dimarts, 24 de febrer del 2009

Salvador Company torna al seu univers literari

No estic d’acord amb aquells que defineixen “Silenci de plom” (Edicions 62), la novel·la amb la que Salvador Company (València, 1970) va guanyar el darrer premi Joanot Martorell, com una obra de denúncia política, a l’estil de la coneguda trilogia de Ferran Torrent sobre València. És cert que un dels camins que obre la novel·la de Company ens condueix als tèrbols territoris de l’especulació urbanística, de la corrupció política i la seua connexió, en terres valencianes, amb les màfies russes que trafiquen amb dones i fan negoci amb el blanqueig de diners. I també ho és que la desaparició de la periodista que investiga aquests afers –i esposa del narrador- és un dels motors principals de la trama. Però no ho és menys que, a poc a poc, els altres dos fils del relat –la traducció d’una estranya obra de ciència-ficció que es titula “Quiet lead” i l’aprofundiment en la lectura d’un llarg poema d’Eveli Volero titulat “212”- van adquirint més i més consistència i que, progressivament, l’interés pels detalls de la desaparició de la periodista és superat per la curiositat d’esbrinar les connexions entre els tres fils de la trena. La llum que les unes aporten sobre les incògnites de les altres.
Així les coses, la dificultat principal de “Silenci de plom” rau a mantindre orientat el lector, enmig d’un allau tal d’informacions, d’un joc constant de noms i d’inicials, de relacions personals i de referències a fets anteriorment explicats, o escassament apuntats, per l’autor; de detalls a penes suggerits que caldrà tindre presents per entendre certes implicacions. L’empresa és titànica i, tot i que la trama està molt ben elaborada, tot i que l’edifici sembla consistent, tot i que l’autor aconsegueix –i no era gens fàcil- que cada peça encaixe finalment al seu lloc del trencaclosques, tot i la cura de Company, el lector no queda eximit d’un esforç important per no perdre de vista on es troba en cada moment. Val la pena, sense dubtes, respirar fondo i capbussar-se amb determinació, mirar enrere si cal i no desesperar-se quan l’aparició d’un indici novell ens deixa descol·locats. El problema és si l’autor trobarà o no molts lectors disposats a pagar el preu que exigeix. “Silenci de plom” és una novel·la complexa, que no es pot llegir mentre s’escolta per la ràdio la narració d’un partit de futbol, que no permet desconnexions puntuals ni lectures en diagonal. Però és també una de les fites més ambicioses –en treball físic i en esforç intel·lectual- que s’ha fet darrerament a casa nostra. I, a més, està molt ben escrita. Amb una prosa pulcra i ben travada, elegant i rica en matisos i en recursos, que delata no sols una gran capacitat de narrar sinó també la implicació absoluta de Salvador Company amb l’ofici d’escriure.
“Silenci de plom” és una immersió més de Company en el seu univers literari. De nou, fa ús d’un personatge –Eveli Volero- i d’un poble –Benborser- que ja estaven presents en obres anteriors (“Voleriana”, “El cel a trossos”). I a partir d’aquests referents disposa tres trames que es van creuant, que s’alimenten les unes a les altres, fins quallar en un final unitari. La triple perspectiva que adopta li permet de reflexionar sobre els tripijocs polítics i econòmics que devasten el País Valencià, però també sobre el feixisme i la vigència (o no) de la memòria històrica i fins i tot elaborar una suggestiva anticipació del futur que ens espera, si seguim –i res no sembla desmentir-ho- pel mateix camí.


Publicat al suplement cultural "Cuadernos" del diari Mediterráneo (22/2/09)

dilluns, 23 de febrer del 2009

Molt estrany


Ja saben vostés que els entesos, si fa no fa, han certificat que l'actual crisi econòmica l’ha originada una desproporció entre els compromisos adquirits i les possibilitats reals. Una distància que s’ha alimentat, sembla, d’una mala pràctica bancària. Segons ens han explicat, resulta que, impel·lit per una competència ferotge i també (no cal dir-ho) per l’ànsia desmesurada de guanys, el sistema bancari mundial havia convertit en pràctica habitual la concessió de préstecs sense observar les mínimes garanties que n’asseguraren la devolució. Com tothom ha pogut comprovar els darrers anys, els bancs i les caixes no sols deixaven alegrement diners a la gent que acudia a les oficines bancàries, sinó que fins i tot, i per si no t’havien vingut al cap, et suggerien diverses maneres de gastar-te un capital que no tenies: canvie de cotxe, ens deien, o faça reformes a la cuina o, millor encara, embarque’s en un creuer de somni per les illes gregues o els fiords noruecs, que nosaltres li ho paguem tot i més endavant, quan li vinga bé, ja ens tornarà els diners. Així les coses, la bola no podia fer sinó créixer i créixer. Fins convertir-se en l’allau imparable que ha acabat per arrossegar-ho tot. Ara bé, si sembla clar que la causa primera de la crisi ha estat la voracitat dels bancs, aquesta no hauria estat possible sense la creença generalitzada que la prosperitat era imparable. Que el capitalisme, lliure finalment de traves, havia superat les crisis cícliques que havia descrit Karl Marx i enfilava un progrés sense final.
Ara bé, diguen el que diguen en públic certs economistes, es justifiquen com es justifiquen, la crisi no ha estat un fenomen inesperat. Ben al contrari, es veia vindre de lluny. I sense ser cap expert en la matèria. Hi havia prou, per exemple, a passejar per qualsevol poble de la nostra façana marítima i fer una operació ben senzilla. La que resultava de posar en relació la immensa quantitat d’habitatges que hi havia en construcció amb els preus que en demanaven els promotors i el salari mitjà de la gent com vosté i com jo: és a dir, de la gran majoria de potencials compradors d’aquelles cases. I ja feia temps que no eixien els comptes. Ja feia temps que es veia que estàvem estirant més el braç que la màniga. Que no podia haver prou gent amb diners suficients per permetre’s les hipoteques que es derivaven de la compra d’aquells pisos a la vora de la mar. Que allà hi havia alguna cosa que no encaixava.
Ara bé, s’han plantejat vostés com és possible que, si la crisi la podíem intuir vosté i jo (que d’economia en sabem la justeta i només si ens l’expliquen amb claredat), els especialistes no l’hagueren prevista? Com s’explica que els analistes dels bancs (gent amb sous de molts zeros) no hagueren intuït el col·lapse? Francament, jo només trobe una explicació. Que, com vosté i jo, i amb més precisió encara, també ells preveien que se’ns venia a sobre una de grossa. De molt grossa. Però que, per una raó o altra, per conveniència o per mala fe, decidiren seguir endavant com si no passara res. Només així s’explica que els bancs continuaren oferint préstecs a gent que, no sols no els havia demanat, sinó que no estava gens clar que poguera assumir-ne les quotes.
I la jugada, ben mirat, no els ha eixit gens malament. És cert que algunes firmes emblemàtiques, sobretot dels Estats Units, s’han ensorrat amb molt d’estrèpit. I que no pocs bancs han patit daltabaixos importants. Però d’altres no han deixat de guanyar diners. I, en tot cas, la principal mesura econòmica que han adoptat la majoria de governs, tant els de més enllà com els de més ençà de l’Atlàntic, ha estat una fabulosa injecció econòmica al sistema financer. Una mesura curiosa, no m’ho negaran. Perquè, si, com déiem abans, la crisi l’han provocada les males pràctiques bancàries, si l’origen de tots els trastorns actuals està en l’excessiva voracitat dels bancs, com és que els responsables de la crisi són ara els principals beneficiaris de les mesures governamentals? De veritat que l’únic camí per solucionar la crisi és posar-nos en les mans d’aquells que l’han provocada? Sincerament, encara que m’ho expliquen, no sóc capaç d’entendre-ho.

