divendres, 29 de juliol del 2011

Una prostituta

La història de la prostituta Roxanne va ser per a mi la porta d'entrada a l'univers de The Police, un dels grups emblemàtics dels anys 80. Des d'aleshores, he escoltat moltes versions, però encara em quede amb la força dels directes originals de Copeland, Summers i Sting.


Roxanne

Roxanne, you don't have to put on the red light
Those days are over
You don't have to sell your body to the night
Roxanne, you don't have to wear that dress tonight
Walk the streets for money
You don't care if it's wrong or if it's right

Roxanne, you don't have to put on the red light
Roxanne, you don't have to put on the red light
Put on the red light, put on the red light
Put on the red light, put on the red light
Put on the red light, oh

I loved you since I knew ya
I wouldn't talk down to ya
I have to tell you just how I feel
I won't share you with another boy
I know my mind is made up
So put away your make up
Told you once I won't tell you again it's a bad way

Roxanne, you don't have to put on the red light
Roxanne, you don't have to put on the red light
You don't have to put on the red light
Put on the red light, put on the red light

dimarts, 26 de juliol del 2011

lennon i nosaltres

Lennon i Anna (Bromera) és el llibre de relats amb què Vicent Borràs va guanyar el premi de narrativa Ciutat de València l'any 2008. Una desena de contes -alguns dels quals agrupats en tríptics- que recreen l'època en què la gent de la meua generació -els nascuts a primers de la dècada dels 60- ens menjàvem el món. Ens el menjàvem fins que Mark David Chapman va acabar a trets amb la vida de John Lennon i, de sobte, amb la caiguda del símbol, tots vam despertar del somni i ens vam adonar que potser no seria tan fàcil donar-li més oportunitats a la pau. Una crònica, doncs, de les il·lusions perdudes d'una època i d'una gent, de les renúncies i de les traïcions, però també una reivindicació de la rebel·lia i de la joventut, de la capacitat de l'amor -ni que siga impossible- per donar sentit a la vida.
Les narracions estan agermanades per certes inquietuds comunes -l'amor i la mort, bàsicament-, per una banda sonora que els nascuts en aquell moment reconeixeran sense dificultat (i que sovint té un pes decisiu en els desenvolupament de la trama) i per uns personatges que retraten tota una generació. Així hi trobareu l'antic revolucionari que ara s'ha integrat perfectament en el sistema i també els inadaptats, que mai no van saber trobar el seu lloc.
Al meu parer, destaquen dos contes: El colom de Sant Marc perquè demostra com una història ben explicada és capaç de fer-nos patir i d'emocionar-nos fins i tot quan sabem que els que se'ns està contant està fora de tota lògica (i quina altra cosa és la literatura, si no?) i Els altres plans, la història d'un amor que ens commou fins el moll de l'os i a la qual Borràs li dóna la volta davant nostre amb habilitat i perícia de prestigitador sense que siguem capaços d'albirar que amaga sota les mans. Una delícia.

dijous, 21 de juliol del 2011

Imagina

És, segurament, la cançó més incauta que s'haja escrit mai. Però també una de les més belles i emotives. Una peça íntima en contra de les evidències i de la història. Imagine, de John Lennon.



Imagine

Imagine there's no Heaven
It's easy if you try
No hell below us
Above us only sky
Imagine all the people
Living for today

Imagine there's no countries
It isn't hard to do
Nothing to kill or die for
And no religion too
Imagine all the people
Living life in peace

You may say that I'm a dreamer
But I'm not the only one
I hope someday you'll join us
And the world will be as one

Imagine no possessions
I wonder if you can
No need for greed or hunger
A brotherhood of man
Imagine all the people
Sharing all the world

You may say that I'm a dreamer
But I'm not the only one
I hope someday you'll join us
And the world will live as one

