dimecres, 10 de juny de 2009

Més i més laics

No sé si saben vostés que, per primera vegada, els casaments laics han superat els catòlics, al País Valencià. És cert que, en 2007, ja van haver més bodes civils que religioses a les comarques de Castelló i València, però el predomini de les noces catòliques als pobles d'Alacant feia inclinar encara la balança global a favor dels casaments religiosos. Les darreres xifres que presenta l'Institut Nacional d'Estadística, però, indiquen que també els alacantins, a l'hora de casar-se, comencen a preferir els versos, més o menys inspirats, dels regidors dels seus pobles als sermons dels capellans. Això, unit a un eixamplament del marge favorable a les bodes civils a les províncies del nord, eleva aquest percentatge fins a prop del 53%. Té raó, doncs, Rouco Varela, quan es lamenta que la societat és cada dia més i més laica. Que tinga raó, tanmateix, no vol dir que tots compartim la seua pena. Ni de bon tros.
I és que, en realitat, la defecció religiosa és prou més profunda que la que mostren les xifres referides a les bodes. Efectivament, bona part dels ritus socials se celebren encara en les esglésies no tant per un compromís religiós ferm dels implicats com pura inèrcia. Perquè a molta gent li costa separar-se d'uns usos socials molt arrelats, fruit d'una tradició molt antiga i sobretot d'un temps, prou més recent, en què el poder polític i el religiós anaven de bracet. I, doncs, la vida quotidiana estava impregnada fins als detalls més ínfims per les directrius que emanaven dels púlpits. Però, lentament, la societat valenciana -com la de la resta de l'estat- ha anat separant-se més i més de les consignes que imparteix l'Església. Fent-se més i més laica.
Amb tot, la separació entre l'Església i l'Estat no reflecteix aquesta situació i, encara ara, l'Església Catòlica rep un tracte preferent que ni s'ajusta amb l'aconfessionalitat de l'Estat ni es correspon amb la representativitat que ostenta. Un tracte preferent que fa que, en realitat, l'Estat espanyol, més que ser neutral, practique de fet una confessionalitat encoberta. Per començar a posar fi a aquesta anomalia, el govern de Rodríguez Zapatero està preparant una llei que reformarà l'actual de Llibertat Religiosa, aprovada en 1980, fa ja prop de 30 anys. Tres dècades en què la societat espanyola ha avançat molt en el camí del laïcisme sense que l'Estat s'haja adaptat a aquesta circumstància. No s'entén que, si l'Estat ha de ser neutral en matèria religiosa, encara avui els símbols preferents del Catolicisme continuen exhibint-se en casernes militars, escoles públiques, presons, centres cívics o seus d'organismes públics. Igual que no s'entén que representants públics que han de regir els interessos de ciutadans de diferents religions, quan no directament ateus, hagen de jurar o prometre els seus càrrecs damunt de bíblies o davant de crucifixos. De la mateixa manera, no s'explica que determinades conviccions personals -quasi sempre religioses- puguen eximir del compliment de lleis com la que regula l'avortament, per posar un cas. O que els regidors dels pobles presidisquen les processons catòliques per imperatiu protocol·lari i ni tan sols facen acte de presència als esdeveniments rituals d'altres confessions. Aquests àmbits de confusió entre l'espai públic i les manifestacions religioses han provocat, a més, que en determinats casos hagen de ser els jutges els que establisquen on comença el dret de cadascú.
Tot açò i algunes coses més hauria de resoldre el nou text legal, que s'anomenarà, segons ha anunciat el ministre de Justícia, Francisco Caamaño, llei de Llibertat Religiosa i de Consciència. Una llei que hauria de facilitar l'efectiva neutralitat de l'Estat, la igualtat de tracte envers totes les confessions, però també els drets dels que no en professen cap. Uns drets, els dels ateus, que poques vegades es consideren com cal. No resulta difícil pronosticar que l'Església Catòlica s'hi oposarà amb les armes habituals. Tant de bo aquesta vegada el govern sàpiga resistir les pressions i el xantatge d'uns prelats que no voldran perdre cap ni un dels nombrosos privilegis que ostenten. Jo, si em permeten, no les tinc totes. I bé que m'agradaria equivocar-me.

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (7/6/09)

Publica un comentari a l'entrada