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (

dimarts, 17 de febrer del 2009

Els primers llibres electrònics en català

El llibre electrònic ja està ací. En català i de la mà de tres editorials menudes, Angle, Cossetània i Bromera, que han unit esforços per a crear el portal Edi.cat, conscients que –com afirma Joan Carles Girbés, editor de Bromera- “el futur del món del llibre ha de contemplar l’àmbit digital i no ha de quedar només en mans dels grans grups, amb més recursos que els permeten acarar amb més potència aquests reptes”. La intenció del grup editorial és posar en marxa el projecte durant aquest mes de febrer i, segons Girbés, la idea és “la d’explorar conjuntament el futur del llibre digital. És un tema a hores d’ara complex per la diversitat de formats i per la confusió i els canvis que s’han produït en el món anglosaxó en l’àmbit digital en els últims mesos”. Els llibres electrònics, segons les estimacions d’Edi.cat, costaran entre un 60 i 70% del que costen les seves versions en paper i el propòsit és que en un futur pròxim les novetats ja es publiquen simultàniament en digital i paper. Amb tot, els promotors d’Edi.cat són conscients que el mercat encara no està preparat per a generar una demanda massiva, sobretot, com reconeix Girbés, “perquè la comercialització dels aparells de lectura electrònica encara és molt incipient. Però cal estar preparats i posicionats per fornir, també en la nostra llengua, un mercat amb potencial de creixement. No podem renunciar a cap parcel·la per estar presents amb el llibre en valencià”.
De moment, cadascuna aportarà a la venda digital 5 títols del seu fons bibliogràfic. Angle posarà “Contra la fam i la guerra”, “Un altre món” i “El meu camí cap a la utopia”, d'Arcadi Oliveres, i “La meva llibertat” i “La meva veritat”, d'Octavi Fullat. Cossetània oferirà “El viatge de Rudy”, de Ramon Aymerich i Ester Romeu; “La catosfera literària”, d'autors diversos; “100 maneres de descobrir un crim”, de Moisès Peñalver Núñez; “Vilaniu”, de Narcís Oller, i “El vertigen del trapezista”, de Jesús M. Tibau. Finalment, Bromera ha seleccionat 5 títols: “El soroll de la resta”, de Francesc Bodí; “Encara no m'estimes”, de Johnatan Lethem; “El col·leccionista de fades”, de Josep Ballester; “El pou i el pèndol”, d'Edgar Allan Poe; “Plagis”, d'Urbà Lozano, i “Eclipsi”, d’Esperança Camps. Per a l’autora menorquina, “hi ha tota una generació de joves, que bona part de la seua educació, de la informació, la reben a través d’una pantalla. Per a ells, el format de pantalla de set polzades no resulta agressiu. Ans al contrari, revestir de tecnologia una obra literària potser farà que augmente el seu interès”. Igualment, “per als autors també em sembla que té uns certs avantatges. El primer de tot, que les obres estan a l’abast d’un univers de persones que potser no s’acostaven a les llibreries, però sí a les botigues virtuals. És ampliar el mercat. Potser serà més fàcil posar traduccions a l’abast de tothom. Com que el preu de venda serà més barat, és probable que la gent que, posem per cas, ha de fer una d’aquelles lectures obligatòries a l’institut, deixe de fotocopiar llibres i se’ls baixe”.
Finalment, Urbà Lozano assegura que “d’ací a dos o tres anys la proliferació d'e-books serà notable, perquè, una vegada amortida la despesa inicial, abarateix els llibres i a més té altres avantatges com la facilitat de transport o l'estalvi d'espai. Sempre hi haurà romàntics que en principi reivindicaran el paper, però... Recordeu quanta gent jurava que mai no tindria telèfon mòbil?”

