden assegurar la fi del declivi del socialisme valencià. La nova època que Alarte pretenia encetar no serà possible sense resoldre aquesta complicada equació. I li queden dos anys per fer-ho. O siga, no res. Un raonament semblant es podria fer respecte del Bloc, que no ha estat capaç d’explicar (si és que és possible) per què pacta al País Valencià amb les esquerres i a Europa amb la dreta catòlica, per més que la candidatura l’encapçale un sobiranista eficaç i creïble com Ramon Tremosa. Les últimes davallades electorals del Bloc fan pensar que difícilment aconseguirà bastir un Espai Valencià solvent si no deixa de flirtejar amb terceres vies (mortes) i amb pactes puntuals amb la dreta: si no aposta de forma decidida i contundent per un projecte nacionalista i d’esquerres. Per a aconseguir-ho, potser caldrà una renovació de cares que, ara per ara, no sembla previsible. Ells sabran.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (14/6/09)