dilluns, 30 de gener del 2012

Jo confesso

Fa ja algunes setmanes que vaig acabar de llegir Jo confesso, la novel·la de Jaume Cabré. I he de dir, abans de res, que em sembla una novel·la intel·ligent. Apassionada, també, però sobretot molt i molt intel·ligent. Més enllà d'una història potent, d'uns personatges versemblants i atractius, d'una encertada tria de temes i d'una manera de narrar vigorosa i atrevida, que de tot n'hi ha, el que més admire de l'últim Cabré és la capacitat de control sobre les parts que integren la novel·la. Perquè era molt fàcil que una història tan complexa, amb tants meandres i tantes giragonses, acabara escolant-se per algun badall inesperat. I no és així, sinó tot el contrari. La història flueix i t'arrossega. Amb suavitat, però de manera implacable. I una construcció així, tan laberíntica i al temps tan diàfana, només està a l'abast d'algú que coneix perfectament l'ofici d'escriure. Que hi ha pensat molt, en les eines de què disposa i en com fer-les servir. I que aplica els seus coneixements amb rigor de científic, però també amb passió d'enamorat. Sense concessions. Deixant-s'hi la vida i sense fer càlculs extraliteraris. Per això m'alegra especialment l'èxit de Jaume Cabré i Jo confesso. Perquè el seu és el de tots aquells que encara creiem en la literatura. I no sols (o únicament) en els llibres.
S'han comentat moltes coses de Jo confesso, entre les quals que és una novel·la sobre el Mal. És cert, però no del tot. O no únicament. Perquè també és una novel·la sobre l'amor i sobre l'amistat i sobre l'ambició i sobre l'enveja i sobre la insatisfacció i sobre la solitud i sobre els jueus i sobre la història recent d'Europa i sobre moltes més coses que em deixe per no fer-ho llarg. Una novel·la sobre la vida, en definitiva. En tota la seua complexitat. Amb els seus racons obscurs i les seues zones il·luminades. I una obra que fa un emfasi especial, això sí, en la tradició cultural europea i en el paper dels jueus i en la contradicció que suposa que sovint la cultura més elaborada i la versió més refinada del Mal vagen de la mà.
Una novel·la així ha d'anar plena de mil històries i de centenars de personatges, cadascú amb la seua personalitat i les seues dèries, i Cabré els controla tots i això és un gran mèrit. I no sols això, sinó que, conscient que una novel·la de mil fulls no pot decaure perquè un descens prolongat del ritme podria ser fatal, fa servir tot el seu bagatge com a guionista de televisió per enllestir una trama que no deixa mai de sorprendre't. De fer girs insospitats i d'aportar solucions inesperades (però perfectament conseqüents) als conflictes que planteja, de deixar fils solts que haurà de reprendre més tard fins cosir, amb l'última puntada, un tapís perfecte. I tot això sense defugir la profunditat dels temes que aborda ni dels personatges que li donen cos.
Per fer viable un artefacte d'aquest calibre, Cabré necessitava un esquelet que articulara les parts i els donara unitat. Per fer-ho, ha escollit -i aquest és un altre encert per la càrrega simbòlica i les possibilitats narratives que guarda- un violí. Un instrument fabricat a Cremona l'any 1764 per Lorenzo Storioni que va passant de mà en mà fins arribar a les d'Adrià Ardèvol, el personatge central de la novel·la, que l'heretarà del pare. D'aquesta manera, Cabré traça dos eixos que es creuen en un punt. El primer, podríem dir que transversal, representa la trajectòria del violí i li proporciona l'excusa perfecta per endinsar-se en la història d'Europa i abordar les distintes èpoques així com el paper que hi van jugar moviments com la Inquisició o el nazisme. El segon, diríem doncs que longitudinal, s'alimenta dels distints episodis de la biografia d'Adrià Ardèvol, sobre els quals fa avançar la novel·la i que li permeten, alhora, dibuixar les pulsions més íntimes del personatge central i donar-li un punt de vista contemporani a tots els temes que planteja.
Tot això, però, són reflexions que em venen al cap després de setmanes de pair la lectura de Jo confesso, de pensar sobre el què i el com, però, al capdavall, no sé si són massa importants. El realment decisiu és que és una novel·la que et fa passar estones d'un plaer intents. Molt intens. I això no sé si es pot explicar amb paraules.

divendres, 27 de gener del 2012

Amb Joan Pla i la gent de Gandia

Gandia és un dels llocs que tinc pendent de visitar amb calma. Sempre hi vaig amb alguna raó concreta, fa molt de temps per presentar la Crònica de la devastació, uns anys més tard per participar en unes jornades sobre la llengua literària dels escriptors valencians, demà per participar, amb l'amic Joan Pla, en una taula rodona dins del cicle 'De tu a tu' anomenada 'La realitat que ens envolta: novel·la negra en potència', que organitzen Saforíssims i el Casal Jaume I, amb la col·laboració d'Edicions 96. Anem, tots dos, en condició d'autors de dues novel·les negres, La mà de ningú i Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building, en un acte que conduirà l'escriptor Gregori Royo. Demà, doncs, tornaré a ser-hi amb el temps just i renovaré, per enèsima vegada, la promesa de tornar-hi amb calma. De passejar-la. D'admirar-la. Siga com siga, supose que hi seré ben a gust, com sempre que hi he anat. Si rodeu per allà i us ve de gust, ens podrem trobar al carrer de la Dona Teresa, 1, on hi ha el Casal Jaume I. La cita és a les 12 del migdia.

dijous, 26 de gener del 2012

Vergonya

Després d'haver escoltat com els treballadors de les botigues corroboraven que Camps mai no pagava un vestit, com els perits confirmaven que els pagaments es feien a través d'Orange Market, després d'haver escoltat l'informàtic a qui el propietari de les botigues demanava que alterara els registres, després d'haver assistit als silencis dels membres de la trama Gürtel i a l'actitud ridícula de Camps durant el judici, després d'haver comprovat les nostres pitjors sospites, la sentència absolutòria de Camps i del seu adlàter, Ricardito Costa, només pot produir-nos vergonya. Vergonya. Molta vergonya.
Vergonya perquè tothom -excepte els cinc membres del jurat popular- que haja seguit el judici ha pogut contrastar que les proves eren implacables i que la manera de fer política de Camps ha quedat en evidència. Més encara, perquè el judici ha coincidit amb la fallida de la Generalitat, que Camps (i Zaplana) i els seus han provocat, precisament amb aquesta manera de fer. Vergonya perquè dóna la sensació que la corrupció resulta impune al País Valencià i això és intolerable. Per això, avui, qualsevol persona decent ha de sentir vergonya. Molta vergonya.