Article publicat en el suplement "Cuadernos" del diari Mediterráneo (15/2/09)

dilluns, 16 de febrer del 2009

La nota humana

Entre tant d'escàndol i tant de suborn i tant de nom incomprensible (que si Special Events, que si Good and Better...) que han centrat l'atenció de tots els mitjans de comunicació, excepte Canal 9 (sempre tan al·lèrgica a la brutícia), potser ens ha passat per alt la nota humana que ha protagonitzat la primera autoritat dels valencians. D'ara endavant, si volen donar-li llustre a qualsevol acte familiar -preferentment bodes i bateigs-, ho tenen ben fàcil. Només han d'adreçar una invitació al Palau de la Generalitat, a nom del seu titular, Francisco Camps. El president dels valencians, segons sembla, és persona plana i accessible, amiga de quedar bé amb tothom; qui sap si conscient i tot del deute de gratitud immens que ha adquirit amb uns electors que no cessen de renovar-li la confiança eleccions rere eleccions. El cas és que no sap dir que no a una invitació formulada amb estima. I això no ho dic jo. Ho ha declarat aquesta setmana un portaveu del Consell: el president Camps, ha dit, "sol acudir a totes les bodes i bateigs a què l'inviten". A totes, poca broma. Sense distinció de cap tipus. Em diran vostés que una declaració així està molt bé, però que al president del Consell se l'ha vist en bodes i bateigs de vint-i-un o vint-i-dos botons, de gent d'aquella que ix en revistes a color i que entra sense pagar -i sempre a la zona VIP- als partits de futbol i a les curses de Fórmula 1 i a la tribuna de la Copa de l'Amèrica. I que, en canvi, no consta que es prodigue en actes familiars d'obrers de la construcció i operaris de les fàbriques de taulells, tan deprimits que estan per la cosa de la crisi, per no dir d'immigrants. Però l'explicació és ben senzilla: simplement no han pensat a convidar-lo. O és que algú de vostés sabia, abans que ho fera públic una font del Consell, que el president de la Generalitat està encantat d'acudir allà on se'l convida? La notícia ha saltat arran la presència de Francisco Camps en la boda d'Àlvaro Pérez, el president d'Orange Market. Un senyor a qui el jutge Baltasar Garzon -ja ho saben vostés- ara vol empresonar per algunes martingales de tan poca importància que Canal 9 ni tan sols ha considerat oportú fer-ne esment als telenotícies. I això que bé que tenien a veure amb certs saraus que aquella empresa de nom tan valencià i alhora tan internacional va organitzar a llocs tan nostres com Peníscola o València per compte del Partit Popular, tan nostre també, i d'algunes institucions on governa des de fa segles. Cosa de pocs centenars de milions d'euros, sembla. Xavalla, doncs, en el País de les Meravelles que governa Camps, l'enveja del món, una terra on els gossos no els lliguem amb llonganisses sinó amb xistorra de la millor qualitat. Deia que, efectivament, el president Camps -i bona part dels seus consellers- van assistir a la boda del tal Àlvaro Pérez amb Núria Ramal, una ex mamma ciccio d'aquelles que Sílvio Berlusconi va importar en els albors de la televisió privada. Però això és únicament perquè ells sí que van pensar a convidar-los. Cosa que ni a vosté ni a mi, reconeguem-ho, mai no se'ns hauria passat pel cap. La circumstància ha alterat els ànims de l'oposició, que en lloc de centrar-se a col·laborar en la solució de la crisi econòmica, no para de buscar-li les pessigolles al pobre president de la Generalitat. Però, com no hi ha mal que per bé no vinga, gràcies a aquesta obsessió opositora hem sabut que el president del Consell no va assistir a la boda del tal Pérez i la mamma ciccio perquè els coneguera de res ni perquè entre ell i el seu partit hi haguera vincles inconfessables ni perquè Orange Market fóra la preferida del Consell i del Partit Popular a l'hora d'adjudicar-li contractes i més contractes. Si així fóra, si hi havia vincles personals intensos, ¿com s'entén que el president de la Generalitat, en canvi, no acudira a recollir caramels al bateig del fill del gerent d'Orange Market i la ex ballarina de Berlusconi? L'explicació és senzilla: a la boda el van convidar, però al bateig -segurament més familiar- ja no procedia. I el president no va anar. Perquè una cosa és anar allà on et conviden i una altra presentar-te sense avisar. Que tot vol un terme mig.

Article publicat en la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (15/2/09)

diumenge, 15 de febrer del 2009

El músic, a casa

El músic ha arribat per fi a casa. Té el tacte suau dels nadons. I una carona que invita a passar-ne els dits, de tan suau. Què voleu que us diga, si en sóc el pare? Ja he passat més vegades, per aquesta situació, però l'emoció és sempre la mateixa. Potser no tant la sorpresa: l'avanç digital facilita molt les coses i ja coneixia la portada i la disposició interior del text. Algun dia potser també adjuntarem arxius amb les textures i olors o amb el soroll de les pàgines en passar. O simplement ja no s'editaran llibres en paper i tot anirà en digital. No ho sé.
El cas és que l'esperava, el paquet. I que l'he obert amb fruïció. I m'ha vingut al cap la primera vegada que vaig vore "La mirada de Nicodemus", la primera novel·la que vaig publicar en una editorial comercial. No coneixia la portada ni la grandària del llibre ni res i no sabia què fer-ne, per on mirar-lo. Aquella sí que va ser una sorpresa. Els ordenadors ens han fet guanyar temps i precisió -les galerades ja no les du el carter sinó el gmail- però ens han tret el neguit de descobrir quin aspecte fa allò que, mentre va romandre a casa, no deixava de ser un mecanoscrit. Siga com siga, l'aspecte del músic m'ha agradat. Però això, ja ho sabeu, és una opinió de pare.

dissabte, 14 de febrer del 2009

Bases del premi Maig

A Vila-real, ja fa alguns anys que organitzem un premi de contes, els Maig, del qual tot seguit teniu les bases, per si us animeu a participar.