dimarts, 19 de juliol del 2011

Una fauna curiosa

No és fàcil explicar l'argument de Món animal (Onada), la novel·la de Jordi Colonques. Sobretot perquè l'autor ha utilitzat molts personatges per trenar l’acció de la novel·la, alguns amb un paper més influent en els fets que ens narra, d’altres a manera d’actors secundaris que hi posen el pessic de sal o de pebre que necessita la trama. Però tot plegat es podria resumir en dues línies principals: la primera té a veure amb Gus, un paio gros i malfeiner, i la seua recerca, per dir-ho així, de feina, que l’acabarà portant a Món animal, una espècie de zoològic del segle XXI que recorda poderosament un parc temàtic valencià. L’altra línia principal s’articula al voltant de la troballa d’un cadàver al qual li falten tres dits en un descampat de la ciutat, però no penseu que la cosa va d’esbrinar qui és l’assassí o la víctima ni que, de sobte, la novel·la es veurà invadida de detectius. No van per ací, les coses. Ben al contrari, la història de la víctima –inclòs el final- queda explicada amb pèls i senyals en la segona part del llibre. Per tant, més que no una novel·la de lladres i serenos, Món animal és una obra coral on el cadàver és únicament una excusa per retratar-nos la fauna que pul·lula entorn d’ell. I entre la qual, m’agradaria destacar un empresari amb uns mètodes molt peculiars de venda a domicili (no us perdeu el curset accelerat que imparteix als futurs comercials), una pescatera amb una prometedora carrera en el món de l’espectacle, la propietària d’una cadena de televisió local o un vell rocker, admirador de Jimmy Page, el líder de Led Zeppelin, que està encabotat a demostrar aquella vella màxima que deia que els vells rockers no moren mai. Són només alguns dels personatges que transiten per aquesta novel·la on, per dir-ho d’alguna manera, cada personatge té el seu puntet, el seu què, i que Jordi Colonques ens presenta dibuixats amb traços grossos que accentuen determinats perfils i ens n’amaguen uns altres, però controlant sempre que no se'n vagen de mare. I no és fàcil.
Així, doncs, una galeria impagable de personatges, una narració àgil i molt ben travada, un domini del llenguatge adient per a descriure situacions pròximes a la caricatura i un sentit de l'humor molt especial fan de Món animal una sàtira ben oportuna d'una societat que, en el fons, no està tan lluny d'aquesta visió aparentment (i només aparentment) excessiva.

dijous, 14 de juliol del 2011

Knopfler i els sultans

Dire Straits van ser un dels meus grups de capçalera. La guitarra de Mark Knopfler no ha deixat d'acompanyar-me des d'aleshores, tot i que els diferents treballs que ha fet en solitari després no m'han arribat a emocionar mai tant com ho va fer amb algunes cançons del grup. Recorde, sobretot, un concert memorable al camp del Llevant, durant la gira -crec- de l'Alchemy, el potentíssim disc en directe que resumia la primera època -i la més suggerent, al meu parer- del grup. D'aquella època -del primer disc, de fet- és la seua peça més coneguda: Sultans of swing.



Sultans of swing

You get a shiver in the dark
It's raining in the park but meantime
South of the river you stop and you hold everything
A band is blowing Dixie double four time
You feel alright when you hear that music ring
You step inside but you don't see too many faces
Coming in out of the rain to hear the jazz go down
Too much competition too many other places
But not too many horns can make that sound
Way on downsouth way on downsouth London town
You check out Guitar George he knows all the chords
Mind he's strictly rhythm he doesn't want to make it cry or sing
And an old guitar is all he can afford
When he gets up under the lights to play his thing
And Harry doesn't mind if he doesn't make the scene
He's got a daytime job he's doing alright
He can play honky tonk just like anything
Saving it up for Friday night
With the Sultans with the Sultans of Swing
And a crowd of young boys they're fooling around in the corner
Drunk and dressed in their best brown baggies and their platform soles
They don't give a damn about any trumpet playing band
It ain't what they call rock and roll
And the Sultans played Creole
And then the man he steps right up to the microphone
And says at last just as the time bell rings
'Thank you goodnight now it's time to go home'
and he makes it fast with one more thing
'We are the Sultans of Swing'.

dimarts, 12 de juliol del 2011

Un poble de Postguerra

Un dia, Amàlia rep carta de França. Som en plena Postguerra i el remitent és el pare, que s'ha exiliat. Li demana que vinga, però la decisió no serà fàcil. D'una banda, hi ha la família, a la qual els vencedors encara miren amb lupa; de l'altra, hi ha una relació incipient amb Vicent, el fill del capitost del poble, que si fructifica suposarà la fi dels problemes que han patit fins ara. I encara més: hi ha les dificultats i el risc d'un trajecte llarg i prohibit fins la frontera. La decisió, doncs, no és fàcil i Amàlia l'anirà madurant al llarg de Partida (Aeditors), la novel·la on Vicent Sanz retrata amb pols ferm l'ambient angoixant i la por que s'emparaven de molts pobles al poc d'acabar la Guerra Civil. L'autor ubica la història a Traiguera, el seu poble, i descriu la vida als carrers d'una població d'interior, abocada a l'agricultura, on els masos jugaven un paper cabdal i per on campaven encara els maquis. I on tot era objecte de seguiment i de murmuri. Sanz fa servir un llenguatge pla, amé i molt ric, que ajuda a situar l'acció en l'entorn que ens descriu. I, a més, opta per utilitzar, en els diàlegs, formes més acostades al llenguatge oral. Amb aquest utillatge ens descriu el joc de tensions que s'estableix en les diferents instàncies en què s'articula la vida als pobles: la família, el veïnat, el municipi. Un joc de tensions amoroses, polítiques, d'interessos i també d'orgull que veiem congriar-se lentament, com una tempesta de llarga generació. Fins que rebenten i, és clar, ho arrosseguen tot.

