Valoracions electorals

La jornada electoral de diumenge passat, una volta esvaït el soroll dels autobombos i les lamentacions, ens deixa algunes lectures interessants. D’entrada, el Partit Popular, guanyador sense discussió dels comicis, ha corregut a extraure dues conclusions que, al meu parer, em semblen imprudent, l’una, i precipitada, l’altra. En primer lloc, tant a Francisco Camps com a Carlos Fabra (i aquest n’és ja reincident) els ha faltat temps per concloure que el veredicte de les urnes equival a una absolució judicial: què més voldrien! Tal afirmació, evidentment, no es pot interpretar sinó com a xarrameca interessada perquè fer-ho d’una altra manera seria subvertir l’estat de dret. O siga que deixem-ho en demagògia, que l’altra via ens duria massa lluny i ara no és el moment. És cert, però, que els resultats del PP en les zones més calentes del cas Gürtel (País Valencià i Comunitat de Madrid) fa pensar que, efectivament, la proliferació de casos de corrupció vinculats al partit no afecta les seues perspectives electorals: els votants populars són més fidels que els d’esquerres i castiguen menys les pràctiques corruptes en l’exercici dels poders públics. I fins i tot fan pinya, quan cal. I encara una última conclusió, si em permeten: la proliferació d’escàndols vinculats a la política, per més que afecten majoritàriament la dreta, crea una consciència de corrupció generalitzada que, si desmobilitza algú, és l’elector d’esquerres. En vam parlar fa poc, ací mateix. En segon lloc, i potser més en clau interna que externa, els partidaris de Mariano Rajoy han corregut a anunciar un canvi de cicle: l’inici de la fi de la presidència de Rodríguez Zapatero. Francament, em sembla precipitat. I, en tot cas, incompatible amb les conclusions anteriors. Perquè, si l’abstenció de les eleccions de diumenge passat es va nodrir sobretot d’electors d’esquerres, caldria pensar que un augment de votants jugaria més a favor del PSOE que no d’un PP que, en el fons, tampoc no va guanyar per tant de marge. Particularment, em costa imaginar tanta abstenció en unes eleccions generals. Amb tot, els socialistes no poden estar contents. És cert que la crisi ha passat factura a tots els governs europeus, però també ho és que certes polítiques confuses dels socialisme espanyol han contribuït de manera important a desmotivar els seus potencials electors. Una d’elles, per exemple, és la tensió del govern central amb Catalunya, al cap i a la fi un dels seus principals vivers de vots. Al meu parer, tantes promeses incomplides i tantes traves al finançament són la clau de la pèrdua de vots socialistes a Catalunya. És un cas, però n’hi ha més. I Zapatero n’hauria de posar remei si vol repetir com a inquilí de la Moncloa. Així mateix, al País Valencià, els resultats del PSPV han estat catastròfics. Les reticències del nou secretari general, Jorge Alarte, a integrar els crítics (la meitat del partit), l’omnipresència de De la Vega i Pajín, que no fa sinó subratllar la dependència respecte de Madrid, el menyspreu que mostra Alarte per la tradició nacionalista del partit i que l’ha dut a flirtejar amb la simbologia blavera han acabat per allunyar del PSPV bona part dels electors nacionalistes (i) d’esquerres. Que són, per més que Alarte s’enteste a pescar en altres caladors, els únics que poden assegurar la fi del declivi del socialisme valencià. La nova època que Alarte pretenia encetar no serà possible sense resoldre aquesta complicada equació. I li queden dos anys per fer-ho. O siga, no res. Un raonament semblant es podria fer respecte del Bloc, que no ha estat capaç d’explicar (si és que és possible) per què pacta al País Valencià amb les esquerres i a Europa amb la dreta catòlica, per més que la candidatura l’encapçale un sobiranista eficaç i creïble com Ramon Tremosa. Les últimes davallades electorals del Bloc fan pensar que difícilment aconseguirà bastir un Espai Valencià solvent si no deixa de flirtejar amb terceres vies (mortes) i amb pactes puntuals amb la dreta: si no aposta de forma decidida i contundent per un projecte nacionalista i d’esquerres. Per a aconseguir-ho, potser caldrà una renovació de cares que, ara per ara, no sembla previsible. Ells sabran.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (14/6/09)