BASES DE LA XIII EDICIÓ DEL PREMI MAIG DE NARRATIVA BREU

1.L’Associació Cultural EL GUITARRÓ, en col·laboració amb el Departament de Promoció Lingüística de l’Ajuntament de Vila-real, convoca LA TRETZENA EDICIÓ dels premis MAIG de narrativa curta.

2.Els treballs que es presenten hauran de ser INÈDITS i no podran haver estat guardonats en altres certàmens.

3.Es presentaran per TRIPLICAT i escrits en CATALÀ, a doble espai, en DIN-A4 i relligats correctament.

4. En la primera plana del treball haurà de figurar únicament EL LEMA. Caldrà adjuntar-hi un sobre tancat que continga el títol real de l’obra, la identitat de l’autor o autora i el seu domicili i telèfon. A la part exterior del sobre, i a fi d’identificar-lo correctament, haurà de dur escrit el lema emprat a l’obra.

5. Les obres aspirants s’hauran de remetre al DEPARTAMENT DE PROMOCIÓ LINGÜÍSTICA de l’Ajuntament de Vila-real, plaça Major s/n, 12540 Vila-real. En la part exterior del paquet haurà de figurar ben clarament que s’adrecen als Premis MAIG.

6. El termini d’admissió d’obres aspirants finalitzarà el 23 D'ABRIL DE 2009, dia del Llibre.

7. Podran optar al premi obres de PROSA NARRATIVA de creació estrictament literària i de TEMA LLIURE.

8. L’extensió dels treballs no podrà ser inferior a 3500 CARÀCTERS ni superior a 8000, inclosos espais. Els guanyadors estan obligats a aportar els textos en SUPORT INFORMÀTIC amb antelació al lliurament del premi.

9. S’estableixen DOS PREMIS. Un primer amb una dotació econòmica de 600 EUROS per al guanyador absolut i un segon de 300 EUROS, tots dos patrocinats pel Departament de Promoció Lingüística de l’Ajuntament de Vila-real. La deliberació del jurat se realitzarà de la següent manera: el jurat triarà un grup de finalistes amb qualitat suficient per a optar per al premi. En votacions successives, i per eliminació, s’escollirà el guanyador. Si entre el grup de finalistes hi ha cap treball d’un autor o autora natural o resident a les comarques de Castelló se li concedirà el segon premi. Si no l’hi ha, s’atorgarà a l’obra classificada en segon lloc, sense tenir-ne en compte la procedència. En cap cas tots dos premis podran atorgar-se a la mateixa persona.

10. Als efectes, únicament, de determinar el guanyador del segon premi, i amb posterioritat a la decisió del jurat, l’entitat convocant obrirà les PLIQUES necessàries per determinar quin és el primer treball classificat amb procedència de les comarques de Castelló.

11. Els treballs premiats PODRAN SER PUBLICATS de la forma que l’entitat convocant considere oportuna i, en tot cas, a la pàgina web d’aquesta (www.vila-real.com/guitarro). Amb el temps, l’entitat convocant podrà decidir-ne també la publicació, d’un o més treballs premiats, en un volum conjunt o de la manera que considere més adequada.

12. El veredicte del jurat serà INAPEL·LABLE i es farà públic al MES DE MAIG en un acte al llarg del qual es lliurarà també el premi. SERÀ OBLIGATÒRIA LA PRESÈNCIA de cadascun dels autors o autores guardonats, entenent-se, si algun d’ells no assisteix, que renuncia al premi. Els premis no podran ser compartits ni tampoc s’admetrà la concessió d’accèssits.

13. L’entitat convocant es reserva tots els drets sobre els treballs guardonats i els premis seran atorgats en concepte de DRETS D'AUTOR. Els autors o autores conservaran la propietat intel·lectual de l’obra guardonada.

14. L’entitat convocant podrà requerir dels guanyadors la DOCUMENTACIÓ NECESSÀRIA per tal d’acreditar que la seua participació s’ajusta a les bases.

15. L’entitat convocant NO S'OBLIGA A RETORNAR ELS TREBALLS no premiats, els quals podran ser retirats al Departament de Promoció Lingüística de l’Ajuntament de Vila-real a partir dels trenta dies següents a la data d’atorgament i fins al 30 de juny. De la mateixa manera, tampoc s’obliga a mantenir correspondència de cap mena amb els concursants.

16. El sol fet de concórrer a aquests premis implica la TOTAL ACCEPTACIÓ de les bases.

divendres, 13 de febrer del 2009

Calaix de mots

Arrivederci, Roma.
Els vells ens despedim
de les ciutats per sempre.