dijous, 7 de juliol del 2011

Un hotel peculiar

Una de les cançons que més m'han emocionat sempre. I que en versió acústica diràs que encara t'arriba més al fons. Són els Eagles i Hotel California, la història d'un hotel on pots entrar sempre que vulgues, però d'on no podràs eixir mai.


Hotel California

On a dark desert highway, cool wind in my hair
Warm smell of colitas, rising up through the air
Up ahead in the distance, I saw a shimmering light
My head grew heavy and my sight grew dim
I had to stop for the night
There she stood in the doorway;
I heard the mission bell
And I was thinking to myself,
’this could be heaven or this could be hell’
Then she lit up a candle and she showed me the way
There were voices down the corridor,
I thought I heard them say...

Welcome to the hotel california
Such a lovely place
Such a lovely face
Plenty of room at the hotel california
Any time of year, you can find it here

Her mind is tiffany-twisted, she got the mercedes bends
She got a lot of pretty, pretty boys, that she calls friends
How they dance in the courtyard, sweet summer sweat.
Some dance to remember, some dance to forget

So I called up the captain,
’please bring me my wine’
He said, ’we haven’t had that spirit here since nineteen sixty nine’
And still those voices are calling from far away,
Wake you up in the middle of the night
Just to hear them say...

Welcome to the hotel california
Such a lovely place
Such a lovely face
They livin’ it up at the hotel california
What a nice surprise, bring your alibis

Mirrors on the ceiling,
The pink champagne on ice
And she said ’we are all just prisoners here, of our own device’
And in the master’s chambers,
They gathered for the feast
The stab it with their steely knives,
But they just can’t kill the beast

Last thing I remember, I was
Running for the door
I had to find the passage back
To the place I was before
’relax,’ said the night man,
We are programmed to receive.
You can checkout any time you like,
But you can never leave!

dimarts, 5 de juliol del 2011

Un viatge fantàstic

És un clàssic que coneixen tots els historiadors de l'Art, per bé que està escrit per als que no són especialistes. La Història de l'Art (Phaidon) de sir Ernst Hans Gombrich (Viena, 1909 - Londres, 2001) és, en tot cas, un llibre imprescindible per a tots aquells que volen fer un acostament inicial a l'evolució de les diferents maneres d'entendre l'art que ha experimentat la humanitat. El propòsit inicial de l'autor era explicar la línia continua que lliga la producció artística des dels homes de les coves fins la primera meitat del segle XX (la primera edició anglesa és de 1950). L'èxit del llibre i les contínues reedicions van fer, però, que Gombrich hi afegira un últim capítol que, a més, va anar ampliant. Les principals virtuts del llibre són la claredat expositiva (hi ha ben pocs autors que expliquen les coses amb l'amenitat i la senzillesa de Gombrich), la presència de làmines en color de pràcticament totes les obres que se citen i el plantejament de l'obra no com un conjunt de ressenyes d'obres més o menys conegudes pel gran públic sinó com una reflexió sobre aquest fil conductor que agermana els diferents estils artístics. És clar que hi manquen algunes obres fonamentals -no he trobat referències a, per exemple, Les demoiselles d'Avignon-, però, en canvi, el discurs queda net d'interferències i excursos que haurien contaminat aquesta mena de camí panoràmic al llarg de la història de l'Art. De fet, la tria de Gombrich està fonamentada en la capacitat de l'obra per explicar aquelles idees més representatives del moment, més que no en factors com la popularitat (amb tot no hi falten la majoria de les més conegudes: Les menines, La Gioconda, etc.). A més, Gombrich té la virtut d'anar comparant obres i fent notar els detalls que caracteritzen les diferents solucions que els artistes han donat als problemes de cada gènere al llarg de la història, de forma que el lector acaba tenint una visió global més que completa. Això ha fet que aquesta Història de l'Art s'haja convertit en un best-seller i que, més de mig segle després d'haver estat escrita, encara captive el lector. No és, doncs, un llibre per aprofundir en els secrets d'un o altre període, però sí una obra molt recomanable per a gaudir d'una visió panoràmica i ben informada d'un periple fantàstic. I també un llibre per retrobar el plaer de la lectura en una obra que, inicialment, no està concebuda amb intenció literària.