Joan Margarit
Misteriosament feliç
Proa, 2008

dijous, 12 de febrer del 2009

La vigència del llegat de Darwin

Avui s'acompleixen 200 anys del naixement de Charles Darwin. El pare d'una teoria, la de la selecció natural, que explica, de manera poc discutible, que la vida, tal com la coneixem, és el fruit d'un llarguíssim procés evolutiu. I que, en conseqüència, qualsevol intervenció externa, per generar-la o per modificar-ne el curs, resulta prescindible. Déu ja no cal per explicar-nos. La teoria de Darwin altera les bases des de les quals els representants de Déu han embridat ben fort la voluntat de la gent. I que, sota l'excusa d'interpretar els seus designis, li han dictat el que tocava i el que no. Ja sabem en benefici de qui. Encara avui -quan la ciència ha avalat de manera suficient les tesis de Darwin- hi ha nuclis que es resisteixen a assumir l'evidència, que inventen "dissenys intel·ligents" que volen fer compatible Darwin i Déu. Que és com dir allò que està demostrat i allò que resulta indemostrable. O que simplement el neguen i continuen pensant que la dona és el fruit d'una operació quirúrgica sense anestèsia. De la voluntat d'un Déu que cada dia resulta més i més improbable. Al capdavall, Déu ha estat, des de bon principi, l'explicació d'allò inexplicable. És a dir, l'enemic número u de la ciència.
De tot això, supose, ens parlarà demà divendres, a Vila-real, el professor Juli Peretó, en la darrera conferència ("La vigència del llegat de Darwin", es titularà) que hem organitzat des de l'Associació Cultural Socarrats en col·laboració amb la delegació a Castelló de l'Institut d'Estudis Catalans. Serà a la UNED, a les 19 hores. I esteu tots convidats.

dimecres, 11 de febrer del 2009

Entrevista a Joan Francesc Mira


"València s'ha autobombardejat"

Joan Francesc Mira ha publicat fa unes setmanes “El professor d’història” (Proa), la novel·la que tanca la trilogia que completen “Els treballs perduts” i “Purgatori”.
Vicent Usó: Després d’enllestir un projecte que l’ha ocupat una vintena d’anys, com se sent?
Joan Francesc Mira: Ara mateix estic en una mena d’intermedi. Normalment, tinc sempre la faena esperant-me, cosa que, per primera vegada, no em passa. Així que estic un poc descol·locat. Nerviós.
VU: A “El professor d’història” planteja com, per bé que hem avançat molt en la difusió del coneixement, el resultat ha sigut una societat basada en la superficialitat i la buidor, què ha fallat al seu entendre?
JFM: Ha fallat quasi tot. Hem promogut una educació on els continguts no tenen importància, i això resulta funest; prenem com a models personatges completament buits, siguen actors, esportistes o fins i tot escriptors o polítics; hem difós massivament idees buides, hem concedit prestigi a l’aparença, encara que no tinga fons...
VU: Però si, tal com creu Manuel Salom, el protagonista de la novel·la, el coneixement ens aboca a la perplexitat, quina eixida ens queda?
JFM: La insuficiència del coneixement no és una idea nova, sinó que ve dels grecs. La diferència és que abans afectava una dotzena de persones i ara ho fa a milions. Però, si començara a escriure ara la novel·la, tindria a mà nous elements. Perquè la crisi econòmica present ha multiplicat la perplexitat. Ningú sap explicar-se què ha passat, ni tan sols els especialistes.
VU: Però l’actitud de Manuel Salom, el protagonista del llibre, és molt radical. Renuncia a donar classe, fins i tot als llibres que ha escrit...
JFM: Perquè he de triar personatges emblemàtics, que vagen més enllà de l’anècdota. Però, de fet, a partir de “El bou de foc” tots els meus personatges es caracteritzen per no entendre massa bé què passa...
VU: La València que descriu en les tres novel·les de la trilogia és una ciutat que va perdent identitat. Creu que el de València és un cas específic?
JFM: La destrucció de València no és nova. Des dels anys 30 ha practicat una mena de suïcidi. El cas de ciutats que, en els seus anells externs, han deixat perdre la personalitat és bastant freqüent. Però, en general, excepte aquelles que han patit bombardeigs, el nucli antic, la ciutat intramurs, s’ha preservat de la destrucció i fins i tot, en molts casos, s’ha constituït en un dels atractius principals. València, no. València s’ha autobombardejat. Ha hagut moments en què el centre de València semblava una ciutat assolada per bombes. I, a més, en les zones exteriors ha optat per un model basat en l’escenografia, per un decorat que és pura aparença grandiloqüent, però darrere del qual no passa res, no hi ha res. És l’anticiutat. I, a més, ha fet d’aquesta no ciutat la imatge que projecta a l’exterior, la que pretén atraure visitants.
VU: Tot i que està escrita en tercera persona, la proximitat entre narrador i protagonista en “El professor d’història” sembla més gran que mai. N’està d’acord?
JFM: Potser està més pròxima perquè tenen més importància les reflexions del personatge, el seu interior. Manuel Salom és algú a qui la contemplació de les coses que passen li provoca reflexions. Per això he triat un professor d’història, algú a qui poguera atribuir aquesta característica.
VU: I, quin grau d’identificació hi ha entre narrador i autor?
JFM: Jo no m’utilitze mai com a model, sinó com a material de construcció. Un més. Per a fer una novel·la serveix qualsevol material, i, de fet, per a “El professor d’història” he utilitzat fins i tot articles sencers, però d’on he tret el material no importa. El que importa és el resultat final. Però això tampoc és nou: la història de la música en va plena. Bach, sense anar més lluny, ja ho feia.
VU: Li han dit que la factura del text és impecable? Supose que era una de les seues principals preocupacions...
JFM: Lògicament, l’aspecte formal és un dels grans imperatius a l’hora d’escriure. Jo sempre reivindique la lectura en veu alta i treballe cada frase, el ritme interior, la musicalitat, fins que el text resisteix bé aquesta lectura. En el cas de “El professor d’història”, a més, havia de reflectir el pensament, fins i tot el caos d’una ment que a estones flueix lliure, però el treball de l’escriptor consisteix a intentar recrear aquesta deriva més o menys espontània i, al temps, mantindre sempre el control del discurs.
VU: Vosté sempre diu que té poca fantasia fabulatòria, però hi ha escenes –com la trobada del protagonista amb les prostitutes dels afores- que semblen desmentir-lo...
JFM: És cert que és una escena on la fantasia podia desbordar-se i, de fet, vaig haver de contenir-me a l’hora d’escriure-la. Està concebuda des de l’òptica del personatge, que no esperava trobar-se davant d’allò i que, quan hi topa, no sap com abordar-ho perquè ni tan sols sabia que existia. Amb tot, és una escena basada en l’episodi de la nit de Walpurgis del “Faust” i fins i tot la intervenció del gos, que es qui resol la situació, té un paral·lelisme clar amb l’obra de Goethe, ja que la primera aparició de Mefistòfil és en forma de gos. N’hi ha molts més elements provinents del “Faust”, però la meua feina és que no es note més del compte.
VU: Parlem de projectes. Què està fent, ara mateix?
JFM: Després de l’estiu, Bromera publicarà un llibre sobre l’expulsió dels moriscs, de gran format, amb il·lustracions a colors. Els darrers dies, a més, he estat revisant un llibre entrevista que ha fet Pere Antoni Pons i que publicarà la Universitat de València. I, a més, estic llegint molt: John Updike, a qui he retornat arran la seua mort, Saul Bellow, Vila-Matas, una història de la filosofia. I Homer, sobretot Homer.

Entrevista publicada al suplement de cultura "Cuadernos" del diari Mediterráneo (8/2/09)

dimarts, 10 de febrer del 2009

Francesc Bodí descriu la vall de Gallinera

Bataller és un publicista de prestigi que pateix un tercer infart de miocardi. Aquesta és la premissa de la qual parteix Francesc Bodí (Agres, 1963) per posar el fil a l’agulla de la seua última novel·la, “El soroll de la resta” (Bromera). Una obra que li va proporcionar, per segona vegada, el premi Enric Valor que promou la Diputació d’Alacant. Aquest nou sotrac del cor agafarà Bataller sense forces per tirar endavant, per primera vegada en la seua vida. De colp i volta, tot li sembla buit: el treball, la família... Malgrat tot, es recupera de la cardiopatia. I una trobada casual farà que es retrobe també amb el passat, amb els anys de joventut a París i sobretot amb l’Adrienne, amb la dona amb qui va viure una història d’amor que la seua ment havia hivernat i que ara comença a reviscolar. Una estança a Tailàndia, tot just en el moment d’irrupció del tsunami, farà que li resulte senzill fer-se passar per desaparegut i anar a parar a la Vall de Gallinera, on Adrienne regenta una casa rural. Allà, envoltat d’una gent peculiar i a la vora de la dona amb qui va viure aquell amor juvenil, intentarà deixar enrere la seua vida anterior. Començar de zero un camí que no sap ben bé on mena. Bodí aprofita l’estada de Bataller per descriure’ns els paisatges i la vida rural en aquell indret de cirerers i muntanyes, un lloc on el temps no corre mai, on els cicles de la natura encara marquen el transcórrer de les coses, la vida de les persones. L’acció s’atura en descripcions de personatges i de moments, en un paisatge que batega per dins, però sense alterar-ne la superfície: un repte complicadíssim per a qualsevol autor. Sobre aquesta rutina idíl·lica, però, penja l’amenaça d’un projecte urbanístic que, com un torrent tumultuós, amenaça d’endur-se per davant tot el que trobe: cirerers, capvespres, vesprades de sol i de silenci, orenetes i pau. La part més discutible, potser, és el final, on Bodí s’encomana a una solució de risc, a una giravolta que posa en perill la credibilitat de tota la novel·la.

Una jove realitat

Al “Claustre” (Edicions Tres i Quatre) d’Isabel Garcia Canet (Pego, 1981) l’avalen no sols el XXVI premi Senyoriu de Beniarjó sinó també el de la Crítica dels Escriptors Valencians de l’any passat. No està gens malament per a un poemari de debut, per a una autora que encara no ha fet els 30 anys. Són versos plens de referències literàries (Plató i Pavese, Szymborsca i Vinyoli, entre altres) que demostren l’assimilació fecunda de la tradició poètica i alhora posen de manifest l’enorme preparació de les noves generacions de poetes valencians, la d’aquells que s’educaren sense el llast (ni les limitacions imposades per decret) del sistema franquista. Isabel Garcia Canet ens parla del preu que cal pagar per aprendre, del paper que juga la poesia en les nostres vides i de les dificultats del procés creatiu, de temes potser inusuals en una autora de l’edat de Garcia Canet (el sentit de l’existència, la presència de la mort). “Claustre” és un llibre de textures treballades, de recerca de les formes més adients per expressar-se, com han apuntat alguns crítics, però també contundent i segur de les seues possibilitats, sorprenentment madur en una poetessa tan jove, homogeni i coherent amb les regles que s’imposa, capaç de delimitar amb encert un univers propi i de donar-li forma amb una seguretat inusual. Sense dubtes, caldrà seguir de prop la carrera literària d’Isabel Garcia Canet.

dilluns, 9 de febrer del 2009

Pepe Mezquita

Els he de confessar, no sense certa dosi de vergonya, que la pilota valenciana m'és un esport absolutament aliè. Conec que té diferents modalitats, és clar, i que es practica tant als trinquets com al carrer, que el públic s'hi juga diners i que n'hi ha una lliga patrocinada per una entitat bancària que, en aquest àmbit almenys, ja que en altres no tant, sí que exerceix de valenciana. I encara més: que la selecció del nostre país (sí, sí, la selecció valenciana) ha estat alguna vegada campiona del món. Igualment, he sentit parlar de certs jugadors que han transcendit l'àmbit estricte de la pilota. Parle, sobretot, del mític Genovés, que, encara ara que fa uns anys que es va retirar, alça passions entre gent que em mereix molt de respecte. I, posats a enumerar, és possible que tinga algun llibre per casa que explique la història i fins i tot algun secret del món de la pilota. Però, tot i això, he de reconèixer, amb cert rubor que no negaré, que no vaig assistir a una partida de l'esport més genuí dels valencians fins fa ben poc. Cosa de mesos.
El cas és que, ni que fóra per proximitat geogràfica -els dos som de Vila-real i hi vivim-, havia sentit parlar de Pepe Mezquita. Sabia que era un dels millors pilotaris valencians, fins que es va retirar fa ben poc. I de tant en tant llegia dels seus triomfs, dels guardons que anava acumulant en un palmarés difícil d'igualar. Però, acostumat com estava a no mirar més enllà de les grades d'un estadi de futbol, com tanta i tanta gent, mai no li havia donat la importància que mereix. Va ser fa ben poc, quan vaig assabentar-me que els Socarrats de Vila-real li havien concedit el seu premi màxim, que vaig començar a interessar-m'hi. I a descobrir una trajectòria que, francament, fa vindre molt de vertigen. Perquè Mezquita és un dels grans.
Mirant i remirant en les hemeroteques vaig anar descobrint un individu apassionat pel seu ofici, un esportista íntegre, que reivindica el joc net i que és capaç de reconèixer obertament que ha perdut una partida perquè el rival ho ha fet millor. Una actitud que, no em negaran vostés, resultaria completament inusual en certs esports que tots tenim al cap, on les excuses i les trampes (poc o molt encobertes) són el pa de cada dia. Vaig descobrir una persona capaç d'apostar fort per fer-se un nom en una disciplina clarament minoritària, un esport que, ara per ara, no pot aspirar a un lloc preeminent en els informatius ni en els diaris ni a un reconeixement massiu de la societat. Que és com dir algú que s'esforça per fer realitat els somnis sense parar-se a pensar que possiblement, encara que arribe a ser un dels millors, mai no veurà reconegut el seu esforç com altres que, amb molts menys mèrits, reben contínuament honors multitudinaris. Vaig descobrir, en definitiva, un home de mirada franca, que ha crescut lligat a la pilota i que no pensa deixar-la mai, ni tan sols quan el cos li ha dit que ja no està per a competir al màxim nivell. De fet, en els últims anys de dedicació professional ja compaginava la participació com a jugador amb la direcció d'una escola de pilota valenciana on ensenyar els xiquets. Pocs xiquets, m'imagine, perquè la majoria ja sabem que volen ser Messi, Cristiano Ronaldo o Kaká. Però espere que suficients per assegurar la continuïtat d'un esport que, més enllà de la competició i les juguesques, és també un patrimoni cultural que no hauríem de deixar perdre. Perquè la pilota valenciana és molt més del que representa a simple vista. És un dels pocs àmbits on el valencià continua sent la llengua principal a l'hora de comunicar-se, un reducte on s'han preservat moltes paraules que abans eren d'ús comú i ara, per causes que tots coneixem, ja només són vives entre les parets del trinquet, un esport que acumula una tradició importantíssima, lligada al devenir quotidià de tants i tants pobles valencians.
Anit, Pepe Mezquita va rebre el premi Socarrat Major 2009 a Vila-real. Un guardó que no sols reconeix la seua trajectòria esportiva sinó que va més enllà i vol distingir també la constància a preservar un valor cultural i identitari. Un premi, no cal dir, que s'ha ben guanyat, el pilotari de Vila-real. Enhorabona.

Publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (8/2/09)

dimarts, 3 de febrer del 2009

Diccionari de literatura catalana

Enciclopèdia Catalana acaba de publicar el Diccionari de la Literatura Catalana, una obra que pretén recollir -posada al dia- la informació més rellevant de la literatura catalana de tots els temps. Les xifres parlen de més d’un centenar de col·laboradors (dirigits per Àlex Broch), 8 anys de feina, 1.242 pàgines i 4.000 entrades, incloent-hi 3.500 biografies d’autors, 450 articles relatius a obres literàries i, per primera vegada en un diccionari d’aquest estil, estudis dels 50 personatges més importants de la literatura catalana. Una de les dades fonamentals és la inclusió d’autors nascuts fins a 1975, una opció que té avantatges, però també riscs. D’entrada, dota l’obra d’una actualitat difícil de superar i acredita la seua supervivència com a eina d’estudi útil durant un període més llarg. Però també suposa l’assumpció d’un risc per part dels autors del diccionari, ja que una part d’aquests escriptors -si bé ja han apuntat raons per a la seua inclusió- encara no han tingut ocasió de consolidar una carrera. Al marge de l’aposta de futur, el Diccionari recull xicotets assaigs sobre les figures més rellevants de la història de la literatura en català, des de Ramon Llull (l’entrada més extensa) a Jesús Moncada, passant per Joan Fuster, Mercé Rodoreda, Josep Pla, mossèn Cinto Verdaguer o els encara actius Joan Francesc Mira, Baltasar Porcel o Jaume Cabré. A més, el Diccionari incorpora un capítol de bibliografia molt complet així com un annex relatiu als premis literaris i una llista dels principals enllaços literaris disponibles a la Xarxa. L’objectiu del volum és dotar a crítics literaris, editors, professors i estudiants, així com als lectors interessats a conèixer la història, d’una eina on trobar la informació més rellevant.

Per les Normes

L’any passat es va commemorar el 75 aniversari de la signatura, a Castelló, de les Normes Ortogràfiques que adaptaven la normativa fabriana a la realitat del País Valencià. Per commemorar-ho, la Delegació castellonenca de l’Institut d’Estudis Catalans va impulsar, en connivència amb altres entitats i institucions, un seguit d’actes, conferències i homenatges. Una de les iniciatives era promoure la publicació als mitjans de comunicació de diferents articles que celebraren la fita. Ara, l’IEC i la UJI han publicat el llibre que, sota el títol “Les Normes de Castelló fan 75 anys”, recull els diferents textos que respongueren a la crida –40 en total, d’autors com Joan Francesc Mira, Toni Mollà, Joan Solà, etc.-, més mitja dotzena de parlaments pronunciats amb motiu de l’efemèride, algunes declaracions i resolucions promogudes des de diferents instàncies –ajuntaments, sindicats, etc.- i 4 fulls de material gràfic signat pels dibuixants Xipell i Quique. Un material que s’ha encarregat d’editar el filòleg i delegat a Castelló de l’IEC, Vicent Pitarch.

Per a l’Ovidi

També amb propòsit d’homenatge, i igualment com a resposta a una crida, l’any 2005 alguns dels millors poetes valencians van prestar la seua veu per commemorar, també des de la poesia, el desé aniversari de la mort d’Ovidi Montllor. Les composicions apareixen reunides al llibre “62 poemes per a l’Ovidi”, editat per Brosquil, amb pròleg –i explicació de la iniciativa- de Manel Rodríguez Castelló. El llibre és una mostra més de la vitalitat de la societat valenciana (i concretament dels seus poetes), al temps que de la indiferència d’unes autoritats a les quals encara els cou la figura del polièdric artista d’Alcoi.

Article publicat a "Cuadernos", el suplement de cultura del diari Mediterráneo (1/2/09)

dilluns, 2 de febrer del 2009

Autobusos ateus

Després d’haver-ho fet un temps per Londres, alguns autobusos públics de Madrid i Barcelona estan circulant pels carrers amb el lema “Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i viu la vida”. La iniciativa està promoguda per un col·lectiu que fins ara no havia tingut una presència pública massa notòria: els ateus. I, precisament, al que aspira és a donar-los visibilitat. A promoure un debat sobre la presència de Déu, no en la consciència de cadascú, que això és matèria privada, sinó en l’àmbit col·lectiu, un espai que –en un estat laic com formalment és l’espanyol- no hauria de veure’s contaminat per la influència divina. La cosa, ja ho saben vostés, no va per ací.
Com era bo d’esperar, la iniciativa ha suscitat la indignació de la cúpula eclesiàstica, que ja sabem que té la pell molt fina, per a segons quines raons. I això que l’eslògan és tan mesurat, tan prudent, que resulta fins i tot impropi d’un col·lectiu ateu, un club, diguem-ho així, que si cap pressupòsit hauria de tindre clar és el d’afirmar amb determinació la inexistència de cap mena d’entitat divina. Però els promotors, la Unió d’Ateus i Lliurepensadors, no s’han atrevit a tant. De manera que, si som estrictes, el lema del conegut com a bus ateu ens remet més bé al terreny dels agnòstics, que són com una mena d’ateus indecisos, per no dir indolents, un grup, en definitiva, que tampoc no veu gens clara l’existència de Déu però que, per unes causes o altres, no gosa passar de les evidències a les conclusions. I es queda en el dubte. Encara així, la reacció de la cúpula eclesiàstica ha estat la mateixa que si el lema dels autobusos haguera sigut tan rotund com calia.
Així les coses, val la pena que ens aturem una mica en les declaracions que el cardenal Rouco Varela ha fet al respecte de la campanya. El cap de l’Església espanyola ha criticat l’ús dels espais públics per a parlar malament dels creients i ho ha qualificat d’un abús que condiciona injustament l’exercici de la llibertat religiosa. I jo encara al·lucine. D’entrada, no sóc capaç d’entendre perquè el dubte sobre l’existència divina (que ja hem vist que l’anunci no va més enllà) suposa parlar malament dels creients, als quals ni tan sols esmenta. Igualment, no sóc capaç de vore de quina manera posar en dubte l’existència de Déu soscava la llibertat religiosa. És més, al meu parer, la llibertat religiosa només pot existir en paral·lel, no sols a la possibilitat d’adscriure’s a diferents confessions, sinó sobretot a la llibertat de declarar-se ateu. Si no, de quina llibertat parlem? Aleshores, què li pica a Rouco? El fet que es propose públicament que “probablement” Déu no existeix? És a dir, el que li molesta què és? Que se’n parle? Està Rouco, doncs, en contra de la llibertat d’expressió?
Segons el màxim jerarca catòlic de l’Estat espanyol el nucli de la qüestió rau en un detall: els espais públics no haurien de servir per debatre sobre l’ateisme. Completament d’acord: els espais públics no haurien de servir per impartir consignes que pertanyen –o haurien de pertànyer- a un àmbit estrictament privat. I no saben com m’alegra que la Conferència Episcopal, per fi, ens haja donat la raó a tanta gent que ja fa temps que postulem precisament això: que Déu és una qüestió íntima. Únicament íntima. I, per tant, aquest és un debat que cadascú ha de mantindre amb la seua pròpia consciència. Si això és així, supose que Rouco i la resta de bisbes estaran d’acord amb una série de mesures que retiren la qüestió de Déu o la seua negació a una esfera estrictament privada. I que el govern de Rodríguez Zapatero no hauria de tardar a executar. A saber: la retirada immediata de tots els símbols religiosos que encara pengen de les aules i edificis públics, la desvinculació immediata de l’Església catòlica i la resta de confessions dels pressupostos de l’Estat, l’eliminació completa de la figura dels capellans militars i dels que presten serveis als hospitals públics, la supressió de l’assignatura de Religió del sistema públic d’ensenyament. I etcétera. Déu, ja ho hem vist, és una qüestió íntima que no s’hauria de plantejar en els espais públics. I no ho dic jo. Ho diu Rouco Varela. Així doncs, què podem dir sinó amén?

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (1/02/09)